dijous, 13 de desembre del 2018

El restrenyiment dels gossos

La seva causa pot deure's a múltiples factors, i l'observació és la millor manera d'identificar-lo. No ens podem prendre a la lleugera la periodicitat d'evacuació dels nostres amics cans; perquè com sol ocórrer amb qualsevol afecció, una detecció a temps evita possibles complicacions.

Causes habituals del restrenyiment en els gossos
- Ingesta inadequada. Com pot ser la ingesta d'ossos, objectes i fins i tot pèl.
- Poca aigua. el consum insuficient d'aigua és una de les causes principals
- Consum insuficient de fibra. 
- Falta d'exercici. Si el gos és sedentari, possiblement presentarà problemes per evacuar.

Gossos sedentaris
Existeixen altres raons més complexes relacionades a malalties o condicions biològiques. Per exemple, l'obstrucció intestinal, que pot deure's a un procés digestiu o a la ingesta d'un objecte estrany. Una altra malaltia similar podria ser la paràlisi intestinal. Les experiències traumàtiques o canvis de rutina també són causes de restrenyiment. Fins i tot alguns valors hormonals hi estan associats. Per exemple, la deficiència de calci. En gossos seniors el restrenyiment pot ser normal, però també com a conseqüència de la vellesa. En alguns gossos s'ha observat que el seu procés digestiu canvia amb l'edat. Els costa digerir certs menjars que abans consumien sense problema. En aquests casos, és important avaluar l'apetit de l'animal. Si mostra desinterès davant certs menjars o malestar després d'ingerir-la, és recomanable anar a l'especialista.

Símptomes
En la majoria dels gossos, es poden observar símptomes similars.
- Poc o gens d'evacuació. El símptoma principal és que l'animal no fa caca. O quan ho fa en petites quantitats i femta molt dura com a pilotetes.
- Esforç excessiu per evacuar. L'esforç pot venir acompanyat de gemec o plor.
- Estómac rígid. La duresa de l'estómac pot mostrar problemes de restrenyiment. Igual que la inflamació del còlon.
- Desgana i apatia. Quan el restrenyiment és agut, els gossos es mostren deprimits.
- Vòmits. Alguns animals presenten vòmits ocasionals. Es deu al fet que l'organisme tracta d'alliberar el cos d'alguna manera.

Com evitar el restrenyiment
Dieta balancejada a base d'una alimentació natural. Un dels beneficis és que millora el sistema digestiu de l'animal i evita el restrenyiment. Controlar el consum d'aigua. És important que mesurem el consum d'aigua constantment. Prendre aigua ha de ser un hàbit també en els animals. D'acord a la seva raça, condició i possibilitats, els gossos han d'exercitar-se. Una caminada diària, com a mínim, és important perquè els intestins es moguin. Visitem l'especialista davant qualsevol anomalia. No fa falta córrer al veterinari quan observem retrenyiment puntual. No obstant això, en cas de dolor, febre o inactivitat de l'animal, no dubtem a consultar l'especialista. Aquests símptomes poden indicar complicacions que és millor prevenir.

Algunes recomanacions
Per saber si l'animal està restret, és important veure la quantitat i estat de la femta que evacua. Això implica color, textura i olor. La femta d'un animal restret és molt fosca. Són boletes petites, dures i separades. Així mateix, cal estar atent a la presència de moc, aliments sense digerir o sang en la femta. Aquesta darrera és una situació comuna davant l'esforç realitzat per evacuar. Els gossos restrets poden mostrar-se inflats i no només en l'estómac, sinó també pot produir-se en els ulls i en extremitats. Poden estar irritables sense raó aparent (pel malestar que senten). Alguns també poden començar a perdre pes a causa de la falta de gana i altres alteracions gastrointestinals.

solucions pel restrenyiment caní
1-Oli d'oliva. Afegim al seu menjar una o dues cullerades durant dos o tres dies.
2-Més fibra en la seva dieta
3-Activitat física
4-Molta aigua
5- Menjar humit

dijous, 22 de novembre del 2018

dijous, 4 d’octubre del 2018

Com raspallar les dents del gos

Els gossos necessiten acostumar-se al raspallat dental molt gradualment, i cal assegurar-se que aprenguin a gaudir de l'experiència. Elements necessaris:
- Pasta de dents per a gossos (no usem pasta de dents per a éssers humans)
- Mans netes amb ungles tallades (per a la seguretat del gos)
- Raspall de dents per a gossos
- Aigua
- Un espai tranquil
- Paciència!
Cada etapa dura almenys 5 minuts i ha de repetir-se cinc dies abans de passar a l'etapa següent.Cada gos és únic i l'entrenament ha d'adaptar-se al seu ritme. Cal anar amb compte d'introduir els dits dins la boca del gos. No és aconsellable fer-ho en gossos agressius o gossos amb tendència a mossegar.

1) Introducció al sabor de la pasta de dents
- Renti's les mans i posi's una mica de pasta de dents sobre el dit índex
- Deixi que el gos llepi la pasta de dents del dit
- Repeteixi-ho diverses vegades

2) Acostumi el gos al contacte en la boca
- Posi pasta de dents en el dit índex, introdueixi'l suaument dins la boca del gos i llisqui'l per la superfície de les dents i les genives
- No introduieixi el dit més enllà del punt en què el gos se senti còmode
- Repeteixi-ho diverses vegades

3) Introducció del raspall de dents per a gossos. Els ullals primer!
- Prepari el raspall amb aigua i pasta de dents
- Deixi que el gos llepi una mica de pasta del raspall
- Amb suavitat, subjecti el musell del gos perquè deixi de llepar
- Comenci a raspallar suaument només els ullals, amb moviments verticals i amb el raspall de dents en angle cap a la línia de la geniva, porti el raspall des de la geniva fins a l'extrem de la dent
- En aquesta etapa, eviti raspallar els incisius ja que aquests constitueixen la zona mes sensible de la boca

4) Raspall de dents-dents posteriors
- Com en l'etapa anterior, comenci raspallant els canins (moviments verticals)
- Avanci suaument al llarg de les dents posteriors als canins realitzant un moviment circular. No arribi més enllà del punt en què el gos se senti còmode
- Raspalli els dos costats de la boca

5) Raspall de dents-totes les dents
- Igual que abans, comenci raspallant els canins i a continuació les dents posteriors i acabi amb els incisius
- Subjecti el musell del gos per mantenir-li la boca tancada i amb suavitat aixequi el llavi superior, amb l'índex i el polze envoltant el musell, per descobrir les dents incisives. Molts gossos són sensibles i poden esternudar quan se'ls raspallen les dents incisives
- Raspalli suaument les dents anteriors mitjançant moviments verticals (igual que amb els canins).
- Gradualment, augmenti el temps de durada del raspallat.
- Per a una protecció màxima, cal raspallar les dents tots els dies.


dijous, 20 de setembre del 2018

Clamídia felina (possible conjuntivitis)

El contagi d'aquesta inflamació dels ulls és bastant habitual entre gats que viuen en comunitat.

Causes, símptomes i tractament
Quan un gat té secreció o inflamació en un o tots dos ulls pot ser signe de clamídia felina. Aquesta malaltia, altament contagiosa, es presenta sobretot en llocs on conviuen molts gats. I com el seu nom indica, és pròpia dels gats i no es transmet a l'home.
La causant d'aquesta dolència felina és un bacteri, la Chlamydophila felis. Com que és poc resistent al medi ambient, requereix d'un hoste que l'allotgi perquè es produeixi el contagi. La pateixen gats de totes les edats i de tot el món, però afecta, sobretot, als petits de cinc setmanes a tres mesos.

Ulls
Amb un període d'incubació de 3 a 10 dies, l'antigament anomenada neumonitis felina rares vegades és mortal, tret que presenti complicacions en combinar-se amb altres problemes de salut.

Símptomes
Les primeres manifestacions de la clamídia felina consisteixen en descàrregues aquoses en un dels ulls. L'aparença és com si haguessin tirat líquid sobre el globus ocular. A més, sol ser molt notable la inflamació i l'enrogiment en l'anomenada tercera parpella. Amb el pas dels dies, les secrecions es tornaran més viscoses, agafaran un to verdós i pot veure's afectat l'altre ull. També poden aparèixer úlceres corneals.

I si el nas també es veu implicat, hi haurà secreció nasal i l'animal tindrà esternuts de forma constant. La infecció arriba en rares ocasions als pulmons. Així mateix, pot tenir febre passatgera i pot ser que perdi la gana durant el desenvolupament de la malaltia. En aquest cas, caldrà incentivar-lo perquè mengi i així evitar que s'afebleixi i perdi pes.

Tractament
Si bé un 30% de les conjuntivitis en els gats són provocades per la Chlamydophila felis, el veterinari haurà de confirmar la presència del bacteri a través d'una prova de laboratori. Una vegada que el diagnòstic sigui ferm, el professional prescriurà antibiòtics, que s'administraran per mitjà de gotes oculars i també per via oral o intravenosa. Entre els medicaments més utilitzats es troben:
-Enrofloxacina
-Clindamicina
-Doxiciclina
Aquests fàrmacs han d'administrar-se, en general, durant unes quatre setmanes, per assegurar-se que el bacteri s'elimina de forma definitiva. En cas contrari, el facultatiu avaluarà com es continua el tractament.

Prevenció i cures
El o els gats amb clamídia felina han de mantenir-se aïllats dels animals sans per evitar el contagi de la malaltia. A més, és convenient higienizar el lloc amb algun desinfectant d'ús comú per eliminar el bacteri, ja que aquest viu poc temps en l'ambient.

Durant el transcurs de la dolència, cal netejar els ulls i el nas del gat amb una gassa especialment indicada per a aquesta tasca. La secreció fosca i enganxosa, sobretot en els conductes lacrimals, pot romandre fins i tot setmanes o mesos després. La vacunació no garanteix que el gat no desenvolupi aquesta patologia, però sí que s'atenuïn els símptomes.

dimarts, 14 d’agost del 2018

La sarna de les mascotes


La sarna és una malaltia parasitària que pot afectar tant al gos com al gat. El nom de sarna s’associa a malaltia greu, nefasta, contagiosa, poca higiene, i moltes altres connotacions pejoratives. Però més enllà de la realitat, la sarna com a tal és una malaltia parasitària que es pot curar en un temps raonable sense donar cap altra complicació de més. Tradicionalment la malaltia s’associa a ambients bruts i a condicions higièniques deficients. Tot i que en alguns casos pot ser així, en moltes ocasions el contagi és de forma accidental en gossos que viuen en ambients nets.
La sarna sarcòptica és una dermatosi parasitària contagiosa produïda per l’àcar Sarcoptes scabiei varietat canis. Aquest àcar té una mida molt petita no perceptible a l’ull humà, només al microscopi. Té un cicle biològic de 12 a 15 dies, durant els quals s’alimenta de detritus cutanis de la superfície de la pell. Els àcars excaven galeries a les capes de la pell que ocasionen un intens picor a l’animal.
La vida d’aquest paràsit en el medi ambient és molt curta, i depèn de les condicions climàtiques, però habitualment és de 2 o 3 dies. Per tant la transmissió sol ser directa, a partir del contacte estret amb animals malalts, encara que és possible també la transmissió indirecta o per fòmits, és a dir, a través d’objectes.
El símptoma predominant de la sarna sarcòptica del gos és un prúrit molt intens. L’animal afectat es mossega, es llepa i es rasca de manera insistent i, en molts casos, ell mateix es produeix les ferides. La pell sol estar molt envermellida i sense pèl.
El diagnòstic es realitza mitjançant la confirmació del paràsit i basant-nos en la història del animal (contacte amb gossos infectats, sortides al camp, estades en residències, etc). La major part dels casos el diagnòstic es realitza mitjançant la visualització del paràsit amb un raspat cutani. Cal dir, però, que un raspat negatiu no pot descartar la presència del paràsit. També podem fer una anàlisi de sang per a detectar les immunoglobulines produïdes per la presència de l’àcar.


El tractament sol ser llarg però eficaç. Es poden posar injectables de productes amb acció antiparasitària enfront l’àcar. Avui en dia al mercat existeixen pipetes que també son eficaces. Generalment es necessiten un parell o tres pautes antiparasitàries per a eliminar la malaltia de l’animal.
El risc d’estar en contacte amb un animal amb sarna és causat que és una malaltia zoonòtica, és a dir, transmissible a l’home. Solen produir quadres de pàpules amb picor en el tronc o extremitats.
El gat també pot patir sarna però en aquest cas l’agent etiològic és el Notoedres cati. El quadre clínic és molt semblant al del gos.

dimecres, 18 de juliol del 2018

Les Platges Pet-Friendly de Catalunya i Espanya 2018

 

CATALUNYA

GIRONA
- La Rubina (Empuria Brava)
- Els Griells (l'Estartit)
- Rec del Molí (l'Escala)

BARCELONA
- Cala Vallcarca (Sitges)
- Llevant (Barcelona)
- Les Salines (Cubells)
- Canina (Pineda de Mar)
- La Picòrdia (Arenys de Mar)

TARRAGONA
- Bon Caponet i ala del Cementiri (Ametlla de Mar)
- La Platjola (Alcanar)
- La Bassa de l'Arena (Delta de l'Ebre)
- La Riera d'Alforja (Cambrils)
________________________________________

PAíS VALENCIÀ

ALACANT
- Caleta dels Gossets (Santa Pola)
- Punta del Riu (Campello)
- Barranc d'Aigües (Campello)
- Vilera del Xarco (Villajoyosa)
- Aigua Amarga (Alacant)
- Escollera Nord (Dènia)
- Mar i Muntanya (Altea)

VALÈNCIA
- L'Alhuir (Gandia)
- Pinedo (València ciutat)
- La Torreta (El Puig)
- El Brosquil (Cullera)

CASTELLÓ
- Les Llanetes (Vinarós)
- Aiguaoliva (Vinarós)
- L'Estany (Alcossebre)
- Belcaire (Moncófar)

____________________________________

ILLES BALEARS

MALLORCA
- Llenaire (Port de Pollença)
- Na Patana (Santa Margarida)
- Es Carnatge (Palma de Mallorca)
- Cala Blanca (Andratx)
- Cala dels Gts (Calvià)
- Punta des Marroig (Calvià)

MENORCA
- Cala Binigaus, Cala Escorxada i Cala Fustam

EIVISSA
- Cala Santa Eulària del Riu
- Zona canina a la ciutat d'Eivissa

____________________________________

ANDALUCÍA

MÁLAGA
- Arroyo Totalán (Málaga)
- Castillo (Fuengirola)
- Piedra Paloma (Casares)
- Canina (Torre del Mar)
- El Pinillo (Marbella)
- Ventura de Mar (Marbella)

ALMERÍA
- La Rana (Adra)

GRANADA
- El Cable (Motril)

CÁDIZ
- Zona canina de Camposoto (San Fernando)

HUELVA
- El Espigón (Huelva)

____________________________________

MURCIA

- Las moreras (Mazarrón)
- Gachero (Mazarrón)
- Cobaticas (Mazarrón)
- La Cañada del Negro (Águilas)

____________________________________

GALICIA

PONTEVEDRA
- O Espiño o Portiño (O Grove)
- Cunchiña (Cangas)
- Cesantes y Chapela (Redondela)
- Castelete (Vilagarcía de Arousa)

A CORUÑA
- Arenal (Pobra do Caramiñal)
- canina (Ares)

LUGO
- Punta Cobeira (Barreiros)

____________________________________

ASTURIAS

- El Rinconín (Gijón)
- Cala Salienca (Cudillero)
- Bayas (Castrillón)

____________________________________

CANTABRIA

- La Maza (San Vicente de la Barquera)
- La Riberuca (Suances)
- Arcisero (muelle Oriñón) y Cala Cargadero Mioño (Castro Urdiales)
- El Puntal (Somo)
- Arenal del Jortín (Soto de la Marina)

____________________________________

ISLAS CANARIAS

GRAN CANARIA
- Los Cuervitos (Las Palmas)
- Los tres peos (Las Palmas)
- Bocabarranco (Las Palmas)

TENERIFE
- Callao/Las Bajas, el Socorro i el Puertito (Güimar)
- El Confital/Horno (Granadilla de Abona)

LA PALMA
- Los Guirres / El volcán / Nueva (Tazacorte)

LANZAROTE
- Las Coloradas/El Afre (Yaiza)
-La Guacimeta, (San Bartolomé)



dimecres, 11 de juliol del 2018

Les Platges Pet-Friendly de Catalunya 2018



GIRONA
- La Rubina (Empuria Brava)
- Els Griells (l'Estartit)
- Rec del Molí (l'Escala)

BARCELONA
- Cala Vallcarca (Sitges)
- Llevant (Barcelona)
- Les Salines (Cubells)
- Canina (Pineda de Mar)
- La Picòrdia (Arenys de Mar)

TARRAGONA
- Bon Caponet i Cala del Cementiri (Ametlla de Mar)
- La Platjola (Alcanar)
- La Bassa de l'Arena (Delta de l'Ebre)
- La Riera d'Alforja (Cambrils)



dimarts, 5 de juny del 2018

Trastorns del creixement ossi


Malalties osteoarticulars degudes a un desequilibri nutricional que pot afectar a tots els cans d'un criador o només a alguns d'ells. Aquest desequilibri pot involucrar diversos nutrients, començant pel calci, el fòsfor i la vitamina D, però també el iode, el coure, el zinc, el manganès, el fluor, les vitamines A i C, i l'equilibri proteínic-energètic de la ració. Aquestes malalties s'observen en els criadors on:
- tracten de minimitzar els costos alimentaris
- s'administren racions “casolanes" no equilibrades
- s'aplica una dieta basada en diversos complements nutricionals i no en un aliment sec complet, de qualitat, ben equilibrat. Aquests desequilibris condueixen a l'aparició gairebé sistemàtica de coixeses i dolors osteoarticulars polimorfs, sobretot en els cadells.

Causes
Origen metabòlic
Malalties òssies relacionades amb els fenòmens metabòlics de osteoplasa i resorció de la matriu òssia:
- Defecte de formació osteoide (osteoporosi)
- Defecte de mineralització osteoide (osteomalàcia)
- Excés de resorció òssia (osteofibrosi)

Origen genètic
Malalties genètiques amb repercussió òssia: mucopolisacaridosis, hemofília, osteopetrosi familiar, alguns tipus de nanisme, calcinosi periarticular multicèntrica i fins i tot osteocondrosis.

Origen endocrí
Algunes malalties endocrines primitives poden causar trastorns ossis, osteoporòtics (nanisme hipofisari o hipercorticalisme adrenal), osteofibròtics (hiperparatiroidisme primari), o relacionats amb una hipermineralització (hipercalcitoinisme).

Malalties que responen a una intervenció dietètica
Hiperparatiroidisme secundari nutricional
Osteofibrosi associada al consum exclusiu de carn, racions casolanes no complementades amb calci o aliments industrials de mala qualitat, mal formulats.
La manca de calci provoca disminucions de la calcemia, transitòries i limitades, però suficients per ocasionar una hipersecreció crònica d'hormona paratiroidea (PTH), la qual indueix una desmineralització progressiva del teixit osteoide.
Els símptomes clínics són: coixesa generalitzada, dolors osteoarticulars a la palpació i fractures espontànies. En les radiografies, s'observen imatges de desmineralització òssia, però, lamentablement, d'aparició tardana. El diagnòstic es basa en els símptomes, fins i tot quan són lleugers, i les dades de l'anamnesi relatius a la dieta.

Trastorns per excés de calci alimentari
Aquest problema és encara freqüent en els criadors i es relaciona, generalment, amb un excés de zel per part d'alguns criadors, que els porta a afegir als aliments industrials equilibrats, suplements minerals i vitamínics inútils i fins i tot perillosos.
El diagnòstic es basa principalment en les dades de l'anamnesis relatius a la dieta. Els trastorns observats són molt variats: panosteítis (o enostosis), osteodistrofia hipertrófica de maluc, síndrome hipotireide amb ossos curts (mala captació tiroïdal de iode), osteoporosi (alteració de l'absorció digestiva de coure) i fins i tot mort precoç.

Osteocondrosis
Afectació de l'ossificació encondral, que pot conduir a una osteocondritis disecant en cas de degeneració del cartílag articular. Aquesta malaltia sembla estar estretament vinculada a un augment excessiu de la velocitat de creixement, a causa d'una ingesta alimentària global massa abundant.

Osteodistrofia hipertròfica
Es tracta del fenomen invers a l'observat en l'osteoporosi, relacionat també amb una velocitat de creixement excessiva i una sobrenutrició global. S'ha suggerit la participació d'un excés d'energia, proteïnes, calci i vitamina D, així com una síntesi deficient de vitamina C, però mai s'ha observat que un d'aquests factors aïllat origini la malaltia.

Condrodisplasia que respon a l'aportació de zinc
Forma de nanisme que afecta a les races nòrdiques, en particular a l'Alaska Malamute, i produeix escurçament i incorbació de les extremitats, principalment les anteriors. Els cadells pateixen, a més, anèmia hemolítica normocròmica i retard en la maduració sexual. El diagnòstic s'estableix fàcilment. El tractament consisteix en una complementació nutricional amb zinc; poden administrar-se fins a 200 o 300mg de sulfat de zinc per dia sense risc algun. Al principi del tractament, poden produir-se vòmits; quan persisteixen, cal reduir la dosi de zinc.

Diagnòstic
El diagnòstic de totes les malalties esmentades es basa principalment en l'avaluació detallada de la dieta durant l'anamnesi i els símptomes clínics observats. Els exàmens de laboratori i els estudis radiogràfics proporcionen elements per confirmar el diagnòstic clínic.

Tractament
Atès que aquestes malalties es deuen a un desequilibri nutricional, la simple instauració d'una alimentació seca, completa i equilibrada és suficient per normalitzar progressivament l'estat del gos. És imprescindible triar l'aliment en funció de l'edat, la grandària i l'estat fisiològic de l'animal i realitzar un racionament estricte, que respongui a les necessitats diàries. Cal evitar tota complementació abusiva. Els símptomes secundaris poden corregir-se amb un tractament mèdic adequat. No s'ha de recórrer a la cirurgia ortopèdica reparadora abans que el cadell hagi sobrepassat el punt d'inflexió en la corba de creixement i recuperat una estructura òssia normal.

Pronòstic
Entre benigne i greu, segons la durada del període d'error alimentari.

dijous, 17 de maig del 2018

Com actuar davant la “grip canina”


Els gossos també es poden refredar o constipar i si no són atesos a etmps amb atenció veterinària, també poden acabar patint una broncopneumònia. Abanda de la medicació que pot receptar el centre veterinari, hi ha una sèrie de recomanacions que poden ajudar al gos a recuperar-se. Al contrari que en els humans, la grip canina no està motivada per les inclemències o el canvi de temps. En els gossos, només pot ser provocada per un virus associat a la Bordotella Bronchiseptica, conegut com “la tos de les gosseres”. Encara que no afecta els humans, la grip canina també és una patologia pròpia de les col·lectivitats. La malaltia que provoca aquest virus també afecta el sistema respiratori, i cal aprendre a identificar-la i diferenciar-la dels refredats per assegurar el bon estat de salut de l'animal.
Passes a seguir:
- Acudir al centre veterinari per diagnosticar i valorar l'abast del refredat. Amb la visita al centre veterinari s'obté el millor tractament perquè la mascota es recuperi el més aviat possible.
- Evitar els grans canvis de temperatura i els corrents d'aire. Un simple refredat pot evolucionar i empitjorar, convertint-se en broncopneumònia.
- Sortir el menys possible de casa si fa fred o mal temps. En cas que ho accepti, podem utilitzar peces d'abric especials per a mascotes, les quals ajuden a mantenir la temperatura corporal. 
- Deixar suficient aigua a l’abast del gos, perquè pugui hidratar-se, així com posar-li menjar humit. Per exemple l’enllaunat, que té més proporció d''aigua en la seva composició, és més apetitós i té més calories.
- Deixar que descansi, perquè es recuperi abans. El repòs ajuda a que el cos lluiti millor contra la malaltia i la superi més fàcil i ràpidament.
- Donar-li tot l''afecte que puguem, això sempre va bé quan ens trobem malament. No cal preocupar-se pel contacte amb l''animal, el refredat no es transmet de gossos a humans, ni viceversa.

dimarts, 17 d’abril del 2018

Les principals vitamines en el gos


ÀCID PANTOTÈNIC
Com aquesta vitamina es troba en abundància en l’alimentació, les deficiències en nutrició en vitamina B5 són infreqüents i ocasiones símptomes generals inespecífics.
Alguns detalls: Els treballs d’investigació que van conduir al descobriment de l’àcid pantotènic, component d’una molècula clau pel funcionament de la central energètica cel·lular, la coenzim A, van valdre al seu autor,
Funcions en l’organisme: L’àcid pantotènic entra en la composició del coenzim A, la qual participa en quasi tots els metabolismes (hidrats de carboni, lípids i pròtids) que condueixen a la producció d’energia.
Fonts naturals: El nom d’aquesta substància deriva del vocable grec “pantos”, que significa “que es troba en totes parts”. Les principals fonts de Vitamina B5 són els ous, productes làctics i les carns.

BIOTINA
Es tracta d’una de les vitamines més actives per a millorar la qualitat de la pell i el pelatge en l’animal. Així mateix, contribueix directament al bon funcionament del sistema nerviós.
Alguns detalls: La biotina es va descobrir a principis del S. XX, mentre s’estudiava una malaltia provocada pel consum de clara d’ou crua com a única font de proteïnes. Aquesta malaltia ocasiona lesions a la pell, caiguda del pèl, i trastorns neuromusculars. La cocció de les clares d’ou, i l’aportació de llevats (font de biotina) permet curar aquesta malaltia, deguda per la inactivació de la biotina per una substància “anti-biotina”, la avidina, present a les clares crues.
Funcions en l’organisme: La biotina intervé en l’organisme (reaccions químiques de degradació)  de la glucosa, els àcids grassos i alguns aminoàcids. És indispensable per a la síntesi d’altres àcids grassos.
Fonts naturals: La biotina és una vitamina hidrosoluble. Es troba en gran concentració en els llevats. El fetge, els ronyons i els ous cuits.

FOLAT
La vitamina B9 té una acció preventiva dels trastorns anèmics i neurològics. A més, ha de trobar-se en majors quantitats en l’alimentació dels animals d’edat avançada, i en cas de trastorns digestius.
Alguns detalls: El descobriment de l’àcid fòlic es remunta a mitjans del SXX. Es tracta d’una vitamina hidrosoluble, que s’emmagatzema al fetge. Des de fa anys, el folat es coneix també amb el nom de vitamina B9, però abans havia rebut altres denominacions: factor de Wills, vitamina M, vitamina Bc.
Funcions en l’organisme: El folat està estretament relacionat amb el metabolisme de les proteïnes i la síntesi de l’àcid desoxirribonuclèic (ADN) portador de la informació genètica.
Fonts naturals: Els llevats constitueixen la principal font alimentària de folat, com de la majoria de les vitamines B. Les verdures – en particular els espinacs i l’enciam són rics en folat, i el fetge en menor quantitat.

NIACINA
La niacina, o vitamina B3 o PP, permet prevenir la pel·lagra, malaltia greu que associa signes cutanis, digestius, psíquics i hematològics. Així mateix, contribueix a la salut de la pell i la qualitat del pelatge.
Alguns detalls: La vitamina Pp deu el seu nom al seu efecte preventiu de la pel·lagra. Aquesta vitamina es va aïllar l’any 1937, el que va permetre establir la seva identitat amb l’àcid nicotínic. Més tard es va descobrir que l’organisme pot sintetitzar-la a partir d’un aminoàcid essencial, el triptòfan.
Funcions en l’organisme: L’activació de la niacina permet a l’organisme fer funcionar totes les seves reaccions d’oxidoreducció, primordials per a la producció d’energia a partir de greixos i hidrats de carboni.
Fonts naturals: La vitamina B3 està present en la majoria dels aliments. Es troba en quantitats suficients en les carns, peixos, els cereals i els fongs.

PIRIDOXINA
La carència alimentària de piridoxina o vitamina B6 ocasiona anomalies cutànies, nervioses i sanguínies. L’aportació alimentària d’aquesta vitamina contribueix llavors a prevenir o tractar aquestes malalties.
Alguns detalls: La piridoxina, o vitamina B6, es va descobrir i aïllar a mitjans del SXX. Les seves nombroses funcions en l’organisme segueixen sent actualment objecte d’investigacions.
Funcions en l’organisme: La vitamina B6 actua com coenzim en nombrosos sistemes enzimàtics.
D’aquesta manera, té múltiples funcions en els diversos metabolismes, en particular en el dels aminoàcids.
Fonts naturals: Igual que les altres vitamines del grup B, la piridoxina és hidrosoluble. Està present en diversos aliments: llevats, gèrmens de blat, i carns. Els productes làctics i els cereals contenen quantitats molt petites d’aquest enzim.

RIBOFLAVINA
En cas de carència de riboflavina, vitamina B2, apareixen trastorns de la pell i problemes oculars. Aquesta vitamina contribueix a la qualitat de la pell i el pelatge.
Alguns detalls: Després d’haver estat confosa amb la vitamina B1, la riboflavina va ser descoberta l’any 1937. És una vitamina hidrosoluble. Algunes de les malalties  ocasionades per la seva carència només es van conèixer als anys vuitanta, posat que els símptomes són poc específics.
Funcions en l’organisme: La riboflavina és un coenzim en nombroses reaccions bioquímiques: producció d’energia a partir dels greixos i funcionament de la central energètica de la cèl·lula.
Fonts naturals: La vitamina B2  està molt difosa en la naturalesa: llevats, fetge, ous, formatges i altres derivats làctics. A més, és produïda per bactèries intestinals.


TIAMINA
La carència de tiamina, vitamina B1, origina una malaltia anomenada beri-beri (cansament, debilitat muscular, trastorns de la marxa i de la visió). Aquesta afecció pot prevenir-se amb una alimentació equilibrada. A més, la vitamina B1 és un element important de la prevenció i el tractament de diverses afeccions, com certes malalties neurològiques degeneratives i algunes malalties cardíaques.
Alguns detalls: El famós beri-beri ja era conegut a Xina cap al 2.600 a.C., en relació amb una alimentació basada principalment en arròs. No obstant això, el seu origen nutricional només es va demostrar l’any 1885. La substància carència de la qual produïa aquesta malaltia es va descobrir l’any 1910, i ja que es tractava d’una amina, se la va anomenar “vitamina” (amina vital). La tiamina va ser, llavors, la primera vitamina a descobrir-se. És hidrosoluble i es troba al cor, el ronyó, el fetge i el cervell.
Funcions en l’organisme: La tiamina és una vitamina essencial, que participa en diverses reaccions bioquímiques complexes que condueixen a la producció d’energia necessària per a la cèl·lula. És sobretot indispensable per al funcionament del sistema nerviós, ja que participa en el procés de síntesi i alliberament d’un neurotransmissor.
Fonts naturals: Els aliments més rics en vitamina B1 són els llevats i el germen de blat. Els cereals, principalment el salvat, i la carn.

VITAMINA A
La carència de vitamina A provoca:
-          problemes oculars
-          problemes cutanis (sequedat a la pell i atròfia de les glàndules sebàcies)
-          trastorns de la reproducció
-          més sensibilitat a es infeccions i les complicacions pulmonars
L’excés de vitamina A també és molt perjudicial per a l’organisme (problemes articulars i trastorns de la reproducció)
Alguns detalls: Ja en l’antiguitat s’aconsellava menjar fetge per tractar alguns trastorns de la visió. La vitamina A es va descobrir l’any 1913 i la seva fórmula química estructural es va proposar l’any 1931. Es tracta d’un alcohol de cadena llarga, liposoluble (soluble en greixos).
S’absorbeix en l’intestí prim i s’emmagatzema al fetge. L’organisme pot sintetitzar vitamina A a partir de betacarotè.
Funcions en l’organisme:
-          visió: adaptació a la foscor
-          pell i pelatge: regeneració cel·lular
-          reproducció: síntesi d’hormones
-          metabolisme: síntesi de proteïnes
Fonts naturals: Les principals fonts de retinol són el fetge, la carn en general, el peix, els ous i els productes làctics. Les principals fonts de betacarotè són els llegums i la fruita.

VITAMINA B12
L’envelliment, les dietes vegetarianes i les malalties digestives poden ocasionar una deficiència de vitamina b12, que és necessari compensar a través de l’alimentació. El mateix que passa aparentment amb diversos tipus de càncer.
Alguns detalls: L’any 1925 es va observar que l’aportació alimentària de fetge boví era eficaç per a combatre l’anèmia perniciosa. Es va postular llavors l’existència d’un “factor extrínsec alimentari”. El qual va ser aïllat a mitjans del SXX i batejat Vitamina B12. La cobalamina té la particularitat de ser la única vitamina la fórmula química de la qual inclou un element metàl·lic (cobalt).
Funcions en l’organisme: La vitamina B12 actua com coenzim en nombroses reaccions bioquímiques essencials i té una acció primordial en la síntesi de proteïnes i la producció de glòbuls rojos.
Fonts naturals: La vitamina B12 es troba exclusivament en productes d’origen animal (fetge, ronyons, peix).

VITAMINA C
Per norma general , la vitamina C no és indispensable pels gossos, però és necessari aportar-la en l’alimentació quan l’organisme animal no n’arriba a produir quantitats suficients. Aquesta vitamina s’usa llavors per a prevenir o tractar diversos problemes, com els efectes de l’envelliment, l’estrès ocular ocasionat per l’esforç físic i la degeneració articular (artrosi).
Alguns detalls: L’escorbut, una malaltia humana causada per la falta de vitamina C, es coneix des de l’antiguitat. Aquesta malaltia afectava pricipalment als mariners, que la prevenien consumint llimones. No obstant això, l’àcid ascòrbic no constitueix una vitamina per l’espècie canina, ja que, en condicions normals de vida, l’organisme pot sintetitzar-la.
Funcions en l’organisme: L’àcid ascòrbic participa en diversos processos vitals per a l’organisme, com la neutralització de radicals lliures. El  metabolisme del ferro, certes reaccions immunitàries antiinfeccioses
Fonts naturals: La vitamina C està molt difosa en la natura, és present en tots els vegetals, particularment els cítrics (llimona, taronja), el kiwi i les maduixes.


VITAMINA E
La vitamina E no és perjudicial si es troba en excés, per tant, s’usa en nutrició per a prevenir o tractar nombroses afeccions:
-          Malalties provocades per l’estrès “oxidatiu cel·lular” (per l’esforç esportiu, la contaminació ambiental
-          Malalties relacionades amb l’envelliment
-          Malalties cardiovasculars
-          Cataractes
-          Malalties neurològiques degeneratives.
Alguns detalls: La vitamina E va ser descoberta l’any 1922 i aïllada l’any 1936. Els primers treballs van mostrar que es tractava d’un factor de fecunditat. En els anys vuitanta es van posar en evidència les seves propietats protectores contra els radicals lliures, que li donen un paper de substància antioxidant. És una vitamina liposoluble, que s’emmagatzema en el teixit adipós, el fetge i els músculs.
Funcions en l’organisme: La vitamina E és un antioxidant biològic que protegeix les cèl·lules de l’acció dels radicals lliures. D’aquesta manera participa en:
-          La protecció de les membranes cel·lulars
-          La lluita contra els efectes biològics de l’estrès
-          La millora de les defenses immunitàries de l’organisme
Fonts naturals: Les principals fonts de vitamina E són els vegetals: olis, llavors oleaginoses i gèrmens de cereals. El contingut en les verdures és molt baix. Alguns productes d’origen animal (el fetge, els ous i la mantega) també en contenen.

VITAMINA K
La carència de vitamina K afecta a la coagulació sanguínia, ocasionant petites hemorràgies digestives, nasals, cutànies i cerebrals. Amb el temps, aquestes petites hemorràgies, a vegades invisibles, condueixen a l’anèmia 8insuficiència de glòbuls rojos, transportadors de l’oxigen a la sang). Una aportació correcta de vitamina K permet prevenir-ho.
Alguns detalls. L’any 1929 es va posar en evidència l’existència d’un factor antihemorràgic. Descobert l’any 1936, aquest factor va rebre el nom de vitamina K. En realitat, la denominació avarca un conjunt de substàncies similars, liposolubles, que participen a través de mecanismes bioquímics complexos, en la coagulació de la sang.
Funcions en l’organisme: La vitamina K és un cofactor  de nombrosos enzims. És indispensable per a la formació de certs coaguladors. És també indispensable per a la síntesi de proteïnes necessàries per a fixar el calci a la matriu òssia.
Fonts naturals: Les principals fonts alimentàries de vitamina K són els llegums, i en particular la col, el julivert, i els espinacs. En l’animal, la vitamina K es concentra principalment al fetge.

VITAMINA D
La carència de vitamina D produeix:
-          raquitisme (infreqüent en els gossos)
-          osteomalàcia (dolors musculars i articulars, fissures)
Algunes malalties renals i hepàtiques (per exemple la insuficiència renal crònica) poden alterar els mecanismes d’activació de la vitamina D i ocasionar d’aquesta manera afeccions òssies greus.
L’excés de vitamina D també és perillós per a l’animal (calcificacions anormals)
Alguns detalls: L’estudi del raquitisme, malaltia òssia greu, des de mitjans del SXVII, va conduir a postular l’existència d’una “substància” indispensable per a la formació dels ossos.
L’any 1782 es van descobrir les propietats antiraquítiques de l’oli del fetge de bacallà, i l’any 1890 es va establir la relació existent entre raquitisme i la manca d’exposició al sol. La vitamina D es va aïllar l’any 1932. És una vitamina liposoluble, aportada a l’organisme en l’alimentació i també sintetitzada naturalment, a través dels raigs de sol, a partir d’esterols de la pell.
Per ser activa en l’organisme, la vitamina D ha de patir dues modificacions, en el fetge i en el ronyó, el que explica que les malalties que afecten aquests òrgans puguin generar trastorns ossis per desmineralització.
Funcions en l’organisme: La vitamina D té un paper fonamental en la regulació dels metabolismes del calci i del fòsfor:
-          augment de l’absorció intestinal de calci i fòsfor.
-          Optimització de la fixació de calci per l’os
-          disminució de les pèrdues urinàries de fòsfor.
També té efectes importants en altres òrgans: glàndula mamària, placenta, músculs, pàncrees, pell...
Fonts naturals: Les carns i els vegetals pràcticament no tenen vitamina D. Les principals fonts són: els olis de fetge de peix, el rovell d’ou, la llet i els seus derivats.


dijous, 15 de març del 2018

Els principals minerals en el gos


CALCI
Un aportació de calci, adaptat a l’estadi fisiològic i la mida de l’animal, permet prevenir les malalties per carències (osteofibrosis) o per excés (calcificacions anàrquiques). El creixement i la lactància exigeixen quantitats importants de calci. Aquestes aportacions han d’estar perfectament equilibrats respecte a les de fòsfor.
Alguns detalls: El calci és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalinoterris, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El calci té dues funcions fonamentals en l’organisme. És el component essencial de l’esquelet, responsable, juntament amb el fòsfor, de la seva solidesa.
A més, permet la transferència d’informació entre cèl·lules i la transmissió de l’impuls nerviós.
Fonts naturals: El calci es troba, en forma de sals minerals, en els ossos dels mamífers i en minerals com el carbonat de calci (greda) o els fosfats de calci.

QUELATS
Els quelats contribueixen a augmentar la qualitat nutricional de l’aliment, en el pla mineral, permetent satisfer millor les necessitats de l’animal relatives a cada oligoelement. A més, els òrgans involucrats fixen millor els elements quelats, que resulten així més eficaços. Per exemple, el zinc quelat es fixa millor als pèls que el zinc lliure.
Alguns detalls: Els quelats usats en nutrició estan formats per un compost orgànic natural que serveix de suport per a fixar oligoelements i millorar així de manera notable la seva digestibilitat. Segons l’oligoelement transportat, el compost orgànic pot ser de caràcter glúcid o naturalesa proteínica.
Funcions en l’organisme: L’únic interès d’aquesta forma d’aportació d’oligoelements és millorar la digestió  i sobretot, l’absorció intestinal d’aquests darrers, que normalment és inferior al 30% (el 70% de l’element s’elimina en els excrements).
Fonts naturals:  Per a quelatar els elements com el ferro, coure, zinc, manganès, iode i seleni s’usen sucres o aminoàcids d’origen animal purificats.

COBALT
L’aportació de cobalt no planteja cap problema en particular.
Alguns detalls: El cobalt és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement entra en la composició de la vitamina B12, cosa per la qual constitueix un factor antianèmic que afavoreix la formació de l’hemoglobina sanguínia. 
Fonts naturals: els menuts i mariscs, així com les sals minerals, són unes excel·lents fonts de cobalt.

COURE
Aquest oligoelement forma part dels factors antianèmics, entre els quals es troben els folats, la vitamina B12 i per descomptat, el ferro. S’emmagatzema al fetge i pot ser tòxic per un reduït nombre de races canines. Intervé en la pigmentació del pelatge.
Alguns detalls: El coure és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El coure actua en l’organisme en relació amb el ferro, facilitant la seva absorció intestinal i la seva incorporació en l’hemoglobina. Així mateix, és un cofactor actiu de nombroses enzimes, particularment d’aquelles que participen en les oxidacions cel·lulars.
Fonts naturals: Es troba principalment en la carn i els ossos, així com també en forma de sals minerals.
 
FERRO
A causa de les seves funcions, el ferro és un nutrient fonamental per a la prevenció i el tractament de l’anèmia.
Alguns detalls: El ferro és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El ferro és el component indispensable de l’hemoglobina, pigment que assegura el transport de l’oxigen  als glòbuls vermells, de la mateixa manera que la mioglobina en els músculs (el que explica el color de la sang i músculs). Així mateix, té diverses funcions enzimàtiques, relacionades en particular amb la respiració cel·lular.
Fonts naturals: Sobretot certes sals minerals, però també les carns i les verdures, constitueixen fonts riques de ferro.

IODE
La glàndula tiroide no pot funcionar sense iode. La carència de iode en l’alimentació provoca alteracions importants de tots els metabolismes, manifestació de la qual constitueix el bocio.
Alguns detalls: El iode és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement entra en la composició de les hormones tiroides, i per tant, és indispensable per a la seva síntesi.
Fonts naturals: La sal marina i el peix són les principals fonts de iode.


MAGNESI
La carència de magnesi ocasiona l’aparició de trastorns nerviosos. No obstant això, en certs casos és necessari restringir les aportacions alimentàries de magnesi per a prevenir certes malalties, com algunes urolitiasis en els gats (per cristalls d’estruvita), en què el magnesi precipita en la bufeta juntament a altres elements, i l’obstrueix. En canvi, els gossos que fan esport necessiten més aporti d’aquest element.
Alguns detalls: El magnesi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalinoterris, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: És , juntament al calci i fòsfor, un dels components minerals de l’esquelet, a la solidesa del qual contribueix en menor mesura. A més, fonamentalment per la bon funcionament del sistema nerviós, participa en el metabolisme energètic de l’organisme.
Fonts naturals: El magnesi es troba en forma de sals minerals, en els ossos dels mamífers i en minerals com la magnèsia i diverses sals minerals.

MANGANÈS
El  manganès contribueix a la qualitat de l’os i del cartílag, i per tant és necessari controlar particularment l’adequació de les seves aportacions en el cadell i en animals d’edat avançada o amb artrosis.
Alguns detalls: El manganès és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquet oligoelement participa activament en el funcionament de les mitocòndries (les centrals energètiques de les cèl·lules) i té un paper important en la formació dels cartílags articulars.
Fonts naturals: De manera general, els cereals, les llavors, les fruites i evidentment certes sals minerals, constitueixen fonts importants d’aquest oligoelement.

FÒSFOR
Les aportacions de fòsfor, adaptats a l’estat fisiològic i a la mida de l’animal, i en perfecte equilibri amb les de calci, contribueixen a l’harmonia del creixement i el bon funcionament de l’organisme. En els animals d’edat avançada, és primordial reduir les aportacions de fòsfor, ja que aquest element pot agreujar una eventual insuficiència renal crònica.
Alguns detalls: El fòsfor és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El fòsfor té diverses funcions de gran importància. En associació amb el calci, contribueix a la solidesa de l’esquelet; és un component de les membranes cel·lulars i un element important del metabolisme energètic cel·lular.
Fonts naturals: El fòsfor es troba als ossos dels mamífers, també en forma de sals minerals i en diverses fonts minerals com els fosfats.
 
POTASSI
Les aportacions de potassi no ocasionen cap problema particular, excepte en cas de descomposició, a causa de les pèrdues importants. Així mateix, algunes malalties cardíaques o renals obliguen a modificar les quantitats de potassi aportades en l’aliment.
Alguns detalls: el potassi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalins, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest element és fonamental per al funcionament de les cèl·lules, ja que, juntament amb el sodi, garanteix l’equilibri de pressions entre l’interior i l’exterior i a més té una funció important en el metabolisme energètic.
Fonts naturals: És possible trobar-lo en diverses fonts en forma de sals naturals.

SELENI
El Seleni, igual que els altres antioxidants, té una funció complementària en la lluita contra els estats d’estrès oxidatiu, als quals està sotmès l’organisme: envelliment, esforç físic intens, contaminació ambiental, càncer, malalties inflamatòries, etc.
Alguns detalls: El seleni és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement és un antioxidant que actua de manera sinèrgica amb la vitamina E per a protegir les membranes cel·lulars.
Fonts naturals: Es troba en forma de sals minerals, també en algunes carns tot i que en poca quantitat.

SODI
L’aportació de sodi no planteja cap problema particular, inclús durant els primers esforços físics intensos, ja que, com que els gossos no transpiren, no es produeixen pèrdues sòdiques, contràriament al que ocorre en l’humà i el cavall. Només certes malalties cardíaques exigeixen una reducció de les aportacions alimentàries de sodi.
Alguns detalls: El sodi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalins, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: Aquest element és primordial per al funcionament cel·lular: participa en l’equilibri de pressions entre l’interior i l’exterior de les cèl·lules. Té un paper important en el metabolisme energètic
A més, és un regulador de l’equilibri hídric (sensació de set o eliminació de l’orina). Les seves funcions estan íntimament relacionades amb les del potassi.
Fonts naturals: El sodi necessari per a l’animal s’aporta com clorur de sodi (sal) d’origen mineral o marí.

SOFRE
Com a component dels aminoàcids ensofrats, és important per a la síntesi de queratina, proteïna constitutiva dels pèls i per tant afavoreix la bellesa del pelatge.
Alguns detalls: El sofre és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: el sofre es troba fonamentalment en forma orgànica en l’organisme, incorporat en els aminoàcids ensofrats (metionina, cisteïna i cistina). Les seves funcions corresponen llavors a les d’aquests compostos.
Fonts naturals: Es troba en forma de sals minerals i en les proteïnes ensofrades presents en organismes minerals.

ZINC
A més del seu impacte en tot l’organisme, el zinc és un element crucial de la síntesi de col·làgens i queratina. Té per tant propietats cicatritzants i afavoreix la bellesa del pelatge.
Alguns detalls: El zinc és un element químic del grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.
Funcions en l’organisme: El zinc actua com a coenzim en una infinitat de sistemes enzimàtics metabòlics. Així mateix, és indispensable per al transport sanguini de la vitamina A i té una important acció en la reproducció. Per últim, és un element fonamental per la integritat de la pell i per tant la qualitat del pelatge.
Fonts naturals: El zinc es troba en sals minerals i també en els cereals integrals i tots els productes d’origen animal.