dijous, 26 de maig del 2016

Etologia canina

L'etologia és la branca de la biologia conductual que estudia el comportament natural dels animals, concentrant-se principalment en les conductes instintives.

A partir de la dècada dels 40, alguns científics van fixar-se en el llop com a model per estudiar les relacions en grups d'animals socials. Aquests estudis van donar origen a les teories de dominància i l'estatus "alfa" dels llops. Aquestes idees van ser adoptades pels ensinistradors canins, amb el supòsit que etologia canina era igual a etologia del llop.

Malauradament es van cometre dos errors en traslladar l'estudi de llops a l'ensinistrament de gossos:
1. Eren estudis d'interaccions en grups de llops formats en captivitat i a l'atzar, la conducta dels quals no corresponia a la de rajades formades naturalment en llibertat.
2. El gos fa tants milers d'anys que conviu amb l'humà que ha modificat i readaptat la seva conducta instintiva i el seu comportament.

La dominància en l'eduació canina

En l'ensinistrament caní es parla amb freqüència de jerarquies o dominància, "gos alfa" (gos dominant), càstig jeràrquic i coses similars. És comú que els problemes de conducta del gos s'associïn, equivocadament, amb la dominància: si el gos estira de la corretja és dominant, si puja al llit és dominant, si menja abans que nosaltres és dominant, si gruny o borda és dominant, etc.

La veritat és que les jerarquies no existeixen com a tals. En realitat són interaccions de cooperació i interrelació entre gossos, i no són estàtiques (no sempre "mana" el mateix) sinó dinàmiques, i normalment no es determinen per la força. Les úniques interaccions que solen derivar en lluita són les que tenen a veure amb l'accés a recursos limitats, com femelles en zel o menjar (i segons les circumstàncies).

Per tant, oblidem-nos del "gos alfa". No necessitem apel·lar a aquests conceptes erronis per educar el nostre amic. De fet, aquestes idees han causat més mal que bé en l'educació canina.

Podrem millorar la conducta del nostre amic controlant els recursos que són importants per a ell: el menjar, les joguines, els passejos, les carícies, etc.

Avui dia ja no s'usen les antigues "tècniques" de sotmetre el gos, particularment perilloses perquè podien provocar una reacció defensiva per part de l'animal, i a més arruïnaven la relació que hi havia entre gos-humà. Aquestes tècniques eren principalment de contacte (subjectar-lo fins que deixi d'oferir resistència; aixecar-lo per la grupa, arrossegar-lo o sacsar-lo, amorrar-lo a terra...). Si algú de la vella escola ens les suggereix, per favor, ignorem-les! El nostre amic no es mereix aquest maltractament.


El llenguatge corporal dels gossos
Aquest llenguatge és important perquè ens permet interpretar l'estat emocional del nostre amic, encara que només sigui de manera general.

Mostres d'estrès:
Si se sent estressat, confós o amenaçat, pot presentar alguna o diverses de les següents conductes:

- Gira el cap a un costat, evitant el contacte visual.
- No accepta premi.
- Es grata amb desfici.
- Es mossega a si mateix.
- Rosega objectes constantment.
- Es llepa el cos constantment.
- Llepa repetidament els seus llavis o nas.
- ensuma el sòl.
- Es queda immòbil o realitza moviments molt lents.
- Es gira panxa amunt.
- Badalla.
- es pixa de manera nerviosa.
- En mascles, erecció del penis sense motivació sexual.

Aquests no són els únics signes d'estrès i ansietat en gossos, però són els més comuns. I per descomptat, aquests signes depenen del context! Si acaba de menjar, potser no vol premi perquè està tip. O pot gratar-se perquè realment li pica alguna cosa, olora el terra perquè troba una olor interessant, rosega perquè està jugant, pixa perquè té ganes, etc. S'ha de contextualitzar, no pensem que el nostre amic és un desobedient si comença a gratar-se o a ensumar el terra quan el cridem. Potser ens està demanant que no ens estressem i que ens prenguem la situació amb més calma.

Potser també t'interessa: El llenguatge dels gossos


dilluns, 16 de maig del 2016

Educació canina


Existeixen dos aspectes fonamentals en l'educació que generalment es donen per sobreentesos: la constància i la creació d'hàbits.

La constància permet crear pautes de conducta fortament arrelades, és a dir: hàbits. Per tant, per aconseguir que el nostre amic estigui ben educat (que no es llanci sobre la gent, que vingui quan el cridem, que romangui quiet quan toqui, que no bordi si no és el moment, etc), hem de ser constants durant les sessions d'educació i per sempre!

Un exemple de "mala constància": Quan som a casa l'hem ensenyat que si el cridem ell sempre ha de venir, però aquest exercici mai no l'hem posat en pràctica al carrer. Què pot passar? Un bon dia, portem el nostre amic al parc perquè jugui amb altres gossos. Quan volem tornar a casa, el cridem, i fins i tot li ensenyem el premi que hem usat per ensenyar-li a venir quan el cridem. No obstant això, ell ens ignora. Què ha passat? que en l'aprenentatge no hem estat constants, i ara l'hem cridat en una situació en la qual és molt improbable que ell faci cas perquè ja té un benefici molt més gran (jugar amb els altres gossos). Això ha reforçat la conducta d'ignorar el nostre crit/premi i l'ordre usat per cridar al nostre amic s'ha deteriorat. Una solució seria reededucar-lo en altres zones menys actives i fer que aquesta conducta es converteixi en un hàbit, abans de portar-lo al parc novament. Una altra manera és reforçar-lo mentre juga, o sigui donar-li el premi en cas que deixi de jugar amb els alres gossos, i deixar que hi torni (si d'entrada quan ve a buscar el permi ja el lliguem, preferirà no venir a buscar el premi).
És molt comú ensenyar-li alguna cosa i pensar que amb això ja n'hi ha prou, però perquè la nova conducta estigui completament establerta, és necessari que es converteixi en un hàbit. Per a això, fins que la conducta no estigui del tot establerta, hem d'evitar les situacions en què el nostre amic pogués desobeir d'entrada.

Els hàbits i l'ús del vàter
Per exemlpe: la nostra àvia té un gosset que viu al pati i poques vegades el treu a passeig. Així que, el gosset fa les seves necessitats sempre al pati, sobre el ciment. Un bon dia ens decidim que ja n'hi ha prou de tenir-lo tancat i el portem al parc. El gosset està feliç i gaudeix molt del passeig, però no fa pipi ni caca. Què ha passat? Doncs que totes i cadascuna de les vegades que el gosset necessitava un vàter, tenia el terra de ciment. O sigui, que fer les necessitats sobre el ciment ha estat una conducta constant per molt temps, i ha acabat convertint-se en un hàbit. Com que el gosset mai no havia fet les seves necessitats sobre altres superfícies (herba, terra), no les reconeix com a llocs adequats per dipositar els seus "residus". Encara que sembli un cas extrem, això ocorre amb molta freqüència (hi ha persones que també els passa que quan van d'acampada s'estrenyen).

Així que, assegurem-nos de crear bons hàbits, i ens estalviarem haver-ne de corregir de dolents.

Hi ha dues línies principals d'educació canina: la "tradicional" i la "positiva". 

L'ensinistrament caní tradicional està basat principalment en això: ensinistrar. Reforçar negativament i castigar. En aquest tipus d'educació canina predominen les correccions quan el gos no respon de la manera esperada. És més dur i coercitiu que l'educació positiva, tot i que aconsegueixi l'objectiu.
Per descomptat, realitzat incorrectament, cap dels dos tipus d'educació servirà. En aquest mètode tradicional, però, hem de tenir en compte que els cadells no tenen la mateixa capacitat d'atenció que els gossos adults i les eines de l'ensinistrament tradicional (collars d'ofeg i de pues, esprai disuasori d'aigua) poden ferir amb molta facilitat d'un cadell.
 
Per altra banda, l'educació canina positiva es basa principalment en el reforçament positiu per educar gossos (premis), encara que també utilitza altres mitjans com el càstig-negatiu (deixar de jugar, ignorar-lo, prendre-li un objecte), contracondicionamient, desensibilització sistemàtica, etc.) per corregir les conductes inadequades. En l'educació positiva no es diferencia entre cadell i adult, ja que els mètodes emprats són efectius per qualsevol edat. A més, les eines no poden fer-los mal. També es reconeix la limitació d'atenció dels cadells i no es tenen les mateixes exigències que per als gossos adults.

Temes freqüents en l'educació dels gossos
Encara que podem ensenyar-li moltes coses, hi ha temes que inclouen els d'educació cívica i l'obediència bàsica que hauria de tenir tothom, (incloses les persones).

Com a norma general inclouen:

- La socialització (amb altres gossos, persones, gats i la resta d'animals)
- La inhibició de la mossegada (molt important!)
- fer pipi i caca allà on correspongui
- usar el transportin de viatges
- saludar adequadament a les persones (no llançar-s'hi a sobre)
- estar tranquil amb el collaret i la corretja
- Parar quiet immediatament a l'ordre
- passejar sense estirar de la corretja
- aturar-se abans de travessar la vorera
- passejar tranquil i al nostre costat
- ignorar objectes/menjar/premis de desconeguts o del carrer

L'obediència canina competitiva no és necessària per al nostre amic, com tampoc no cal ensenyar-los a donar la pota, ni a jaure, a fer tombarelles, fer saltirons a dues potes, ballar, i tantes altres graciositats... Un gos no és la nostra joguina, és el nostre amic. 
Però sí que hi ha accions necessàries d'aprendre per a moments concrets (per exemple, si vol travessar just al moment que passa un cotxe, si cal que ens esperi quiet mentre sortim del seu camp visual):
- "Nom" vine!
- Seu!
- Quiet! / som-hi!
- Junt!
- on és (objecte/persona)?

D'altres no cal ensenyar-les que ja les aprenen ràpid: anem a passeig? a banyar? vols una "xuxe"? Qui té gana? etc 
;+)

dimarts, 3 de maig del 2016

Digue'm el teu color i et diré com ets

Certament, hi ha diferències en el comportament dels gats segons el seu color de pèl, tot i que els estudis científics que ho han intentat demostrar encara no són concloents.
La base biològica que dóna lloc a aquestes diferències de comportament –que no són exclusives del gat– sembla trobar-se en el desenvolupament embriològic de l'animal, ja que les diferents parts del seu cos es desenvolupen a partir de diferents “capes” o estirps cel·lulars. Referent a això, les capes cel·lulars que donen lloc a la pell i el pèl són les mateixes que les que formen el sistema nerviós central. Així, cada color del pèl determinaria unes característiques concretes del funcionament del sistema nerviós central i, en conseqüència, del caràcter del gat.
Així mateix, les rutes bioquímiques necessàries per sintetitzar o produir els pigments que donen lloc al color del pèl són les mateixes que les produïdes per alguns neurotransmisors, com la dopamina, que tenen molta influència en el comportament.

Un estudi recent, dut a terme a la Universitat de Califòrnia amb 1.274 propietaris de gats, va centrar les seves recerques en el comportament i van esbrinar, per exemple, que les gates tricolores mostraven una conducta més agressiva cap als humans que les d'altres colors.

Quant a la docilitat o maneig del gat, els estudis assenyalen que els gats blancs-i-negres són els menys tolerants a la manipulació. Tot i que són animals intel·ligents, molt actius, i en general tremendament amistosos.

Així mateix, les gates carey o “petxina de tortuga” i els gats blancs són, respectivament, més distants i intolerants, i tímids.

De tots els colors, el gat taronja és el que s'emporta el premi com a "gat falder", ja que és el que suporta millor les manyagues i manipulacions humanes. Fins i tot les busca.
L'estudi no és concloent, ja que el color del pèl determina el caràcter del gat només en primera instància, però hi ha altres factors que influeixen molt més en el seu temperament, sobretot la socialització del gatet des d'una edat primerenca, perquè s'habituï a la major quantitat de situacions i manipulacions possibles.