la Síndrome de Noé

Acumular objectes compulsivament és un mal actual i el resultat del consumisme com a filosofia de vida; s’anomena la Síndrome de diògenes. Una variant és quan un individu acumula animals sense complir amb els estàndards mínims sanitaris: la síndrome de Noé. I necessita tractament psicològic.

És molt important aclarir que, pel fet de sentir empatia amb els animals i dedicar-los part dels recursos personals no és motiu per patir la Síndrome de Noé (SN). La diferència principal és que un rescatador compromès i massa apassionat per la causa, sempre tindrà clar que la salut dels animals -i la pròpia- és essencial. Un malalt amb la Síndrome de Noé es conformarà “rescatant" animals, portant-los a casa seva sense passar pel veterinari ni pensar si entra dins les seves possibilitats econòmiques.

Normalment són gats i gossos, però també s'han reportat casos tant d’animals de companyia com d'animals de granja. Tampoc és rar que es trobin diverses espècies en el mateix espai.

Algunes fonts estimen que un 2% de la població pot arribar a patir la Diògenes o la Noé i que l'origen d'aquesta Síndrome és divers, però en tot cas sempre precisa una intervenció especialitzada en la qual, a més d'una teràpia psicològica adequada, cal el tractament farmacològic. Per tractar-lo és indispensable un equip multidisciplinari que confronti al pacient no només amb la simptomatologia de la seva síndrome sinó amb l'origen; al mateix temps que un altre equip preparat en teràpies cognitives conductuals ha de preparar el malalt per comprometre’l amb la seva realitat i així canviar-la.

Per identificar correctament un pacient de Síndrome de Noé, s’ha de verificar que compleixi amb els següents requisits:

  - És molt difícil que ens deixi entrar a la seva casa i gairebé sempre surten fora de la seva porta per atendre visites.

- Si et deixa entrar, és pràcticament impossible trobar un espai lliure on asseure's, caminar o col·locar algun objecte.

- No hi ha espais assignat per als animals, ni el seu aliment, llits ni safates de sorra o bany per a gossos.

- És molt freqüent trobar femta d'animals sobre el pis o per qualsevol superfície lliure.

- No té claredat de quants animals hi ha a casa seva, no pot anomenar-los pel nom o no sap quan van arribar.

- No estan vacunats ni esterilitzats.

El perfil clàssic: és una persona gran, normalment dona, que viu sola i col·lecciona generalment gats o gossos, encara que també els conills i els canaris poden trobar-se en la seva llista de rescats habitual.

El nombre d'animals sol ser de 40, (en el 70% dels casos el sòl de l'habitatge és cobert d'excrements, i en una quarta part fins i tot el llit de la persona acumuladora).

Les raons que motiven la tinença excessiva d'animals són diverses. Alguns afectats es consideren cuidadors, uns altres fins i tot nobles salvadors dels animals, sense oblidar als criadors caòtics i els explotadors egoistes.

Cuidador exagerat: pretén cuidar als animals però no és capaç de resoldre els seus problemes de forma eficaç i la situació el sobrepassa (els animals es reprodueixen). Aquest tipus d’acaparador és més aviat passiu, introvertit, amb aïllament social, que minimitza els problemes (encara que no arriba a negar-los categòricament) i concedeix als animals un lloc important (veu als animals com a iguals).

Salvador/Alliberador: considera que adoptar als animals és una missió. Sent temor davant la mort i rebutja totalment l'eutanàsia d'animals. Creu que és l'única persona que desitja fer el bé als animals. Té una forta tendència acaparadora, en algun moment el nombre d'animals sobrepassa la seva capacitat per cuidar-los, perquè no és capaç de rebutjar un animal. Evita les autoritats: no fa cas d'instruccions, no sempre es troba socialment aïllat.

Criador: adquireix els animals amb el propòsit de criar-los, exposar-los i vendre'ls. Amb el temps perd el control del seu registre d'animals, que va incrementant solament amb la finalitat d'exposar-los i vendre'ls, mentre els animals continuen reproduint-se; la venda no es produeix, o molt limitadament; el nombre d'animals segueix augmentant.

Explotador: adquireix els animals amb finalitats egoistes. Es tracta d'un subjecte sovint narcisista, a qui li manca de sentiment de culpa o compassió (falta d'empatia). Es mostra segur de si mateix. Pot impressionar facilment les autoritats i a altres persones, i enganyar-les durant llarg temps perquè li deixin acumular més animals.

Per tal d'evitar les conseqüències legals de les seves accions, els afectats solen mudar-se sovint a un districte legislat per una oficina pública veterinària diferent. En general no són conscients que la seva conducta s'aparta de la norma. Es tracta d'una conducta típica de moltes addiccions i obsessions. “En gairebé dues terceres parts dels casos, els animals sofrien lesions, i en un de cada tres, els animals manquen d'aliment i beure suficients”,

L'acaparament compulsiu origina un estrès psicològic i una deterioració social considerables en els afectats i els seus familiars. El símptoma més evident del trastorn és el brutal desordre que resulta de l'acumulació d'objectes.

Causes
Entre els col·leccionistes compulsius d'animals s'aprecien també amb certa freqüència malalties relacionades amb l'edat, com a demència, Alzheimer o fins i tot TDAH.

No obstant això, en la majoria dels casos la simptomatologia dels afectats podia descriure's com un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC). 

Si coneixes alguna persona que creguis que pateix aquesta síndrome, ajuda’l encara que creguis que ha perdut la capacitat de raonar. Ajuda’l a desprendre’s dels animals perquè tinguin un estat millor de salut. La millor manera d'ajudar-lo és confrontant-lo amb la realitat.

Teràpia: abstinència (animal)

Les oficines públiques veterinàries intenten persuadir als col·leccionistes compulsius mitjançant xerrades, multes i la confiscació dels seus animals perquè canviïn de conducta.

L'Acadèmia per a la Protecció dels Animals reconeix el problema i estableix les següents exigències:
Les informacions sobre la síndrome de Noé han de distribuir-se entre els cercles especialitzats (veterinaris, oficines públiques veterinàries, advocats, psicòlegs, treballadors socials).

L'oficina pública veterinària ha de disposar de dret d'accés en cas de sospita d'acumulació compulsiva d'animals.

És necessari un registre central, accessible a totes les oficines públiques veterinàries, on es puguin obtenir les informacions relatives els responsables d'animals de companyia que atemptin contra la Llei de Protecció dels Animals.

Fan falta més estudis de recerca psicològics i metges, sobretot pel que fa a teràpia i profilaxi. Amb la finalitat d’ajudar als humans i als animals, s'han de crear les condicions adequades perquè els afectats rebin tractament a càrrec de terapeutes adequadament capacitats.

Xè