Existeixen
dos aspectes fonamentals en l'educació que generalment es donen per
sobreentesos: la constància i la creació d'hàbits.
La constància permet crear pautes de conducta fortament arrelades, és a dir: hàbits. Per tant, per aconseguir que el nostre amic estigui ben educat (que no es llanci sobre la gent, que vingui quan el cridem, que romangui quiet quan toqui, que no bordi si no és el moment, etc), hem de ser constants durant les sessions d'educació i per sempre!
Un exemple de "mala constància": Quan som a casa l'hem ensenyat que si el cridem ell sempre ha de venir, però aquest exercici mai no l'hem posat en pràctica al carrer. Què pot passar? Un bon dia, portem el nostre amic al parc perquè jugui amb altres gossos. Quan volem tornar a casa, el cridem, i fins i tot li ensenyem el premi que hem usat per ensenyar-li a venir quan el cridem. No obstant això, ell ens ignora. Què ha passat? que en l'aprenentatge no hem estat constants, i ara l'hem cridat en una situació en la qual és molt improbable que ell faci cas perquè ja té un benefici molt més gran (jugar amb els altres gossos). Això ha reforçat la conducta d'ignorar el nostre crit/premi i l'ordre usat per cridar al nostre amic s'ha deteriorat. Una solució seria reededucar-lo en altres zones menys actives i fer que aquesta conducta es converteixi en un hàbit, abans de portar-lo al parc novament. Una altra manera és reforçar-lo mentre juga, o sigui donar-li el premi en cas que deixi de jugar amb els alres gossos, i deixar que hi torni (si d'entrada quan ve a buscar el permi ja el lliguem, preferirà no venir a buscar el premi).
És molt comú ensenyar-li alguna cosa i pensar que amb això ja n'hi ha prou, però perquè la nova conducta estigui completament establerta, és necessari que es converteixi en un hàbit. Per a això, fins que la conducta no estigui del tot establerta, hem d'evitar les situacions en què el nostre amic pogués desobeir d'entrada.
Els hàbits i l'ús del vàter
Per exemlpe: la nostra àvia té un gosset que viu al pati i poques vegades el treu a passeig. Així que, el gosset fa les seves necessitats sempre al pati, sobre el ciment. Un bon dia ens decidim que ja n'hi ha prou de tenir-lo tancat i el portem al parc. El gosset està feliç i gaudeix molt del passeig, però no fa pipi ni caca. Què ha passat? Doncs que totes i cadascuna de les vegades que el gosset necessitava un vàter, tenia el terra de ciment. O sigui, que fer les necessitats sobre el ciment ha estat una conducta constant per molt temps, i ha acabat convertint-se en un hàbit. Com que el gosset mai no havia fet les seves necessitats sobre altres superfícies (herba, terra), no les reconeix com a llocs adequats per dipositar els seus "residus". Encara que sembli un cas extrem, això ocorre amb molta freqüència (hi ha persones que també els passa que quan van d'acampada s'estrenyen).
Així que, assegurem-nos de crear bons hàbits, i ens estalviarem haver-ne de corregir de dolents.
Hi ha dues línies principals d'educació canina: la "tradicional" i la "positiva".
L'ensinistrament
caní tradicional està basat principalment en això: ensinistrar.
Reforçar negativament i castigar. En aquest tipus d'educació canina
predominen les correccions quan el gos no respon de la manera esperada. És més dur i coercitiu que l'educació positiva, tot i que aconsegueixi
l'objectiu.
Per descomptat, realitzat incorrectament, cap dels dos tipus d'educació servirà. En aquest mètode tradicional, però, hem de tenir en compte que els cadells no tenen la mateixa capacitat d'atenció que els gossos adults i les eines de l'ensinistrament tradicional (collars d'ofeg i de pues, esprai disuasori d'aigua) poden ferir amb molta facilitat d'un cadell.
La constància permet crear pautes de conducta fortament arrelades, és a dir: hàbits. Per tant, per aconseguir que el nostre amic estigui ben educat (que no es llanci sobre la gent, que vingui quan el cridem, que romangui quiet quan toqui, que no bordi si no és el moment, etc), hem de ser constants durant les sessions d'educació i per sempre!
Un exemple de "mala constància": Quan som a casa l'hem ensenyat que si el cridem ell sempre ha de venir, però aquest exercici mai no l'hem posat en pràctica al carrer. Què pot passar? Un bon dia, portem el nostre amic al parc perquè jugui amb altres gossos. Quan volem tornar a casa, el cridem, i fins i tot li ensenyem el premi que hem usat per ensenyar-li a venir quan el cridem. No obstant això, ell ens ignora. Què ha passat? que en l'aprenentatge no hem estat constants, i ara l'hem cridat en una situació en la qual és molt improbable que ell faci cas perquè ja té un benefici molt més gran (jugar amb els altres gossos). Això ha reforçat la conducta d'ignorar el nostre crit/premi i l'ordre usat per cridar al nostre amic s'ha deteriorat. Una solució seria reededucar-lo en altres zones menys actives i fer que aquesta conducta es converteixi en un hàbit, abans de portar-lo al parc novament. Una altra manera és reforçar-lo mentre juga, o sigui donar-li el premi en cas que deixi de jugar amb els alres gossos, i deixar que hi torni (si d'entrada quan ve a buscar el permi ja el lliguem, preferirà no venir a buscar el premi).
És molt comú ensenyar-li alguna cosa i pensar que amb això ja n'hi ha prou, però perquè la nova conducta estigui completament establerta, és necessari que es converteixi en un hàbit. Per a això, fins que la conducta no estigui del tot establerta, hem d'evitar les situacions en què el nostre amic pogués desobeir d'entrada.
Els hàbits i l'ús del vàter
Per exemlpe: la nostra àvia té un gosset que viu al pati i poques vegades el treu a passeig. Així que, el gosset fa les seves necessitats sempre al pati, sobre el ciment. Un bon dia ens decidim que ja n'hi ha prou de tenir-lo tancat i el portem al parc. El gosset està feliç i gaudeix molt del passeig, però no fa pipi ni caca. Què ha passat? Doncs que totes i cadascuna de les vegades que el gosset necessitava un vàter, tenia el terra de ciment. O sigui, que fer les necessitats sobre el ciment ha estat una conducta constant per molt temps, i ha acabat convertint-se en un hàbit. Com que el gosset mai no havia fet les seves necessitats sobre altres superfícies (herba, terra), no les reconeix com a llocs adequats per dipositar els seus "residus". Encara que sembli un cas extrem, això ocorre amb molta freqüència (hi ha persones que també els passa que quan van d'acampada s'estrenyen).
Així que, assegurem-nos de crear bons hàbits, i ens estalviarem haver-ne de corregir de dolents.
Hi ha dues línies principals d'educació canina: la "tradicional" i la "positiva".
L'ensinistrament
caní tradicional està basat principalment en això: ensinistrar.
Reforçar negativament i castigar. En aquest tipus d'educació canina
predominen les correccions quan el gos no respon de la manera esperada. És més dur i coercitiu que l'educació positiva, tot i que aconsegueixi
l'objectiu.Per descomptat, realitzat incorrectament, cap dels dos tipus d'educació servirà. En aquest mètode tradicional, però, hem de tenir en compte que els cadells no tenen la mateixa capacitat d'atenció que els gossos adults i les eines de l'ensinistrament tradicional (collars d'ofeg i de pues, esprai disuasori d'aigua) poden ferir amb molta facilitat d'un cadell.
Per
altra banda, l'educació canina positiva es basa principalment en el
reforçament positiu per educar gossos (premis), encara que també
utilitza altres
mitjans com el càstig-negatiu (deixar de jugar, ignorar-lo, prendre-li un objecte),
contracondicionamient, desensibilització
sistemàtica, etc.) per corregir les conductes inadequades. En l'educació
positiva no es diferencia entre cadell i adult, ja que els mètodes
emprats són efectius per qualsevol edat. A més, les eines no poden
fer-los mal. També es reconeix la limitació d'atenció dels
cadells i no es tenen les mateixes exigències que per als gossos adults.
Temes freqüents en l'educació dels gossos
Encara
que podem ensenyar-li moltes coses, hi ha temes que inclouen els
d'educació cívica i l'obediència bàsica que hauria
de tenir tothom, (incloses les persones).
Com a norma general inclouen:
- La socialització (amb altres gossos, persones, gats i la resta d'animals)
- La inhibició de la mossegada (molt important!)
- fer pipi i caca allà on correspongui
- usar el transportin de viatges
- saludar adequadament a les persones (no llançar-s'hi a sobre)
- estar tranquil amb el collaret i la corretja
- Parar quiet immediatament a l'ordre
- passejar sense estirar de la corretja
- aturar-se abans de travessar la vorera
- passejar tranquil i al nostre costat
- ignorar objectes/menjar/premis de desconeguts o del carrer
L'obediència
canina competitiva no és necessària per al nostre amic, com tampoc no
cal ensenyar-los a donar la pota, ni a jaure, a fer tombarelles, fer
saltirons a dues potes, ballar, i tantes altres graciositats... Un gos no és la nostra joguina, és el nostre amic.
Però sí
que hi ha accions necessàries d'aprendre per a moments concrets (per
exemple, si vol travessar just al moment que passa un cotxe, si cal que
ens esperi quiet mentre sortim del seu camp visual):
- "Nom" vine!
- Seu!
- Quiet! / som-hi!
- Junt!
- on és (objecte/persona)?
D'altres no cal ensenyar-les que ja les aprenen ràpid: anem a passeig? a banyar? vols una "xuxe"? Qui té gana? etc
;+)
Xè
