dijous, 22 de juny del 2017

Coprofàgia Canina (ingesta de femta)

La Coprofàgia es defineix com el consum d'excrement, i és una queixa comuna de força propietaris de gossos. És de difícil tractament i les causes encara no han estat prou estudiades.
DIFERENTS TIPUS DE COPROFÀGIA:
Autocoprofagia: es tracta d'un animal que menja el seu propi excrement.
Coprofàgia intraespecífica: que menja excrement d'un altre animal de la seva pròpia espècie.
Coprofàgia interespecífica: que menja excrement d'una altra espècie (gos que menja la de gat, cérvol, conill, etc.).

CAUSES PROPOSADES DE COPROFÀGIA
Problemes mèdics com la insuficiència pancreàtica (pancreatitis), les infeccions intestinals, síndrome de la malabsorció, i excés d'aliments (o menjars excessivament grassos). No obstant això, en la majoria d'aquestes condicions, també estaran presents altres senyals juntament amb la coprofàgia, particularment les diarres.

POSSIBLES EXPLICACIONS DEL COMPORTAMENT DE COPROFÀGIA
- senyal de calma: Quan s'ha fet caca en mal lloc nosaltres tendim a renyar-lo i per no rebre la nostra energia negativa elimina el "cos del delicte" i així no ens enfadem.
- Conducta d’Alelomimètica: El gos observa que recollim l'excrement i ho aprèn.
- Conducta sàvia: El gos observa a altres gossos que fan Coprofàgia i imita la seva activitat, així desenvolupa l'aprenentatge d'altres gossos.
- Conducta maternal: Una gossa amb cadells farà sovint Coprofàgia, i aquesta conducta és normal. Hi ha moltes teories sobre per què la gossa fa això i inclou el mantenir el lloc net, impedint que l'olor de l'excrement atregui l’atenció de rapinyaires.
- Conducta de la dominància: Hi ha hagut informes de gossos submissos que consumeixen l'excrement dels gossos més dominants, a la mateixa casa.
- Reforç: Alguna cosa en menjar l'excrement reforça la conducta. Coses com el sabor poden ser-ne un factor. Aquest és el mecanisme probable de Coprofàgia interespecífica com menjar excrement del gat (fa bona olor per a l'olfacte i el paladar caní).
Freqüència i qualitat de l'aliment: Moltes persones només alimenten al gos una vegada al dia. Alguns postulen que els gossos han de tenir menjars múltiples al llarg del dia; aquest podria ser un motiu per practicar Coprofàgia: per complementar el seu horari de menjar i complir aquesta necessitat. En tant que sigui possible, administrem aliments balancejats de reconeguda qualitat. Una falta de fibra adequada en la dieta podria derivar en coprofàgia.

OPCIONS DE TRACTAMENT DE LA COPROFÀGIA:
Entendridors de carn (enzims digestius): Algunes persones agreguen enzims a la dieta d'un animal copròfag. La sospita és que aquests enzims funcionen malament en l'animal i es considera que ingereixen el seu excrement per aconseguir una entrada apropiada de nutrients. Hi ha alguns informes que aquests tractaments funcionen bé.
(T) (R) o similars: Aquest és un suplement de pols agregada al menjar del gos. Es creu que això fa que l'excrement tingui sabor desagradable per al gos copròfag. L'eficàcia no s'ha demostrat de forma definitiva. D'altra banda això només pot donar-se als gossos amb autocoprofagia o coprofàgia intraespecífica.
Aversió al sabor: Aquest és el tractament més comú per a la coprofàgia. S'aconsella als amos que posin alguna cosa com una salsa molt picant en l'excrement dels seus gossos. Prèviament aquesta substància ha d'haver estat olorada i tastada per l'animal, la qual cosa li ensenya l'associació entre una olor particular i un sabor “terrible”. Per ser eficaç, ha d'usar-se 100% del temps per aconseguir millorar aquesta conducta. Cada excrement ha de tenir salsa picant o un altre element de sabor nociu en ell.
Càstig: Aquest és un mètode comú però no gaire eficient per controlar una conducta. Bordar és un bon exemple, els amos pensen que si renyen el seu animal per haver bordat, deixarà de bordar, cosa que mai funciona.
Ignorar-ho: Això és usat sovint per amos que dedueixen que els seus gossos volen cridar l'atenció en menjar l'excrement. Això és millor que renyar o castigar, però probablement no gaire eficaç.
Recollir la femta: Aquesta és una estratègia de tractament per prevenir l'accés a l'excrement per l'animal. En casos extrems de coprofàgia, es posa un morrió, i quan sigui impossible retirar ràpid l'excrement. Recollint ràpidament la deposició, i impedir a l'animal l'accés a l'excrement.
Altres químics: existeixen diverses dotzenes de tractaments químics conrets per evitar la coprofàgia, fins i tot remeis d'homeopatia. Però la informació disponible sobre aquests productes només és anecdòtica. Alguns suplements que s'han suggerit inclouen la carabassa, menta, papaya, llavor d’anís, i pinya. Si vostè està segur d'un compost que hagi funcionat, per favor faci’ns-ho saber.
Morrió: Si el gos realitza aquesta conducta quan està sol, o menja l'excrement només quan surt, un morrió pot ser una solució pràctica al problema. Si ho tolera bé, el gos podrà portar-lo períodes més llargs de temps, aquesta pot ser una de les maneres més pràctiques de tractar amb un gos que és copròfag i difícil de supervisar.
Espera: Anecdòticament, aquesta sembla ser una conducta que ocorre sovint en gossos joves. És possible, per informe dels amos, que el gos deixi de ser copròfag a mesura que es fa més gran, però encara fan falta mes estudis per comprendre-ho.
Reforç positiu: Aquest és el procés de reforçar una altra conducta en lloc de la coprofàgia. Quan el gos és a punt de menjar l'excrement, l'amo pot usar qualsevol varietat d'ordres: "Vine!", "Seu!", tirar-li una pilota etc. per a distreure'l. Tots poden i han de ser usats. La idea aquí és fer que el gos s'oblidi de la deposició.
Combinació: És gairebé impossible recomanar un sol tractament com el millor en tots els gossos, perquè el mecanisme i les raons per les quals els gossos ho fan són desconegudes, no es coneis quines teràpies de modificació de conducta seran les més eficaces. És probable que una combinació de reforçar conductes desitjades i recollir l'excrement és el millor per al tractament de coprofàgia.

dilluns, 12 de juny del 2017

La leishmaniosi


La leishmaniosi, o més ben coneguda com la "malaltia del mosquit", és una malaltia parasitària originada per un paràsit protozoari del gènere Leishmania. S’anomena la malaltia del "mosquit"  (tot i que tampoc és ben bé un mosquit) però és ell qui transmet la malaltia d’un gos a un altre. Es tracta d’un petit flebòtom del qual només pica la femella en el moment d’alimentar-se per a la futura posta d'ous. La distribució geogràfica de la malaltia és la zona on habita el mosquit. Practicament tot Catalunya n'està afectada. Les èpoques amb més risc de contagi són els mesos compresos entre finals de març i l’octubre, moment de màxima activitat.
Quan un d'aquests mosquits que ha picat un gos amb leishmaniosis pica a un gos sa, el paràsit és introduït a l’organisme d’aquest darrer. El paràsit es transforma i passa a viure a l'interior d'unes cèl.lules de defensa anomenades els macròfags. El període d’incubació és llarg. És a dir, el temps des que pica un mosquit infectat amb el paràsit fins que apareixen els primers símptomes pot passar d’entre dos a quatre mesos.
La simptomatologia és variada i complexa. La leishmaniosis es divideix en dues formes de presentació: la cutània i la visceral.
La forma cutània és la més clàssica i benigne. Es caracteritza per alopècies o caigudes del pèl al voltant dels ulls, dermatitis seborreica o caspa, infeccions, úlceres i crostes a la trufa i a les puntes de les orelles i, finalment, ungles més llargues.
La forma visceral és la més maligna i afecta principalment al ronyó provocant un quadre d’insuficiència renal amb apatia, pèrdua de la gana, anèmia i aprimament.
Tot i així, poden donar-se altres formes de presentació i símptomes com epistaxis o sang pel nas, quadres de meningitis, artritis i afeccions oculars.
El diagnòstic és senzill davant d’un gos amb sospita de la malatia per els símptomes que presenta: Amb una simple extracció de sang podem fer una serologia per determinar el nivell d’anticossos que presenta l’animal i poder confirmar el diagnòstic.
El tractament és crònic, ja que la malaltia no té cura, tot i que podem parar la medicació en certs moments de recuperació. El tractament convencional és a base d’una substàcia anomenada al·lopurinol en forma de comprimits. Avui en dia estan sorgint nous tractaments, però de moment no hi ha prou estudis de la seva eficàcia.
La millor eina per a combatre la malatia és combatent el mosquit. La prevenció és la clau per al control de la leishmaniosis. S’ha comprovat que el millor sistema de prevenció és la col·locació de collars repelents del mosquit durant les èpoques de calor.
En l'actualitat però, també s'ha descobert una vacuna eficaç en un 95%
La leishmaniosis és una zoonosis, és a dir, malalties que els animals poden transmetre a les persones. La malaltia no es contrau pel contacte amb un animal infectat. L’èsser humà només pot contraure la malaltia a través de la picada del mosquit, i aquest prefereix als gossos que als homes. En els darrers anys s’ha trobat algun cas de leishmaniosis en el gat, tot i així, de moment els gats poden estar tranquils amb aquesta greu malaltia que és la leishmaniosis o la malaltia del mosquit.
Potser també t'interessa: - 50 preguntes sobre la Leishmaniosis

dijous, 8 de juny del 2017

hipertèrmia (cop de calor)

La hipertèrmia és un augment de la temperatura corporal fins al risc de danys i mal funcionament dels processos fisiològics. Els seus efectes poden ser temporals o irreversibles, poden provocar la mort, i depenen per a cada animal del temps d'exposició i de la temperatura.
Els nostres amics són més sensibles a la calor i tenen més dificulats que els humans per reduir la temperatura corporal per si mateixos. En amb prou feines 10 minuts, un gos o un gat poden morir dins d'un cotxe. De vegades, ni un rescat ràpid aconsegueix evitar els problemes vasculars, les hemorràgies o l'edema cerebral. Encara hi ha propietaris irresponsables que allò de "només són cinc minuts" es converteix en un drama en tornar: l'animal ha mort. I deixar-lo a l'ombra o amb les finestretes una mica baixades només serveix per allargar una mica l'agonia, ell pateix calor igual.

La temperatura corporal
Els mamífers (i les aus) comptem amb un mecanisme que permet al seu nostre cos regular la temperatura dels òrgans més profunds. Gràcies a això podem sobreviure a uns canvis considerables de la temperatura exterior. Però aquest sistema termoregulador no és prou eficient en casos extrems, per la qual cosa la temperatura interna segueix pujant de forma imparable danyant els òrgans.
La temperatura corporal mitjana dels gossos és de 39º. A partir d'aquí, si augmenta, es va desencadenant una sèrie in crescendo de fallades internes, en la mesura que el seu sistema termoregulador també va perdent el control de la situació, i pot desembocar en la mort de l'animal.
El control de la temperatura corporal
Els gossos no transpiren, i només eliminen la calor mitjançant tres mecanismes:
- El panteix (resipració i llengua)
- la suor, (solament a través dels coixinets dels peus)
- Zones aïllades i de poc pèl, com el ventre

Factors de risc
Una llista de coses que poden desencadenar el cop de calor, i que per tant hem de vigilar:
1- Entorn:
- Altes temperatures en l'exterior.
- Temperatura moderada a l'exterior després de diversos dies de calor sufocant.
- Humitat ambiental alta, que dificulta la pròpia eliminació de vapor d'aigua del nostre amic.
- Espai reduït i/o mal ventilat: cotxe, habitació, pati petit, balconada, transportín, celler de vaixell, ...
- Aigua: poca quantitat, no fresca o no renovada sovint.
- Manca d'ombra o ombra molt reduïda.
- Sòls de ciment.
- El nostre amic està lligat en ple sol? doncs afegim el risc d'ofegament per interntar arribar a l'ombra o aigua.
2- Animal:
- Molt jove o molt vell.
- Malalt d'insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria, estrès.
- Braquicèfal (races de musell curt)
- Obesitat: la pell té més poder aïllant.
- Color de capa (els foscos absorbeixen més la calor)
- Digestió: (quan fa tanta calor procurem NO donar-li de menjar durant el dia, sinó al capvespre)
- Exercici, (absolutament prohibit en hores de més calor).
- Que estigui nerviós

El cop de calor
Dificultat respiratòria 
La calor acaba amb les reserves de sucre i sals del cos del nostre amic caní, així que quant més duri el període de calor més possibilitats hi ha. En aquestes circumstàncies no fa falta gairebé res (exercici, falta d'aigua, nervis …) per provocar-lo.

SÍMPTOMES
- Temperatura interna que supera els 42º.
- Astènia. Falta o decaïment considerable de forces
- Tremolors musculars.
- Cianosis. Coloració blavosa de pell causada per la deficient oxigenació de la sang
- Negativa a moure's.
- Respiració molt ràpida o molt costosa.
- Augment del ritme cardíac
- Alteració del color de les mucoses: genives, ...
- Alteració en la salivació.
- Trontoll. Desequilibri
CONSEQÜÈNCIES
- Pèrdua corporal de sucre i sals.
- Petèquies. Petites taques de sang en la pell
- Hemorràgia gastrointestinal.
- Insuficiència hepàtica.
- Insuficiència renal.
- Edema cerebral.
- Fallada multiorgànica.

QUÈ FEM DAVANT UN COP DE CALOR?
No se li pot baixar la temperatura de cop, perquè li provocaríem una hipotermina amb els mateixos resultats desastrosos. La temperatura ha de baixar de forma gradual i elnostre amic ha de rehidratar-se i recuperar el sucre i les sals que ha perdut.

Traslladem-lo immediatament a una clínica veterinària, pugem-lo al cotxe i durant el trajecte:
- Humitegem (sense embolicar ni tapar) prioritàriament el coll i el cap mitjançant draps mullats en aigua no gaire freda o un pulverizador d'aigua. No el cobrim MAI ni amb tovalloles humides.
- Posem-li un glaçó sobre el pont del nas, els engonals i les aixelles.
- Humitegem-li la boca, sense forçar-lo a beure, i sense deixar que begui en excés.
- Si no podem traslladar-lo immediatament a una clínica veterinària: Portem-lo a un lloc fresc.
- Submergim-lo en aigua a uns 20º o apliquem-li un doll d'aigua a aquesta temperatura, fins que es normalitzi la respiració.
- Humitegem-lo i si és possible, ens ajudem amb un ventilador.
- Quan la respiració sigui normal, mantenim-lo sobre una tovallola humida.
Traslladem-lo al centre veterinari al més aviat possible, i expliquem-los tot el que hem fet. És IMPRESCINDIBLE que ho tinguin tot sota control i en observació per veure com evoluciona. El nostre amic necessita medicació per recuperar-se. La respiració normal no elimina danys cerebrals i altres seqüeles d'aquest fort xoc, per la qual cosa insistim que HEM DE PORTAR-LO AL CENTRE VETERINARI al més aviat possible.

EVITEM EL COP DE CALOR
En tots els casos, quan fa calor:
- Que tingui sempre aigua neta i fresca al seu abast.
- Ha d'estar en un espai ampli i ben ventilat.
- Ha de comptar amb una zona d'ombra àmplia.
- Donem-li de menjar a primera o última hora del dia.
- Treiem-lo a passejar a primera i última hora del dia, (al migdia el mínim perquè faci alguna necessitat i prou).
- Evitem que faci exercici
- No el perdem mai de vista.
- NO EL DEIXEM DINS D'UN VEHICLE APARCAT
- Si anem de viatge amb ell i el cotxe no té aire condicionat, portem gel, un parell de tovalloles i aigua. En les parades, si notem que va acalorat, mullem bé la tovallola i deixem que s'hi tombi o que almenys posi les potes (pels coixinets). Podem també de tant en tant fregar-li els coixinets amb un glaçó, i el pont del nas.
- Si tenim jardí, deixem que jugui una estona sota els aspersors.
- Suprimim la sortida de migdia si vivim en una zona sense ombres o en una plaça asfaltada o de ciment, (com ara 'places dures" que en algunes zones estan tan de moda)
- Consultem amb el centre veterinari si li donem un suplement de glucosa o sals minerals.
Per a cadells o ancians que estiguin a l'interior, en dies de calor sufocant, col·loquem i anem reponent tovalloles humides en les quals puguin tombar-se, un recipient amb aigua congelada que vagi "refrigerant" mentre es desfà, i mantinguem les persianes baixades i les finestres obertes quan el sol hi toqui.