dimarts, 26 d’abril del 2016

La inhibició de la mossegada

La inhibició de la mossegada és la peça fonamental de la socialització de qualsevol cadell. 
Un gos que no ha après a inhibir la seva mossegada és un gos perillós que pot fer mal fins i tot quan juga. En canvi, un gos que sap inhibir la seva mossegada evitarà fer mal fins i tot quan mossega per advertir que està enfadat.
El període crític per aprendre la inhibició de la mossegada acaba als 4 mesos d'edat del cadell, quan ja hi ha el canvi de dentició. Passat aquest temps costa que aprengui a inhibir la mossegada.

Aspectes a considerar per ensenyar-li a inhibir la mossegada:

Seria ideal que tingués companys canins de joc. És com aprèn a regular la força de la queixalada, quan juga amb altres gossos. El principi és senzill: si el nostre amic mossega fort, l'altre es queixa i el joc s'acaba, encara que sigui per uns segons. Llavors, jugar sense fer mal es reforça positivament (amb el mateix joc) i jugar bruscament es castiga negativament (acabant el joc). En aquesta edat és la seva mare i germans, normalment, qui els ho ensenya.


L'hem d'ensenyar "com mossegar" les mans, jugant. 
És molt important per a cadells de menys de quatre mesos perquè els ensenya que els éssers humans som més sensibles que els gossos. Així, el nostre cadell aprendrà a regular la seva mossegada de diferent manera quan juga amb humans que quan juga amb altres gossos.
Per ensenyar-li a mossegar jugant amb les nostres mans, comencem a jugar amb ell i permetem-li que les mossegui. El moment en què ens causi dolor, diguem-li "No", retirem la mà i aturem el joc. I millor si en lloc de dir "No", fem: "Ai!" en un to elevat de veu, fent-li notar el dolor. En realitat no importa la paraula, sinó que s'adoni que fa mal, i finalitzem el joc al moment exacte, quan el nostre amic ens mossega amb força.

El moment és molt important. El joc no l'hem d'aturar quan el cadell està mossegant-nos suaument pequè si continuem jugant quan ell ens mossega amb força, estarem ensenyant-li a mossegar amb força.

Aturar el joc vol dir ignorar el nostre amic per uns segons, però amb mesura! no el castiguem físicament, ni el deixem aïllat, ni el lliguem, ni res per l'estil. Simplement aturem el joc, ignorem-lo i després d'uns segons que ell s'adoni, reprenem el joc novament.

Repetim el procediment i practiquem-lo en diferents llocs per generalitzar l'aprenentatge. És important que altres persones segueixin la pràctica, i ell comprendrà que tots els humans són sensibles.

Si no podem aturar les mossegades del nostre amic dient "Ai!", primer ensenyem-li l'ordre "deixa", i usem-la només quan està massa entusiasmat. Però atents! perquè en aquest cas no podem ignorar el nostre amic ni per uns segons, ja que estaríem castigant el fet d'obeir l'ordre "deixa!". Simplement aturem el joc, el felicitem per haver-nos fet cas, acariciem-lo i reprenem el joc quan es calmi. També hauríem d'oferir-li "substituts de les nostres mans" com mossegadors, joguines, cordes, etc. perquè el nostre amic pugui calmar les molèsties de la dentició mossgant objectes, no a nosaltres.

No permetem que nens molt petits practiquin aquest exercici perquè els resultats seran desastrosos. Els nens molt petits no tenen el control necessari per portar l'exercici de forma adequada i és molt probable que el cadell acabi aprenent que és més divertit mossegar amb força.

No castiguem mai físicament al cadell per mossegar amb força. Això només generarà por i/o agressió. I si decideix mossegar quan sigui adult, ho farà amb moltíssima força perquè no sabrà el límit. Una altra raó per no usar càstigs físics és que els cadells no poden controlar completament els seus impulsos fins que són una mica grans. Per tant, encara que hagi après a inhibir la seva mossegada, algunes vegades estarà molt entusiasmat com per adonar-se que ha de controlar-la. Quan passi els quatre o quatre mesos i mig, ja podrà controlar la seva mossegada amb facilitat... si és que li hem ensenyat a fer-ho.
La inhibición de la mordida es quizás la pieza fundamental de la socialización de cualquier cachorro. Un perro que no ha aprendido a inhibir su mordida es un perro peligroso que puede causar daños incluso cuando juega. En cambio, un perro que sabe inhibir su mordida puede evitar causar daños incluso cuando muerde para advertir que está enojado.
El período crítico para la inhibición de la mordida termina alrededor de los cuatro meses y medio de vida del cachorro, cuando ocurre el cambio de dentición. Pasado este tiempo será muy difícil que le enseñes a tu perro a inhibir su mordida.
Entre los adiestradores es muy común hablar de perros de boca suave y boca dura. Los perros de boca suave son los que han aprendido a inhibir la mordida y son capaces de usar su boca para sujetar cosas sin dañarlas.
Existen varios aspectos a considerar para enseñarle a tu perro a inhibir su mordida.
El primero es que tu cachorro tenga compañeros caninos de juego. Esto es fundamental porque los cachorros aprenden a regular la fuerza de sus mordidas cuando juegan con otros perros. El principio es sencillo: si tu perro muerde muy fuerte, el otro cachorro se queja y el juego termina, aunque sea por unos segundos. Entonces, jugar sin dañar se refuerza positivamente (con el mismo juego) y jugar bruscamente se castiga negativamente (terminando el juego).
El segundo aspecto a considerar es que le enseñes a tu perro la orden "Suelta". Esta orden no ayuda a regular la fuerza de las mordidas, pero ayuda a que tu perro deje de morder algo.
El tercer aspecto es que le enseñes a tu perro a morder tus manos jugando. Aunque esto no es recomendado por muchos adiestradores, es muy importante para cachorros de menos de cuatro meses porque les enseña que los seres humanos somos más sensibles que los perros. Así, tu cachorro aprenderá a regular su mordida de diferente manera cuando juega con humanos que cuando juega con perros.
Para enseñarle a tu cachorro a morder tus manos jugando, empieza a jugar con él y permítele que muerda tus manos. El momento en que te cause dolor, dile "No" y termina el juego retirando tu mano. Algunos adiestradores sugieren que en lugar de decir "No", digas "Ay!" en un tono elevado de voz, haciendo notar tu dolor. En realidad no importa que palabra uses. Lo que importa es que finalices el juego en el momento exacto en que tu perro muerde con fuerza.
Como verás, el timing es muy importante en este caso. Si terminas el juego cuando tu perro está mordiéndote suavemente pero lo continúas cuando él te muerde con fuerza, estarás enseñándole a morder con fuerza.
Cuando detengas el juego, ignora a tu perro por unos segundos. Así el castigo negativo hará efecto. Sin embargo, no dejes a tu perro aislado ni nada por el estilo. Simplemente detén el juego, ignora a tu perro por unos segundos y reanuda el juego nuevamente.
De vez en cuando detén el juego y no lo reanudes muy pronto.
Repite el procedimiento por un tiempo y practícalo en diferentes lugares para generalizar el aprendizaje. También haz que otras personas (tu esposa, esposo, hermano, hermana, etc.) practiquen este procedimiento, así tu perro comprenderá que todos los humanos son sensibles.
Si no puedes detener los mordiscos de tu perro diciendo "No", primero enséñale la orden "Suelta", y usa esa orden para terminar el juego. Sin embargo, en este caso no ignores a tu perro por unos segundos, ya que estarías castigando el obedecer la orden. Simplemente detén el juego y reanúdalo cuando tu perro se calme.
Si tienes que usar la orden "Suelta" con mucha frecuencia, es que algo anda mal. Esta orden solamente te servirá para que tu perro te deje de morder cuando está muy entusiasmado. No debe ser parte del juego de "inhibir la mordida", salvo en muy contadas ocasiones.
No permitas que niños muy pequeños practiquen este ejercicio porque los resultados serán desastrosos. Los niños muy pequeños no tienen el control necesario para llevar el ejercicio de forma adecuada y es muy probable que el cachorro termine aprendiendo que es más divertido morder con fuerza para hacer más divertido el juego.
Nunca castigues físicamente a tu cachorro por morderte con fuerza. Eso solamente generará miedo o agresión. En todo caso, con el castigo no le enseñarás a inhibir su mordida, sino a no morder jugando. ¿Cual es el problema con esto? Que si decide morder cuando sea adulto, lo hará con muchísima fuerza.
Otra razón para no usar castigos físicos es que los cachorros no pueden controlar completamente sus impulsos hasta que son un poco mayores. Por tanto, aunque tu perro haya aprendido a inhibir su mordida, algunas veces estará muy entusiasmado como para darse cuenta que debe hacerlo. Cuando pase los cuatro o cuatro meses y medio podrá controlar su mordida con facilidad... si es que le has enseñado a hacerlo.
Finalmente, si existen clases para cachorros en tu ciudad, inscribe al tuyo antes que cumpla los cuatro meses y medio. Las clases para cachorros son quizás la mejor forma de enseñar la inhibición de la mordida porque tu perrito podrá jugar con otros cachorros. Además, contarás con apoyo del instructor y de los otros asistentes y harás muchos amigos.
- See more at: http://www.deperros.org/adiestramiento/inhibicion-de-la-mordida.html#sthash.hIVuNa0f.dpuf

dijous, 14 d’abril del 2016

Principals malalties dels Periquitos

Els periquitos són aus originàries d'Austràlia.
Encara que depèn de molts factors, la seva mitjana de vida en llibertat és de deu o dotze anys. Solen ser aus que s'adapten ràpidament a la vida entre humans, però són gregaris i necessiten i gaudeixen de viure en comunitat. Tenen el sistema immunològic bastant fràgil i requereixen d'una cura constant, ja que el nostre clima no és del tot adaptat al seu hàbitat natural. Pateixen de diverses malalties, moltes de les quals poden prevenir-se si vigilem de prop la seva alimentació i higiene.
És fonamental determinar a temps qualsevol patiment, ja que de forma instintiva tendeixen a amagar els símptomes per no ser marginats pels seus companys. El més aconsellable és que si notem que el nostre amic presenta alguna conducta anormal, consultem al més aviat possible amb un professional ja que les malalties progressen ràpidament en aquest tipus d'aus.
Aquests són alguns dels signes més freqüents que hem d'observar, els quals podrien alertar-nos:
- menja o beu menys o més del normal
- pèrdua o augment desmesurat de pes
- el seu plomatge es posa opac
- el seu ceri canvia de color
- manifesta poca activitat, no vola o panteixa després de fer-ho;
- respira amb dificultat
- li ploren els ulls o els manté molt temps tancats
- evita el contacte amb els seus companys o són ells qui el rebutgen
- els seus excrements canvien de color.
El més important és que si observem alguna cosa estranya en el periquito no esperem per portar-lo al veterinari, ja que normalment quan es manifesten canvis és perquè la dolència ja és avançada.

Algunes de les malalties dels periquitos:
Asma: caracteritzada per una dificultat al moment de respirar. És una mica delicada de guarir, però no és letal.
Bronquitis: produïda per pols de calç, gasos tòxics i gèrmens. Les aus romanen sense moure's amb els ulls tancats, i tenen dificultat per respirar. També perden la gana.
Catarro de pit: Es manifesta quan l’au presenta un color morat, perd la gana i les plomes les manté estarrufades. La malaltia dura de 3 a 5 dies i llastimosament és incurable.
Catarro gastro-intestinal: La causa principal d'aquest mal és la mala qualitat de les llavors que consumeixen. Perden totalment les ganes de menjar, la femta és tova i ell es veu trist.
Còlera: S'enrotllen i encongeixen sense moure's, tenen diarrea i no mengen.
Malaltia del Son: Els ulls es posen llagrimosos i romanen amb els ulls tancats, amb molta son. Llastimosament no es guareix.
Epilèpsia: Es mostren inquiets i revolotegen per la gàbia en forma d'un atac. És incurable.
Restrenyiment: Els periquitos sofreixen de no poder defecar adequadament i fan esforços per fer-ho. L'enciam els ajuda a aquests problemes de restrenyiment.
Fractures: Són ruptures dels ossos. En general són a les potes o ales, és necessari que el vegi un veterinari.
Polls: Són petits paràsits que es posen sota les plomes de les aus. Normalment a causa d’una mala higiene.

Hem de tenir en compte que els nostres petits animalons també poden patir de:
Malenconia: Senten solitud. Si és mascle i li posem un acompanyant, la malenconia desapareix. Si és femella ha de ser exclusivament un mascle, (si també fos femella podria atacar-la i provocar-li la mort).
Perquè no tingui cap d'aquestes malalties hem de cuidar-lo i observar constantment qualsevol canvi.

dijous, 7 d’abril del 2016

Les ungles del nostre amic

Abans, gossos i gats desgastaven les seves ungles naturalment mentre corrien, excavaven i esgarrapaven troncs a l'aire lliure. En l'actualitat exerciten molt menys les potes i corren més riscos d'estripar-se les ungles, es trenquen més fàcilment i poden causar problemes seriosos en l'animal si es deixa que creixin en l'interior del coixinet plantar. Si a això afegim les infeccions o les seqüeles d'una mala "manicura", fins i tot l'animal més tranquil pot patir terribles dolors.
Per a prevenir-ho recomanem:

TALLAR-LES AMB FREQÜÈNCIA. Per evitar que les ungles creixin massa i causin problemes, haurien de tallar-se cada 6 setmanes. No obstant això, si el nostre amic rares vegades surt de casa (o no té ocasió de trepitjar terrenys durs), és probable que necessiti talls més freqüents. El més recomanat és tallar les ungles dels gossos menys actius una vegada cada 2 o 4 setmanes, i les dels gats que romanen a casa, 1 vegada al mes.
ACOSTUMEM-LO DE PETIT. És important que ensenyem al nostre gatet o cadell a romandre quiet mentre li tallem les ungles. Però no vulguem aconseguir-ho de cop. Perquè l'animal vagi fent-se a la idea del que és una pedicura, dediquem algun temps a acariciar-lo o fem-li un massatge a les potes abans de començar a tallar. Quan s'acostumi a aquesta classe de manipulació, es mostrarà menys rebel en veure les alicates.
SI JA ÉS ADULT. El procediment per tallar les ungles al gos és relativament senzill, és important subjectar-lo correctament sobre una taula, per evitar que es mogui (si pot ser, amb una segona persona que ens ajudi). Hem de sostenir la pota del gos a la nostra mà, i prenent cada ungla una per una, prenem la base entre el polze i l'índex, permetent que sobresurti així lleugerament l'ungla per sobre dels nostres dits i amb l'altra mà tallem el final de l’ungla, vigilant de no tallar la vena que hi entra des de la pota.
TALLEM AMB MOLTA CURA. Per assegurar-nos que no tallem massa i que no toquem la part rosada de l'ungla, que conté nervis i vasos sanguinis, no pensem tant de reduir la longitud de la ungla, sinó simplement a retallar la punta.
En el cas dels gats, això significa no anar més enllà de l'imprescindible per a tallar la punta afilada. Molts gossos, no obstant això, tenen les ungles fosques, el que fa més difícil distingir la part morta i retallable. Com a mesura de precaució, tallem només fins al punt on l'ungla comença a corbar-se cap avall.
TRACTEM-LO COM SI FOS UNA JOIA. Si el nostre amic es nega a quedar-se quiet mentre li tallem les ungles, provem de fer-ho amb una llima de joier, que es venen a les ferreteries, i llimem un trosset d'ungla cada vegada (i més sovint).
ANEM A PAMS. Si l'animal es posa nerviós, és aconsellable tallar una ungla al dia. La gent sol creure que ha de fer-ho tot d'una vegada, però no hi ha res de dolent fer-ho amb una mica d'astúcia i paciència.

Ungles ferides:
RECORREM A LA SOLUCIÓ DE LES FERIDES DE L'AFAITAT. Molts problemes d'ungles s'inicien quan se’n talla accidentalment una massa prop de la carn. Per parar l'hemorràgia, apliquem una mica de pólvores coagulants a la ferida, o sulfat fèrric. els ingredients d'aquestes pólvores poden produir picor, per tant, és preferible que subjectem l'animal amb fermesa mentre les apliquem.
APROFITEM LES VIRTUTS DE LA FARINA. Una altra forma de parar l'hemorràgia és posar la pota de l'animal en un bol de farina i donar petits copets perquè aquesta penetri en la ferida.
PROTEGIM-LO AMB LA NETEJA. Si el nostre amic s'ha trencat o estripat una ungla i sagna o sent dolor, s’ha de netejar bé la ferida per prevenir infeccions. Rentem la zona curosament amb aigua i sabó; després, assequem-la amb suavitat amb una tovallola i apliquem una petita quantitat d'ungüent amb antibiòtic.
EMBENEM EL PEU. Per a mantenir la zona afectada protegida, embenem-la folgadament amb una gasa. Els veterinaris recomanem canviar l'embenatge diàriament fins que l’ungla cicatritzi. Per mantenir l'embenat net i en el seu lloc, cobrim-lo amb un mitjó fi de cotó.

NOMÉS PER A GOSSOS:
OCUPEM-NOS DE L’ESPOLÓ. Ja que els espolons, situats a la part interior de les potes del darrere o davanteres (o d'ambdues) no s'usen en absolut, amb freqüència són massa llargs i poden enganxar-se en objectes, provocant lesions serioses. Quan s'arrenquen accidentalment, sagnen profusament. Recordem de tallar l’espoló juntament amb les altres ungles. En el cas d'un cadell, el veterinari podria recomanar l’extirpació quirúrgica dels espolons. Quan aquesta operació es realitza pocs dies després del naixement, no requereix anestèsia.

NOMÉS PER A GATS:
PREMEM LES UNGLES. A diferència de les ungles dels gossos, les dels gats estan amagades. Per a tallar-les, estrenyem el dit de dalt a baix. Amb això, obligarem que l’ungla surti i podrem retallar la punta amb comoditat.
COM ACABAR AMB LES ESGARRAPADES
Oferim-li un rascador.
Els gats no poden resistir-se a clavar les ungles en una superfície aspra, coberta de soga; per això, un pal rascador podria ser la salvació dels nostres estris domèstics. Independentment del pal que triem, no el llencem a les escombraries quan la superfície es vegi gastada. Si està gastada, és perquè l'animal fa servir el pal i aquest té la seva olor. Assegurem-nos que el pal sigui prou alt perquè el gat hagi d'estendre les potes en usar-lo. A més, ha de mantenir-se absolutament estable. Fixem-lo a una superfície estàtica. Si es balanceja, l'animal perdrà la confiança i no l’usarà.
Eliminem la seva olor:
En esgarrapar, un dels propòsits del gat és deixar la seva olor en un lloc determinat: És la forma que el gat marca el seu territori. Eliminar l'olor amb un producte neutralizant, pot evitar que el gat s'obstini a esgarrapar en el mateix lloc.
Els cítrics constitueixen un excel·lent repelent per a gats, ja que detesten la seva olor. Amaguem trossos de pell seca de taronja o llimona sota els coixins. Freguem els mobles de fusta amb oli essencial de llimona o posem un ambientador amb aroma a llimona en els llocs d'alt risc.
Tot i així, si no ens veiem amb cor de tallar-li les ungles, el veterinari les hi podrà tallar regularment.