Les paparres

Amb l'arribada del bon temps també arriba la dels paràsits externs. Cal recordar que aquest problema es pot solucionar d'una forma fàcil si s'actua d'una manera correcta sobre l'animal i l'ambient on viu.

Com és la vida de les paparres?

Les paparres són uns paràsits que succionen sang per alimentar-se. Infecten els nostres amics (esporàdicament també de les persones, però som l'últim recurs) i produeixen problemes de picors però, sobretot, transmeten malalties greus, com la de Lyme. Aquesta malaltia causa artritis, trastorns del cor i del sistema nerviós (encefalitis o meningitis). L'època de més risc per contreure aquesta malaltia és al final de la primavera i l'inici de l'estiu.
Els símptomes pels quals s'identifica aquesta malaltia són similars als d'una grip comuna (febre, dolor muscular, malestar general, cefalea i cansament), precedits d'un taca vermellosa circular o granellada com a primer senyal de la malaltia.
És necessari tractar aquesta malaltia al més aviat possible, ja que fins i tot el 15% dels pacients que reben tractament immediat poden patir complicacions.
La paparra necessita estar adherida uns 3 dies per transmetre aquestes malalties. Però només si es triguen unes 24 hores a eliminar-les hi ha un 80% de possibilitats que ja l'hagi transmès. Aquest percentatge ja és el 90% si es triguen més de 48 hores. I el 100% en els 3 dies. Les paparres no moren en picar.

Cicle de vida de les paparres

Les paparres apareixen en les temporades de calor suau (primavera). La seva presència minva durant l'època de màxima calor i reapareix a final de l'estiu (setembre), tot i que suporten bé el fred de l’hivern. Es multipliquen molt ràpidament en llocs càlids, humits i foscos.
Es troben sovint en l'herba alta, on s'esperen a l'extrem d'una fulla per intentar enganxar-se a qualsevol animal que hi passi. Una idea falsa molt comuna és pensar que la paparra és capaç de saltar de la planta a l'hoste, però l'únic mètode de transmissió és el contacte directe. Poden esperar setmanes, mesos o fins i tot anys abans de trobar un hoste adequat. Quan el troben hi grimpen (alguns es deixen caure des de la vegetació alta), i per mitjà dels seus quelícers, busquen zones amb la pell fina (interior de les orelles, coll, engonals) perforen la pell i comencen a succionar sang; el seu cos segrega una cola per enganxar-se a l'hoste i seguir alimentant-se al màxim. La paparra s'acaba deixant anar de l'animal quan s'omple, però això pot trigar diversos dies.
Es reprodueixen per ous. Després de l’aparellament, la femella es desprèn de l'animal i pon milers d’ous sota les pedres o en escletxes de les parets. Dels ous neixen les larves que s’assemblen als mascles adults però amb 6 potes. Més tard passen per la fase de nimfa i després es fan adultes. Viu entre les herbes i els matolls de zones per on acostumen a passar animals; i espera fins que passa un animal al qual agafar-se.

Com es lluita contra les paparres?

Si es confirma la presència de paparres hem d'iniciar el tractament de forma ràpida, abans que els problemes siguin més importants. Si es fa correctament el control de les paparres, el seguiment és fàcil.
No automediquem. Consultem amb el Centre Veterinari el millor protocol de tractament, segons el problema, l'edat del gos, la raça, la grandària o l'hàbitat. De vegades, els productes que utilitzaríem poden no ser adequats o fins i tot tòxics per al nostre amic. Si es pot, cal que eliminem les herbes i matolls al voltant de casa. És molt important el repàs general del nostre amic quan tornem del passeig, especialment el coll, darrere de les oerlles i entre els dits. Recordem que a l'hora del bany tenim una oportunitat per poder observar la pell amb mes facilitat i poder detectar si té algun d'aquests paràsits.

La paparra en el gos

Mascle i Femella

Una vegada detectada la paparra l'hem de retirar al més aviat possible. Abans d'extreure-la, és millor actuar amb un insecticida, cosa que facilita la seva eliminació. Cal treure-les amb pinces, mai amb els dits. La forma correcta de retirar-la és usant unes pinces de punta estreta, si pot ser corbades, amb les quals subjectarem la paparra per la seva zona bucal, el més a prop possible de la pell de l'hoste, evitant aixafar el cos. A continuació realitzem una tracció contínua i lenta (podria portar-nos gairebé un minut), progressiva, sense excessiva força, mai bruscament, en perpendicular a la pell fins aconseguir la seva extracció. Mai no hem de retòrcer la paparra. Després netegem la zona d'extracció amb un antisèptic. Cal vigilar que la seva sang no contacti amb la nostra pell, algunes malalties es transmeten així. No tallem ni cremem les paparres mentre estan adherides al gos, ja que podriem ferir-lo o lesionar-lo sense voler.
Hi ha molts antiparasitaris que eliminen les paparres. Els preventius que paral·litzen el paràsit quan intenta picar, són els collarets per a gossos i les pipetes (els xampús antiparàsits també es poden utilitzar però la seva durada sobre la pell és més curta), i els comprimits, que actuen quan la paparra ja s'ha instal·lat sobre el nostre amic, i les mata.

Xè

Potser també t'interessa:  - La primavera vista per les bestioletes 

- Al·lèrgia a la picada de puça

Peixos d'aquari

Un aquari és un petit ecosistema que podem tenir a casa i gaudir-ne; Però no és un altre element decoratiu de la casa, està viu i s'ha de mantenir. Necessita que en tinguem una cura constant.

Hi ha, bàsicament, tres tipus d'aquaris:

• Aquaris d'aigua calenta
• Aquaris d'aigua freda
• Aquaris d'aigua salada

Tots ells són diferents, i tot i que tenen un funcionament bàsic idèntic, cada un té les seves característiques, que són importants a l'hora de triar quin volem tenir a casa.

Els aquaris d'aigua freda són els més simples, ja que els peixos d'aquest tipus són els més resistents i, per tant, els que ens aguantaran més, els que tindran menys malalties o que si emmalalteixen es curaran amb més facilitat. Per contra, cal dir que hi ha menys varietat de peixos.

Els aquaris d'aigua calenta són en el punt intermedi. Tenen més necessitats que els d'aigua freda, però en podem obtenir més varietat. A les botigues hi ha majoritàriament peixos d'aquest tipus. N'hi ha de moltes mides, formes i colors diferents, tot i que predominen els petitets. Podem trobar-ne de molt econòmics, i de no tant, diferents compatibilitats (no es pot barrejar qualsevol tipus de peix),...

Els aquaris d'aigua salada són els més complexos. A més, podem trobar pocs llocs on tinguin peixos d'aquest tipus. Requereixen més atencions, són més complicats de mantenir i són també els més cars. Tot i així podem trobar peixos impressionants, grans, amb colors molt vius...

INSTAL·LACIÓ

Les peces que ens trobarem en un aquari seran les següents:

1.      Escalfador: Només en aquaris d'aigua calenta. S'encarrega d'escalfar l'aigua de l'aquari fins a la temperatura desitjada. L'ideal és aconseguir 26ºC. Els peixos d'aigua calenta poden aguantar l'interval de temperatures de 20ºC a 30ºC; per això a 26ºC; pot pujar uns graus la temperatura al migdia i baixar-ne algun a la nit, però sempre estarem dins el marge correcte. És molt recomanable posar un termòmetre enganxat (per fora) al vidre de l'aquari per poder controlar la temperatura i assegurar-nos que és la que ens interessa.

2.      Filtre: S'encarrega de depurar l'aigua. N'hi ha de molt senzills, amb una esponja i altres de més complexos, que porten diferents materials, amb diferent mida de porus. Podem trobar: perló, esponges de diferent gruix, carbó, ceràmica...

3.      Llum: la llum és un element decoratiu, però alhora, podem trobar diferents fluorescents específics per a plantes naturals o diferents tipus de peix, que els donarà la llum ideal per créixer.

4.      Aigua: Ha d'estar en unes condicions adequades de minerals i pH perquè els peixos puguin viure.

5.      Decoració: la sorra (de diferents colors i textures), les plantes (naturals o artificials), les figures i els difusors faran que el nostre aquari s'adapti al nostre gust, donarà als peixos protecció i amagatalls...

6.      Compressor: és un aparell que va connectat a través d'un tub a un difusor. Els difusors s'enterren a la sorra o s'amaguen en la decoració i fan bombolles. Són, principalment, un element decoratiu, però també aporten oxigen a l'aigua.

MUNTATGE:

Hem de començar netejant l'aquari amb aigua per treure les restes de pols que puguin haver-hi. També hem de netejar la sorra, directament a l'aixeta fins que l'aigua surti transparent.

El primer dia:

• Col·loqueu la sorra amb cura intentant fer una capa uniforme.
• Col·loqueu la decoració
• Ompliu l'aquari d'aigua, molt a poc a poc intentant no desmuntar la sorra i la decoració. Podem fer servir aigua de l'aixeta però l'hem de tractar amb un condicionador que eliminarà el clor i crearà una aigua biològica. Aquest producte té altres efectes beneficiosos per als peixos: és un antiestrès i protector de membranes.
• S'ha de connectar el filtre i l'escalfador perquè comenci a escalfar l'aigua.
• Cal posar bactèries vives al filtre. Les hi hem de posar durant els 10 primers dies; després, ho farem un cop al mes quan revisem els filtres.

El tercer dia. Començarem a posar peixos: posarem la bossa tancada, flotant dins l'aigua durant uns 5 minuts perquè s'igualin les temperatures, seguidament, obrirem la bossa i hi anirem afegint aigua de l'aquari (tres o quatre vegades). A continuació ja podem agafar els peixos amb un salabret i deixar-los en el seu nou aquari. Hem de començar amb pocs peixos (2-3) i resistents, ja que els primers dies les condicions de l'aquari encara no són òptimes.

La setmana següent. Al cap d'una setmana ja podem afegir-hi més peixos. És important augmentar el nombre de peixos a poc a poc.

MANTENIMENT:

Cada 20-30 dies s'ha de fer una canvi d'aigua. És l'importantíssim que sigui un canvi d'aigua parcial; (un 10-20% del total). Hauríem d'agafar aigua del fons per eliminar el màxim de substàncies tòxiques (que es van acumulant). El més senzill és utilitzar un aspirador de fons, així aconseguim agafar l'aigua del fons i treure restes de menjar i altres residus. Sempre que posem aigua a l'aquari hem d'utilitzar el condicionador per eliminar el clor. Una vegada al mes ens hem de revisar el filtre. No és necessari netejar-lo cada vegada. Les esponges es poden netejar quan veiem que la bomba perd potència; això ens indicarà que s'està obstruint el filtre. Els elements del filtre s'han de netejar, si pot ser, amb aigua del mateix aquari (treure'n una mica amb una galleda). El perló, quan està brut, el més senzill és canviar-lo i la ceràmica s'ha de canviar molt poc; per exemple, una vegada a l'any, ja que a la ceràmica és on viuen les bactèries que formen part de l'ecosistema. Si canviem la ceràmica molt sovint aconseguirem eliminar aquestes bactèries i seria com si comencéssim de nou. Quan netegem el filtre és recomanable posar-hi Nitrivec.

Els vidres són els que s'han de netejar més sovint. Per facilitar-nos la feina, hi ha uns imans que es fan servir des de fora de l'aquari.

La decoració s'ha de netejar quan es vegi bruta.

Si tenim l'aquari en un lloc on toca molt la llum se'ns embrutarà abans, ja que la llum potencia el creixement de les algues i la decoració i els vidres es tornen verds.

És important també controlar una vegada al mes o, en els canvis d'aigua, els valors de pH, GH, KH... 

Xè - VetXarxa

Peix Vermell comú

Nom científic: Cyprinidae Descripció: Lloc d'origen Xina Mida 30 cm Comportament pacífic i tranquil, Alimentació: Menja molt, es nodreix de fulles i aliment viu, és Omnívor. Reproducció: Ovípar Hàbitats: Necessita una temperatura entre 10º C i 28º C. La il·luminació ha de ser atenuada. Aquari aigua Duresa 5 - 20º PH 6 - 7,5 Mides de l'aquari 90 cm Regió de l'aquari, Mitja

Peix Neó

Nom científic: Characidae Descripció: Lloc d'origen Rio Paraguai Mida 3,5 cm Comportament pacífic. Molt actiu Alimentació: S'alimenta de fulles Reproducció: Ovípar. Posta lliure Hàbitats: Necessita una temperatura entre 24º C i 27º C. Aquari, aigua Duresa, 5 - 15º PH, 6 - 7,5 Mides de l'aquari 60 litres Regió de l'aquari Mitja Superfície

Plecostomus

Nom científic: Loricariidae Descripció: Lloc d'orígen Brasil, Bolivia, Paraguay. Mida 30 cm, no està protegit per escates, però si per espines. És un peix pacífic, però molt territorial i actiu Alimentació: S'alimenta d'algues, (Idoni per eliminar les algues del aquari) i vegetals: enciam, espinaques, fulles de col, etc. Reproducció: Ovípar. (Mai s'ha pogut reproduir en un aquari). Hàbitats: Necessita una temperatura entre 19º C i 26º C. El plecostomus és un animal nocturn. Aquari, aigua Duresa, 10-20º PH, 7 Mides de l'aquari 60 cm. Necessita espai per nedar i marcar el seu territori.

Peix Pallasso Ocel·lat

Nom científic: Amphiprion ocellaris Descripció: Aquests peixos pallasso són de color taronja brillant amb tres franges blanques i un marge negre prim que les envolta. Alimentació: Són peixos omnívors que s’alimenten de zooplàncton i d’algues filamentoses. Reproducció: La seva reproducció és ovípara. Generalment el vincle que s’estableix entre una parella de peixos pallasso és molt fort i està relacionat amb la petita talla del seu territori, centrat en l'anemone. Hàbitats: Viu en esculls coral∙lins, associats amb anemones Es troba en aigües tropicals, sobretot a l’IndoPacífic Aquari, aigua El peix pallasso ocel∙lat és un animal gregari, que viu, com tots els peixos pallasso, en simbiosi amb les anemones. Els peixos es protegeixen entre els tentacles verinosos de les anemones, mentre que l'anemone aprofita els trossos de menjar que els seus hostes deixen caure quan s'alimenten. Altres beneficis que procuren els peixos pallasso a les anemones és que se'ls mengen els paràsits, i que les venten per crear un augment de circulació d'aigua al seu voltant, oxigenant-les.

La nutrició animal

Els animals, com tots els éssers vius, han de prendre del mitjà exterior les substàncies necessàries per mantenir les seves estructures i realitzar les seves funcions. Aquestes substàncies reben el nom de nutrients i el conjunt de processos que duen a terme per obtenir-les i utilitzar-les es diu nutrició.

Els animals són éssers heteròtrofs, la qual cosa vol dir que necessiten alimentar-se de matèria orgànica ja elaborada (aliment), produïda pels éssers autòtrofs. En haver de prendre substàncies orgàniques ja elaborades, els animals han de "fer-les seves", és a dir, incorporar-les al seu organisme per a poder-les utilitzar. Sorgeix així la necessitat d'un aparell digestiu que transformi aquesta matèria vegetal o animal, en petites molècules assimilables per les cèl·lules de l'organisme. Si l'organisme és complex, per portar l'aliment a les cèl·lules del seu cos necessita d'un sistema de transport: l'aparell circulatori.

La utilització dels nutrients per les cèl·lules per obtenir energia, implica la necessitat d'O2. Per tant, l'O2 procedent de l'exterior ha d'incorporar-se a l'organisme, problema que es resol a través de l'aparell respiratori.

Les cèl·lules de l'organisme, realitzen llavors amb els nutrients i l'O2 els processos metabòlics per obtenir la matèria i l'energia necessàries. En aquests processos, a més del CO2, es produeixen altres substàncies de desferra, que han de ser eliminades, la qual cosa implica la necessitat d'un aparell excretor.

Per realitzar la nutrició, l'organisme necessita per tant quatre aparells:
Aparell digestiu: s'encarrega de prendre l'aliment de l'exterior, digerir-ho i absorbir-ho.
Aparell circulatori: transporta, per l'interior, tots els productes digerits i absorbits, així com les desferres originades en els processos de nutrició.
Aparell respiratori: pren l'oxigen de l'aire i expulsa el CO2 sobrant.
Aparell excretor: concentra i expulsa a l'exterior les substàncies tòxiques produïdes en les funcions de nutrició.

Processos de la nutrició animal: Es poden considerar les següents etapes:

Ingestió dels aliments:

Consisteix en la incorporació dels aliments mitjançant els òrgans situats en la boca o en les seves proximitats.

Els aliments poden ser:
- Aliments líquids: Molts animals prenen només líquids, com a suc de plantes, sang o matèria animal dissolta. Aquests animals tenen estructures xucladores de diverses classes.
- Aliments de partícules sòlides microscòpiques: En aquest cas la ingestió es realitza mitjançant filtres localitzats en la boca i en els quals queden retingudes les partícules.
- Aliments sòlids en grans fragments: La ingestió es realitza tallant i mastegant. Les estructures que realitzen aquest procés són les mandíbules i les dents.

Digestió:
Consisteix en la transformació de les macromolècules components dels aliments en molècules senzilles, que poden ser absorbides i utilitzades per les cèl·lules del propi organisme.

Depenent de la complexitat dels animals, la digestió pot ser:

- Digestió intracel·lular: Pròpia d'organismes unicel·lulars (protozous) i d'alguns pluricel·lulars senzills, com les esponges.
En mancar de mitjà intern, la digestió s'efectua dins de les cèl·lules i els lisosomes aboquen els seus enzims digestius als vacúols digestius. Després de realitzar la digestió, els productes de desferra s'expulsen a l'exterior per un vacúol fecal.
- Digestió mixta. Alguns metazoos inferiors, com els celenterats tenen una digestió en part intracel·lular i en part extracel·lular.
Aquests animals posseeixen, tapissant la cavitat gàstrica, unes cèl·lules secretores d'enzims. Els aliments arriben a aquesta cavitat i comencen a ser digerits (digestió extracel·lular). Les partícules parcialment digerides són fagocitades per altres cèl·lules de la paret de la cavitat gàstrica, acabant allí la digestió (digestió intracel·lular). Els residus s'expulsen a la cavitat gàstrica i posteriorment a l'exterior.
- Digestió extracel·lular: Característica d'animals superiors, que tenen un tub digestiu dividit en diverses parts, en cadascuna de les quals se segreguen diferents enzims digestius específics. La digestió, per tant, es va realitzant d'una forma gradual.

Transport dels aliments digerits a les cèl·lules:

Una vegada transformats els aliments en substàncies assimilables, la sang i l'aparell circulatori tenen la missió de transportar aquestes substàncies a totes les cèl·lules. En aquest procés, l'aparell respiratori és l'encarregat de portar l'oxigen a les cèl·lules.

Metabolisme cel·lular:

Les molècules nutritives digerides i transportades per la sang, són transformades a l'interior de la cèl·lula en energia (catabolisme) o ben utilitzades per a la síntesi de molècules més complexes (anabolisme).

Excreció
Finalment, els residus metabòlics són expulsats a l'exterior per mitjà de l'aparell excretor.

Xè

La cinofobia és una por irracional i persistent als gossos

Causes
La causa més freqüent de patir Cinofòbia és un trauma succeït durant la infància (la mossegada d'un gos, tot i no ser-ne la víctima, només en veure l'escena, o sentir-ne la notícia, fins i tot veure una pel·lícula sobre un gos que mossega o sobre la ràbia), pot desencadenar aquesta fòbia.


Símptomes
La condició de cinofòbia pot manifestar-se de diverses maneres. Algunes persones poden sentir un cert grau d'ansietat en presència d'un gos, altres poden tenir atacs de pànic si entren en contacte amb gossos, o fins i tot alguns només veure'ls per la tele o al cine. Els símptomes, que poden ser experimentats per separat o junts, inclouen irritació, suoració, taquicàrdia, sentiments d'ira, tremolors, dificultat per respirar, o nàusees.

D'altra banda, per a una persona cinofòbica les relacions i la vida social es complica, ja que s'evita tenir amics amb gossos, i si en tenen, els és difícil de fer entendre a la resta, els quals sovint reaccionen d'una manera poc curosa ("no tinguis por!","si no fa res!", com si fos motiu de broma, però no ho és). La cinofòbia és difícil de superar, igual que la majoria dels temors, i encara que les causes no són racionals, la qual cosa és certa de moltes fòbies, la cinofòbia és un turment per a qui la pateix, ja que pot ser realment un condicionant de vida, per la probabilitat de trobar gossos en moltes circumstàncies imprevistes (pel carrer, a casa d'algú, a alguna botiga, a qualsevol lloc...).

Tractament
En alguns casos el tractament pot centrar-se en la identificació de la causa del trauma (fer una regressió conscient fins el moment en què va ser la mossegada, o la imatge, etc, i un cop identificat, extreure'n conscientment tota la secuència, i alliberar-se de la culpa).
La teràpia de xoc també ajuda, es tracta d'anar exposant progressivament la persona amb cinofòbia a estímuls (imatges, pel·lícules, etc.) per ajudar-los a superar la seva por.
Altres també se'ls ajuda, a més, amb medicaments contra l'ansietat.

I potser una manera seria que la persona amb cinofòbia comencés a relacionar-se amb un cadell, que l'alimentés, que en tingués cura, i anés veient com creix. A partir de llavors, la tendència és que es comença a acceptar la presència dels altres gossos. Costa que la cinofòbia desaparegui del tot, però és possible.

 Xè