Les Zoonosis (2a part)

Bacteris. Són microorganismes formats per una cèl·lula, els quals poden sobreviure en ambients molt diversos i que constitueixen una de les formes de vida més antigues. No totes són nocives, però algunes que transmeten els animals generen malalties en l'ésser humà:

• Leptospirosis o malaltia de Weil. Produïda per bacteris de la família Leptospira, infecta a gran varietat d'espècies, però en són més sensibles gossos, porcs, vaques, rates i ratolins. Es dissemina mitjançant l'orina, la qual contamina aigua, aliments i vegetació, i és més comuna en els qui tenen contacte amb aquest tipus de deixalles. En la majoria dels casos genera símptomes que assemblen grip moderada (mal de cap i cos, febre, esgarrifances) i pot controlar-se amb antibiòtics; no obstant això, en 10% dels afectats es registra dany en fetge, ronyó, ulls o mucoses (teixit que cobreix l'interior de nas i gola), a més d'infecció en meninges, per la qual cosa requereix hospitalització.
• Febre Q. Zoonosis de distribució mundial causada pel bacteri Coxiella burnetii; en el seu estat inicial es manifesta amb elevació de la temperatura, pneumònia i hepatitis (inflamació del fetge); si no rep tractament pot generar danys en les vàlvules del cor. Afecta a ovelles, cabres, vaques, gats, gossos, ocells, rates, ratolins, conills i guineus principalment, i els humans l'adquireixen en inhalar gotetes contaminades expulsades pels animals infectats. El tractament es basa en antibiòtics.
• Malaltia per esgarrapada de gat. S'estima que la meitat dels felins domèstics porten en les seves ungles l'agent causant, el bacteri Bordetella. Causa inflamació dels ganglis limfàtics (teixits de defensa contra infeccions en forma de sacs) localitzats en aixelles o coll, durant 1 o 2 mesos, juntament amb malestar general, falta de gana, mal de cap i febre. Es combat amb antibiòtics.
• Salmonelosis. Causada pels bacteris Salmonella, es manifesta amb diarrea, febre, mal de cap, malestar abdominal i vòmit. Normalment es contreu en consumir aliments contaminats, però també se sap que el contacte amb animals exòtics, com ara peixos d'aquari, amfibis i rèptils ha donat origen a més d'un cas greu en nens petits (els microorganismes arriben a infectar la sang i generar meningitis). El tractament exigeix l'ús de penicil·lines i dieta rica en fruites, verdures i aigua.
• Psitacosis. L'agent causant és el bacteri Chlamydia psittaci, que es transmet de l'excrement de les aus als humans; genera febre, feblesa, mal de cap, vòmit, tos seca, dificultat respiratòria i, el més greu, la possibilitat d'avortament en dones embarassades. És comú quan s'entra en contacte amb aus exòtiques que es venen al mercat negre. Es combat eficaçment amb antibiòtics.
• Pasteurella multocida. Aquest bacteri i altres similars són responsables de problemes respiratoris que poden complicar-se quan els microorganismes envaeixen la sang (septicèmia), ja que generen hemorràgies internes. Es troba àmpliament distribuïda en la boca i gola de multitud d'animals.
• Pesta. Temuda en l'antiguitat, aquesta malaltia ha estat gairebé eradicada de les regions en què habita l'ésser humà gràcies a mesures sanitàries; no obstant això, el microorganisme que l'ocasiona (Yersinia pestis) pot ser contreta per la picada de puces allotjades en rates i esquirols infectats que viuen en regions boscoses. Després de causar breu inflor en els ganglis limfàtics de les aixelles, infecta sang i pulmons, provocant petites hemorràgies per tot el cos. La teràpia obliga a l'administració de penicil·lina i aïllament del pacient.
• Micobacteries. El microorganismes Mycobacterium marinum, relativament freqüent en peixos, pot ser contagiat a l'ésser humà després de realitzar la neteja d'un aquari o quan alguna ferida entra en contacte amb aigua contaminada. La malaltia ocasiona infeccions, úlceres en la pell i petites butllofes fosques que arriben a rebentar-se. Els peixos presenten un quadre similar i pot ser necessari el seu sacrifici. El metge prescriu antibiòtics i recomana adequada neteja de la regió.
• Rhodococcus equi. Aquest bacteri és responsable de pneumònia en poltres amb menys de sis mesos d'edat, i ocasionalment ataca a gats, gossos, porcs i rosegadors. S'ha descobert que també arriba a afectar a éssers humans amb sistema immunològic afeblit, com els que pateixen la infecció del virus de la immunodeficiència humana (VIH). A més, genera problemes respiratoris i en casos complicats ocasiona abscessos (acumulació de pus) en cervell, fetge, pulmons, pròstata i ronyons, així com meningitis.
• Tos canina. És causada per Bordetella bronchiseptica, bacteri que arriba a formar part de la flora bucal dels gossos i que pot generar malalties respiratòries quan augmenta la seva població. És estrany trobar-la en l'ésser humà, però podria arribar a afectar a persones amb sistema de defensa deteriorat.

Fongs. Pertanyen al regne vegetal i necessiten infestar a altres organismes per obtenir aliment; hi ha una gran diversitat, però només una petita quantitat és capaç d'ocasionar dany a l'ésser humà. Generen malalties com:

• Tinyes. Els fongs Microsporum produeixen infeccions en la pell de gossos, gats, cavalls o altres espècies animals, i poden ser transmeses a l'home per contacte directe. La lesió més característica és una àrea circular i sense pèl, normalment amb la vora enrogida perquè és aquí on està el fong. No es tracta d'una malaltia greu, però sí bastant molesta i de lenta curació, que ha de ser atesa per un dermatòleg, mitjançant antimicòtics.
• Esporotricosis. Infecció de la pell que es manifesta a través de petita protuberància, vermellosa i indolora que es converteix en úlcera i que pot propagar-se a altres regions. És causada pel fong Sporothrix schenckii, que es troba en la vegetació i que pot ser disseminat pel gat.

Ara bé, a més de totes les malalties descrites, s'ha d'esmentar que una gran varietat d'animals poden desencadenar reaccions al·lèrgiques en l'ésser humà i empitjorar l'estat de dolències com ara l'asma. Això es deu al fet que algunes de les partícules dipositades en el pèl de gats, gossos, rosegadors i cavalls, el plomatge d'algunes aus o les escates dels rèptils són reconegudes erròniament com a perilloses pel sistema de defenses de l'ésser humà, de manera que estimulen una reacció de defensa exagerada.

És comú llavors que es presentin urticaria (sorgiment de granits en la pell), enrogiment cutani, ulls plorosos, degoteig i obstrucció nasal, esternuts, mareig, nàusees, dificultat respiratòria i mal de cap. Tots aquests símptomes poden ser controlats amb medicaments (antihistamínics) i en evitar la substància que desencadena l'al·lèrgia (alergens).

Prevenció
Moltes de les zoonosis poden evitar-se quan se segueixen mesures adequades en la convivència amb animals, entre les quals:

Sotmetre l'animal a una revisió periòdica al veterinari.

Un programa de control parasitari correcte, la immunització adequada i tun ractament oportú de malalties prevé pràcticament tots els patiments infecciosos.

Utilitzar guants en netejar les àrees i casa assignades a l'animal, o en recollir i eliminar les seves excretes i orina. Després, rentar-se amb aigua i sabó les mans o altres zones que hagin entrat en contacte.

Ensenyar als nens que no han d'apropar-se a la cara de l'animal ni jugar bruscament amb ell, ja que pot tenir l'impuls de defensar-se.

Recollir sempre les excretes en llocs públics.

Rentar-se les mans amb aigua tèbia i sabó després de jugar o cuidar animals, especialment abans de menjar.

Les persones amb sistema de defenses afeblit no han d'anar a llocs on hi hagi animals.

Tota dona embarassada ha de reportar al seu metge la presència d'animals a casa, sobretot gats, per acordar mesures d'higiene i prevenció.

En sortir al bosc, platja o selva, s'ha de tractar amb respecte tots els animals salvatges, i no jugar amb ells, ni reptar-los, ni molestar-los.

Si es practica senderisme, controlem que el lloc a visitar és segur, i busquem les clíniques properes on podríem rebre atenció mèdica.

Finalment, cal destacar que les malalties infeccioses més freqüents que poguessin afectar a gossos o gats no es contagien a les persones. Per tant: parvovirosis, borm i coronavirosis (en gossos), així com peritonitis infecciosa o panleucopenia (en gats), no són perilloses per a l'ésser humà. I totes aquestes malalties, a més, es poden prevenir mitjançant la vacunació dels animals.

Les Zoonosis (1a part) 
Xè 

Les Zoonosis

Les zoonosis (malalties que es transmeten d'animal a humà) que tenen relació amb animals que conviuen amb nosaltres humans superen la centena, i les més freqüents, d'acord als seus agents causants:

Paràsits. Viuen a costa d'altres éssers vius i poden classificar-se en externs o interns:

• Anquilostomiasis. ocasionat per cucs anquilostomes, que en la seva forma larvària entren per la pell després de tocar orina o material infectat amb femta d'animals, gairebé sempre gos o gat. Causa vòmit, diarrea, pèrdua de pes i, en casos greus, lesions localitzades en ulls o vísceres, segons el cas. Es tracta amb medicaments antiparasitaris (antihelmíntics) i dieta balancejada, rica en proteïnes.
• Hidatidosi, equinococosi o quist hidatídic. Infecció causada pel cuc Echinococcus granulosus; el contagi ocorre sobretot en la infància, quan el nen juga amb gossos infectats, o a qualsevol edat quan s'ingereixen verdures o aigües contaminades amb ous del paràsit. Afecta al fetge i pulmons, bàsicament generant febre i dolor abdominal. Es tracta amb antihelmíntics, prescrits per un metge.
• Cucs intestinals. Encara que no és un terme molt precís, designa diferents tipus de cucs (tricocéfals, áscaris, filària, tènia, toxocares) que s'allotgen en els intestins de l'ésser humà i que produeixen malestar estomacal intermitent, diarrea, pèrdua de pes, desnutrició, vòmit i alteracions del somni; en casos greus poden estendre's a altres àrees de l'organisme i ocasionar lesions oculars, cutànies, hepàtiques o neurològiques. Constitueixen un problema sanitari greu perquè es propaguen a través d'ous continguts en la femta d'animals com gossos i gats, als quals es deixa defecar en parcs i vies públiques (fecalisme) sense recollir-se. Indistintament, la teràpia mèdica inclou l'ús d'antiparasitaris.
• Toxoplasmosis. Afecta principalment als gats, i és generada pel protozoari Toxoplasma gondii, que es dissemina mitjançant el menjar contaminat amb orina i excrement d'animals infectats. La infecció és controlada per l'organisme, i rares vegades genera símptomes de consideració, però és de gravetat quan la contreu una dona embarassada, perquè el fetus pot patir ceguesa i danys irreversibles en el sistema nerviós. La dona amb aquest problema ha de rebre tractament amb antibiòtics sota estricta vigilància mèdica.
• Giardiasi o lambliasis. Es manifesta amb diarrees i forts mals de panxa, a causa de la infecció pel protozoari Giardia lamblia. La seva transmissió és idèntica a la dels cucs intestinals, per la qual cosa també és conseqüència del fecalisme. Gairebé sempre requereix l'ús d'antihelmíntics, encara que hi ha algunes persones que només requereixen augmentar el consum de líquids en la seva dieta.
• Leishmaniosi. És una malaltia canina no gaire comuna en humans, generada pel protozoari Leishmania infantum, que es transmet per la picada de mosquits. Dins del gos afecta a diferents òrgans, però generalment deterioren ronyons, fetge i pell, per la qual cosa produeix pèrdua de cabell, descamació, aprimament i apatia. Potencialment pot ser contagiada a éssers humans, però només en individus amb sistema immunològic afeblit. No hi ha tractament curatiu però sí preventiu, que consisteix a pipetes, vacuna o collar.
• Dirofilariosis. Una altra malaltia transmesa per mosquits i que gairebé sempre pateixen gossos i gats. Els paràsits que l'ocasionen (Dirofilaria immitis) es poden allotjar temporalment a la regió pulmonar, formant un nòdul (conglomerat en forma d'esfera) i ocasionant tos i dificultat per respirar; no necessita cures especials, però requereix vigilància mèdica. En ocasions s'ha detectat el nòdul mitjançant radiografies i se li confon amb una formació tumoral, per la qual cosa el pacient és sovinr sotmès a cirurgies agressives i innecessàries.
• Sarna. En realitat és un grup de malalties produïdes per àcars (“parents” diminuts de les aranyes) que s'allotgen dins de la pell, generant inflamació, dolor i pèrdua de pèl. No totes són contagioses, encara que algunes que afecten a gossos (sarcóptica), gats i conills (cheiletielosis) poden fer-nos mal si hi ha contacte directe. Requereixen tractament supervisat per un dermatòleg, qui administrarà antimicòtics.

Virus. Són agents que no poden reproduir-se per compte propi, per la qual cosa es converteixen en paràsits de cèl·lules vives per desenvolupar-se. Ocasionen diverses malalties en organismes animals o vegetals, i són més diminuts que un fong o bacteri. Ocasionen les següents zoonosis:

• Ràbia (hidrofobia). Vella coneguda de la humanitat, és una infecció aguda (greu i de curta durada) dels mamífers, especialment dels carnívors, que es caracteritza per irritació del sistema nerviós central seguida de paràlisi i mort, i que es contagia per la mossegada d'animals infectats. La vacunació d'animals ha restringit el seu avanç, però encara pot ser transmesa per ratapinyades, rates, esquirols, llops, guineus i altres animals salvatges. Tota mossegada ha de ser atesa per un especialista, qui administrarà sèrum antirràbic.
• Coriomeningitis linfocitaria. Infecció per un microorganisme de la família arenavirus, la qual es dissemina per la mossegada de ratolins, rates, hàmsters, cobais, i fins i tot gossos. Pot adquirir dues formes clíniques diferents: una lleu, que s'assembla a un refredat, i una altra greu, en cas que la persona tingui sistema immunològic feble, que pot desencadenar meningitis (infecció en els teixits que protegeixen al cervell i medul·la espinal). El tractament només alleuja els símptomes, ja que no hi ha medicament eficaç per destruir el virus.
• Hanta. Les primeres manifestacions de la malaltia per hantavirus són molt similars a les de la grip; inicia abruptament amb febre, esgarrifances, mal de cap, cansament, nàusees, vòmits, malestar general i tos seca; la persona sent certa millorança durant curt període de temps, però en 1 o 2 dies presenta dificultat per respirar, i fins i tot incapacitat per prendre aire. Rates i ratolins silvestres són portadors del microorganisme, el qual pot contreure's en respirar aire contaminat amb excretes o orina d'animals malalts, així com per mossegades. No hi ha un tractament específic, i requereix hospitalització.
  
  

  Continuació: Les Zoonosis (2a part)
  Xè 

Les abelles

En zones de clima temperat les abelles sobreviuen durant l'hivern en forma de colònies als ruscs.

La Reina:
- La cel·la on es desenvoluparà l'ou destinat a ser reina el fan d'una mida més gran i de forma diferent de la resta.
- Mentre les larves de les abelles obreres deixen d'alimentar-se de gelea reial (a partir del tercer dia ja només menjarà nèctar), la larva de reina encara mantindrà aquesta alimentació, cosa que fa que desenvolupi òrgans genitals i que sigui més gran que les obreres, que restaran infèrtils.
- La reina no surt del rusc excepte pel curt període d'aparellament amb els abellots, o per formar un eixam nou i establir una nova colònia.
- Diposita un únic ou en cadascuna de les cel·les, d'on sortiran les altres abelles (mascles i femelles).
- Comença a pondre a principis d'any, probablement per l'augment de la llargada dels dies.
- La vida mitjana d'una reina d'abella és de tres o quatre anys.
- s'aparella en llocs molt allunyats del rusc on es concentren abellots de diversos orígens. Diversos mascles aconsegueixen acoblar-se amb una mateixa reina i, com que els genitals masculins queden enganxats al cos de la femella, els abellots moren per esquinçament.
- La reina conservarà per sempre el semen dels mascles (en un mateix rusc hi haurà abelles de la mateixa mare però de diferent pare, i curiosament sabran si són germanes també de pare).
- De l'ou en surt una larva que serà alimentada per les obreres mainaderes.
- Després d'una setmana, la cel·la de la larva és segellada per les mainaderes i arriben a l'estadi de nimfa.
- Després d'una altra setmana emergeix una abella adulta.
 Les obreres:
- Durant els primers deu dies les mainaderes netegen el rusc i alimenten les larves amb el comportament anomenat trofal·làxia (transferència d'aliments boca a boca)
- Després d'això fan cel·les amb cera que surt d'unes glàndules del seu cos.
- Del dia 16 al 20 les obreres joves reben nèctar i pol·len de treballadores més velles i l'emmagatzemen.
- Cap el 20è dia de la seva vida les abelles deixen el rusc per anar a recol·lectar nèctar i pol·len fins el final de la seva vida que pot ser de 65-120 dies (depèn si és hivern o estiu). La població d'un rusc saludable està entre unes 40.000 i 80.000 abelles.
- Encara que les obreres siguin infèrtils, en determinades circumstàncies poden pondre ous però d'aquests ous no fertilitzats només en poden sortir mascles (abellots, que només serviran per fecundar la Reina).
- La vida de les obreres és variable, les abelles nascudes a la primavera viuen unes poques setmanes. Les abelles nascudes a la tardor viuen uns quants mesos ja que hivernaran dins del rusc.
- La mel té com a matèria primera el nèctar que les abelles emmagatzemen en un segon estómac i el porten al rusc on les abelles obreres el tornen a digerir i amb enzims trenquen el sucre complex en sucres simples. Aquests productes simples s'emmagatzemen en cel·les per a assecar-lo fins arribar a menys del 20% d'humitat, aleshores segellen la cel·la plena de mel amb un tel de cera.

La picada de l'abella

Es tracta d'un insecte poc agressiu i poc avesat a picar si no se sent agredit o veu amenaçat el seu rusc. A diferència d'altres himenòpters, les abelles tenen el fibló dentat en forma d'arpó. Per aquest motiu, un cop l'abella ha picat, es queda unida a la pell, havent de desgarrar l'aparell digestiu (cosa que la conduirá a la mort, es podria considerar un sacrifici per la comunitat, ja que un animal que ha estat picat ja no gosa apropar-se als ruscs).

La composició del verí no ha estat del tot establerta, si bé s'hi han identificat nombroses substàncies actives com l'acetilcolina, la hialuronidasa (factor de difusió del verí), un pèptid degranulador de mastòcits i una neurotoxina anomenada apimina. A més, durant la reacció a la picada s'allibera una gran quantitat d'histamina i altres mediadors del sistema immunològic.

La picada de l'abella sol donar lloc a una simptomatologia local i els casos greus o mortals que es coneixen són causats o bé per un xoc anafilàctic (relacionat amb una resposta desorbitada de l'organisme i no amb els components del verí pròpiament dit), o bé a picades múltiples per l'abatiment d'un rusc. En aquest darrer cas, les abelles tenen tendència a atacar qualsevol animal en moviment, alliberant substàncies olfactives que atrauran a les seves companyes i concetrant així un gran nombre de picades en un mateix individu. Segons Valledor de Lozoya, les reaccions davant les picades d'abella es poden classificar en tres:
Reaccions anafilàctiques immediates. Degudes, tal com s'ha esmentat, a una resposta exagerada del sistema immunitari. Es manifesten amb un prurit generalitzat, urticària, rinorrea, llagrimeig, tos, sensació de cos estrany a la gola, broncoespasme i angioedema de cara i gola.
Grans reaccions locals. Són les més habituals, i cursen amb eritema (envermelliment) i edema (inflor) locals de gran intensitat, que poden persistir durant més d'un dia. La intensitat d'aquesta reacció no està relacionada amb el risc de reacció anafilàctica.
Reaccions tardanes. En algunes ocasions s'han descrit reaccions que apareixen una o dues setmanes després de la picada i que es manifesten en forma d'urticària, febre, proteïnúria i inflamació de petits vasos sanguinis.

Mesures davant la picada d'abella
Les mesures de primera línia davant una picada d'abella són
Retirar el fibló (sempre que sigui possible) sense pressionar.
Rentar la zona de la picada amb aigua i sabó.
Aplicar gel sobre la zona de la picada.
En cas que es produeixin els primers símptomes cal acudir immediatament a un servei d'urgències o centre sanitari.

Altres mesures a utilitzar en les hores posteriors a la picada són l'administració d'antiinflamatoris i antihistamínics via oral, desaconsellant-se l'administració de pomades antihistamíniques. En cas d'administració de medicaments és aconsellable consultar un metge/metgessa o farmacèutic/farmacèutica.

Xè

Potser també t'interessa: - La picada de vespa

La toxoplasmosis en humans (National Geographic)

La Toxoplasmosis

El biòleg evolutiu txec Jaroslav Flegr va ser notícia per una afirmació radical: el paràsit anomenat Toxoplasma gondii comú pot arribar a controlar els nostres cervells.

El Toxoplasma, que normalment infecta als gats, és famós entre els científics per la seva intel·ligent tàctica de saltar d'un gat a un altre mitjançant la infecció de rates (alteren el seu comportament perquè siguin més propenses a ser menjades per un altre gat, transferint el paràsit a un nou portador).

Flegr va descobrir que els comportaments que provoca la toxoplasmosis en rates genera temps de reacció lenta, letargia, disminució de la por, i aquests símptomes també apareixen en els éssers humans infectats.

Per viatjar per tot el cos i, sobretot, per arribar al cervell, toxo segresta les mateixes cèl·lules dissenyades per destruir als invasors: Els glòbuls blancs de la sang. El paràsit no es puja a aquestes cèl·lules com si fos un autobús urbà, sinó que també les converteix en petites fàbriques de productes químics, produïnt un neurotransmissor que redueix la por i l'ansietat del portador (rates, gats, humans...)

A pesar que la toxoplasmosis sol ser portada per gats, també infecta a milions d'éssers humans, saltant a través del contacte amb les caixes de sorra, beure aigua contaminada, o ingerir carn poc cuita. Per a la majoria de les persones, el paràsit no causa problemes evidents. No obstant això, les dones embarassades han d'anar amb compte. En els Centres per al Control i Prevenció de Malalties adverteixen que les dones infectades durant l'embaràs s'enfronten a un major risc d'avortament espontani o a defectes de naixement.

L'any 1990, Flegr, que tenia toxoplasmosis, va començar a provar-se a si mateix. El fet de saber que tenia aquesta toxina li va fer pensar que, per exemple, si els gats perdien la por, per què no la podia perdre ell? I efectivament, es va adonar que s'enfrontava a la vida d'una forma més temerària que fins llavors.

En els següents 15 anys, utilitzant l'experimentació i l'anàlisi de dades de la salut pública, Flegr va descobrir una sèrie de paral·lelismes interessants entre la toxoplasmosis i el comportament humà. Una persona infectada compta amb més del doble de probabilitats de patir un accident de cotxe, que Flegr atribueix la tinença del paràsit per la manca de consciència del risc real amb la consegüent reducció del temps de reacció), i augmenta el risc de desenvolupar esquizofrènia. Altres científics han demostrat la connexió entre toxo i el risc de suïcidi.

És un mistreri com la toxoplasmosis pot causar aquests canvis. L'any 2009, científics en el Regne Unit van descobrir que toxo té dos gens que fabriquen L-DOPA, la molècula precursora de la dopamina. Els nivells elevats d'aquesta substància estan associats a l'esquizofrènia. Antonion Barregan, investigador del Centre de Medicina per Malalties Infeccioses de l'Institut Karolinska a Suècia, juntament amb el seu equip, van examinar la toxoplasmosis en la sang dels ratolins i van trobar el paràsit viu en un lloc sorprenent: a l'interior de les cèl·lules immunes dissenyades per matar-lo, un tipus de glòbul blanc anomenat "cèl·lula dendrítica". "Els guardians del sistema immune". El paràsit utilitza les cèl·lules del sistema immunològic per moure's com si fossin cavalls de Troia a través del cos fins arribar al cervell de l'amfitrió.

Posteriorment van trobar un neurotransmissor anomenat GABA. "No tenia cap sentit", va dir Barregan. "GABA actua en el cervell. Què està fent en el sistema immunològic?" Però allí estava. Barregan veia alguna cosa que ningú no havia vist abans. Toxo semblava induir la producció de GABA a l'interior de les cèl·lules dendrítiques, que exciten els receptors de GABA en l'exterior de les cèl·lules dendrítiques mateixes. Ara, aquí està la part interessant: Les alteracions en el GABA s'observen amb freqüència en molts trastorns psiquiàtrics, com l'esquizofrènia. I elevació dels nivells de GABA estan associades a una disminució de la por i l'ansietat".

Segons adverteix Flegr, "Segueixo pensant que la molècula més important és la dopamina", va dir. "Però el descobriment d'aquest mecanisme GABA obre moltes portes."

(National Geographic)

Potser també t'interessa: Els gats del carrer 
Les Zoonosis