Parvoviridae (popularment parvo o parvovirus)

La parvoviridae és una malaltia viral que afecta principalment als cadells de gossos i es manifesta amb vòmits molt freqüents, decaïment i diarrees severes (amb o sense sang). Té un ràpid i fatal desenllaç en menys de 10 dies sense un tractament correcte. No obstant això, segons la virulència del parvovirus fins i tot animals amb tractament poden morir. És molt rar que afecti a gossos adults sobretot si estan vacunats.

Simptomatologia
Alguns elements simptomàtics són:
- Vòmits de consistència espessa i blanquinosa inicialment, que passen a ser aquosos i abundants.
- Falta de gana i decaïment.
- Descomposició severa que pot arribar a ser sanguinolenta.
- Deshidratació a ritme ràpid.

Morbiditat
- Afecta a gossos tant de raça com mestissos, però hi ha alguna certa predisposició racial.
- Molt greu en cadells d'1 a 6 mesos.
- Provoca mort per septicèmia i deshidratació.
- Necessita atenció veterinària urgent.

La parvo afecta als gossos joves a partir de les 6 setmanes en perdre la immunitat maternal (és infreqüent en animals adults que ja estan immunitzats per vacunació o infeccions subclíniques). A més, la patogènia del virus requereix que el teixit a infectar estigui en proliferació (el creixement).
Hi ha determinades races canines que són més sensibles a contreure la parvoviridae;(sobretot pitbull i pastors alemanys, emmalalteixen greument en comparació).
El període d'incubació aproximat és de 5 dies. La font de contaminació és la matèria fecal dels animals que han contret la infecció. Hi ha gran quantitat de virus en la femta dels animals malalts. El virus és resistent sota condicions climàtiques extremes i pot sobreviure durant llargs períodes.
la parvoviridae normalment no es contagia a l'home, excepte en algun cas molt aïllat.


Característiques
La parvoviridae conté alguns dels virus més petits (d'aquí el nom, en llatí, parvus, significa petit) i mesuren de 18-26 nm de diàmetre.


Signes clínics
La presentació més freqüent és la digestiva, en cursar amb una gastroenteritis hemorràgica viral; el virus infecta les cèl·lules intestinals i es replica produint necrosis i mort cel·lular.

Els símptomes més freqüents estan citats per ordre cronològic de presentació i són els següents:
1. Decaïment i depressió (primers dies).
2. Caiguda del darrere, com si volgués asseure's.
3. Anorèxia (pèrdua de l'apetit).
4. Febre (entre 40 i 41 °C).
5. Vòmits (convulsivos, espumosos, com a clara d'ou batuda).
6. Diarrea amb sang.
7. Deshidratació (a causa del vòmit i la diarrea).

Els cadells més petits són els que més sofreixen de xoc i mort, en qüestió de dies després d'haver-se declarat el procés. La malaltia és d'incubació ràpida i de curs agut, o sigui, el virus mata l'animal en els primers deu dies; si no ho fa, el cadell forma defenses immunitàries i destrueix el virus. Si a partir del moment que realitza la primera deposició amb sang, el cadell sobreviu 7 dies, és molt probable que sobrevisqui, sent molt crítics els 4 primers dies que és quan, generalment, es produeix el desenllaç fatal, si al quart dia el cadell deixa de vomitar, camina, comença a moure la cua, hi ha esperances que se salvi, però és una malaltia molt greu que mai se sap certament que passarà en aquests deu dies ja que podria decaure.

Una altra forma de parvo molt menys freqüent és la inflamació del cor (miocarditis). Aquesta no presenta simptomatologia digestiva i la infecció viral ocorre en les cèl·lules musculars del cor (miocardi), afecta a animals molt joves (setmanes), i és causa de mort sobtada, els cadells que sobreviuen poden quedar amb algun defecte cardíac permanent.

També és possible que no mori en els primers 10 dies i que duri més, hi ha hagut casos de 3 mesos.

Diagnòstic

El veterinari pot donar el seu diagnòstic inicial basant-se en els signes clínics, però solament després d'haver pres en consideració les altres causes que pogués provocar el vòmit i la diarrea (diagnòstic diferencial), moltes vegades és necessari confirmar el diagnòstic mitjançant test de laboratori.

Tractament

Igual que en gairebé totes les infeccions víriques no hi ha tractaments específics: tots són simptomàtics, consisteix principalment a combatre els símptomes, per exemple revertir la deshidratació, reposant els líquids perduts amb sueroteràpia, controlant mitjançant medicació apropiada els vòmits i la diarrea i evitant les infeccions secundàries amb l'administració d'antibiòtics. Els gossos malalts han de mantenir-se abrigats i amb una bona alimentació, i han de separar-se d'altres gossos. És essencial la neteja i desinfecció de les àrees on els gossos s'allotgen per controlar la dispersió del virus.

Prevenció

És fonamental complir amb el programa de vacunació, desparasitació i alimentació apropiada dels cadells perquè aconsegueixin ràpida i eficientment la quantitat d'anticossos que el seu organisme necessita per defensar-se.


Cal tenir especial cura amb els llocs on l'animal malalt ha viscut, ja que el virus roman en l'ambient com a mínim uns 6 mesos (hi ha molts casos en què gossos sans s'han contagiat amb el virus per viure en llocs hi havia hagut gossos contaminats, després de dos anys).
Per això, si algun cadell presenta parvo, és aconsellable desinfectar l'ambient on habita, amb hipoclorit de sodi, o amoni quaternari ja que té certa sensibilitat a aquestes substàncies.

És important que a l'hora de vacunar l'animal estigui perfectament sa i desparasitat perquè qualsevol baixada de les defenses pot causar que la vacuna no tingui l'efecte que desitjaríem.

Xè