dilluns, 16 de març del 2015

Les abelles


En zones de clima temperat les abelles sobreviuen durant l'hivern en forma de colònies als ruscs.

La Reina:

- La cel·la on es desenvoluparà l'ou destinat a ser reina el fan d'una mida més gran i de forma diferent de la resta.
- Mentre les larves de les abelles obreres deixen d'alimentar-se de gelea reial (a partir del tercer dia ja només menjarà nèctar), la larva de reina encara mantindrà aquesta alimentació, cosa que fa que desenvolupi òrgans genitals i que sigui més gran que les obreres, que restaran infèrtils.
- La reina no surt del rusc excepte pel curt període d'aparellament amb els abellots, o per formar un eixam nou i establir una nova colònia.
- Diposita un únic ou en cadascuna de les cel·les, d'on sortiran les altres abelles (mascles i femelles).
- Comença a pondre a principis d'any, probablement per l'augment de la llargada dels dies.
- La vida mitjana d'una reina d'abella és de tres o quatre anys.
- s'aparella en llocs molt allunyats del rusc on es concentren abellots de diversos orígens. Diversos mascles aconsegueixen acoblar-se amb una mateixa reina i, com que els genitals masculins queden enganxats al cos de la femella, els abellots moren per esquinçament.
- La reina conservarà per sempre el semen dels mascles (en un mateix rusc hi haurà abelles de la mateixa mare però de diferent pare, i curiosament sabran si són germanes també de pare).
- De l'ou en surt una larva que serà alimentada per les obreres mainaderes.
- Després d'una setmana, la cel·la de la larva és segellada per les mainaderes i arriben a l'estadi de nimfa.
- Després d'una altra setmana emergeix una abella adulta.
 Les obreres:
- Durant els primers deu dies les mainaderes netegen el rusc i alimenten les larves amb el comportament anomenat trofal·làxia (transferència d'aliments boca a boca)
- Després d'això fan cel·les amb cera que surt d'unes glàndules del seu cos.
- Del dia 16 al 20 les obreres joves reben nèctar i pol·len de treballadores més velles i l'emmagatzemen.
- Cap el 20è dia de la seva vida les abelles deixen el rusc per anar a recol·lectar nèctar i pol·len fins el final de la seva vida que pot ser de 65-120 dies (depèn si és hivern o estiu). La població d'un rusc saludable està entre unes 40.000 i 80.000 abelles.
- Encara que les obreres siguin infèrtils, en determinades circumstàncies poden pondre ous però d'aquests ous no fertilitzats només en poden sortir mascles (abellots, que només serviran per fecundar la Reina).
- La vida de les obreres és variable, les abelles nascudes a la primavera viuen unes poques setmanes. Les abelles nascudes a la tardor viuen uns quants mesos ja que hivernaran dins del rusc.
- La mel té com a matèria primera el nèctar que les abelles emmagatzemen en un segon estómac i el porten al rusc on les abelles obreres el tornen a digerir i amb enzims trenquen el sucre complex en sucres simples. Aquests productes simples s'emmagatzemen en cel·les per a assecar-lo fins arribar a menys del 20% d'humitat, aleshores segellen la cel·la plena de mel amb un tel de cera.

La picada de l'abella

Es tracta d'un insecte poc agressiu i poc avesat a picar si no se sent agredit o veu amenaçat el seu rusc. A diferència d'altres himenòpters, les abelles tenen el fibló dentat en forma d'arpó. Per aquest motiu, un cop l'abella ha picat, es queda unida a la pell, havent de desgarrar l'aparell digestiu (cosa que la conduirá a la mort, es podria considerar un sacrifici per la comunitat, ja que un animal que ha estat picat ja no gosa apropar-se als ruscs).

La composició del verí no ha estat del tot establerta, si bé s'hi han identificat nombroses substàncies actives com l'acetilcolina, la hialuronidasa (factor de difusió del verí), un pèptid degranulador de mastòcits i una neurotoxina anomenada apimina. A més, durant la reacció a la picada s'allibera una gran quantitat d'histamina i altres mediadors del sistema immunològic.

La picada de l'abella sol donar lloc a una simptomatologia local i els casos greus o mortals que es coneixen són causats o bé per un xoc anafilàctic (relacionat amb una resposta desorbitada de l'organisme i no amb els components del verí pròpiament dit), o bé a picades múltiples per l'abatiment d'un rusc. En aquest darrer cas, les abelles tenen tendència a atacar qualsevol animal en moviment, alliberant substàncies olfactives que atrauran a les seves companyes i concetrant així un gran nombre de picades en un mateix individu. Segons Valledor de Lozoya, les reaccions davant les picades d'abella es poden classificar en tres:
Reaccions anafilàctiques immediates. Degudes, tal com s'ha esmentat, a una resposta exagerada del sistema immunitari. Es manifesten amb un prurit generalitzat, urticària, rinorrea, llagrimeig, tos, sensació de cos estrany a la gola, broncoespasme i angioedema de cara i gola.
Grans reaccions locals. Són les més habituals, i cursen amb eritema (envermelliment) i edema (inflor) locals de gran intensitat, que poden persistir durant més d'un dia. La intensitat d'aquesta reacció no està relacionada amb el risc de reacció anafilàctica.
Reaccions tardanes. En algunes ocasions s'han descrit reaccions que apareixen una o dues setmanes després de la picada i que es manifesten en forma d'urticària, febre, proteïnúria i inflamació de petits vasos sanguinis.

Mesures davant la picada d'abella
Les mesures de primera línia davant una picada d'abella són
Retirar el fibló (sempre que sigui possible) sense pressionar.
Rentar la zona de la picada amb aigua i sabó.
Aplicar gel sobre la zona de la picada.
En cas que es produeixin els primers símptomes cal acudir immediatament a un servei d'urgències o centre sanitari.

Altres mesures a utilitzar en les hores posteriors a la picada són l'administració d'antiinflamatoris i antihistamínics via oral, desaconsellant-se l'administració de pomades antihistamíniques. En cas d'administració de medicaments és aconsellable consultar un metge/metgessa o farmacèutic/farmacèutica.
Potser també t'interessa: - La picada de vespa

dijous, 12 de març del 2015

La toxoplasmosis en humans (National Geographic)



La Toxoplasmosis
El biòleg evolutiu txec Jaroslav Flegr va ser notícia per una afirmació radical: el paràsit anomenat Toxoplasma gondii comú pot arribar a controlar els nostres cervells.
El Toxoplasma, que normalment infecta als gats, és famós entre els científics per la seva intel·ligent tàctica de saltar d'un gat a un altre mitjançant la infecció de rates (alteren el seu comportament perquè siguin més propenses a ser menjades per un altre gat, transferint el paràsit a un nou portador).
Flegr va descobrir que els comportaments que provoca la toxoplasmosis en rates genera temps de reacció lenta, letargia, disminució de la por, i aquests símptomes també apareixen en els éssers humans infectats.
Per viatjar per tot el cos i, sobretot, per arribar al cervell, toxo segresta les mateixes cèl·lules dissenyades per destruir als invasors: Els glòbuls blancs de la sang. El paràsit no es puja a aquestes cèl·lules com si fos un autobús urbà, sinó que també les converteix en petites fàbriques de productes químics, produïnt un neurotransmissor que redueix la por i l'ansietat del portador (rates, gats, humans...)
A pesar que la toxoplasmosis sol ser portada per gats, també infecta a milions d'éssers humans, saltant a través del contacte amb les caixes de sorra, beure aigua contaminada, o ingerir carn poc cuita. Per a la majoria de les persones, el paràsit no causa problemes evidents. No obstant això, les dones embarassades han d'anar amb compte. En els Centres per al Control i Prevenció de Malalties adverteixen que les dones infectades durant l'embaràs s'enfronten a un major risc d'avortament espontani o a defectes de naixement.
L'any 1990, Flegr, que tenia toxoplasmosis, va començar a provar-se a si mateix. El fet de saber que tenia aquesta toxina li va fer pensar que, per exemple, si els gats perdien la por, per què no la podia perdre ell? I efectivament, es va adonar que s'enfrontava a la vida d'una forma més temerària que fins llavors.
En els següents 15 anys, utilitzant l'experimentació i l'anàlisi de dades de la salut pública, Flegr va descobrir una sèrie de paral·lelismes interessants entre la toxoplasmosis i el comportament humà. Una persona infectada compta amb més del doble de probabilitats de patir un accident de cotxe, que Flegr atribueix la tinença del paràsit per la manca de consciència del risc real amb la consegüent reducció del temps de reacció), i augmenta el risc de desenvolupar esquizofrènia. Altres científics han demostrat la connexió entre toxo i el risc de suïcidi.
És un mistreri com la toxoplasmosis pot causar aquests canvis. L'any 2009, científics en el Regne Unit van descobrir que toxo té dos gens que fabriquen L-DOPA, la molècula precursora de la dopamina. Els nivells elevats d'aquesta substància estan associats a l'esquizofrènia. Antonion Barregan, investigador del Centre de Medicina per Malalties Infeccioses de l'Institut Karolinska a Suècia, juntament amb el seu equip, van examinar la toxoplasmosis en la sang dels ratolins i van trobar el paràsit viu en un lloc sorprenent: a l'interior de les cèl·lules immunes dissenyades per matar-lo, un tipus de glòbul blanc anomenat "cèl·lula dendrítica". "Els guardians del sistema immune". El paràsit utilitza les cèl·lules del sistema immunològic per moure's com si fossin cavalls de Troia a través del cos fins arribar al cervell de l'amfitrió.
Posteriorment van trobar un neurotransmissor anomenat GABA. "No tenia cap sentit", va dir Barregan. "GABA actua en el cervell. Què està fent en el sistema immunològic?" Però allí estava. Barregan veia alguna cosa que ningú no havia vist abans. Toxo semblava induir la producció de GABA a l'interior de les cèl·lules dendrítiques, que exciten els receptors de GABA en l'exterior de les cèl·lules dendrítiques mateixes. Ara, aquí està la part interessant: Les alteracions en el GABA s'observen amb freqüència en molts trastorns psiquiàtrics, com l'esquizofrènia. I elevació dels nivells de GABA estan associades a una disminució de la por i l'ansietat".
Segons adverteix Flegr, "Segueixo pensant que la molècula més important és la dopamina", va dir. "Però el descobriment d'aquest mecanisme GABA obre moltes portes."
(National Geographic)
Potser també t'interessa: Els gats del carrer 
Les Zoonosis