L'etologia és la branca de la biologia conductual que estudia el comportament natural dels animals, concentrant-se principalment en les conductes instintives.
A partir de la dècada dels 40, alguns científics van fixar-se en el llop com a model per estudiar les relacions en grups d'animals socials. Aquests estudis van donar origen a les teories de dominància i l'estatus "alfa" dels llops. Aquestes idees van ser adoptades pels ensinistradors canins, amb el supòsit que etologia canina era igual a etologia del llop.Malauradament es van cometre dos errors en traslladar l'estudi de llops a l'ensinistrament de gossos:
1. Eren estudis d'interaccions en grups de llops formats en captivitat i a l'atzar, la conducta dels quals no corresponia a la de rajades formades naturalment en llibertat.
2. El gos fa tants milers d'anys que conviu amb l'humà que ha modificat i readaptat la seva conducta instintiva i el seu comportament.
La dominància en l'eduació canina
En l'ensinistrament caní es parla amb freqüència de jerarquies o dominància, "gos alfa" (gos dominant), càstig jeràrquic i coses similars. És comú que els problemes de conducta del gos s'associïn, equivocadament, amb la dominància: si el gos estira de la corretja és dominant, si puja al llit és dominant, si menja abans que nosaltres és dominant, si gruny o borda és dominant, etc.
La veritat és que les jerarquies no existeixen com a tals. En realitat són interaccions de cooperació i interrelació entre gossos, i no són estàtiques (no sempre "mana" el mateix) sinó dinàmiques, i normalment no es determinen per la força. Les úniques interaccions que solen derivar en lluita són les que tenen a veure amb l'accés a recursos limitats, com femelles en zel o menjar (i segons les circumstàncies).
Per tant, oblidem-nos del "gos alfa". No necessitem apel·lar a aquests conceptes erronis per educar el nostre amic. De fet, aquestes idees han causat més mal que bé en l'educació canina.
Podrem millorar la conducta del nostre amic controlant els recursos que són importants per a ell: el menjar, les joguines, els passejos, les carícies, etc.
Avui dia ja no s'usen les antigues "tècniques" de sotmetre el gos, particularment perilloses perquè podien provocar una reacció defensiva per part de l'animal, i a més arruïnaven la relació que hi havia entre gos-humà. Aquestes tècniques eren principalment de contacte (subjectar-lo fins que deixi d'oferir resistència; aixecar-lo per la grupa, arrossegar-lo o sacsar-lo, amorrar-lo a terra...). Si algú de la vella escola ens les suggereix, per favor, ignorem-les! El nostre amic no es mereix aquest maltractament.
El llenguatge corporal dels gossos
Aquest llenguatge és important perquè ens permet interpretar l'estat emocional del nostre amic, encara que només sigui de manera general.
Mostres d'estrès:
Si se sent estressat, confós o amenaçat, pot presentar alguna o diverses de les següents conductes:
- Gira el cap a un costat, evitant el contacte visual.
- No accepta premi.
- Es grata amb desfici.
- Es mossega a si mateix.
- Rosega objectes constantment.
- Es llepa el cos constantment.
- Llepa repetidament els seus llavis o nas.
- ensuma el sòl.
- Es queda immòbil o realitza moviments molt lents.
- Es gira panxa amunt.
- Badalla.
- es pixa de manera nerviosa.
- En mascles, erecció del penis sense motivació sexual.
Aquests no són els únics signes d'estrès i ansietat en gossos, però són els més comuns. I per descomptat, aquests signes depenen del context! Si acaba de menjar, potser no vol premi perquè està tip. O pot gratar-se perquè realment li pica alguna cosa, olora el terra perquè troba una olor interessant, rosega perquè està jugant, pixa perquè té ganes, etc. S'ha de contextualitzar, no pensem que el nostre amic és un desobedient si comença a gratar-se o a ensumar el terra quan el cridem. Potser ens està demanant que no ens estressem i que ens prenguem la situació amb més calma.
Potser també t'interessa: El llenguatge dels gossos
Xè
