Problemes de les parpelles dels gossos

 Entropi

És l’enrollament de la parpella de l'ull cap a dins, on la pell i pèls de la parpella freguen la superfície de la còrnia i la conjuntiva, que poden ocasionar lesions greus.

Algunes races estan més predisposades que unes altres a patir aquesta malaltia ocular, com són: Chow-Chow, Sant Bernardo, Cocker Spaniel, Shar-Pei, Gran Danès, Caniche, Labrador i Setter Irlandès entre altres, els símptomes del qual apareixen abans dels sis mesos d'edat.

En ocasions l’entropi es pot originar com a conseqüència de conjuntivitis, dolor o un altre problema ocular. Entre els símptomes es troben: parpalleig, parpelles tancades pel dolor, conjuntivitis, queratitis o inflamació de la còrnia, úlceres corneales, pèrdua de visió i en casos extrems pot semblar pigmentació de la còrnia.
L’entropi es diagnostica mitjançant una revisió oftalmològica completa; si aquest entropi és de causa primària, és a dir si s'ha produït a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles, es pot corregir el defecte mitjançant tractament quirúrgic.

Si es deixa durant temps que la còrnia i la conjuntiva rebin el frec del pèl de la parpella, es poden produir úlceres corneals, arribant fins i tot a la perforació. La irritació contínua de la còrnia pot ocasionar l'aparició de pigments, produïts per la vascularizació, que ocasionaria la pèrdua de visió.

Ectropi

És l’enrollament de la vora de la parpella cap a fora, de manera que la conjuntiva i el globus ocular queden més desprotegits i exposats a infeccions.

Les races més predisposades a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles són el Sant Bernardo, Terranova, Bull Mastiff o Gran Danès entre altres, encara que en ocasions pot aparèixer per traumatismes, vellesa o cicatrius de caràcter secundari a una inflamació crònica.

Els símptomes continus que produeix l’ectropi són conjuntivitis, llagrimeig continu i una distribució incorrecta de les llàgrimes, fet que fa que la còrnia quedi mal protegida i desnodrida.

Es diagnostica mitjançant una exploració oftalmológica completa i la solució és quirúrgica i consisteix en la reparació de la parpella, mitjançant la seva modificació, per corregir el defecte i que la còrnia quedi protegida.

Si aquesta deficiència no es tracta, l'ull sofrirà contínues conjuntivitis per a tota la vida i a la formació de queratitis -inflamació de la còrnia- en quedar aquesta desprotegida, la qual cosa portarà a una pèrdua de transparència i a la possible pèrdua de la visió.

Xè

Socialització canina

Per què el meu amic no tolera els altres gossos? 

Simplement per la poca socialització en època de cadell

El gos ha de romandre amb la seva mare i amb els seus germans com a mínim uns dos mesos… Un cadell juga amb els seus germans, els llepa o mossega, també li mosseguen… aprèn a relacionar-se… perd la por i és capaç de valorar les “repercussions” dels seus actes (per exemple que una mossegada fa mal, tant si la rep com si la fa). El cadell ha de jugar amb altres gossos, mascles i femelles; de molt jovenet n'ha de conèixer de totes les grandàries i caràcters… hem de facilitar els contactes i supervisar-los: és lògic que hi hagi grunyits, intents de baralla…
però per intentar evitar els conflictes, el que provoquem són futurs problemes de comportament, ja que no deixem que aprenguin els seus Senyals de Calma, tan essencials com el nostre: Bon dia, gràcies, disculpi, perdoni, etc..
Quan reben el primer impacte de l'exterior aprenen a conèixer altres realitats, sorolls diversos i infinitat d'olors. Però sobretot, la socialització és un procés continu que hem de reforçar durant tota la seva vida. 

El meu amic ja és un gos adult

Si el nostre amic ja és adult i té la sort de sortir tots els dies al parc per conèixer i jugar amb altres gossos, fantastic! Però hem de recordar que quan ja reconeix una sèrie de persones i un cert número de gossos, també és probable que no n'accepti de nous.

Per mantenir-lo socialitzat amb d'altres, hem de seguir canviant els seus costums i trencar rutines:
- triar sovint rutes diferents
- convidar gent (amics, familiars i de diferents edats) a casa
- visitar nous parcs de gossos.

Altres gossos
Cal tenir en compte que un gos ben socialitzat pot seguir tenint les seves preferències a l'hora de relacionar-se amb gossos desconeguts: no tots els gossos li poden caure bé com les persones tampoc ens portem bé amb totes les que coneixem.
No obstant això, la socialització assegura que un gos tingui l'astúcia social necessària per interactuar de manera agradable i respectuosa amb gossos desconeguts i pugui resoldre les discussions sense fer-se mal recíproc. Són els anomanats Senyals de Calma, que s'aprenen de la convivència amb altres gossos, per tant, només és qüestió de paciència, temps i dedicació.

Altres animals
Fins i tot si el nostre amic no conviu amb cap altre animal (no humà), se'n trobarà al llarg de la seva vida. Alguns de més freqüents com gats, ocells, peixos, etc. o menys comuns com ara conills, gallines, ovelles, cavalls, etc. Si reservem un temps a socialitzar-lo amb animals de totes les grandàries i formes, millorarà considerablement les possibilitats que accepti la presència fins i tot d'algun altre animal desconegut, sense tenir-li por.

L'objectiu principal en la socialització amb altres animals és mantenir-los a ambdós segurs i còmodes amb la presència de l'altre. Hem de tenir en compte que poden ser fàcilment considerats presa/predador, i ens interessa que es considerin amics. Així que hem d'utilitzar una combinació de gestió, supervisió i socialització, i sobretot paciència. Pot ser útil al principi que s'exposi només l'olor de l'altre animal, a continuació es poden veure l'un a l'altre des de darrere d'una tanca o gàbia, assegurant-se de proporcionar elogis, carícies i premis a canvi d'un comportament tranquil i no reactiu.
Amb el temps i basant-se en reforços positius enfront de l'aparició de l'altre animal, la majoria dels gossos aprenen a tolerar a altres animals i conviuen perfectament en harmonia.

Xè

Potser també t'interessa: 

Senyals de Calma 

El llenguatge dels gossos

La rajada sense mascle Alfa

el mareig del gos al cotxe

El mareig en gossos que viatgen amb cotxe és molt habitual, especialment quan són cadells. De fet es calcula que aproximadament 1 de cada 5 gossos es mareja cada cop que puja al cotxe. Primer cal entendre que la causa no és la mateixa en tots els casos. En cadells, com en nens, generalment es deu al fet que el centre de control de l'equilibri encara no està totalment desenvolupat. Per això, molts cadells que es maregen deixen de fer-ho segons creixen. En altres casos pot ser conseqüència de l'estrès que li produeix, es posa molt nerviós i en conseqüència es mareja (associa el viatge en cotxe a alguna cosa negativa (per exemple anar al veterinari) o si de petit es marejava i associa el cotxe a sentir-se malament).

Signes de mareig en gossos:

- Nàusees, arcades
- Salivació
- Inquietud, ansietat
- Tremolors
- Inactivitat
- Gemecs
- Badalls constants
- Defecar/orinar-se damunt

- Vòmits

Mesures perquè el nostre amic no es maregi dins el cotxe:
- Evitem donar-li aliment sòlid les 4 hores prèvies al viatge.
- Evitem que begui grans quantitats d'aigua en les 4 hores prèvies al viatge.
- La temperatura dins del cotxe ha de ser agradable (22ºC)
Si el nostre amic va còmode és menys possible que es maregi. Per norma general, van més a gust asseguts en els seients de darrere amb la subjecció correcta. Dins el maleter es maregen molt més.
Intentem posar-li també la manteta que reconegui com a seva o una joguina que li agradi.
De tant en tant baixem una mica les finestres per igualar la pressió de l'exterior i l'interior del cotxe i renovar l'aire, encara que a fora faci calor.
Fem parades màxim cada 2 hores perquè surti a fer una passejada, oferim-li aigua i que faci les seves necessitats. Quan torni a pujar al cotxe podem donar-li un premi (generalment si és petit no li provocarà  vòmits, però vigilem-ho)

Com acostumem el nostre amic a viatjar amb cotxe:

A poc a poc, fins que no el vegem còmode amb un dels passos no passem al següent. Ens portarà uns dies o unes setmanes completar-lo, segons cada cas:

1 - El primer cop anem amb ell fins al cotxe i que l'olori sense arribar-hi a pujar. Podem oferir-li algun premi.
2 - Pugem al cotxe i sense encendre el motor, romanem una estona dins. Deixem-li explorar i juguem amb ell. Així reforcem l'aspecte positiu d'entrada.
3 - Engeguem el motor. Romanem una estona dins, jugant com abans i tornem a baixar.
4 - Fem un recorregut molt curt (una volta a la zona) i torneu a casa i amb el motor encès, juguem i baixem.
5 - Fem un recorregut d'uns 10 minuts fins a un parc o zona on pugui jugar i divertir-se.
6 - Podem anar fent a poc a poc recorreguts més llargs fins que vegem que viatja amb tranquil·litat.

Pot ser útil que agafem una joguina que li agradi molt i la utilitzem només quan vagi amb cotxe. Si una altra persona ens acompanya pot anar darrere, al costat del gos per distreure'l i calmar-lo. Recordem també que sempre hem de retirar els ambientadors abans de viatjar amb el nostre amic en cotxe. Per un olfacte tan fi pot resultar molt molest i fins i tot induir al mareig.

Medicació per evitar el mareig en gossos
Els tranquilitzants que inhibeixen el vòmit i "calmen" (com Calmivet, Calmosan, etc) són sedants, relaxants musculars, que ens fan percebre com el nostre amic està tranquil, però realment no eviten l'estrès que pugui estar patint, perquè ell és conscient d'on és.

Tinguem en compte que si el nostre amic té ansietat associada al cotxe, si administrem un fàrmac que únicament inhibeix el vòmit no solucionarà el problema. És molt important que apliquem les pautes de desensibilització que hem comentat i ho consultem amb el  Centre veterinari o d'Etologia Canina. Existeixen uns collarets de feromones que poden ser útils en aquest procés però sempre hauran d'anar acompanyats de les pautes de conducta.

Xè

L'autovacuna de la Leishmaniosi

A Catalunya i Espanya la Leishmaniosi Canina és un problema veterinari freqüent. Més del 5% dels gossos infectats desenvolupen una malaltia que pot arribar a ser de caràcter greu, i fins i tot mortal, si no es tracta adequadament. Actualment no hi ha cap tractament preventiu eficaç al 100%.

Però sí UN TRACTAMENT PER PAL·LIAR els efectes de la malaltia:

L'AUTOVACUNA
Consisteix en l'extracció d'una mostra de gangli linfàtic de l'animal, generalment del popliti. La mostra es reserva en un medi de cultiu on multipliquem les leishmànies de l'animal, a partir de les quals s'elabora l'autovacuna. Rasurem i desinfectem la zona externa amb antisèptics convencionals (iode, clorhexidina, etc..). Subjectem adequadament el gangli popliti per procedir a la centesi amb xeringa de 5ml i agulla de 23G de calibre per obtenir el major volum possible. Incloem la mostra obtinguda en un medi de cultiu (s'homogenitza la mostra resultant). Com que la mostra extreta sovint és limitada i molt viscosa, hem d'extreure'n la major quantitat possible i en les condicions més asèptiques possibles.

En el laboratori, s'inocula en un mitjà bifàsic específic per al creixement de Leishmania infantum (a 26ºC) i es manté durant 5-12 dies per incrementar la concentració de paràsits.
Quan el creixement es considera òptim, es procedeix a la inactivació del paràsit.
Una vegada s'inactiven les leishmànies, s'elabora l'autovacuna amb les últimes tècniques de processament antigènic, obtenint un conjunt d'epítops que proporcionen una potenciació de la resposta Th1 específica, és a dir una activació del sistema immune de forma efectiva.
Finalment, obtenim l'autovacuna en dos vials d'1ml cadascun encapsulats en condicions asèptiques, per a la seva inoculació via subcutània el dia de la recepció (dia 0) i a les 2 setmanes (dia 15).
El tractament consisteix en una primera immunització (1 ml o 1 vial), i un de record de la vacuna 15 dies després de la immunització, emprant el segon vial d'1 ml.

Quan utilitzem una autovacuna per al tractament de la Leishmaniosi canina?
o Quan l'animal tingui confirmat el diagnòstic de Leishmaniosi.
o Sempre sota prescripció veterinària.
o Quan després d'un cicle terapèutic amb fàrmacs leishmanicides o leishmaniostàtics l'evolució clínica sigui pobra o desfavorable i requereixi replantejar-se el tractament.
o Quan existeixin malalties concomitants que estiguin impedint una bona resposta del tractament per immunocompromís.
o Quan els tractaments leishmanicides i/o leishmaniostàtics ocasionin intolerància o efectes secundaris (insuficiència hepàtica, insuficiència renal, nefrolitiasis, urolitiasis, etc.).

Què aconseguim amb l'autovacuna?
Potenciar la resposta immunitària del pacient millorant el quadre clínic, reduint la gravetat dels signes clínics de la Leishmaniosi canina i, eventualment, permetent que l'animal torni a tenir qualitat de vida.

Xè