La hibernació de les tortugues

Les tortugues van aparèixer, segons tots els indicis, a principis del període Triàsic, fa ja uns 245 milions d'anys aproximadament. Perquè dic això? Simplement perquè crec que no hem de destruir en la nostra curta existència una 'obra' que a la naturalesa li ha costat tant de temps crear.

La hibernació es constitueix com el període més delicat en la vida de les tortugues i si no es prenen les precaucions necessàries, la nostra amiga podria morir fàcilment.

Hibernen totes les tortugues?

No totes les tortugues ho necessiten: Els rèptils tropicals mai no han de ser preparats per a la hibernació sinó que ha d'adaptar-se l'aquari a les condicions del seu entorn natural perquè se submergeixin en aquest estat semiletàrgic que les caracteritza en els mesos menys calorosos, estat que no els impedirà seguir caçant i menjant.

La resta de les tortugues, més habituals entre els aficionats a aquesta branca de la herpetologia, sí hibernen i poden fer-ho durant un període d'entre tres a vuit mesos, encara que l'habitual és que ho facin durant uns quatre mesos aproximadament. Si no es prenen les precaucions necessàries, l'animal pot morir amb facilitat durant aquest període. Algunes tortugues descansen, també, durant un període de dues a tres setmanes en l'època estival, encara que no suposa un perill com la hibernació.

És imprescindible la hibernació?

Sobre aquest aspecte no hi ha res clar, encara que jo sóc partidària de seguir el curs que la pròpia naturalesa segueix, sempre que es faci de forma natural. Mai no s'ha d'obligar a hibernar a una tortuga. El que sí resulta obvi és que en alguns llocs resulta impossible practicar-la perquè les temperatures mai no descendeixen per sota dels 10º C.

Com saber si una tortuga vol hibernar:

En general, mostraran una activitat excessiva i es tornaran més voraces durant les últimes setmanes de setembre i les primeres d'octubre, època prèvia a aquest període de letargia. És una mostra de la necessitat d'emmagatzemar reserves per a la temporada de fred. També començaran a excavar aquí i allà a la recerca d'un refugi segur per a aquestes estacions. Les tortugues aquàtiques, que hibernen en el jaç del riu o del llac, furgaran la graveta constantment. Caldrà disposar una bona quantitat d'aquest material perquè puguin enterrar-se completament. Les terrestres, en canvi, buscaran refugi en la superfície.

Com preparar-les:

Aquests rèptils comencen a aletargar-se a una temperatura d'uns 15 ºC aproximadament però no hibernen  fins als 10 ºC. Abans que arribi la temporada de fred, caldrà subministrar al rèptil quantitats extra de Vitamina A, ja que durant la letargia la consumeix en grans quantitats (millor consultem amb el veterinari com administrar-la-hi, ja que sol ser injectable).

Molt important!: no adaptem a la hibernació animals amb símptomes d’aprimament (perquè vol dir que no s'han alimentat prou i no tenen la reserva vitamínica necessària), tampoc amb símptomes de malaltia o convalescents, perquè no sobreviurien. Han de trobar-se en perfectes condicions per afrontar l'empresa amb èxit, el seu sistema immunològic no funciona durant aquests períodes i estan a la mercè de qualsevol tipus d'infecció. A més, el volum de la seva sang es redueix com a conseqüència de les malalties, la qual cosa es tradueix en una menor proporció d'oxigen, vital per a la hibernació. En aquests casos un tractament antibiòtic receptat pel veterinari és el més aconsellable.

Si un animal mostra símptomes d’aprimament se li haurà de canviar la dieta de forma radical: unes rodanxes de tomàquet o pastanaga i una mica de menjar humit de gat li proporcionarà els nutrients necessaris. Després, segurament torni a la seva dieta habitual. Si, malgrat tot, segueix sense menjar, un bany salí al 0,06% amb el nivell de l'aigua fins a la seva boca, farà que equilibri el seu nivell de sodi i fluïts quan n’hagi begut prou.

Pesem-la abans de la hibernació, i apuntem el pes. Quant a l'alimentació, uns deu dies abans del començament d'aquest període ha de ser suprimida totalment en les tortugues omnívores perquè sigui digerida íntegrament la que romangui en el tracte digestiu, en cas contrari es podriria en el seu interior causant nombroses infeccions de les quals no podria defensar-se. Així mateix, no hauran de guardar en el seu interior restes fecals. Si l'animal no ha aconseguit defecar, se l’ha d'obligar a fer-ho.

Si volem que una tortuga defequi, podem submergir-la en un bany d'aigua a 30º C; no trigarà a fer-ho. El cap ha d'estar constantment fora de l'aigua en tot aquest procés.

Les tortugues semiaquàtiques poden hibernar perfectament en l'aquari si se'ls habilita un refugi en el seu interior a l'altura de la superfície de l'aigua. Així conservaran la humitat i temperatura necessària. En relació a les aquàtiques, ja he comentat la seva necessitat de fer-ho en el fons, dins de la grava. En aquest cas és necessari vigilar amb certa periodicitat l'aparició de nafres i fongs.

Les terrestres i semiterrestres poden ser acomodades en caixes individuals de fusta revestides en el seu interior per palla i paper de diari per mantenir una temperatura constant i una mica de grava (poden arribar a defecar fins i tot en aquest període). Aquesta caixa foradada per permetre l'entrada d'oxigen, haurà d'estar proveïda d'un termòmetre que ens indiqui en tot moment les fluctuacions de temperatura que se succeeixen a l'interior. Pot ser col·locada en un lloc protegit en el qual no hi hagi variacions extremes de temperatura (un garatge, un traster, etc.). Si és coberta amb una tela metàl·lica per evitar l'entrada d'altres tipus d'animals mai està de més. S'haurà de vigilar constantment els canvis de temperatura (per evitar la seva congelació) i la humitat de la mucosa (a través de les cèl·lules de la qual recullen l'oxigen en zones com el coll i la cloaca). Si la mucosa no està humida o ha baixat molt la temperatura, es retornarà l'animal a l'aquari durant un parell d'hores fins a equilibrar tots dos paràmetres. Després, l'introduïrem de nou en la caixa.

I, després, què?

Conclòs aquest període de letargia, portem la nostra amiga al veterinari per comprovar el seu estat de salut. Segurament necessiti unes quantes dosis de calci i fòsfor, a més d'una ració extra de vitamines.

Xè

Potser també t'interessa: La Post-hibernació de les tortugues

ja vénen

La diabetis mellitus en gossos i gats

Distingim dos tipus de diabetes mellitus:
la insulinodependent (tipus I) ocasionada per la manca de producció d’insulina. La insulina és una hormona produïda en el pàncrees que el cos necessita per a poder utilitzar la glucosa. La manca d’insulina acostuma a aparèixer com a conseqüència de lesions en el pàncrees, i pot afectar tant als gossos com als gats.
la no insulinodependent (tipus II) produïda per la imposibilitat d’actuació de l'hormona. En aquests casos la segreció d’insulina és correcta però el que estan alterats són els receptors de la hormona, o bé aquests receptors no hi són.

Existeixen factors de risc que poden augmentar o provocar el risc de patir diabetes. En els mascles, la diabetes és el doble de freqüent que en les femelles, l’edat també és un factor predisponent. Els animals poden desenvolupar la diabetes a qualsevol edat, però la freqüencia és més gran a partir dels vuit anys de vida. El factor de risc més important és la condició corporal. Els animals obesos tenen una més gran predisposició de desenvolupar la malaltia.

Els signes més característics de la diabetes són:

- un augment de la sed

- un augment de la quantitat i freqüència de les miccions

- canvis en la conducta alimentària; inicialment augmenta i després disminueix.
- pèrdua de pes
- depressió

- vòmits

- cataractes, en gossos, que provoquen ceguera

El diagnòstic es determina als nivells de glucosa en sang, arribant a valors de 200 mg/dl. També es poden observar alts nivells de glucosa a l’orina.

El tractament de la diabetes mellitus insulinodependent es realitza amb injeccions subcutànies d’insulina, com succeeix amb les persones. La insulina, al ser una proteïna, no es pot donar per via oral, ja que aquesta seria digerida pels enzims gàstrics a l’arribada a l’estòmac. Per a la diabetes mellitus no insulinodependent es pot aconseguir el seu control sense la necessitat d’administrar la insulina, només controlant el pes i la dieta.

Xè

"L'embaràs psicològic" - La Pseudogestació

La pseudogestació, o un —mal anomenat— embaràs psicològic, és una patologia reproductiva tan freqüent que ja s'està deixant de considerar patologia i hi ha molts Centres Veterinaris que ho associen a un comportament natural.
Apareix un parell de mesos després del començament del zel, coincidint amb el temps que sol durar una gestació. La progesterona produïda pel cos luti de l’ovari es manté a uns nivells elevats, el mateix que succeeix en el moment del part. L’organisme detecta un augment substancial de la progesterona, sense diferenciar si és com a conseqüència d'un part o simplement per causes naturals. El resultat de tot plegat és l'aparició d'una simptomatologia pròpia d'un part (l'únic problema a tractar seria la secreció de llet, amb la suposada lactància dels cadells inexistents).

El primer que notem és un canvi de comportament: pot deixar de menjar, gemega, està més nerviosa i fins i tot pot mostrar-se agressiva en algun moment concret (per protegir els suposats cadells). És el moment en què algunes gosses adopten un objecte com si fos un cadell.

La simptomatologia tractable és la secreció de llet. Aquest procés és molt variable. Hi ha gosses que no en presenten gens ni mica i d'altres amb una producció molt abundant de llet. És l'únic moment de la pseudogestació en què sí hem de tractar la nostra amiga, fent que disminueixi la producció de llet el més ràpidament possible perquè hi ha el risc que aparegui una mamitis.

El tractament és únicament mèdic. La medicació que s’administra és a base d’antiprolactínics, que actuen a nivell de l'hormona prolactina, responsable de la producció de llet i n’inhibeix l’acció.
Quant al comportament, i contràriament al que es creia antigament, NO es recomana treure l'objecte que té el rol de "cadell", ja que no evitarem que el sentiment de la gossa serà de frustració. Arriba un moment que ja no hi ha acció de la progesterona, i el "cadell" torna a ser un simple objecte. Sense remordiments. També és convenient no tocar les mames de la gossa ja que això fa continuar la producció de llet per estímul en el sistema central nerviós.

Segurament pot tenir-ne més en el futur. I no s'evita fent que la nostra amiga tingui una gestació una vegada a la seva vida, com antigament se solia pensar. L’únic tractament preventiu de la pseudogestació és la castració o ovariohisterectomia, ja que s’eliminen els ovaris, que són els causants dels canvis hormonals.

Xè