Els principals minerals en el gos

CALCI

Un aportació de calci, adaptat a l’estadi fisiològic i la mida de l’animal, permet prevenir les malalties per carències (osteofibrosis) o per excés (calcificacions anàrquiques). El creixement i la lactància exigeixen quantitats importants de calci. Aquestes aportacions han d’estar perfectament equilibrats respecte a les de fòsfor.

Alguns detalls: El calci és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalinoterris, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: El calci té dues funcions fonamentals en l’organisme. És el component essencial de l’esquelet, responsable, juntament amb el fòsfor, de la seva solidesa.

A més, permet la transferència d’informació entre cèl·lules i la transmissió de l’impuls nerviós.

Fonts naturals: El calci es troba, en forma de sals minerals, en els ossos dels mamífers i en minerals com el carbonat de calci (greda) o els fosfats de calci.

QUELATS

Els quelats contribueixen a augmentar la qualitat nutricional de l’aliment, en el pla mineral, permetent satisfer millor les necessitats de l’animal relatives a cada oligoelement. A més, els òrgans involucrats fixen millor els elements quelats, que resulten així més eficaços. Per exemple, el zinc quelat es fixa millor als pèls que el zinc lliure.

Alguns detalls: Els quelats usats en nutrició estan formats per un compost orgànic natural que serveix de suport per a fixar oligoelements i millorar així de manera notable la seva digestibilitat. Segons l’oligoelement transportat, el compost orgànic pot ser de caràcter glúcid o naturalesa proteínica.

Funcions en l’organisme: L’únic interès d’aquesta forma d’aportació d’oligoelements és millorar la digestió  i sobretot, l’absorció intestinal d’aquests darrers, que normalment és inferior al 30% (el 70% de l’element s’elimina en els excrements).

Fonts naturals:  Per a quelatar els elements com el ferro, coure, zinc, manganès, iode i seleni s’usen sucres o aminoàcids d’origen animal purificats.

COBALT

L’aportació de cobalt no planteja cap problema en particular.

Alguns detalls: El cobalt és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement entra en la composició de la vitamina B12, cosa per la qual constitueix un factor antianèmic que afavoreix la formació de l’hemoglobina sanguínia. 

Fonts naturals: els menuts i mariscs, així com les sals minerals, són unes excel·lents fonts de cobalt.

COURE

Aquest oligoelement forma part dels factors antianèmics, entre els quals es troben els folats, la vitamina B12 i per descomptat, el ferro. S’emmagatzema al fetge i pot ser tòxic per un reduït nombre de races canines. Intervé en la pigmentació del pelatge.

Alguns detalls: El coure és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: El coure actua en l’organisme en relació amb el ferro, facilitant la seva absorció intestinal i la seva incorporació en l’hemoglobina. Així mateix, és un cofactor actiu de nombroses enzimes, particularment d’aquelles que participen en les oxidacions cel·lulars.

Fonts naturals: Es troba principalment en la carn i els ossos, així com també en forma de sals minerals.

 

FERRO

A causa de les seves funcions, el ferro és un nutrient fonamental per a la prevenció i el tractament de l’anèmia.

Alguns detalls: El ferro és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: El ferro és el component indispensable de l’hemoglobina, pigment que assegura el transport de l’oxigen  als glòbuls vermells, de la mateixa manera que la mioglobina en els músculs (el que explica el color de la sang i músculs). Així mateix, té diverses funcions enzimàtiques, relacionades en particular amb la respiració cel·lular.

Fonts naturals: Sobretot certes sals minerals, però també les carns i les verdures, constitueixen fonts riques de ferro.

IODE

La glàndula tiroide no pot funcionar sense iode. La carència de iode en l’alimentació provoca alteracions importants de tots els metabolismes, manifestació de la qual constitueix el bocio.

Alguns detalls: El iode és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement a causa de la seva importància quantitativament baixa, tot i que vital per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement entra en la composició de les hormones tiroides, i per tant, és indispensable per a la seva síntesi.

Fonts naturals: La sal marina i el peix són les principals fonts de iode.

MAGNESI

La carència de magnesi ocasiona l’aparició de trastorns nerviosos. No obstant això, en certs casos és necessari restringir les aportacions alimentàries de magnesi per a prevenir certes malalties, com algunes urolitiasis en els gats (per cristalls d’estruvita), en què el magnesi precipita en la bufeta juntament a altres elements, i l’obstrueix. En canvi, els gossos que fan esport necessiten més aporti d’aquest element.

Alguns detalls: El magnesi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalinoterris, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: És , juntament al calci i fòsfor, un dels components minerals de l’esquelet, a la solidesa del qual contribueix en menor mesura. A més, fonamentalment per la bon funcionament del sistema nerviós, participa en el metabolisme energètic de l’organisme.

Fonts naturals: El magnesi es troba en forma de sals minerals, en els ossos dels mamífers i en minerals com la magnèsia i diverses sals minerals.

MANGANÈS

El  manganès contribueix a la qualitat de l’os i del cartílag, i per tant és necessari controlar particularment l’adequació de les seves aportacions en el cadell i en animals d’edat avançada o amb artrosis.

Alguns detalls: El manganès és un element químic pertanyent al grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: Aquet oligoelement participa activament en el funcionament de les mitocòndries (les centrals energètiques de les cèl·lules) i té un paper important en la formació dels cartílags articulars.

Fonts naturals: De manera general, els cereals, les llavors, les fruites i evidentment certes sals minerals, constitueixen fonts importants d’aquest oligoelement.

FÒSFOR

Les aportacions de fòsfor, adaptats a l’estat fisiològic i a la mida de l’animal, i en perfecte equilibri amb les de calci, contribueixen a l’harmonia del creixement i el bon funcionament de l’organisme. En els animals d’edat avançada, és primordial reduir les aportacions de fòsfor, ja que aquest element pot agreujar una eventual insuficiència renal crònica.

Alguns detalls: El fòsfor és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: El fòsfor té diverses funcions de gran importància. En associació amb el calci, contribueix a la solidesa de l’esquelet; és un component de les membranes cel·lulars i un element important del metabolisme energètic cel·lular.

Fonts naturals: El fòsfor es troba als ossos dels mamífers, també en forma de sals minerals i en diverses fonts minerals com els fosfats.

 

POTASSI

Les aportacions de potassi no ocasionen cap problema particular, excepte en cas de descomposició, a causa de les pèrdues importants. Així mateix, algunes malalties cardíaques o renals obliguen a modificar les quantitats de potassi aportades en l’aliment.

Alguns detalls: el potassi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalins, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: Aquest element és fonamental per al funcionament de les cèl·lules, ja que, juntament amb el sodi, garanteix l’equilibri de pressions entre l’interior i l’exterior i a més té una funció important en el metabolisme energètic.

Fonts naturals: És possible trobar-lo en diverses fonts en forma de sals naturals.

SELENI

El Seleni, igual que els altres antioxidants, té una funció complementària en la lluita contra els estats d’estrès oxidatiu, als quals està sotmès l’organisme: envelliment, esforç físic intens, contaminació ambiental, càncer, malalties inflamatòries, etc.

Alguns detalls: El seleni és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: Aquest oligoelement és un antioxidant que actua de manera sinèrgica amb la vitamina E per a protegir les membranes cel·lulars.

Fonts naturals: Es troba en forma de sals minerals, també en algunes carns tot i que en poca quantitat.

SODI

L’aportació de sodi no planteja cap problema particular, inclús durant els primers esforços físics intensos, ja que, com que els gossos no transpiren, no es produeixen pèrdues sòdiques, contràriament al que ocorre en l’humà i el cavall. Només certes malalties cardíaques exigeixen una reducció de les aportacions alimentàries de sodi.

Alguns detalls: El sodi és un element químic pertanyent al grup dels metalls alcalins, considerat en nutrició com un macroelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: Aquest element és primordial per al funcionament cel·lular: participa en l’equilibri de pressions entre l’interior i l’exterior de les cèl·lules. Té un paper important en el metabolisme energètic

A més, és un regulador de l’equilibri hídric (sensació de set o eliminació de l’orina). Les seves funcions estan íntimament relacionades amb les del potassi.

Fonts naturals: El sodi necessari per a l’animal s’aporta com clorur de sodi (sal) d’origen mineral o marí.

SOFRE

Com a component dels aminoàcids ensofrats, és important per a la síntesi de queratina, proteïna constitutiva dels pèls i per tant afavoreix la bellesa del pelatge.

Alguns detalls: El sofre és un element químic no metàl·lic, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: el sofre es troba fonamentalment en forma orgànica en l’organisme, incorporat en els aminoàcids ensofrats (metionina, cisteïna i cistina). Les seves funcions corresponen llavors a les d’aquests compostos.

Fonts naturals: Es troba en forma de sals minerals i en les proteïnes ensofrades presents en organismes minerals.

ZINC

A més del seu impacte en tot l’organisme, el zinc és un element crucial de la síntesi de col·làgens i queratina. Té per tant propietats cicatritzants i afavoreix la bellesa del pelatge.

Alguns detalls: El zinc és un element químic del grup dels metalls de transició, considerat en nutrició com un oligoelement, a causa de la seva importància quantitativa per a l’organisme.

Funcions en l’organisme: El zinc actua com a coenzim en una infinitat de sistemes enzimàtics metabòlics. Així mateix, és indispensable per al transport sanguini de la vitamina A i té una important acció en la reproducció. Per últim, és un element fonamental per la integritat de la pell i per tant la qualitat del pelatge.

Fonts naturals: El zinc es troba en sals minerals i també en els cereals integrals i tots els productes d’origen animal.

Patrons inflamatoris en dermatologia canina

Per a realitzar una aproximació al camp de la citologia cutània és útil classificar les mostres en diversos patrons reactius segons la població cel·lular predominant.

Patró supuratiu

La cèl·lula predominant és el neutròfil que constitueix més del 85% de la població cel·lular. És important diferenciar en quin estat es troben els neutròfils:

Neutròfils intactes: conserven l’aspecte característic d’aquesta cèl·lula:

- mida 12-15 Micres o 2-24 cops el diàmetre d’un eritròcit

- Nucli lobulat o parcialment segmentat amb cromatina densa de color púrpura fosca

- citoplasma rosa pàl·lid o blau clar finament granular.

Apareixen en malalties traumàtiques, immunomediades o bacterianes específiques. També en casos d’infecció fúngica o de reacció a cossos estranys.

Neutròfils degenerats o tòxics: Mostren canvis morfològics notables. Un dels més comuns és l’anomenada cariolisis, en què s’aprecia un augment de mida del nucli cel·lular que es tenyeix de color més pàl·lid, acompanyat de vacuolització esponjosa del citoplasma. Aquesta trobada és característica d’una mort cel·lular ràpida quasi sempre produïda per toxines bacterianes.

Picnosis:  consisteix en l’enfosquiment i reducció de la mida del nucli englobat en una matriu cel·lular intacta. Aquest procés sol desembocar en la cariorexis, que consisteix en la fragmentació del nucli picnòtic. Aquests canvis són més lents i s’associen a infeccions menys agressives.

Patró piogranulomatós

En aquest patró la població cel·lular majoritària es troba composta principalment per neutròfils i macròfags.

Són característics de reaccions de cos estranys (on freqüentment apareixen cèl·lules gegants multinucleades):

-          infeccioses per protozous i fúngiques

-          Panniculitis

-          Granulomes per llepada o inflamacions de caràcter crònic

Patró eosinofílic

En aquest cas la mostra conté més d’un 10% d’eosinòfils, juntament amb una altra població mixta de cèl·lules inflamatòries. És característica d’alguns processos com:

-          parasitosis cutànies

-          Granuloma eosinofílic

-          Furunculosis eosinofílica

-          Reaccions d’hipersensibilitat

Patró limfòcitic - plasmacític

És un patró poc freqüent, on trobem una població limfoide i de cèl·lules plasmàtiques; a un 10% del total.

Sol ser indicatiu de cronicitat i tot i que no és patognomònica en ocasions permet orientar el diagnòstic com en el cas de pododermatitis de cèl·lules plasmàtiques o gingivitis linfoplasmocítica.

Cigonyes en migració a Ponts (Lleida)

Intoxicacions per la processionària del pi en el gos

Arribada la primavera augmenten els casos d’intoxicacions en gossos per la  processionària del pi. La zona del Segre-Rialb està molt afectada per aquest insecte formant una important plaga en els pins dels boscos del nostre territori. Molts pins es troben morts o sense fulles com a conseqüència de la processionària. Els darrers anys s’ha vist un increment de casos i afectacions en les nostres mascotes.

La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) és un insecte que habita a la conca mediterrània i és una important plaga, sobretot als pins. Les larves d’aquestes erugues s’alimenten de les parts tendres de les fulles del pi. A partir de la tercera fase larvària és quan adquireixen la forma que més reconeixem i formen el nius en unes bosses blanques que pengen dels pins. És en aquesta fase quan a les erugues li apareixen els pels tòxics per damunt del cos. A mesura que van creixent continuen alimentant-se de les fulles del pi a on romanen allotjades. En cas de quedar-se sense aliment, és quan baixen del niu a la recerca d’altres pins on alimentar-se. En aquest moment formen les conegudes i famoses fileres que els donen el nom de processionària per semblar-se a les processons religioses.

Els gossos pateixen molts problemes derivats de les processionàries. Molts d’ells són greus que requereixen hospitalització veterinària comprometent seriosament la seva salut. La forma més greu es dóna quan un gos agafa una eruga amb la boca. Els seus pèls tòxics en contacte amb la llengua provoquen una gran inflamació d’aquesta, formant un gran edema i un augment de mida considerable.

El tractament en aquest cas ha de ser ràpid i serveix per disminuir tota aquestes dolències. Tot i així, al cap de uns dies es produeix una necrosis de la llengua, arribant en alguns casos a perdre-la parcialment o total.

Altres casos més lleus, tot i ser importants, poden provocar vòmits, saliveres i molèsties bucals. L’exposició als pèls en el ambient afecta als ulls amb l’aparició d’edema de la conjuntiva i uveïtis. Si el contacte és a la pell, aquesta es torna vermella amb molt de picor i aparició d’una urticària.

Cal recordar que les persones també poden estar exposades als efectes tòxics de les erugues de la processionària. Per evitar els problems tòxics als gossos s’aconsella no anar a zones boscoses de pins on es detectin nius de processionària.

En cas d’aparició dels primers símptomes s’ha acudir ràpidament a un centre veterinari.