dissabte, 18 de juliol de 2015

El nostre comportament inadequat

La paraula clau és EMPATIA. “Identificació mental i afectiva d'un subjecte amb l'estat d'ànim d'un altre”, la capacitat per posar-nos al seu lloc. 
Creiem que la relació que tenim amb un gos amb qui convivim és correcta perquè sempre hem actuat així i no hem tingut mai cap problema, per tant “ha de ser la correcta”. Però, ja que disposem de la capacitat de fer-ho, hauríem de posar-nos al seu lloc i intentar comprendre com se sent realment.

EL DIA A DIA
“el meu gos viu com un rei, té un gran terreny on pot córrer i jugar, no fa falta que el tregui a passejar”. Posem-nos al seu lloc. Què faríem si visquéssim en un tancat enorme però d'on no en podem sortir i estem gairebé sempre sols. Quant trigaríem a emmalaltir físicament i mental? Com reaccionaríem davant una visita inesperada? sabríem relacionar-nos amb la resta de persones, olors, sons? Seríem capaços, si més no, d'aconseguir escoltar un “tranquil, no passa res”? Quin seria el nostre nivell de por o d'alerta? El nostre amic ha de sortir a passejar per descobrir olors, llocs, i sense anar enganxats al nostre genoll tota l'estona. És el seu passeig. Deixem que olori, que observi, que busqui, grati el terra... només hauria d'anar lligat en zones urbanes, mentre ens dirigim cap a la zona de joc.

CARÍCIES I MANIPULACIÓ
“Acaricio al meu gos quan, on, i si jo vull, i ell ho accepta perquè li agrada”. Si estàs conforme amb aquesta afirmació, pensa i posa't al seu lloc… Ni tan sols de la persona que més estimem ens vénen de gust carícies a qualsevol moment, i encara menys si acompanyen un “va, relaxa't” quan s'està neguitós.

“això li encanta”. Aquesta és una de les afirmacions més perilloses si realment no sabem llegir el missatge de resposta caní, i una de les quals acaba per respectar-los menys. Hem d'informar-nos i aconseguir reconèixer el llenguatge dels gossos: ELS SENYALS DE CALMA, la forma que tenen de comunicar-se entre ells i cap a nosaltres. És el llenguatge universal caní, amb el qual es calmen a si mateixos, transmeten calma, fan que uns i altres se sentin més segurs i sàpiguen les seves intencions, permet un ambient harmònic entre ells, i evita baralles. Aprenem-los observant com actuen quan es relacionen! Quins gestos fan! (es llepa el musell? badalla? es gira de costat, remena la cua, olora el terra, camina a poc a poc? mira de reüll? tot això són senyals que fan entendre's entre ells per dir: Ei, sóc pacífic i vinc en so de pau) Per això es diuen Senyals de calma, perquè designen "calma" (sigui cap a un gos, persona o altres). 
CORRECCIONS
Moltes relacions canina-humana recorden això: “Va, segueix llegint, no, més a poc a poc, espera, t'has saltat una paraula, posa l'esquena recta, així t'hi deixaràs els ulls, ttxxt!, ehh, no et mosseguis les ungles, no creuis les cames, que t'he dit que posis recta l'esquena, és que no escoltes, que t'he dit que així no!, no giris el cap, llegeix més ràpid, però relaxa't que no t'estic dient res dolent, fes-me cas d'una vegada, ets molt desobedient"… Això seria l'equivalent a les “correccions” que se'ls fa habitualment als gossos. Com hem vist, incomoden i molt. No som conscients de tot el mal psicològic que podem causar al nostre amic amb les correccions, quan som nosaltres els que no entenem el SEU llenguatge.
Com aprèn un gos a no orinar-se a dins de casa? oblida't de donar ordes, renyar-lo o picar-lo amb un diari! (què faríem amb un nadó que fa pipi fora dels bolquers? pensem-hi). Amb paciència, al principi haurem de treure'l a passejar sovint, i animar-lo cada cop que faci pipi o caca a la zona correcta (pipican o sorral adequat, o allà on creguem). Ells aprenen per costum. Si els treiem sovint i ens esperem a la Zona Zero fins que faci pipi/caca, al final ell mateix aguantarà fins ser allà per fer-ho.

ORDRES
“Vine! seu! quiet!" A simple vista pot ser necessari en certs moments, però com ho han après? Imagina't una persona que t'assegui per la força alhora que et diu "seu!". És agradable? Ho seria que aquesta persona et tornés a dir seu? I una altra vegada? Ara fes que t'ho demanin de forma amable, per favor i que et donin les gràcies. Quin canvi! Una ordre es pot usar per moments puntuals d'advertència (per exemple si passa un cotxe (Quiet!) o si hem de tornar cap a casa (Vine!), com a avís), no es pot usar per fer-li la traveta al dia a dia del nostre company (tot i havent-ho après de forma amable), hem d'enendre que no és ètic abusar de la "nostra autoritat" per fer-li fer ximpleries que no porten enlloc (donar la poteta, tombar-se, voltar a esquerra o dreta, aguantar-se de dues potes, etc..) amb quina finalitat ho fem? per fer-nos més gràcia? per demostrar que és capaç d'obeïr-nos?. Ells no són la nostra joguina, són els nostres amics.
· És necessari portar collar? N'hi ha de diversos tipus, (fins i tot per torturar-los! els d'ofeg o amb punxes!). Ens resultaria còmode passejar sempre lligats? I si a més ens ofeguem, punxem o electrocutem? hi ha arnesos de totes mides per anar de passeig que agafen tot el cos, sense haver de sentir la pressió al coll.
· Voldríem passejar sempre en els mateixos llocs, veient les mateixes coses, i la mateixa gent? ...no.
· O al contrari, no sempre els gossos han de fer running! un passeig no sempre ha de ser una cursa d'agility! Observem què ens demana! ens demana passeig tranquil o ens demana córrer, o ens demana jugar?
· És necessari que "ens obeeixin" sota pena de càstigs, cops, “tocs”? o simplement, per l'hàbit del joc?
· Com ens sentiríem davant la incomprensió del nostre llenguatge per part dels altres?

Aprenem amb ells, que són uns mestres exemplars. Si més no, es mereixen una miqueta més d'EMPATIA per part nostra.
Xè, Ref. de Simiperrohablara.com