LA GINGIVITIS FELINA CRÒNICA

 La gingivitis felina crònica és un trastorn que pateixen molts gats i és relativament freqüent. En tractar-se d’un procés crònic, comporta un malestar continu tant per l’animal com pel propietari.

La gran majoria de vegades és idiopàtica, és a dir, no té una causa determinada o és desconeguda. Una de les possibles causes podria ser una infecció pel calicivirus felí. Altres causes poden ser infeccions pel virus de la leucèmia felina o de la immunodeficiència felina. Tot i com hem dit anteriorment, la gran majoria de vegades la causa és desconeguda.

La causa o l’estímul inicial provoca una reacció inflamatòria gingival sostinguda i en molts casos excessiva que produeix una proliferació de la geniva. La reacció inflamatòria és del tipus limfocítica o plamocítica.

Les manifestacions clíniques són genives hiperèmiques o molt vermelles i engruixides. Poden provocar halitosis o mala olor de la boca. En alguns casos s’observa anorèxia, ja que el gat no menja perquè quan mastega l’aliment li fa mal la boca i les dents.

La gingivitis felina crònica no té tractament específic. Es fa teràpia de suport per a pal·liar la simptomatologia com poden ser antibiòtics per anaerobis i/o antibiòtics que se secreten en alta concentració per la saliva. Els corticoides a dosis altes ajuden a baixar el grau d’inflamació. També es poden fer rentats o tocs a la geniva amb desinfectants.

El pronòstic és reservat. Hi ha gats amb més simptomatologia i d’altres menys, però els més afectats sovint no responen bé al tractament. En tractar-se d’un problema per tota la vida i amb moltes molèsties pel gat, és convenient fer una revisió bucal anual per a fer una detecció precoç de la malaltia.

DE VACANCES AMB EL GOS

 És temps d’estiu i de vacances. Molts de vosaltres les fareu acompanyats del vostre gos. Us donem unes pautes i consells per a poder gaudir d’uns dies fantàstics amb la companyia del vostre gos.

Si opteu per anar de càmping, cases rurals o hotels, informeu-vos prèviament si admeten gossos i si tenen un suplement en la tarifa. Molts establiments admeten animals de companyia amb un recàrrec.

Si el gos es mareja durant el viatge, podeu administrar tranquil·litzants per a gossos que ajuden que estiguin més relaxats durant el trajecte. El dia del desplaçament no doneu de menjar hores prèvies a l’inici. Durant el viatge, feu parades regularment perquè el gos pugui beure i caminar.

Porteu el seu abeurador i menjadora habitual, així no es trobarà tan estrany en un altre habitatge. Si per falta d’espai no ho podeu portar, n’hi ha de plegables. No us oblideu tampoc del seu llit de dormir ni les seves pertinences com les joguines, raspalls, corretges, bossetes de recollir excrements, etc.

És important fer previsió de l’alimentació que ha de prendre. Porteu menjar suficient per no quedar-vos sense. Si heu de dur molt menjar perquè són molts dies fora de casa us podeu informar de clíniques veterinàries o establiments propers que disposin del mateix tipus de pinso. És bo que continuï menjant el seu pinso habitual i evitar de canviar-li amb un altre tipus, ja que podria provocar algun trastorn alimentari com vòmits o diarrees. En cas de menjar pinsos de dieta o de prescripció encara és més important tenir en compte aquest detall.

No us oblideu de portar la cartilla sanitària o passaport del gos. Porteu una farmaciola bàsica d’emergències de primers auxilis. És convenient informar-vos dels centres veterinaris propers al lloc d’estiueig per si fos necessari. Abans de marxar protegiu el vostre gos enfront els paràsits externs.

Si el vostre gos pren una medicació especial per alguna patologia com leishmaniosis o una insuficiència renal, porteu tractament suficient per a tots els dies de vacances.

Si el vostre destí és la platja, avui en dia hi ha platges pet friendly que admeten gossos a la zona de bany. Però tant sigui la platja com la muntanya, cal prendre mesures per evitar els fatídics cops de calor.

Bones vacances amb la companyia del vostre amic pelut.

La neteja dental dels gossos

De la mateixa manera que les persones es netegen les dents, vetllen per la higiene bucal i acudeixen al dentista, els gossos també necessiten d’una cura de les seves dents. Les dents i la cavitat bucal pateixen patologies per la seva mala higiene. Poden aparèixer gingivitis, placa bacteriana i dipòsits de serrall, inclús la pèrdua de peces dentàries. La principal causa per què s’acudeix al centre veterinari per un problema bucal és per la mala olor que desprèn la boca de l’animal, el que s’anomena halitosi. En altres ocasions és perquè a l’animal li costa mastegar els grans de pinso. És aleshores, durant un examen bucal, quan es detecta el problema o la malaltia peridental. Tot i que les races de mida petita són més predisposades a patir problemes buco-dentals, la cura de les dents i en extensió la cavitat bucal s’ha de fer a tota mena de gos.

És important i convenient tenir una cura de les dents de l’animal seguint unes pautes de maneig i prevenció. Cal evitar el menjar casolà i s’ha de donar el menjar humit de forma mesurada. Es poden donar barretes dentals dos cops per setmana que ajuden a evitar la formació de la placa bacteriana. Cal recordar que els ossos no ajuden a netejar les dents i a més poden provocar altres trastorns digestius. Una opció que podem fer per mantenir la higiene bucal és raspallar les dents del nostre gos. En general, als gossos no els agrada que els raspallin les dents. Per això és millor acostumar-los-hi de ben petits. Al mercat existeixen raspalls de les dents i pastes dentífriques especialment dissenyades per als gossos.

El procés per començar el rentat de les dents ha de ser gradual i en diversos passos i dies.

• ·         El primer pas és deixar que tasti la pasta de dents. Les de gossos contenen sabors que els agraden. Posem una mica de pasta al nostre dit i deixem que l’assaboreixi. Ho repetim durant alguns dies.
• ·         El segon pas posem amb el dit amb la pasta de dents a les dents de l’animal fins que en digui prou.
• ·         El tercer pas és rentar només els ullals. Deixar primer que llepi el raspall i la pasta. Per rentar els ullals, es fa des de la geniva fins a l’extrem de la dent.
• ·         El quart pas es rentar les dents posteriors. Comencem primer pels ullals i finalment les dents posteriors, fins al punt que el gos ja no es trobi incòmode amb el raspallat.
• ·         El cinquè i darrer pas, finalment és rentar totes les dents. Les darreres a netejar són els incisius ja que són més sensibles.

Així doncs, una bona cura de la higiene bucal permetrà que el nostre gos tingui unes dents saludables.

MICCIÓ INADEQUADA EN GATS

Un dels problemes més molestos i que més preocupen al propietaris de gats és la micció inadequada. Es tracta quan el gat, sigui mascle o femella, orina fora de la safata i en especial ho fa en indrets de la casa com ara el lavabo o les habitacions. És el que es coneix amb les abreviatures en anglès de FLUTD, el síndrome urològic felí. Cal diferenciar entre els termes de micció inadequada i d’incontinencia, ja que són problemes diferents.

És un problema de no fàcil diagnòstic i sol·lució. En primer lloc cal saber si es tracta per causes orgàniques o no. Les principals causes orgàniques poden ser cistitis o presència de cristalls en l’orina però en poden haver d’altres. En quant a les cistitis, aquestes poden ser inflamatòries o infeccioses. Moltes de les cistitis produïdes són idiopàtiques, és a dir, no tenen cap causa coneguda. Una anàlisis d’orina i de sang ens pot ajudar a detectar una patologia d’origen orgànic i així posar el tractament més adient per a solventar el problema.

En molts casos, no es tracta d’un problema orgànic sinó ambiental i de maneig que fa que el gat no miccioni a la seva safata. En moltes ocasiones sol haver un problema d’estrés en el gat, com la presència d’altres gats en el territori o sorolls. Cal seguir una pauta amb canvis de maneig.

• -          En cas de més d’un gat a casa, cada animal ha de disposar d’una safata per evitar conflictes de territorietat. Aquestes han d’estar separades entre elles. Si fos el cas que només hi hagués un sol gat, també és recomanable una safata suplementària en un indret apartat de la primera.
• -          La safata ha de ser de unes dimensions grans o suficients perque l’animal es trobi a gust en el moment de la micció. Ha d’estar col·locada en un indret tranquil de la casa, sense sorolls i allunyada d’on el gat menja i beu.
• -          Utilitzar sorres absorbents que retinguin l’orina i a poder ser aglomerants que fan una bola compactada amb l’orina fàcil d’extreure i netejar. Evitar l’us de sorres més senzilles que dipositen l’orina al fons de la safata i de les que fan pols, ja que aquesta li és molesta al gat.
• -          Neteja a diari dels excrements i de l’orina formada. La sorra ha d’estar cada dia neta. Si deixem acumular molta brutícia, al gat no li agrada.
• -          Quan camviem la totalitat de la sorra i posem de nova, és moment de netejar la safata. Evitar l’us de productes amoniacals i llexius ja que deixen olors que li són desagradables al gat.

Existeixen al mercat productes a base de feromones, detectats només pel gat, i que provoquen relaxació a l’animal. És una sol·lució en casos que la micció sigui produïda per estrés.

L’alimentació juga un paper molt important i pot ajudar en molts casos com a curació o preventiu. L’us diari de menjar humit tipus llaunes facilita la dil·lució de l’orina. El pinso ha de ser tal que ajudi a la prevenció i formació de cristalls en l’orina, sobretot d’estruvita i oxalat. Avui en dia molts pinsos de gamma mitja o alta els incorporen com a base a l’alimentació.

Alimentació de prescripció (segona part)

Pels gossos i gats que pateixen trastorns digestius també disposen d’una gamma d’alimentació específica per a aquests problemes, tant siguin aguts com crònics. Les patologies més freqüents són els vòmits i les diarrees, però en podem trobar altres com la maldigestió, la intolerància alimentària o la colitis. La composició sol ser a base d’una combinació de proteïnes molt digestibles, prebiòtics, arròs i olis de peix, per tal de restablir la salut digestiva. En casos de pancreatitis exocrines hi ha les dietes baixes en greixos per optimitzar la funció digestiva. Si existeix estrenyiment o constipació, les dietes afegeixen una aportació en fibra insoluble que ajuden a millorar la motilitat del colon.

Per a les malalties hepàtiques com l’hepatitis crònica o la insuficiència hepàtica, l’alimentació pot ser una gran eina per a controlar-les. Incorporen proteïnes vegetals d’alta digestibilitat com la soja i antioxidants que retarden la degradació dels hepatòcits. Aporten L-carnitina que fomenta el catabolisme dels greixos i evitar així el de les proteïnes. Una peculiaritat d’aquests pinsos és el baix nivell de coure, ja que aquest mineral pot provocar toxicitat i hepatopatia en determinats gossos.

Molts animals, tant felins com canins poden presentar patologies del tracte urinari inferior (bufeta i uretra) o problemes en la micció. La patologia més habitual és la urolitiasis o formació de càlculs o cristalls. Poden ser de naturalesa ben diferent com de struvita, cistina, urat o oxalat. El pinso pot ajudar a dissoldre els cristalls i evitar-ne la formació de nous. Altres patologies urinàries indicades són les cistitis i inflamacions. Solen tenir uns nivells més alts de sal per provocar beure més aigua i forçar la diüresi.

La insuficiència cardíaca congestiva afecta principalment a animals de races petites o d’edat avançada. L’alimentació juga un paper molt important en la salut de l’animal i de la funció cardíaca. Els polifenols contribueixen a la vasodilatació i neutralitzen els radicals lliures. La L-carnitina i taurina són essencials per a la funció cardíaca del miòcits i fomenten la contractilitat del cor. Són baixos en sodi per reduir la càrrega cardíaca i evitar la hipertensió. Són de gran palatabilitat ja que els pacients presenten apatia.

Els animals convalescents o de necessitats especials tenen en el mercat dietes de recuperació. Estarien indicades en molts casos com l’anorèxia o la malnutrició, cures intensives o post-quirúrgiques, alimentació forçada o gestació. Aporten una alta densitat energètica, proteïnes d’alta qualitat i un complex d’antioxidants que reforcen el sistema immunitari.

Finalment parlarem de les dietes pels problemes dermatològics. Aquí ens entrarien malalties com les al·lèrgies, atòpies, picors, caiguda de pèl, entre altres. Aquests pinsos són una bona ajuda per aquestes patologies, ja que tot i que no curen, poden ajudar molt a pal·liar la simptomatologia i la qualitat de vida de l’animal. Estan compostos per proteïnes animals i vegetals no habituals en els pinsos convencionals com de corder, peix, ànec, soja i arròs. A més aquestes proteïnes són hidrolitzades per a reduir l’efecte allergen. Són enriquits amb olis omega 3 i 6 que ajuden a disminuir la inflamació dèrmica i reforçar la pell. En ocasions aquestes dietes es poden també utilitzar en al·lèrgies o intoleràncies alimentàries.

Alimentació de prescripció (primera part)

Moltes patologies dels gossos i dels gats, generalment cròniques, requereixen de medicació. Avui en dia, l’avenç de la medicina ha permès que moltes d’aquestes patologies puguin tractar-se o prevenir-se d’una forma molt més còmoda per part del propietari i evitar haver de donar cada dia la medicació a l’animal. Els pinsos de prescripció han estat creats per ajudar a curar, prevenir o pal·liar els símptomes d’una patologia i que la nostra mascota tingui una millor qualitat de vida. A partir d’una formulació amb ingredients de nutrients específics, l’alimentació de prescripció actua de manera com si fos medicament. Problemes com la insuficiència renal o cardíaca, l’osteoartrosi, la diabetis mellitus o la urolitiasis poden ser controlades mitjançant les dietes. Això no vol dir que en alguns casos l’animal no hagi de prendre la seva pròpia medicació.

Els pinsos per a problemes d’osteoartrosi ajuden a mantenir la mobilitat i a reforçar les articulacions. Contenen precursors de cartílag i són enriquits amb omega 3 i 6 que ajuden a desinflamar. El contingut calòric es moderat per a mantenir un pes òptim.

Pels animals que pateixen malalties renals com la insuficiència renal crònica també se’ls pot donar una alimentació específica. Aquest menjar aporta una quantitat molt baixa de fòsfor ja que aquest mineral por empitjorar la funció renal. Conté flavanols que provoquen dos efectes principalment: alenteixen el procés oxidatiu i la perfusió renal. Una quantitat més elevada de fibra per impedir l’absorció de substàncies tòxiques pel ronyó. I finalment aporten àcids grassos de cadena llarga omega 3 com a acció antiinflamatòria.

La diabetis mellitus és també una de les malalties que es poden controlar mitjançant l’alimentació. En molts casos, però, els animals malalts requereixen també l’administració d’insulina. El pinsos pel control de la diabetis provoquen una disminució de l’aportació glucídica que permet reduir la glucèmia postprandial. Incorpora cereals amb un índex glucèmic baix com el blat de moro que també afavoreix la glucèmia postprandial. Aporten un percentatge major de fibres alimentàries que alenteixen la digestió a l’intestí prim i millora el control de l’absorció dels glúcids.

Per als animals obesos, amb sobrepès o amb predisposició a guanyar pes (esterilitzats, predisposició racial) podem controlar la condició corporal amb la dieta. No convé donar extres o de “picar” per no trencar la fórmula alimentària. Aquest pinso és ric en proteïnes i amb L-carnitina. Conté cereals de baix índex glucèmic, com l’ordi o panís. Són reforçats amb condroïtina sulfat i glucosamina que ajuden a mantenir la mobilitat de les articulacions. Finalment contenen un complex d’antioxidants que reforcen el sistema immunitari i prevenen els efectes relacionats amb l’envelliment.

Preguntes i respostes sobre els nostres gats, gossos i animals de companyia en relació al COVID-19

Els animals són les víctimes colaterals de la malaltia de les persones

El paper de les mascotes en la COVID-19 és insignificant: ens reiterem en el nostre missatge de calma

És molt important reforçar que el paper que juguen les mascotes en l’epidemiologia de la COVID-19 és insignificant. Fins ara, no tenim cap evidència que hi hagi una transmissió dels animals a les persones.

Per tal d’aclarir dubtes i oferir la informació més acurada i veraç possible, el veterinari, catedràtic de la UAB i investigador de IRTA-CReSA, Joaquim Segalés respon a una sèrie de dubtes i preguntes.

Moltes informacions que han sortit a dia d’avui als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, en referència a algunes investigacions científiques, poden desencadenar que algú pensi que els gats poden infectar les persones. I no, amb les dades que tenim, els gats no poden infectar les persones. Els gats, més aviat són les víctimes colaterals de la malaltia de les persones.

 

Com es pot infectar un gat?

Per a què un gat s’infecti, s’han de donar unes circumstàncies molt concretes. Hem de tenir una persona infectada amb malaltia clínica que pugui excretar una quantitat important de virus i tenir un contacte molt proper amb aquest gat. Tot i que es donés aquest escenari, tampoc sabem si efectivament els gats s’acabarien infectant ni en quina freqüència.

 Cal prendre precaucions addicionals?

Les mateixes que s’han dit des d’un inici: mesures bàsiques d’higiene i d’un cert distanciament. Aquestes serien més que suficients. Si hi ha persones amb simptomatologia clínica de tipus respiratòria, l’ideal és que no tingui contacte amb la seva mascota. I si durant un determinat període de temps aquesta mascota la pot cuidar un familiar o una altra persona, molt millor. Així s’evita la potencial eventualitat d’exposar el virus al gat.

Aquestes investigacions científiques justificarien un abandonament?

En cap cas. Sentir que hi ha abandonaments, seria la notícia més trista i injustificada que es pot donar. Les investigacions realitzades suggereixen que el gat és susceptible a la infecció, però quan s’infecta amb una dosi vírica molt elevada. A més, la possibilitat de transmissió de gat a gat, fet que s’ha estudiat en aquest treball científic, és molt limitada.

Per tant, és altament improbable que un gat, tot i estar infectat, pugui arribar a ser un problema per les persones. Més aviat seria al revés. Així que si prenem unes mesures mínimes de distanciament i d’higiene no hem de tenir cap problema en tenir una mascota i gaudir-la com hem fet sempre.

 Sobre el tigre del Bronx

S’ha sabut que un dels cuidadors del tigre presentava simptomatologia clínica compatible amb la COVID-19. Per tant, es pensa que el felí va ser, de nou, una víctima colateral del cuidador. Seria l’equivalent a una zoonosis reversa. Sempre entenem la zoonosi la transmissió de l’animal a la persona i aquí és a la inversa,la transmissió és de la persona a l’animal.

 Els gats: un model per desenvolupar vacunes

La lectura que es fa de les dades disponibles, que encara són molt limitades, és que probablement els felins (i potser va més enllà del gat o el tigre) sembla ser que són més susceptibles que altres espècies animals al SARS-CoV-2. Per tant, els gats podrien arribar a ser un model útil per tal de testar l’eficàcia de vacunes i antivírics.

 

Què es desprèn de l’estudi de l’Institut d’Investigació Veterinària de Harbin?

Aquest estudi desenvolupat a la Xina va inocular amb el SARS-CoV-2 en gossos, porcs, gallines, ànecs, gats i fures. En una infecció experimental, normalment s’utilitzen dosis molt elevades de virus, que habitualment no es correspondrien en una situació d’exposició natural, ja que es vol assegurar la susceptibilitat de l’hoste corresponent.

 Es va observar que porcs, ànecs i pollastres no eren susceptibles a la infecció del virus. Els gossos va resultar que sí que podien ser susceptibles, ja que dos d’ells es van acabar seroconvertint, però replicaven molt limitadament el virus. Finalment van veure que gats i fures sí són susceptibles al virus, que el podien replicar i excretar i, fins i tot, ser capaços d’infectar un animal que tinguin en contacte, encara que també de forma molt limitada.

 Experiment al laboratori versus realitat

Com dèiem, en un experiment es fa servir una quantitat de dosis vírica infectiva molt elevada. En els casos quotidians, com el cas del gat belga o altres casos similars, l’animal ha estat exposat a les secrecions d’un pacient de la COVID-19, i són quantitats habitualment molt inferiors a la dosi infectiva que s’utilitza en una infecció experimental. Per tant, queda relativament clar: els gats suporten replicació vírica, però jugarien un paper negligible en la transmissió de la malaltia. Repetim: els gats són víctimes colaterals.

Podem basar els comentaris en un o dos estudis científics?

No, necessitem molta més informació. Ara mateix, estem basant una sèrie de comentaris en un sol estudi científic, o en dos, i la ciència necessita molt més camí. Necessita veure que un fet es dóna no només en un experiment, sinó sistemàticament en un conjunt d’experiments, i que aquest fet és reproduïble no només una vegada, si no múltiples vegades.

 

Podem mantenir la calma?

La presència mínima detectada del SARS-CoV-2 en animals ens permet confirmar que no hi ha cap risc en la convivència amb els animals i, en concret, amb els gats. Amb les recomanacions de distanciament i d’higiene hauria de ser suficient com per assegurar que no transmetem la infecció a l’animal.

 

Recomanacions pels propietaris de mascotes:

• Rentar-se les mans abans i després de tocar l’animal.

• Netejar els coixinets dels gossos després de passejar-los i els dels gats si surten

al carrer.

• Evitar que els gats surtin a l’exterior.

Si la persona presenta símptomes de tipologia respiratòria i/o és positiva en COVID-19

l’ideal seria que algú altre es fes càrrec de l’animal. Si ningú ho pot fer, caldrà:

• Mantenir un cert distanciament amb l’animal i evitar que l’animal entri en

contacte amb altres persones i/o animals.

• Extremar la higiene de les mans abans i després de tocar l’animal i utilitzar

mascareta.

• Si l’animal ha d’anar al veterinari, demanar a alguna persona sana que li porti. En tot cas, avisar telefònicament abans de desplaçar-se i explicar la situació perquè el veterinari pugui prendre les mesures pertinents.

• Si ni la persona positiva, ni ningú altre, pot tenir cura de la seva mascota s’ha de

posar en contacte amb l’administració per la correcta gestió de l’animal.

 

Des dels Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, els quatre Col·legis Oficials de Veterinaris, el Departament de Salut i el Centre de Recerca de Salut Animal IRTA-CReSA i Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona podem afirmar:

·         No hi ha evidència científica de que els gats transmetin el SARS-CoV-2 a les persones.

·         Els casos notificats d’animals positius ho eren perquè s’havien contagiat dels seus cuidadors o propietaris, els quals patien la COVID-19. La simptomatologia dels animals era lleu. Els estudis experimentals demostren una capacitat limitada d’infectar uns animals als altres.

·         La gent pot continuar convivint i gaudint de les seves mascotes amb tranquil·litat i amb les precaucions d’higiene necessàries durant aquest període de confinament.

Malalties transmeses per vectors

Els gossos poden patir diverses malalties infeccioses transmeses per vectors. Anomenem  vectors a l’organisme invertebrat que pot transmetre agents infecciosos d’un animal infectat a un animal sa. Els principals vectors són els mosquits, les mosques, les puces i les paparres, que transmeten malalties infeccioses d’un gos malalt a un de sa.

Transmeses per mosquits

Leishmaniosi: és una malaltia malauradament molt coneguda per la seva afectació a molts gossos. Es transmet pel mosquit del gènere Flebotom, d’aquí que comunament se l’anomeni la malaltia del mosquit. Pot causar lesions cutànies, afectacions renals i hematopoètiques provocant en molts casos la mort de l’animal. La simptomatologia de la leishmaniosi, però, és molt variada.

Dirofilariosi: Aquesta malaltia també és transmesa per un mosquit però en aquest cas del gènere Culex. Les filàries són uns nematodes, és a dir cucs dels que anomenen rodons. La dirofilariosi canina provocada per Dirofilaria immitis és coneguda com el cuc del cor, ja que les formes adultes del cuc s’allotgen al sistema circulatori i al cor del gos, provocant problemes cardiorespiratoris arribant a produir la mort de l’animal.

Transmeses per mosques

Thelaziosi: o malaltia del cuc de l’ull, és una patologia causada per nematodes del gènere Thelazia. És transmesa per mosques dípteres. Observem petits cucs a la superficie de l’ull provocant irritació, conjuntivitis, blefaritis i picor.

Transmeses per paparres

Erlichiosi canina: es transmet per la picada de la paparra. La simptomatologia sol ser de febre, mucoses pàl·lides, anèmia, augment dels ganglis limfàtics, anorèxia, pèrdua de pes i augment de la mida de la melsa. Sol provocar signes hemorràgics com petèquies a la pell o pèrdua de sang pel nas.

Rickettsiosi: El símptoma més característic és la febre. A més, pot provocar letargia, anorèxia, limfadenopatia i signes neurològics.

Borreliosi: o malaltia de Lyme és una malaltia infecciosa provocada per l’espiroqueta Borrelia burgdoferi i transmesa per paparres del gènere Ixodes. Els signes clínics són coixesa, febre i malaltia hepàtica.

Babesiosi: és una malaltia produïda per diversos tipus de protozous que infecten els eritròcits i es transmeten per la picada d’una paparra. Els signes clínics són febre, letargia, anorèxia, anèmia i mucoses pàl·lides. Casos més greus observem orina amb sang, icterícia i augment de la mida de la melsa.

Hepatozoonosi: a diferencia de les anteriors, no es transmet per la picada sinó per la ingestió d’una paparra. Els signes clínics són febre, anèmia i dolor muscular.

Transmeses per puces

Dipilidiosi: és una malaltia provocada per l’helmint Dipylidium caninum. Aquest cuc del tipus pla, s’adquireix per la ingesta d’una puça. No sol provocar signes clínics excepte casos d’animals molt parasitats. En moltes ocasions podem observar aquests cucs als excrements del gos.

Totes aquestes malalties vectorials les trobarem principalment a la primavera i l’estiu. La millor manera d’evitar que el nostre gos agafi aquestes malalties infeccioses és evitant que entri en contacte amb els vectors utilitzant productes antiparasitaris com els collars o pipetes. És important dir que moltes d’aquestes malalties són zoonosis o transmisibles a l’home, però a l’igual que els gossos, ha de ser per picada o ingesta d’aquests vectors.

Els nòduls mamaris a la gossa i la gata

Una de les patologies relativament freqüent de les femelles són els nòduls mamaris. En primer lloc cal dir que un nòdul mamari no sempre és sinònim de tumoració ni de malignitat. Existeixen moltes formes de presentación i de naturalesa. Davant l’aparició d’un nòdul mamari cal explorar bé la seva forma, la mida, la distribució i la consistència.

Els nòduls poden ser solitaris o múltiples, uniformes o irregulars, adherits o ben delimitats, i de creixement ràpid o lent. Podem trobar-nos davant d’una mastitis, un gangli, un nòdul de greix o una tumoració, entre altres.

L’aparició de nòduls mamaris a la femella, tan sigui la gossa com la gata, sol tenir una presentació a una edat a partir del 7 o 9 anys de vida. Hi havia el tòpic que l’aparició de nòduls mamaris tenia relació amb el fet de si una femella havia criat o no, però el cert és que no existeix cap relació amb el fet d’una gestació per l’aparició de nòduls mamaris. El que està demostrat és que l’ús d’anticonceptius per la inhibició del zel de les femelles, tant en forma de comprimits via oral com injectable, augmenta el risc d’aparició de nòduls mamaris que solen ser tumorals. Un altre fet demostrat és la disminució del risc quan la femella ha estat esterilitzada, i a una edat més primerenca, encara disminueix més el risc.

La gran majoria de les vegades, els nòduls mamaris de les femelles solen ser de tipus tumorals. N’hi ha de benignes i malignes. Existeixen criteris per a poder pensar en la naturalesa del tumor, però és la biopsia la que realment ens dirà el tipus de neoplàsia en què ens troben i el seu pronòstic. Molts tumors mamaris solen provocar metàstasi a nivell pulmonar o ossi.

En tots els casos de nòduls mamaris, el tractament sempre és quirúrgic. Altres tractaments mèdics poden ajudar en alguns casos, però difícilment la seva desaparició. Cal tenir present que tot i la seva extirpació quirúrgica, en molts casos existeix un alt risc de recidives.

A partir d’una certa d’edat en les gosses i les gates cal explorar la glàndula mamària per a detectar la presència d’algun nòdul mamari. Per petit que sigui, el més convenient és la seva extirpació quirúrgica al més aviat possible.