Rehabilitació i quiropràctica veterinària

Avui dia molts gossos pateixen problemes osteomuscular, com osteoartrosis, artritis o pinçaments medul·lars. Sobretot aquestes patologies les trobem en gossos d’edat avançada. La medicina veterinària convencional permet solucionar molts d’aquests problemes, un cop diagnosticats, amb tractament d’antiinflamatoris i/o condroprotectors. Els nous avenços en medicina han permès que puguem utilitzar altres tractaments o tècniques com poden ser la rehabilitació i la quiropràctica veterinària. La rehabilitació veterinària comprèn tot tractament per a la recuperació neurològica i múscul esquelètic del pacient amb patologies agudes o cròniques, traumàtiques o degeneratives, pre i post quirúrgiques amb tècniques no farmacològiques. Primer cal un examen i valoració dels pacients amb alteracions, limitacions funcionals i/o discapacitats. Algunes tècniques:

La cinesiteràpia és una branca de la fisioteràpia que s’encarrega del tractament de les malalties i lesions mitjançant el moviment. Segons com es fa aquest moviment diferenciem dos tipus, l’activa en què els moviments són voluntaris, i la passiva en què els moviments són provocats per una acció externa com pot ser el veterinari. La massoteràpia consisteix en la realització de massatges sobre els punts que volem tractar. El massatge estimula la recuperació de l’organisme per mitjà de pressió digital i manual. Té efectes vasodilatadors, miorelaxants i sedants. La magnetoteràpia és una teràpia física no invasiva emprada com a rehabilitació i consistent en la generació d’un camp magnètic pulsatiu de baixa freqüència. Aquesta tècnica té un efecte antiinflamatori, analgèsic, miorelaxant, estimulant i regeneratiu. La laserteràpia és una tècnica en què utilitzant l’energia que es produeix en els raigs làser, que interactúen  amb els teixits provocant canvis a nivell cel·lular per a l’obtenció d’una resposta beneficiosa per al pacient. La d’ultrasons també és una teràpia física no invasiva amb un efecte mecànic i tèrmic. La podem utilitzar quan volem aconseguir un efecte analgèsic, espasmolític i antiflogístic. Altres tècniques són la termoteràpia i la crioteràpia, que és la utilització de calor i fred respectivament per a tractar les dolències. I altres tècniques de rehabilitació  veterinària són l’embenat neuromuscular, la inducció miofascial, la punció seca i l’electroestimulació muscular. Cal dir, però, que són moltes les indicacions de l’ús de la rehabilitació en problemes osteomusculars. Es poden utilitzar en malalties de l’aparell locomotor (bursitis, tendinitis, artrosis), lesions traumàtiques (distensió de lligaments, contusions, trencament fibril·lars), recuperació de fractures, edemes i estimulacions del sistema nerviós perifèric.

La quiropràctica veterinària és una teràpia manual per a tractar la disfunció biomecànica de la columna vertebral i els seus efectes en el sistema nerviós. Amb aquesta pràctica es pot restaurar la correcta funció de la columna, fent que el sistema nerviós funcioni correctament i millorant la salut de l’animal. Està indicada en casos com coixeses, molèsties en pujar o baixar escales i incontinència urinària entre altres.

Intoxicacions en mascotes

Un dels motius pel quals es va al veterinari són les intoxicacions. Les intoxicacions, en general, solen ser amb caràcter d’urgència ja que està compromesa la vida d’un animal. Per general, els gossos solen estar més afectats que els gats. El primer que s’ha de fer davant d’una intoxicació es trucar al veterinari. Expliqueu els símptomes o què li ha passat perquè us pugui aconsellar en els primers instants i què cal fer. Hi ha vegades que podem veure a l’animal com s’empassa el tòxic. D’altres vegades no ho hem vist però detectem que a l’animal li comencen a aparèixer símptomes clínics d’estar al davant d’una intoxicació.

Un dels primers consells a fer si hem vist que l’animal s’ha empassat alguna substància tòxica és fer-lo vomitar perquè tregui bona part del tòxic. Després cal acudir ràpidament al  veterinari. Hi ha dues maneres ràpides de provocar un vòmit. La primera seria fer-li empassar aigua oxigenada que no és tòxica i el seu gust i la seva irritació a l’estómac provoca que l’animal vomiti en qüestió de minuts. La segona seria donar-li de veure aigua amb molta sal.

Una de les intoxicacions més freqüents són per warfarines o cumarines, els anomenats mata-rates. El seu bon gust i la seva bona olor fan que siguin molt atractives per a un gos. Si hem pogut detectar que s’ha empassat el mata-rates tenim moltes probabilitats que l’animal no pateixi cap complicació administrant l’antídot corresponent. Els mata-rates provoquen la inhibició dels factors de coagulació que condueix a hemorràgies generalitzades. El problema rau quan no hem vist que l’animal s’ha empassat el mata-rates. Quan ja presenta els símptomes d’hemorràgies hi ha poques probabilitats de contrarestar la simptomatologia i desencadena la mort de l’animal.

Una altra intoxicació és produïda per organofosforats, una àmplia família de substàncies utilitzades com a herbicides o en molts productes de neteja i desinfecció. Els símptomes comencen a aparèixer als pocs minuts o com a màxim a una hora després de la ingesta. Solen presentar tremolors, salivera excessiva i diarrees. L’animal necessita sèrum per a estabilitzar-lo i l’administració de l’antídot corresponent.

Una tercera intoxicació freqüent són els fàrmacs. Accidentalment l'animal pot empassar-se una caixa de medicaments i que aquests, pel tipus o la quantitat, puguin ser nefastos. El veterinari us aconsellarà què cal fer segons el fàrmac que ha pres. Així doncs, davant una sospita d’una intoxicació, una actuació ràpida pot, en moltes ocasions, salvar la vida d’un animal.

Col·lapse traqueal

El col·lapse traqueal és una malaltia crònica progressiva i d'origen congènit, com a resultat del defecte o afebliment dels cartílags traqueals, la qual cosa provoca que s'estrenyi l'espai pel qual passa l'aire cap als pulmons. Es presenta amb major freqüència en gossos de raça petita i miniatura, especialment en el Yorkshire Terrier.
La tràquea és una estructura tubular encarregada de permetre el flux d'aire des de l'exterior fins als pulmons, i viceversa, durant el procés de respiració. Els anells de cartílag al llarg de la tràquea li donen estructura i mantenen oberta la via aèria.
Quan es produeixen canvis en el cartílag dels anells traqueals dóna com a resultat el col·lapse traqueal, causant obstrucció, inflamació, augment de la secreció de moc i congestió en les vies respiratòries.

Símptomes del col·lapse traqueal
Els gossos amb aquesta afecció solen presentar:
    Tos seca
    Dispnea
    Cianosis
    Arquejades no productives o vòmit
    Síncope
    Major sensibilitat traqueal
    Intolerància a l'exercici
    Hepatomegàlia

Aquests signes poden veure's exacerbats per altres factors com: obesitat, infeccions respiratòries, cardiomegalia o edema pulmonar. Els gossos amb aquesta malaltia tenen dificultat en respirar estant en repòs, empitjorant quan estan excitats i després de fer exercici.
Existeixen dos tipus de tractaments per a aquesta patologia, el tractament simptomàtic o conservador i el tractament quirúrgic.

El primer, el tractament simptomàtic, és el que s'aplica per norma general en els col·lapses de graus I, II i III i busquen alleujar la simptomatologia que presenta l'animal i millorar la seva qualitat de vida.

El tractament mèdic és pal·liatiu, no curatiu. Requereix l'ús de broncodilatadores, antitusius, antiinflamatoris, antibiòtics i sedants; segons les necessitats de cada cas.

La cirurgia es recomana només quan el gos ha arribat al grau 4 de la malaltia, considerat el pitjor. No obstant això, no tots els pacients poden ser enviats al quiròfan, dependrà de cada cas si aquesta és o no una opció vàlida. Amb la intervenció quirúrgica es busca reconstruir la forma de la tràquea, i fins i tot es pot recórrer a la col·locació d'una pròtesi o d'implants endotraqueals per a millorar la funció respiratòria.

Com el col·lapse traqueal empitjora amb el temps, la qual cosa impedeix a l'animal rebre la quantitat d'oxigen que necessita, és comú que arribi a desenvolupar altres malalties, com la bronquitis, traqueítis, o fins i tot que aparegui hipertensió pulmonar, la qual cosa a la llarga pot derivar en una insuficiència cardíaca.

Com puc ajudar el meu gos?
No obstant això, per a evitar l'aparició d'una tos més freqüent i un empitjorament del quadre; hem de controlar els factors agreujants.
– Controlar el pes
– Evitar irritants inhalats (com el tabac)
– Evitar l'ús de collarets, canviar als arnesos de cos.
– Evitar en la mesura que sigui possible infeccions respiratòries, com la Infecció per bordetella spa. (Tos de les gosseres) amb una correcta vacunació.
– Mantenir una correcta hidratació de les vies respiratòries. Mantenint la hidratació de l'ambient amb humidificadors i ficant a l'animal en el bany durant les dutxes calentes.
– Evitar l'estrès, en la mesura que sigui possible.

Affinity

Praxia

La febre en animals de compayia

La temperatura en l’organisme és un paràmetre molt important que cal avaluar davant de qualsevol situació de malaltia. A partir de la temperatura que presenta un pacient en podem treure molta informació, com per exemple un possible diagnòstic. En tot cas, una desviació a l’alça de la temperatura normal per a un gos o un gat és un factor que cal corregir el més aviat possible. No sempre un augment de la temperatura, el que anomenen febre, és sinònim de que estigui causada per un agent infecciós. Moltes altres causes no infeccioses poden produir febre a les nostres mascotes. La hipertèrmia és un mot també utilitzat per a anomenar la febre.

El centre de la termoregulació corporal es localitza al sistema nerviós central, a la regió de l’hipotàlem anterior. Canvis en l’ambient i de la temperatura corporal són detectats pels termoreceptors. La informació arriba al hipotàlem anterior a través del sistema nerviós. Els termoreceptors detecten que el cos es troba per sota o per sobre de la seva temperatura normal. En el cas de que trobin una variació de la temperatura, estimularan l’hipotàlem anterior per a fer que el cos incrementi la producció de calor i redueixi la pèrdua d’aquest si l’organisme es trova massa fred, o pel contrari, dissiparà calor si l’organisme es troba massa calent. Mitjançant aquests mecanismes, els gossos i els gats poden mantenir un interval de temperatura corporal en una àmplia varietat de situacions. L’interval de temperatura corporal que considerem normal en un gat i un gos oscil·la entre els 38 i 39 ºC. La mesuratge de la temperatura corporal en els animals domèstics es realitza mitjançant un termòmetre prenent la temperatura rectal. Existeixen tòpics que diuen si un animal presenta el musell calent i sec vol dir que té febre. Aquesta afirmació no sempre és certa ja que hi ha situacions mediambientals que poden provocar-ho sense ser necessàriament febre.

El que si té molt en comú, és que quan un animal té febre, aquest presenta apatia i pèrdua de la gana.

S’entén que la febre està provocada en molts casos per substàncies o el que anomenen pirògens, els exògens i els endògens. Els pirògens exògens provenen de l’exterior. En la gran majoria de casos son microorganismes com les bactèries, els fongs, els virus, els protozous, o les toxines que poden provocar. Però com hem dit anteriorment, no sempre són agents infecciosos,

ja que els fàrmacs són pirògens exògens i també poden produir un augment de

temperatura. Els pirògens endògens provenen de dins de l’organisme i són substàncies produïdes pel mateix organismo com les interleucines o les prostaglandines. Aquestes es produeixen en situacions d’inflamació o necrosis dels teixits.

El cop de calor és una situació a la que es presenta febre o hipertèrmia. El cop de calor és una forma inadequada de dissipació de calor. L’exposició a temperatures ambientals altes pot incrementar la càrrega de calor a una tassa més gran respecte a la que el cos es capaç de dissipar. La hipertèrmia de l’exercici, pel contrari, és l’augment de la temperatura corporal de forma lenta amb un exercici sostingut degut a l’increment de la producció de calor associada a l’activitat muscular. Tot i això, en moltes situacions de febre l’origen d’aquesta és desconeguda. La febre o hipertèrmia requereix d’una actuació ràpida per a restablir els valors normals. Principalment s’utilitzen els antipirètics. L’ús d’antibiòtics no és efectiu per a disminuir la febre excepte en els casos que pugui estar provocada per un agent infecciós susceptible

a antibiòtics. Situacions més greus, requeriran l’aplicació de sèrum endovenós, disminució de la temperatura exterior o remullar l’animal.