LES ESPIGUES I ELS GOSSOS

 L’estiu és temps de sortir i passejar pel camp amb el nostre gos. Però ens poden trobar amb un petit problema que acabi necessitant d’atenció veterinària. Parlem de les espigues.

 Amb l’arribada de les primeres calors, els cultius d’ordi i blat comencen a assecar-se i és el moment en què les espigues queden més alliberades i poden afectar la nostra mascota. Altres gramínies que creixen als marges de camins i zones ermes també poden ser nefastes. En primaveres de molta pluja proliferen molt les gramínies i multipliquen el risc de problemes.

Les espigues poden provocar múltiples afectacions en els gossos. El problema més freqüent és la introducció d’espigues a l’interior del conducte auditiu, que provoquen molèsties i sacsejades d’orella d’aparició aguda. Amb unes pinces especials cal extreure-la pel risc d’infeccions o perforacions a la membrana timpànica. Els gossos d’orella caiguda, com el cocker o el setter, són més propensos que els hi entrin espigues que els gossos d’orella dreta.

Un altre punt de l’animal on poden entrar és a l’orifici nasal. En aquest cas provoquen esternuts de manera continuada i amb virulència. En molts casos, la força de l’esternut pot arriba a expulsar l’espiga però la mateixa irritació fa que puguin persistir els esternuts un cert temps. De vegades si la freqüència dels esternuts ha estat molt alta, podem observar una petita hemorràgia nasal.

Els gossos de pèl llarg solen clavar-se espigues i arestes a la zona interdigital. Un cop l’espiga es dins, al cap d’uns dies podem observar certa coixesa, l’animal es llepa molt la zona i apareix un petit nòdul amb contingut purulent. L’extracció de les espigues interdigitals requereix d’una intervenció quirúrgica.

Els ulls també són un punt diana de les espigues. Solen allotjar-se darrere de la tercera parpella fet que fa que no la puguem veure. L’animal manifesta dolor ocular i ull tancat. El risc de les espigues a l’ull és la perforació o l’úlcera corneal.

Finalment, comentar el cas que es produeix en femelles en el moment d’orinar. En ajupir-se les gosses, les espigues poden clavar-se a la zona perivulvar.

Com a recomanació convindria no treure a passejar els gossos en zones de moltes herbes o camps de conreu durant els mesos de més risc, que solen ser de maig a juliol principalment. Tot i així, en acabar el passeig i ja a casa, convé repassar les parts del cos de l’animal on poden haver-se enganxat les espigues com les orelles i els dits.

ENVELLIMENT SALUDABLE AL GOS

Com passa a les persones, els gossos viuen més anys respecte a dècades passades. La qualitat de l’alimentació, la medicina preventiva i la millora en els diagnòstics són els principals factors que hi contribueixen.

L’envelliment és defineix com un procés fisiològic normal i multifactorial amb un deteriorament de les funcions a nivell cel·lular, tissular i orgànic. Aquesta reducció de les propietats funcionals comporta una pèrdua de la homeòstasis i una menor capacitat d’adaptació enfront l’estrès intern i extern, que es tradueix a una més gran vulnerabilitat a les malalties i a la pròpia mort. Podem parlar de l’envelliment fisiològic, que és el procés biològic com a tal i l’envelliment cronològic que és el pas dels anys.

Les races de gossos grans solen presentar envelliment més aviat que les races petites, això porta que els cànids de raça petita solen viure més anys que les de mida gran. Però ja que ara, en general, viuen més anys i l’envelliment és més tardà, no podem fixar a partir de quina edat en anys podem considerar un gos com a geriàtric, sinó per la presència de signes o canvis a l’animal.

Considerem l’envelliment saludable al gos com l’absència de malalties clíniques aparents i amb canvis associats a l’edat que no afecten la qualitat de vida. Alguns dels canvis i signes d’envelliment saludable en gossos geriàtrics són:

• ·         Aparició de pèls blancs al pelatge, sobretot a la cara i musell.
• ·         Presència de lipomes estables.
• ·         Lleu aprimament del mantell i de la pell.
• ·         Carrall a les dents sense malaltia periodontal.
• ·         Pèrdua moderada d’audició.
• ·         Esclerosi del cristal·lí sense disminució de visió (cataractes).
• ·         Canvis sensorials moderats sense afectar la qualitat de vida.
• ·    Valors a la bioquímica sanguínia dintre dels límits de referència en animals geriàtrics. Osteoartitis moderada o absència.

Tanmateix, quan aquest equilibri saludable d’envelliment es trenca, és quan apareix un deteriorament més ràpid i la possible aparició de malalties. És el que podríem anomenar la disfunció cognitiva canina, i els seus principals signes són:

• ·         Desorientació.
• ·         Alteració en las interaccions amb altres mascotes o amb els propietaris.
• ·         Alteracions del cicle vigília – son, es desperta per la nit i dorm durant el dia.
• ·         Eliminació inapropiada, defeca o micciona en llocs no habituals a casa.
• ·         Canvis a l’activitat, juga i camina menys.
• ·         Canvis a la personalitat, com aparició d’agressivitat.
• ·    A nivell fisiològic o orgànic podem veure alteracions clíniques a l’animal, com alteracions hormonals i/o inflamatòries i pèrdua de massa muscular.

Es tracta doncs, que davant l’aparició dels signes d’envelliment del gos, començar a prendre consciència de considerar la nostra mascota com a un animal geriàtric i adaptar les seves necessitats en aquesta etapa. Canviar l’alimentació és una bona eina, així com revisions més periòdiques i controls analítics. D’aquesta manera el nostre gos podrà viure molts més anys amb bona qualitat de vida.

LA GINGIVITIS FELINA CRÒNICA

 La gingivitis felina crònica és un trastorn que pateixen molts gats i és relativament freqüent. En tractar-se d’un procés crònic, comporta un malestar continu tant per l’animal com pel propietari.

La gran majoria de vegades és idiopàtica, és a dir, no té una causa determinada o és desconeguda. Una de les possibles causes podria ser una infecció pel calicivirus felí. Altres causes poden ser infeccions pel virus de la leucèmia felina o de la immunodeficiència felina. Tot i com hem dit anteriorment, la gran majoria de vegades la causa és desconeguda.

La causa o l’estímul inicial provoca una reacció inflamatòria gingival sostinguda i en molts casos excessiva que produeix una proliferació de la geniva. La reacció inflamatòria és del tipus limfocítica o plamocítica.

Les manifestacions clíniques són genives hiperèmiques o molt vermelles i engruixides. Poden provocar halitosis o mala olor de la boca. En alguns casos s’observa anorèxia, ja que el gat no menja perquè quan mastega l’aliment li fa mal la boca i les dents.

La gingivitis felina crònica no té tractament específic. Es fa teràpia de suport per a pal·liar la simptomatologia com poden ser antibiòtics per anaerobis i/o antibiòtics que se secreten en alta concentració per la saliva. Els corticoides a dosis altes ajuden a baixar el grau d’inflamació. També es poden fer rentats o tocs a la geniva amb desinfectants.

El pronòstic és reservat. Hi ha gats amb més simptomatologia i d’altres menys, però els més afectats sovint no responen bé al tractament. En tractar-se d’un problema per tota la vida i amb moltes molèsties pel gat, és convenient fer una revisió bucal anual per a fer una detecció precoç de la malaltia.

DE VACANCES AMB EL GOS

 És temps d’estiu i de vacances. Molts de vosaltres les fareu acompanyats del vostre gos. Us donem unes pautes i consells per a poder gaudir d’uns dies fantàstics amb la companyia del vostre gos.

Si opteu per anar de càmping, cases rurals o hotels, informeu-vos prèviament si admeten gossos i si tenen un suplement en la tarifa. Molts establiments admeten animals de companyia amb un recàrrec.

Si el gos es mareja durant el viatge, podeu administrar tranquil·litzants per a gossos que ajuden que estiguin més relaxats durant el trajecte. El dia del desplaçament no doneu de menjar hores prèvies a l’inici. Durant el viatge, feu parades regularment perquè el gos pugui beure i caminar.

Porteu el seu abeurador i menjadora habitual, així no es trobarà tan estrany en un altre habitatge. Si per falta d’espai no ho podeu portar, n’hi ha de plegables. No us oblideu tampoc del seu llit de dormir ni les seves pertinences com les joguines, raspalls, corretges, bossetes de recollir excrements, etc.

És important fer previsió de l’alimentació que ha de prendre. Porteu menjar suficient per no quedar-vos sense. Si heu de dur molt menjar perquè són molts dies fora de casa us podeu informar de clíniques veterinàries o establiments propers que disposin del mateix tipus de pinso. És bo que continuï menjant el seu pinso habitual i evitar de canviar-li amb un altre tipus, ja que podria provocar algun trastorn alimentari com vòmits o diarrees. En cas de menjar pinsos de dieta o de prescripció encara és més important tenir en compte aquest detall.

No us oblideu de portar la cartilla sanitària o passaport del gos. Porteu una farmaciola bàsica d’emergències de primers auxilis. És convenient informar-vos dels centres veterinaris propers al lloc d’estiueig per si fos necessari. Abans de marxar protegiu el vostre gos enfront els paràsits externs.

Si el vostre gos pren una medicació especial per alguna patologia com leishmaniosis o una insuficiència renal, porteu tractament suficient per a tots els dies de vacances.

Si el vostre destí és la platja, avui en dia hi ha platges pet friendly que admeten gossos a la zona de bany. Però tant sigui la platja com la muntanya, cal prendre mesures per evitar els fatídics cops de calor.

Bones vacances amb la companyia del vostre amic pelut.