divendres, 20 de maig del 2011

El nostre amic Cobai (conill d'Índies)

Una bona alimentació:
Per als cobais, animals herbívors, podem trobar en tendes especialitzades preparats alimentosos que equiparen els beneficis d'una bona nutrició amb els d’un aspecte i sabor atractius.
Col·locarem el menjar en un recipient d'acer inoxidable. També podem combinar aquests productes secs, com llavors i pinso, amb fruita i verdura que trossejarem perquè al nostre amic li sigui més fàcil de digerir. Aquests productes hauran de ser sempre frescos, rentats i assecats per eliminar qualsevol producte químic i hauran de ser posats a la gàbia i treure'n les restes al final de la jornada, perquè no es facin malbé i atraguin mosques, etc.
No podem privar al nostre rosegador d'una llaminadura de tant en tant, com pipes sense sal de girasol, per exemple. A més, el fet de pelar aquestes llavors entreté al nostre amic. Un altre bon complement alimentós és el fenc o l'alfals que el cobai usarà per fabricar el seu jaç i també per menjar. L'últim detall que no hem de passar per alt és l'abeurador amb aigua que canviarem tots els dies, això sí, és millor que l'abeurador estigui fora perquè el nostre amic no l’espatlli amb les seves dents de rosegador. La gàbia haurà de col·locar-se en un lloc a resguard de la llum directa del sol.
Higiene i malalties: cures bàsiques
Sempre mantenint la precaució d'evitar corrents d'aire, banyarem el nostre conill d'Índies una vegada cada tres o quatre mesos. És important que anem amb compte amb la temperatura de l'aigua: ni molt freda, ni molt calenta. Podem fer ús d'un xampú neutre perquè el seu pèl llueixi brillant després d'assecar-lo bé, però estarem alerta permanentment perquè no se li fiqui sabó als ulls.
A l'hora d'assecar-lo, optarem per una tovallola de cotó suau, mai intentarem fer-ho amb un assecador. És bo que si fa bo, quan el nostre cobai encara no estigui totalment sec, el deixem una estona al sol. També procurarem raspallar-li el pèl. Finalment, si observem petites lleganyes als ulls, podrem treure-les amb l'ajuda d'un bastonet xopat d'aigua tèbia.

Les malalties dels cobais

Tallat d'Ungles
És molt convenient tallar-li les ungles a un cobai, així evitarem que ens esgarrapi o li creixin tant que se li retorcin i arribin a provocar fins i tot malformacions. Per tallar-los adequadament les ungles s'ha de realitzar un tall transversal, cuidant de no arribar al punt sanguini que tenen al principi de l'ungla (és com un fil vermell), ja que podríem causar una hemorràgia. Si es dóna el cas pressionem sobre la ferida amb un cotó xopat d'aigua oxigenada.

Pes del nostre cobai
Els cobais són animals petits i molsuts; de la seva massa corporal del 7 al 15% és greix. Generalment els mascles són més grans i pesats que les femelles. Els cobais domèstics si no reben la dieta adequada engreixen molt ràpidament ja que són animals amb tendència a l'obesitat. Existeixen aliments especials per a ells i no cal donar-los el que tenim a casa (les sobres de menjars) que els podria fer mal.

Pesos segons edats
Cobai nounat: Neixen amb una grandària de 10cm aproximadament i el seu pes és de 70-100g. Aquest pes varia segons el nombre de cries que han nascut (quantes més menys pesen). En els primers dies després del naixement el pes s'estaciona, fins i tot poden perdre uns grams; després comencen a engreixar ràpidament a raó de 3 o 4g per dia fins a dues setmanes després del naixement.
13 - 17 dies: El pes de naixement es multiplica i passen a pesar 140 -200g i mesuren entre 13 i 15cm.
4 – 8 setmanes: Pesen entre 200 – 400g i mesuren 19 cm.
18 setmanes: Pesen 600 – 900g i mesuren 23 cm. A partir d'aquesta edat creixen més lentament.
15 mesos: El desenvolupament físic ha finalitzat i ja es considera adult. Als 15 mesos es poden diferenciar les grandàries entre mascles i femelles: el mascle pesa entre 1000 – 1500g i la femella entre 800 – 1300g, els dos amb 27cm de longitud.
Els cobais tenen una vida d'uns 5 – 8 anys, encara que han hagut cobais que han arribat als 15 anys, però és molt inusual. En envellir perden massa corporal.

Malalties
En els cobais la majoria de malalties són produïdes per dèficit o excés d'alguna determinada vitamina, per aquest motiu donar-li un aliment de qualitat reconeguda i equilibrat evitarà un afebliment del sistema immunitari, podent ser aprofitada aquesta circumstància per bacteris o per virus.

Malalties per hipervitaminosis o avitaminosis:
Escorbut: El cobai no és capaç de sintetitzar la vitamina C, per tant ha d'ingerir-la en la seva dieta. Aquesta vitamina sintetitza el col·làgen (proteïna que forma part d'ossos, pell i tendons), així el dèficit provoca crostes cutànies, debilitat, caiguda de dents, immobilitat per la fragilitat dels ossos, hemorràgies musculars i diarrees. També fa que l'aparell respiratori sigui més vulnerable a infeccions bacterianes o virals.
Anèmia: Es deu a la falta de vitamina B, responsable de la formació de glòbuls vermells. Per tant si falta aquesta vitamina el nombre de glòbuls vermells disminueix. Moltes vegades pot ser conseqüència de l’escorbut per les hemorràgies produïdes. Les principals causes són la deficiència de ferro en la dieta o problemes d'absorció de l'intestí prim.
Diarrea: Pot deure's a la ingesta de gran quantitat de vitamines. Si el cobai no es recupera aviat en un dia pot morir ja que es deshidrata ràpidament.

Malalties per paràsits i microorganismes:
Polls: Són insectes mil·limètrics que se situen majoritàriament a la zona dels ulls i les oïdes. El poll s'alimenta de restes de pell i pèls que arrenca amb dues pinces bucals mossegadores, i causa molèsties en el cobai i malalties.
Malòfags: La seva transmissió sol succeir pel contacte. Un remei molt eficient és fer-li uns banys a força de preparats antiparàsits recomanats pel veterinari.
Fongs: Apareixen quan la dieta manca de fibra. Causa la caiguda del pèl a grapats, es graten, tenen crostes a la pell i caspa.
Sarna: És produïda pels àcars, que són uns aràcnids microscòpics que viuen a l'interior de l'epidermis del cobai produint-li picors, caiguda de pèl, caspa, crostes en la pell i pèrdua de la lluentor del pèl. Li pot provocar una gran irritació que causa que deixi de menjar i beure i mori per deshidratació i anorèxia.
Restrenyiment
Si els excrements es presenten massa durs, la causa podria ser la falta de líquids a causa d'una alimentació massa seca, a més d'una falta d'ingestió d'aigua potable. Els símptomes inicials poden combatre's oferint la suficient quantitat d'aigua i utilitzant sobretot aliments molt rics en aigua.
Alopècia: És la caiguda abundant del pèl. Pot ser produïda per problemes hormonals, sobretot en les femelles embarassades o que han tingut molts parts consecutius.

Malalties de l'intestí i de l'estómac
L'origen de les malalties gastrointestinals, degudes a una infecció i que es manifesten amb la diarrea, normalment es troben relacionades amb la presència de substàncies contaminants en el menjar i en la majoria dels casos són absorbides pel carbó medicinal. Si no ens és possible frenar la diarrea haurem de portar el nostre amic veterinari immediatament.
Malalties del tracte respiratori:

Refredat: Pot ser degut a un refredament, per virus o per bacteris. Primerament ataca les vies respiratòries superiors i posteriorment els bronquis i els pulmons, i potencialment una pneumònia. La pneumònia causa una respiració dificultosa, ulls plorosos, nas moquejant i inapetència.
Problemes respiratoris: A causa d’un refredat o una pneumònia. El cobai no pot respirar bé a causa de l'obstrucció de les vies respiratòries superiors. Solen ser crònics.

Malformacions:

Mala oclusió dental
Quan les dents del cobai creixen excessivament fins al punt de xocar els superiors amb els inferiors impedint-li alimentar-se. Es provoca també un frec indegut de les dents amb la llengua, que dóna lloc a nafres. En aquesta situació només se li haurien de tallar les dents periòdicament (en estat salvatge moriria ja que li impediria alimentar-se).
Si els incisius superiors i inferiors es toquen, es troben en posició correcta i es desgasten tal com ha de ser.
Uns incisius insuficientment desgastats resultaran massa llargs i li complicaran els àpats. Sobretot quan els incisius superiors i inferiors no es toquen i creixen en sentit paral·lel.
Això fins i tot podria conduir al fet que l'animal no mengi la quantitat suficient i es comenci a aprimar de manera considerable. En tals casos sempre tornarà a ser necessària la visita al veterinari.
Finalment hauríem d'observar la part “nua” inferior de les potes davanteres i posteriors. Si en aquestes zones es presenten infeccions, crostes o ulceracions (tan sols es presenten en alguns casos dels animals més vells, igual que unes urpes exageradament perllongades o que creixin en diferents direccions).

EL COBAI ESTÀ SA?
Un cobai saludable presenta uns ulls brillants i una mica humits Uns ulls enfonsats i secs poden indicar la presència d'una seriosa malaltia, igual que uns ulls plorosos. A més, un cobai sa mai hauria de patir d'uns ulls enganxosos o bé dels orificis del nas taponats. Fins i tot haurem d'assegurar-nos que a la zona del voltant de l'ull no hi hagi crostes.

potser també t'interessa: - L'hàmster

dilluns, 16 de maig del 2011

Les picades de vespa


Les vespes només solen picar quan creuen que estan en perill i quan el seu territori ha estat pertorbat. Si pensen que el seu niu està en risc, l'animal que es trobi proper (incloses les persones) pot patir nombroses picades, ja que no moren quan claven l’agulló (com sí els passa a les abelles).

Els factors d’atracció de les vespes són:
- Els colors vius.
- Cubells d'escombraries oberts.
- L'ús de perfums, sabons amb olor, i tot el que desprengui aroma
- Entorns aïllats, com els rafals de fusta.
Les picades poden ocasionar una reacció al·lèrgica al nostre amic, que se li inflarà la cara (en el cas dels boxer surten nòduls pel cos) i l'haurem de portar al Centre Clínic on rebrà el tractament específic. La picada d'aquesta espècie si és única, és generalment innòcua (sempre i quan el gos no sigui al·lèrgic), però si el gos és atacat per un eixam de vespes pot ser fatal. La picada es torna molt perillosa si es produeix dins de la boca (quan tenen el costum de voler caçar-les), per la inflamació de la regió de la laringe que podria provocar l'asfixia. En casos extrems s'ha de realitzar una traqueotomia.
Si el nostre amic és picat per una vespa, busquem senyals per si està experimentant una reacció al·lèrgica real. Els símptomes d'una emergència potencialment mortal inclouen: inflamació important del musell; febre o una temperatura corporal extremadament baixa; respiració sibilant o ràpida; tremolors i feblesa; genives pàl·lides; vòmit; diarrea; o col·lapse.
Un gos podria morir per aquesta reacció al·lèrgica en 10 o 20 minuts, tret que obtingui ajuda veterinària, així que actuem ràpidament. Primer, donem-li un antihistamínic, si en tenim, i portem ràpidament el nostre amic al veterinari. Durant el trajecte podem col·locar-li una compresa gelada contra l’àrea de la picada.
Potser també t'interessa: - Les abelles