El zel en gates i gosses

GATA

Al voltant dels 6 mesos, arriba a la maduresa sexual.
El zel es regeix per cicles estacionals, la primavera (març) i la tardor (octubre), i el primer varia en funció de la temperatura ambiental i de la presència d'altres gats.

Fases:
1- Proestre: (1-3 dies) canvi de caràcter. Mèus més aguts i curts de l'habitual, no té gana i és insinuant amb els mascles, però no es deixa muntar.
2- Estre: (4-6 dies) Es mostra receptiva amb el mascle. (10-14 dies si no hi ha munta). Mèus escandalosos i canvis evidents de conducta.
3- Metaestre: (24 hores) rebutja amb agressivitat l'acostament de mascles que pretenen muntar-la.

4- Anestre: declivi sexual fins al proper zel

- No hi ha pèrdua de sang però moltes femelles marquen el territori amb orina, com els mascles.

- No hi ha menopàusia. Tenen el zel tota la vida (menys si s'esterilitza, òbviament)

Existeix l'administració d'hormones per evitar-li el zel, però tenen efectes greus per a la salut, com el risc de desenvolupar tumors de mama o infeccions en l'úter.

Es recomana sempre l'esterilització abans de l'any, que evita, a banda d'embaraços no desitjats, el comportament inadequat per la convivència com els mèus escandalosos i, sovint, l'agressivitat.

GOSSA

El primer zel, en races petites és entre 6 i 8 mesos d'edat i en races grans cap als 12 mesos.
És cada 6-8 mesos, i durant tota la vida (menys si s'esterilitza)

Fases:

1- Poestre: (7-10 dies) s'infla la vulva i hi ha pèrdues de sang. Secreta feromones que atreuen mascles, però encara els rebutja.

2- Estre: (5-15 dies) després d'ovulació, la vulva segueix inflada però disminueixen les pèrdues. Ja accepta al mascle.

3- Metaestre: (110-140 dies) rebuig d'un nou acoblament. Període de gestació, part i lactància. Les mames prominents, amb secreció de llet a l'etapa final.

4- Anestre: període de descans sexual.

 - mai no s'han de separar un mascle i una femella acoplats (després de l'acte queden enganxats almenys 15 minuts) si se'ls separa per força podrien patir lesions internes severes.

- Els riscos de gestació en edat avançada (a partir dels 7 anys) poden ser mortals.

El Zel Anormal

- Impuberisme: Si mai no ha tingut el zel, es notaran símptomes evidents com nanisme, primesa, trastorns cutanis. Recomanem l'esterilització després del primer zel (que no vol dir després del primer part, com antigament es deia)

- Hiposexualitat: Té cicles sexuals però es fan cada vegada més tènues i fins absents. L'obesitat és un dels seus principals símptomes. En aquest cas la gossa sol ser infèrtil.

- Hipersexualitat: és molt rar, es produeix un escurçament de l'interval entre els estros. La femella és infèrtil i presenta trastorns del comportament.

Retard

Consultem al veterinari si la nostra amiga té més d'1 any (races petites) o més de 2 anys (races grans) sense que hagi tingut el primer zel. És important saber si el retard va acompanyat d'un problema real d'esterilitat o si es pot corregir mèdicament. També podria ser que no ens haguem adonat de les pèrdues, perquè n'hi ha que elles soles es netegen, o que haguem fet cas omís del comportament típic del zel, per desconeixement.

Xè

Els gats. Les olors i les marques

Els gats tenen un complicat sistema de comportament social que s'ha mantingut malgrat les influències de la domesticació. La comunicació és un element vital en la interacció entre aquests animals, i un dels mitjans és el sentit de l'olfacte. Contra la tendència a pensar que són molt independents, els gats també són animals molt sociables i s'organitzen en comunitats jeràrquiques estructurades. Tots ells presenten glàndules especials a les seves galtes, a la barbeta, al morro, en les potes i a la base de la cua, prop de l'anus, i l'olor que deixen aquestes glàndules la utilitzen com a forma de comunicació i per donar informació sobre si mateixos i obtenir-la d'altres felins.

Identitat de grup

Quan els gats es troben, s’oloren el cap o l'anus. Les glàndules més importants es troben en aquestes zones i contenen informació sobre el seu estatus social i sexual. Dins d'una comunitat, els gats es freguen els seus caps, les seves galtes i els seus costats mútuament perquè s'uneixin les olors i es creï una olor distintiva per a tot el grup. Això indicarà als altres gats que és membre d'una determinada colònia o família.

Els gats també es freguen la zona propera al morro contra altres objectes, fent ús de les glàndules sebàcees. Es tracta d'una resposta al rastre d'un altre gat o al del seu amic humà, per identificar-s'hi.
Tenint en compte que els gats són coneguts per la seva meticulositat, resulta estrany trobar femta no enterrada. Si això passa no és cap accident. Els gats mascles les deixen en el límit dels seus territoris com a senyal indicatiu per a altres gats que aquest és el seu espai i han de mantenir-se allunyats. O sigui que si tenim dos gats, el millor que podem fer és tenir dues safates amb sorra, i si pot ser dues menjadores.

Xè

Socialització canina

Per què el meu amic no tolera els altres gossos? 

Simplement per la poca socialització en època de cadell

El gos ha de romandre amb la seva mare i amb els seus germans com a mínim uns dos mesos… Un cadell juga amb els seus germans, els llepa o mossega, també li mosseguen… aprèn a relacionar-se… perd la por i és capaç de valorar les “repercussions” dels seus actes (per exemple que una mossegada fa mal, tant si la rep com si la fa). El cadell ha de jugar amb altres gossos, mascles i femelles; de molt jovenet n'ha de conèixer de totes les grandàries i caràcters… hem de facilitar els contactes i supervisar-los: és lògic que hi hagi grunyits, intents de baralla…
però per intentar evitar els conflictes, el que provoquem són futurs problemes de comportament, ja que no deixem que aprenguin els seus Senyals de Calma, tan essencials com el nostre: Bon dia, gràcies, disculpi, perdoni, etc..
Quan reben el primer impacte de l'exterior aprenen a conèixer altres realitats, sorolls diversos i infinitat d'olors. Però sobretot, la socialització és un procés continu que hem de reforçar durant tota la seva vida. 

El meu amic ja és un gos adult

Si el nostre amic ja és adult i té la sort de sortir tots els dies al parc per conèixer i jugar amb altres gossos, fantastic! Però hem de recordar que quan ja reconeix una sèrie de persones i un cert número de gossos, també és probable que no n'accepti de nous.

Per mantenir-lo socialitzat amb d'altres, hem de seguir canviant els seus costums i trencar rutines:
- triar sovint rutes diferents
- convidar gent (amics, familiars i de diferents edats) a casa
- visitar nous parcs de gossos.

Altres gossos
Cal tenir en compte que un gos ben socialitzat pot seguir tenint les seves preferències a l'hora de relacionar-se amb gossos desconeguts: no tots els gossos li poden caure bé com les persones tampoc ens portem bé amb totes les que coneixem.
No obstant això, la socialització assegura que un gos tingui l'astúcia social necessària per interactuar de manera agradable i respectuosa amb gossos desconeguts i pugui resoldre les discussions sense fer-se mal recíproc. Són els anomanats Senyals de Calma, que s'aprenen de la convivència amb altres gossos, per tant, només és qüestió de paciència, temps i dedicació.

Altres animals
Fins i tot si el nostre amic no conviu amb cap altre animal (no humà), se'n trobarà al llarg de la seva vida. Alguns de més freqüents com gats, ocells, peixos, etc. o menys comuns com ara conills, gallines, ovelles, cavalls, etc. Si reservem un temps a socialitzar-lo amb animals de totes les grandàries i formes, millorarà considerablement les possibilitats que accepti la presència fins i tot d'algun altre animal desconegut, sense tenir-li por.

L'objectiu principal en la socialització amb altres animals és mantenir-los a ambdós segurs i còmodes amb la presència de l'altre. Hem de tenir en compte que poden ser fàcilment considerats presa/predador, i ens interessa que es considerin amics. Així que hem d'utilitzar una combinació de gestió, supervisió i socialització, i sobretot paciència. Pot ser útil al principi que s'exposi només l'olor de l'altre animal, a continuació es poden veure l'un a l'altre des de darrere d'una tanca o gàbia, assegurant-se de proporcionar elogis, carícies i premis a canvi d'un comportament tranquil i no reactiu.
Amb el temps i basant-se en reforços positius enfront de l'aparició de l'altre animal, la majoria dels gossos aprenen a tolerar a altres animals i conviuen perfectament en harmonia.

Xè

Potser també t'interessa: 

Senyals de Calma 

El llenguatge dels gossos

La rajada sense mascle Alfa

La Revetlla canina de Sant Joan

Els petards NO SÓN AGRADABLES.
L'oïda del nostre amic és molt més fina que la nostra (molts animals moren en dies de celebracions per atacs de cor i estrès, no només gossos i gats, sinó ocells i petits mamífers).
El més recomanable per evitar el patiment del nostre amic és evitar que n'hi hagi. Si això no fos possible (perquè vivim en una ciutat i no sempre podem marxar) és acostumar-lo durant una temporada a sentir sorolls, des de cops lleugers que el sorprenguin (un aplauminent) repetitius, fins cada cop més forts, sense que s'hagi d'alterar.

Però si ha arribat Sant Joan i no hem tingut temps de fer-ho, cal minimitzar l’ansietat del nostre amic, ja que el soroll dels petards pot alterar el comportament del gos i provocar que intenti escapar-se (encara que no ho hagi intentat mai abans).

1. L'hauríem de deixar en una habitació amb música tranquil·la, el més apartada possible del soroll exterior; sobretot on hi hagi algun raconet fosc i petit on poder-se amagar i sentir-se més segur. Però sense aïllar-lo. Que vegi que pot sortir-ne sempre que vulgui (un transportin sense porta, per exemple) On? Si l’animal ja ha sel·leccionat un lloc de la casa on amagar-se, aprofitarem aquest lloc per posar el transportin. És molt important no obligar al gos a entrar-hi en cap circumstància. i mai no l'hem de treure encara que hagin passat hores i segueixi dins. Sempre ha de sortir per pròpia voluntat.

2. Procurem no treure el gos a passejar durant la nit de revetlla. En cas d’haver-lo de treure en aquesta franja horària, portem-lo sempre lligat amb una corretja curta, perquè camini al nostre costat.

3. Si som amb ell durant la festa, deixem un espai on el nostre amic pugui amagar-se i fem com si no passés res, mai no hem d’obligar-lo a sortir del seu amagatall. En aquest moment és el seu únic refugi. Actuem amb serenitat, no castiguem al nostre amic sigui quin sigui el seu comportament, i no l'acariciem per intentar tranquilitzar-lo, ja que sense voler estem reforçant la conducta. Només necessita la nostra presència, i la nostra calma. Tampoc no podem pretendre que si nosaltres ens espantem i/o cridem quan se sent un petard, ell estigui relaxat. Nosaltres li mostrem amb la nostra energia i naturalitat que no passa res.

4. Per gossos amb un quadre més sever de pànic recomanem que els eviteu decididament. És molt important que NO mediquem el nostre amic amb tranquil·litzants humans ni li donem cap pastilla sense consultar-ho amb el Centre Veterinari. Les pastilles que ens ofereixen sovint són sedants musculars, que eviten que el gos pugui moure's, però ell sent perfectament els sorolls, produint un estat d'angoixa i impotència per no poder-se moure amb agilitat. Així que no són gens recomanables.
Com sabem si el nostre amic no ha desenvolupat un quadre d’ansietat? Una reacció normal de por farà que l’animal s’espanti, s’amagui, o busqui la nostre atenció, i quan allò que li ha fet por ja no sigui present, tornarà a tenir una conducta normal en menys d’una hora. Si l’animal segueix amagat, o demanant la nostra atenció durant més temps, segurament l’animal estarà patint un quadre d’estrés i ansietat.

És convenient seguir aquests consells per intentar que el nostre amic passi millor aquesta nit ja que, per desgràcia, cada any augmenta el nombre de gossos perduts durant la nit de Sant Joan.

BONA REVETLLA (SI POT SER SENSE PETARDS)!

 Xè

Etologia canina

L'etologia és la branca de la biologia conductual que estudia el comportament natural dels animals, concentrant-se principalment en les conductes instintives.

A partir de la dècada dels 40, alguns científics van fixar-se en el llop com a model per estudiar les relacions en grups d'animals socials. Aquests estudis van donar origen a les teories de dominància i l'estatus "alfa" dels llops. Aquestes idees van ser adoptades pels ensinistradors canins, amb el supòsit que etologia canina era igual a etologia del llop.

Malauradament es van cometre dos errors en traslladar l'estudi de llops a l'ensinistrament de gossos:
1. Eren estudis d'interaccions en grups de llops formats en captivitat i a l'atzar, la conducta dels quals no corresponia a la de rajades formades naturalment en llibertat.
2. El gos fa tants milers d'anys que conviu amb l'humà que ha modificat i readaptat la seva conducta instintiva i el seu comportament.

La dominància en l'eduació canina

En l'ensinistrament caní es parla amb freqüència de jerarquies o dominància, "gos alfa" (gos dominant), càstig jeràrquic i coses similars. És comú que els problemes de conducta del gos s'associïn, equivocadament, amb la dominància: si el gos estira de la corretja és dominant, si puja al llit és dominant, si menja abans que nosaltres és dominant, si gruny o borda és dominant, etc.

La veritat és que les jerarquies no existeixen com a tals. En realitat són interaccions de cooperació i interrelació entre gossos, i no són estàtiques (no sempre "mana" el mateix) sinó dinàmiques, i normalment no es determinen per la força. Les úniques interaccions que solen derivar en lluita són les que tenen a veure amb l'accés a recursos limitats, com femelles en zel o menjar (i segons les circumstàncies).

Per tant, oblidem-nos del "gos alfa". No necessitem apel·lar a aquests conceptes erronis per educar el nostre amic. De fet, aquestes idees han causat més mal que bé en l'educació canina.

Podrem millorar la conducta del nostre amic controlant els recursos que són importants per a ell: el menjar, les joguines, els passejos, les carícies, etc.

Avui dia ja no s'usen les antigues "tècniques" de sotmetre el gos, particularment perilloses perquè podien provocar una reacció defensiva per part de l'animal, i a més arruïnaven la relació que hi havia entre gos-humà. Aquestes tècniques eren principalment de contacte (subjectar-lo fins que deixi d'oferir resistència; aixecar-lo per la grupa, arrossegar-lo o sacsar-lo, amorrar-lo a terra...). Si algú de la vella escola ens les suggereix, per favor, ignorem-les! El nostre amic no es mereix aquest maltractament.


El llenguatge corporal dels gossos
Aquest llenguatge és important perquè ens permet interpretar l'estat emocional del nostre amic, encara que només sigui de manera general.

Mostres d'estrès:
Si se sent estressat, confós o amenaçat, pot presentar alguna o diverses de les següents conductes:

- Gira el cap a un costat, evitant el contacte visual.
- No accepta premi.
- Es grata amb desfici.
- Es mossega a si mateix.
- Rosega objectes constantment.
- Es llepa el cos constantment.
- Llepa repetidament els seus llavis o nas.
- ensuma el sòl.
- Es queda immòbil o realitza moviments molt lents.
- Es gira panxa amunt.
- Badalla.
- es pixa de manera nerviosa.
- En mascles, erecció del penis sense motivació sexual.

Aquests no són els únics signes d'estrès i ansietat en gossos, però són els més comuns. I per descomptat, aquests signes depenen del context! Si acaba de menjar, potser no vol premi perquè està tip. O pot gratar-se perquè realment li pica alguna cosa, olora el terra perquè troba una olor interessant, rosega perquè està jugant, pixa perquè té ganes, etc. S'ha de contextualitzar, no pensem que el nostre amic és un desobedient si comença a gratar-se o a ensumar el terra quan el cridem. Potser ens està demanant que no ens estressem i que ens prenguem la situació amb més calma.

Potser també t'interessa: El llenguatge dels gossos

Els senyals de calma

 el nostre comportament inadequat
Educació Canina

Xè

Educació canina

Existeixen dos aspectes fonamentals en l'educació que generalment es donen per sobreentesos: la constància i la creació d'hàbits.

La constància permet crear pautes de conducta fortament arrelades, és a dir: hàbits. Per tant, per aconseguir que el nostre amic estigui ben educat (que no es llanci sobre la gent, que vingui quan el cridem, que romangui quiet quan toqui, que no bordi si no és el moment, etc), hem de ser constants durant les sessions d'educació i per sempre!

Un exemple de "mala constància": Quan som a casa l'hem ensenyat que si el cridem ell sempre ha de venir, però aquest exercici mai no l'hem posat en pràctica al carrer. Què pot passar? Un bon dia, portem el nostre amic al parc perquè jugui amb altres gossos. Quan volem tornar a casa, el cridem, i fins i tot li ensenyem el premi que hem usat per ensenyar-li a venir quan el cridem. No obstant això, ell ens ignora. Què ha passat? que en l'aprenentatge no hem estat constants, i ara l'hem cridat en una situació en la qual és molt improbable que ell faci cas perquè ja té un benefici molt més gran (jugar amb els altres gossos). Això ha reforçat la conducta d'ignorar el nostre crit/premi i l'ordre usat per cridar al nostre amic s'ha deteriorat. Una solució seria reededucar-lo en altres zones menys actives i fer que aquesta conducta es converteixi en un hàbit, abans de portar-lo al parc novament. Una altra manera és reforçar-lo mentre juga, o sigui donar-li el premi en cas que deixi de jugar amb els alres gossos, i deixar que hi torni (si d'entrada quan ve a buscar el permi ja el lliguem, preferirà no venir a buscar el premi).
És molt comú ensenyar-li alguna cosa i pensar que amb això ja n'hi ha prou, però perquè la nova conducta estigui completament establerta, és necessari que es converteixi en un hàbit. Per a això, fins que la conducta no estigui del tot establerta, hem d'evitar les situacions en què el nostre amic pogués desobeir d'entrada.

Els hàbits i l'ús del vàter
Per exemlpe: la nostra àvia té un gosset que viu al pati i poques vegades el treu a passeig. Així que, el gosset fa les seves necessitats sempre al pati, sobre el ciment. Un bon dia ens decidim que ja n'hi ha prou de tenir-lo tancat i el portem al parc. El gosset està feliç i gaudeix molt del passeig, però no fa pipi ni caca. Què ha passat? Doncs que totes i cadascuna de les vegades que el gosset necessitava un vàter, tenia el terra de ciment. O sigui, que fer les necessitats sobre el ciment ha estat una conducta constant per molt temps, i ha acabat convertint-se en un hàbit. Com que el gosset mai no havia fet les seves necessitats sobre altres superfícies (herba, terra), no les reconeix com a llocs adequats per dipositar els seus "residus". Encara que sembli un cas extrem, això ocorre amb molta freqüència (hi ha persones que també els passa que quan van d'acampada s'estrenyen).

Així que, assegurem-nos de crear bons hàbits, i ens estalviarem haver-ne de corregir de dolents.

Hi ha dues línies principals d'educació canina: la "tradicional" i la "positiva". 

L'ensinistrament caní tradicional està basat principalment en això: ensinistrar. Reforçar negativament i castigar. En aquest tipus d'educació canina predominen les correccions quan el gos no respon de la manera esperada. És més dur i coercitiu que l'educació positiva, tot i que aconsegueixi l'objectiu.
Per descomptat, realitzat incorrectament, cap dels dos tipus d'educació servirà. En aquest mètode tradicional, però, hem de tenir en compte que els cadells no tenen la mateixa capacitat d'atenció que els gossos adults i les eines de l'ensinistrament tradicional (collars d'ofeg i de pues, esprai disuasori d'aigua) poden ferir amb molta facilitat d'un cadell.

 

Per altra banda, l'educació canina positiva es basa principalment en el reforçament positiu per educar gossos (premis), encara que també utilitza altres mitjans com el càstig-negatiu (deixar de jugar, ignorar-lo, prendre-li un objecte), contracondicionamient, desensibilització sistemàtica, etc.) per corregir les conductes inadequades. En l'educació positiva no es diferencia entre cadell i adult, ja que els mètodes emprats són efectius per qualsevol edat. A més, les eines no poden fer-los mal. També es reconeix la limitació d'atenció dels cadells i no es tenen les mateixes exigències que per als gossos adults.

Temes freqüents en l'educació dels gossos

Encara que podem ensenyar-li moltes coses, hi ha temes que inclouen els d'educació cívica i l'obediència bàsica que hauria de tenir tothom, (incloses les persones).

Com a norma general inclouen:

- La socialització (amb altres gossos, persones, gats i la resta d'animals)

- La inhibició de la mossegada (molt important!)

- fer pipi i caca allà on correspongui

- usar el transportin de viatges

- saludar adequadament a les persones (no llançar-s'hi a sobre)

- estar tranquil amb el collaret i la corretja

- Parar quiet immediatament a l'ordre

- passejar sense estirar de la corretja

- aturar-se abans de travessar la vorera

- passejar tranquil i al nostre costat

- ignorar objectes/menjar/premis de desconeguts o del carrer

L'obediència canina competitiva no és necessària per al nostre amic, com tampoc no cal ensenyar-los a donar la pota, ni a jaure, a fer tombarelles, fer saltirons a dues potes, ballar, i tantes altres graciositats... Un gos no és la nostra joguina, és el nostre amic. 

Però sí que hi ha accions necessàries d'aprendre per a moments concrets (per exemple, si vol travessar just al moment que passa un cotxe, si cal que ens esperi quiet mentre sortim del seu camp visual):

- "Nom" vine!

- Seu!

- Quiet! / som-hi!

- Junt!

- on és (objecte/persona)?

D'altres no cal ensenyar-les que ja les aprenen ràpid: anem a passeig? a banyar? vols una "xuxe"? Qui té gana? etc 

;+)

Xè

Digue'm el teu color i et diré com ets

Certament, hi ha diferències en el comportament dels gats segons el seu color de pèl, tot i que els estudis científics que ho han intentat demostrar encara no són concloents.
La base biològica que dóna lloc a aquestes diferències de comportament –que no són exclusives del gat– sembla trobar-se en el desenvolupament embriològic de l'animal, ja que les diferents parts del seu cos es desenvolupen a partir de diferents “capes” o estirps cel·lulars. Referent a això, les capes cel·lulars que donen lloc a la pell i el pèl són les mateixes que les que formen el sistema nerviós central. Així, cada color del pèl determinaria unes característiques concretes del funcionament del sistema nerviós central i, en conseqüència, del caràcter del gat.

Així mateix, les rutes bioquímiques necessàries per sintetitzar o produir els pigments que donen lloc al color del pèl són les mateixes que les produïdes per alguns neurotransmisors, com la dopamina, que tenen molta influència en el comportament.

Un estudi recent, dut a terme a la Universitat de Califòrnia amb 1.274 propietaris de gats, va centrar les seves recerques en el comportament i van esbrinar, per exemple, que les gates tricolores mostraven una conducta més agressiva cap als humans que les d'altres colors.

Quant a la docilitat o maneig del gat, els estudis assenyalen que els gats blancs-i-negres són els menys tolerants a la manipulació. Tot i que són animals intel·ligents, molt actius, i en general tremendament amistosos.

Així mateix, les gates carey o “petxina de tortuga” i els gats blancs són, respectivament, més distants i intolerants, i tímids.

De tots els colors, el gat taronja és el que s'emporta el premi com a "gat falder", ja que és el que suporta millor les manyagues i manipulacions humanes. Fins i tot les busca.

L'estudi no és concloent, ja que el color del pèl determina el caràcter del gat només en primera instància, però hi ha altres factors que influeixen molt més en el seu temperament, sobretot la socialització del gatet des d'una edat primerenca, perquè s'habituï a la major quantitat de situacions i manipulacions possibles.

Xè

La inhibició de la mossegada

La inhibició de la mossegada és la peça fonamental de la socialització de qualsevol cadell. 

Un gos que no ha après a inhibir la seva mossegada és un gos perillós que pot fer mal fins i tot quan juga. En canvi, un gos que sap inhibir la seva mossegada evitarà fer mal fins i tot quan mossega per advertir que està enfadat.
El període crític per aprendre la inhibició de la mossegada acaba als 4 mesos d'edat del cadell, quan ja hi ha el canvi de dentició. Passat aquest temps costa que aprengui a inhibir la mossegada.

Aspectes a considerar per ensenyar-li a inhibir la mossegada:

Seria ideal que tingués companys canins de joc. És com aprèn a regular la força de la queixalada, quan juga amb altres gossos. El principi és senzill: si el nostre amic mossega fort, l'altre es queixa i el joc s'acaba, encara que sigui per uns segons. Llavors, jugar sense fer mal es reforça positivament (amb el mateix joc) i jugar bruscament es castiga negativament (acabant el joc). En aquesta edat és la seva mare i germans, normalment, qui els ho ensenya.


L'hem d'ensenyar "com mossegar" les mans, jugant. 
És molt important per a cadells de menys de quatre mesos perquè els ensenya que els éssers humans som més sensibles que els gossos. Així, el nostre cadell aprendrà a regular la seva mossegada de diferent manera quan juga amb humans que quan juga amb altres gossos.
Per ensenyar-li a mossegar jugant amb les nostres mans, comencem a jugar amb ell i permetem-li que les mossegui. El moment en què ens causi dolor, diguem-li "No", retirem la mà i aturem el joc. I millor si en lloc de dir "No", fem: "Ai!" en un to elevat de veu, fent-li notar el dolor. En realitat no importa la paraula, sinó que s'adoni que fa mal, i finalitzem el joc al moment exacte, quan el nostre amic ens mossega amb força.

El moment és molt important. El joc no l'hem d'aturar quan el cadell està mossegant-nos suaument pequè si continuem jugant quan ell ens mossega amb força, estarem ensenyant-li a mossegar amb força.

Aturar el joc vol dir ignorar el nostre amic per uns segons, però amb mesura! no el castiguem físicament, ni el deixem aïllat, ni el lliguem, ni res per l'estil. Simplement aturem el joc, ignorem-lo i després d'uns segons que ell s'adoni, reprenem el joc novament.

Repetim el procediment i practiquem-lo en diferents llocs per generalitzar l'aprenentatge. És important que altres persones segueixin la pràctica, i ell comprendrà que tots els humans són sensibles.

Si no podem aturar les mossegades del nostre amic dient "Ai!", primer ensenyem-li l'ordre "deixa", i usem-la només quan està massa entusiasmat. Però atents! perquè en aquest cas no podem ignorar el nostre amic ni per uns segons, ja que estaríem castigant el fet d'obeir l'ordre "deixa!". Simplement aturem el joc, el felicitem per haver-nos fet cas, acariciem-lo i reprenem el joc quan es calmi. També hauríem d'oferir-li "substituts de les nostres mans" com mossegadors, joguines, cordes, etc. perquè el nostre amic pugui calmar les molèsties de la dentició mossgant objectes, no a nosaltres.

No permetem que nens molt petits practiquin aquest exercici perquè els resultats seran desastrosos. Els nens molt petits no tenen el control necessari per portar l'exercici de forma adequada i és molt probable que el cadell acabi aprenent que és més divertit mossegar amb força.

No castiguem mai físicament al cadell per mossegar amb força. Això només generarà por i/o agressió. I si decideix mossegar quan sigui adult, ho farà amb moltíssima força perquè no sabrà el límit. Una altra raó per no usar càstigs físics és que els cadells no poden controlar completament els seus impulsos fins que són una mica grans. Per tant, encara que hagi après a inhibir la seva mossegada, algunes vegades estarà molt entusiasmat com per adonar-se que ha de controlar-la. Quan passi els quatre o quatre mesos i mig, ja podrà controlar la seva mossegada amb facilitat... si és que li hem ensenyat a fer-ho.

Xè

La inhibición de la mordida es quizás la pieza fundamental de la socialización de cualquier cachorro. Un perro que no ha aprendido a inhibir su mordida es un perro peligroso que puede causar daños incluso cuando juega. En cambio, un perro que sabe inhibir su mordida puede evitar causar daños incluso cuando muerde para advertir que está enojado.
El período crítico para la inhibición de la mordida termina alrededor de los cuatro meses y medio de vida del cachorro, cuando ocurre el cambio de dentición. Pasado este tiempo será muy difícil que le enseñes a tu perro a inhibir su mordida.
Entre los adiestradores es muy común hablar de perros de boca suave y boca dura. Los perros de boca suave son los que han aprendido a inhibir la mordida y son capaces de usar su boca para sujetar cosas sin dañarlas.
Existen varios aspectos a considerar para enseñarle a tu perro a inhibir su mordida.
El primero es que tu cachorro tenga compañeros caninos de juego. Esto es fundamental porque los cachorros aprenden a regular la fuerza de sus mordidas cuando juegan con otros perros. El principio es sencillo: si tu perro muerde muy fuerte, el otro cachorro se queja y el juego termina, aunque sea por unos segundos. Entonces, jugar sin dañar se refuerza positivamente (con el mismo juego) y jugar bruscamente se castiga negativamente (terminando el juego).
El segundo aspecto a considerar es que le enseñes a tu perro la orden "Suelta". Esta orden no ayuda a regular la fuerza de las mordidas, pero ayuda a que tu perro deje de morder algo.
El tercer aspecto es que le enseñes a tu perro a morder tus manos jugando. Aunque esto no es recomendado por muchos adiestradores, es muy importante para cachorros de menos de cuatro meses porque les enseña que los seres humanos somos más sensibles que los perros. Así, tu cachorro aprenderá a regular su mordida de diferente manera cuando juega con humanos que cuando juega con perros.
Para enseñarle a tu cachorro a morder tus manos jugando, empieza a jugar con él y permítele que muerda tus manos. El momento en que te cause dolor, dile "No" y termina el juego retirando tu mano. Algunos adiestradores sugieren que en lugar de decir "No", digas "Ay!" en un tono elevado de voz, haciendo notar tu dolor. En realidad no importa que palabra uses. Lo que importa es que finalices el juego en el momento exacto en que tu perro muerde con fuerza.
Como verás, el timing es muy importante en este caso. Si terminas el juego cuando tu perro está mordiéndote suavemente pero lo continúas cuando él te muerde con fuerza, estarás enseñándole a morder con fuerza.
Cuando detengas el juego, ignora a tu perro por unos segundos. Así el castigo negativo hará efecto. Sin embargo, no dejes a tu perro aislado ni nada por el estilo. Simplemente detén el juego, ignora a tu perro por unos segundos y reanuda el juego nuevamente.
De vez en cuando detén el juego y no lo reanudes muy pronto.
Repite el procedimiento por un tiempo y practícalo en diferentes lugares para generalizar el aprendizaje. También haz que otras personas (tu esposa, esposo, hermano, hermana, etc.) practiquen este procedimiento, así tu perro comprenderá que todos los humanos son sensibles.
Si no puedes detener los mordiscos de tu perro diciendo "No", primero enséñale la orden "Suelta", y usa esa orden para terminar el juego. Sin embargo, en este caso no ignores a tu perro por unos segundos, ya que estarías castigando el obedecer la orden. Simplemente detén el juego y reanúdalo cuando tu perro se calme.
Si tienes que usar la orden "Suelta" con mucha frecuencia, es que algo anda mal. Esta orden solamente te servirá para que tu perro te deje de morder cuando está muy entusiasmado. No debe ser parte del juego de "inhibir la mordida", salvo en muy contadas ocasiones.
No permitas que niños muy pequeños practiquen este ejercicio porque los resultados serán desastrosos. Los niños muy pequeños no tienen el control necesario para llevar el ejercicio de forma adecuada y es muy probable que el cachorro termine aprendiendo que es más divertido morder con fuerza para hacer más divertido el juego.
Nunca castigues físicamente a tu cachorro por morderte con fuerza. Eso solamente generará miedo o agresión. En todo caso, con el castigo no le enseñarás a inhibir su mordida, sino a no morder jugando. ¿Cual es el problema con esto? Que si decide morder cuando sea adulto, lo hará con muchísima fuerza.
Otra razón para no usar castigos físicos es que los cachorros no pueden controlar completamente sus impulsos hasta que son un poco mayores. Por tanto, aunque tu perro haya aprendido a inhibir su mordida, algunas veces estará muy entusiasmado como para darse cuenta que debe hacerlo. Cuando pase los cuatro o cuatro meses y medio podrá controlar su mordida con facilidad... si es que le has enseñado a hacerlo.
Finalmente, si existen clases para cachorros en tu ciudad, inscribe al tuyo antes que cumpla los cuatro meses y medio. Las clases para cachorros son quizás la mejor forma de enseñar la inhibición de la mordida porque tu perrito podrá jugar con otros cachorros. Además, contarás con apoyo del instructor y de los otros asistentes y harás muchos amigos.
- See more at: http://www.deperros.org/adiestramiento/inhibicion-de-la-mordida.html#sthash.hIVuNa0f.dpuf

El llenguatge dels gossos

Els gossos no parlen, però es comuniquen a través de gestos, postures, sons i olors. D'aquesta manera expressen sobretot el seu estat emocional, desitjos i necessitats. A més, aquest sistema de comunicació no només és utilitzat en la seva relació amb els seus congèneres sinó també amb els éssers humans. Per aquest motiu, és imprescindible que tots coneguem la forma amb què aquests animals es comuniquen, per així aprendre a entendre'ls i comprendre'ls.

Cal tenir en compte les característiques del gos abans de fer qualsevol interpretació. Hi ha races amb orelles i cues curtes, orelles extremadament caigudes, "ulls tristons", o moltes altres característiques que podrien complicar-nos a l'hora de saber el que realment està comunicant el gos.

Lladrucs:

- continus i ràpids, en to intermedi: Alerta. Problemes. Algú entra al nostre territori.

- continus i lents, en to baix: Intrusos o perill proper. Preparats per defensar-se.

- ràpids i amb pauses cada 3 o 4: Avís de problemes apropant-se, i petició al cap de la bandada que investigui que passa.

- perllongats i ininterromputs, amb intervals llargs entre cadascun: Estic sol i necessito companyia (sovint quan un gos porta aïllat un cert temps, sobretot cadells)

- Un o dos lladrucs aguts i breus en to intermedi: És la salutació més habitual.

- Un sol lladruc agut i breu, en to baix: Ja prou! Indica molèstia.

- Lladruc breu en to alt: Indica sorpresa. Si es repeteix dues vegades significa "Mira això!". Si és més llarg és una crida. Molts gossos l’usen quan volen sortir al carrer. En to mitjà expressa alegria.

- Udol o lladruc molt breu i agut: “Ai!” Resposta a un dolor sobtat.

- Udols repetits a intervals regulars: Mostra d'un dolor intens o resposta a alguna cosa que els espanta.

- entretallat en to mitjà: Petició de jugar.

Grunyits:

- Grunyit suau en to baix: d'amenaça. Convé apartar-se i deixar-li espai.

- Grunyit que acaba en lladruc, en to baix: Disposició a baralla. Si es pressiona el gos, atacarà.

- Grunyit que acaba en lladruc, en to alt: Gos insegur que preferiria no barallar, però que atacarà si no se’l deixa en pau.

- Grunyit intens sense ensenyar les dents: Sol sentir-se quan jugues amb el gos. Està simulant un atac i indica que s'està divertint. Sol intercalar-se amb lladrucs entretallats i sobretot:  moviment de cua alçada.

Altres sons:

Ploriquejos suaus: Indiquen dolor o temor.

Gemecs o xiscles perllongats i intensos: "dóna'm..." o "vull...". Pretén cridar l'atenció. O està esperant que li donis de menjar o el treguis de passeig.

Sospir: Indica satisfacció si els ulls estan semitancats. Si estan oberts és un senyal de decepció perquè no ha ocorregut alguna cosa que el gos esperava.

Lladruc-udol: quan se sent sol i busca companyia.

Udol: "Estic aquí" o "és el meu territori". Un gos segur de si mateix udolarà per mostrar la seva presència.

Panteix: excitació, calor excessiva, cansament.

Orelles:

- Orelles alçades i orientades cap a davant: Mostren atenció, o que estan estudiant una situació nova. Si s'acompanyen de girs del cap als costats i amb la vista fixa (per exemple quan els parles) pot significar tant "Què interessant!", com "no t'entenc gens!" i té a veure amb la contemplació d'un nou esdeveniment. Per contra, si van acompanyades de morro arrugat i ensenyar les dents, és una avís d'atac per part d'un animal decidit.

- Orelles tornades cap enrere i paral·leles: Sol associar-se amb qualsevol tipus de desafiament. Alguns gossos les col·loquen així en caminar o córrer, però en aquest cas no tenen un significat especial, simplement és per l'aerodinàmica del cos. 
Si ho acompanya amb ulls tristons i llepar-se el musell és un senyal de calma (ens demana pau i calma, potser perquè l'estem renyant).

- Orelles orientades lleugerament enrere: "Això no m'agrada gens". El gos pot estar dubtant entre atacar o fugir. Equivalen a una mirada de sospita.

Cua:

- Estesa horitzontalment però no tesa: És un signe d'atenció. El gos està veient alguna cosa interessant.

- Estesa horitzontalment i tesa: Pren aquesta posició en enfrentar-se contra un possible intrús o desconegut. Significa "Anem a veure qui s'atreveix a envair el meu espai".

- Cua alçada: És senyal d'un gos que es mostra segur d'ell mateix.

- Cua alçada i corbada sobre la grupa: Indica confiança, control i autodomini.

- Cua lleugerament baixa però apartada de les potes posteriors: El gos està tranquil i relaxat.

- Cua cap avall i propera a les potes posteriors: Si les extremitats estan rígides i agita lleument la cua, indica "no em sento bé". Si les potes estan lleugerament flexionades és una mostra que el gos sent una lleu inseguretat, normalment quan està en un lloc desconegut.

- Cua oculta entre les potes: Temor. El gos té por al fet que li facin mal, o bé una situació desconeguda. També és un senyal evident de calma (diu: no vull desafiar-te, deixa'm tranquil).

Moviments de la cua

Agitació lleu: Sol indicar salutació i divertiment.

Agitació traçant cercles amplis: "Em caus bé". Quan dos gossos juguen a barallar, aquest moviment de la cua confirma que solament estan jugant.

Agitació a ritme lent: Quan estàs ensinistrant al gos, això significa "Estic intentant entendre't; vull saber què dius però no acabo d'entendre-ho". Quan per fi ho entén, el moviment s'accelera i augmenta en amplitud.

Ulls:

La mirada expressa dues intencions, ambdues relacionades amb els senyals de calma:

Mirada directa i fixa: Desafiament, o resposta al desafiament per part d'un altre gos/persona.

Ulls mig clucs: senyal de calma en resposta davant el desafiament d'un altre gos/persona.

Musell:

- Boca relaxada i entreoberta, llengua poc visible: Equival a un somriure entre les persones.

- Boca tancada, llavis aixecats ensenyant les dents: Primer senyal d'amenaça.

- Boca entreoberta, llavis aixecats ensenyant els incisius, musell frunzit: Segon senyal d'amenaça. Si es pressiona al gos, respondrà amb un atac.

- Boca entreoberta, llavis aixecats ensenyant els incisius i les genives, musell frunzit: Precedeix a un atac immediat. Si alguna vegada es trobem davant un gos així, mai no s'ha de sortir corrent. L'estat emocional del gos està tan tibant, que el menor moviment per part nostra provocarà l'atac. Cal baixar la mirada (senyal de calma), llepar-nos els llavis sense mostrar les dents, girem de costat i retrocedir amb lentitud.

- Qualsevol expressió d'amenaça, amb la comissura dels llavis estirada cap a enrere: Mostra un component de temor en el gos. Encara pot atacar, però també pot fugir si se sent agredit. Podria significar: "Et tinc por, però puc atacar si m'obligues".

El cos:

- Cos ajupit, potes davanteres esteses, llom alçat, cap proper al sòl: Invitació a jugar.

- Posició alçada i relaxada, orelles alçades no avançades, cap alt, boca entreoberta, cua baixa i relaxada: Gos relaxat i content.

- Cos alçat lleugerament inclinat cap a davant, orelles cap a davant, cua alçada, ulls molt oberts i boca tancada, membres rígids: Gos en estat d'alerta.

- Cos alçat lleugerament inclinat cap a davant, orelles cap a davant, cua alçada i estarrufada, ulls molt oberts, musell arrugat, pèl estarrufat, membres rígids: gos confiat que amenaça d'atacar si se'l desafia.

- Posició lleugerament inclinada cap enrere, pèl estarrufat, orelles cap a enrere, cua entre les cames, musell arrugat ensenyant les dents: Gos espantat però disposat a atacar si se'l provoca.

- Posició ajupida, mirada baixa, orelles cap a enrere, cua entre les cames, pèl no estarrufat, pota aixecada: Tot són senyals de calma per evitar baralles. El darrer senyal després que cap altre hagi tingut efecte és tombar-se sobre l'esquena, mostrant la panxa i la part inferior del coll. Molts gossos ho fan ja de bones a primeres per relaxar l'ambient. Si el gos es tomba perquè li gratem la panxa ja és una altra cosa, llavors simplement vol la nostra atenció.

- Col·locar el cap o la pota sobre el llom d'un altre gos: Gest de mostrar qui ha guanyat en el joc/conversa.

- Agafar objectes amb la boca: Per exemple, estirar la corretja entre les dents en passejar, o estirar la nostra mà amb la boca. Vindria a ser alguna cosa com "Va, anem de passeig".

- Col·locar la pota en el genoll de la persona: "Fes-me cas" Petició d'atenció.

- Revolcarse sobre el llom i fregar-ho en el sòl, fregar el musell i el pit contra el sòl: Gos molt satisfet i content. Normalment ho fan abans o després d'alguna activitat o un àpat plaenters. Alerta quan ho fa en un descampat, etc, perquè també els encanta refregar-se el coll a la femta!

- Gratar el sòl, arrencar herba amb les potes: El gos té unes glàndules que deixen una olor única i distintiva. Simplement està deixant un senyal que ha estat aquí.

Xè

Pot ser que també t'interessi: SENYALS DE CALMA

El nostre comportament inadequat

La paraula clau és EMPATIA. “Identificació mental i afectiva d'un subjecte amb l'estat d'ànim d'un altre”, la capacitat per posar-nos al seu lloc. 

Creiem que la relació que tenim amb un gos amb qui convivim és correcta perquè sempre hem actuat així i no hem tingut mai cap problema, per tant “ha de ser la correcta”. Però, ja que disposem de la capacitat de fer-ho, hauríem de posar-nos al seu lloc i intentar comprendre com se sent realment.

EL DIA A DIA
“el meu gos viu com un rei, té un gran terreny on pot córrer i jugar, no fa falta que el tregui a passejar”. Posem-nos al seu lloc. Què faríem si visquéssim en un tancat enorme però d'on no en podem sortir i estem gairebé sempre sols. Quant trigaríem a emmalaltir físicament i mental? Com reaccionaríem davant una visita inesperada? sabríem relacionar-nos amb la resta de persones, olors, sons? Seríem capaços, si més no, d'aconseguir escoltar un “tranquil, no passa res”? Quin seria el nostre nivell de por o d'alerta? El nostre amic ha de sortir a passejar per descobrir olors, llocs, i sense anar enganxats al nostre genoll tota l'estona. És el seu passeig. Deixem que olori, que observi, que busqui, grati el terra... només hauria d'anar lligat en zones urbanes, mentre ens dirigim cap a la zona de joc.

CARÍCIES I MANIPULACIÓ
“Acaricio al meu gos quan, on, i si jo vull, i ell ho accepta perquè li agrada”. Si estàs conforme amb aquesta afirmació, pensa i posa't al seu lloc… Ni tan sols de la persona que més estimem ens vénen de gust carícies a qualsevol moment, i encara menys si acompanyen un “va, relaxa't” quan s'està neguitós.

“això li encanta”. Aquesta és una de les afirmacions més perilloses si realment no sabem llegir el missatge de resposta caní, i una de les quals acaba per respectar-los menys. Hem d'informar-nos i aconseguir reconèixer el llenguatge dels gossos: ELS SENYALS DE CALMA, la forma que tenen de comunicar-se entre ells i cap a nosaltres. És el llenguatge universal caní, amb el qual es calmen a si mateixos, transmeten calma, fan que uns i altres se sentin més segurs i sàpiguen les seves intencions, permet un ambient harmònic entre ells, i evita baralles. Aprenem-los observant com actuen quan es relacionen! Quins gestos fan! (es llepa el musell? badalla? es gira de costat, remena la cua, olora el terra, camina a poc a poc? mira de reüll? tot això són senyals que fan entendre's entre ells per dir: Ei, sóc pacífic i vinc en so de pau) Per això es diuen Senyals de calma, perquè designen "calma" (sigui cap a un gos, persona o altres). 

CORRECCIONS
Moltes relacions canina-humana recorden això: “Va, segueix llegint, no, més a poc a poc, espera, t'has saltat una paraula, posa l'esquena recta, així t'hi deixaràs els ulls, ttxxt!, ehh, no et mosseguis les ungles, no creuis les cames, que t'he dit que posis recta l'esquena, és que no escoltes, que t'he dit que així no!, no giris el cap, llegeix més ràpid, però relaxa't que no t'estic dient res dolent, fes-me cas d'una vegada, ets molt desobedient"… Això seria l'equivalent a les “correccions” que se'ls fa habitualment als gossos. Com hem vist, incomoden i molt. No som conscients de tot el mal psicològic que podem causar al nostre amic amb les correccions, quan som nosaltres els que no entenem el SEU llenguatge.
Com aprèn un gos a no orinar-se a dins de casa? oblida't de donar ordes, renyar-lo o picar-lo amb un diari! (què faríem amb un nadó que fa pipi fora dels bolquers? pensem-hi). Amb paciència, al principi haurem de treure'l a passejar sovint, i animar-lo cada cop que faci pipi o caca a la zona correcta (pipican o sorral adequat, o allà on creguem). Ells aprenen per costum. Si els treiem sovint i ens esperem a la Zona Zero fins que faci pipi/caca, al final ell mateix aguantarà fins ser allà per fer-ho.

ORDRES
“Vine! seu! quiet!" A simple vista pot ser necessari en certs moments, però com ho han après? Imagina't una persona que t'assegui per la força alhora que et diu "seu!". És agradable? Ho seria que aquesta persona et tornés a dir seu? I una altra vegada? Ara fes que t'ho demanin de forma amable, per favor i que et donin les gràcies. Quin canvi! Una ordre es pot usar per moments puntuals d'advertència (per exemple si passa un cotxe (Quiet!) o si hem de tornar cap a casa (Vine!), com a avís), no es pot usar per fer-li la traveta al dia a dia del nostre company (tot i havent-ho après de forma amable), hem d'enendre que no és ètic abusar de la "nostra autoritat" per fer-li fer ximpleries que no porten enlloc (donar la poteta, tombar-se, voltar a esquerra o dreta, aguantar-se de dues potes, etc..) amb quina finalitat ho fem? per fer-nos més gràcia? per demostrar que és capaç d'obeïr-nos?. Ells no són la nostra joguina, són els nostres amics.

· És necessari portar collar? N'hi ha de diversos tipus, (fins i tot per torturar-los! els d'ofeg o amb punxes!). Ens resultaria còmode passejar sempre lligats? I si a més ens ofeguem, punxem o electrocutem? hi ha arnesos de totes mides per anar de passeig que agafen tot el cos, sense haver de sentir la pressió al coll.
· Voldríem passejar sempre en els mateixos llocs, veient les mateixes coses, i la mateixa gent? ...no.
· O al contrari, no sempre els gossos han de fer running! un passeig no sempre ha de ser una cursa d'agility! Observem què ens demana! ens demana passeig tranquil o ens demana córrer, o ens demana jugar?
· És necessari que "ens obeeixin" sota pena de càstigs, cops, “tocs”? o simplement, per l'hàbit del joc?
· Com ens sentiríem davant la incomprensió del nostre llenguatge per part dels altres?

Aprenem amb ells, que són uns mestres exemplars. Si més no, es mereixen una miqueta més d'EMPATIA per part nostra.

Xè, Ref. de Simiperrohablara.com

L'agressivitat en cadells

No existeixen cadells agressius
El cadell que pensem que manifesta una conducta agressiva, ho fa per problemes d'inseguretat, por, dolor, o simplement perquè encara no ha après a inhibir la mossegada. 

Hem de tenir en compte que un cadell de fins a 3 mesos és literalment un bebè, i fins a 6 mesos és encara molt petit (seria com un nen d'entre 9 i 12 mesos). És indispensable que en siguem conscients, ja que moltes vegades esperem que es comportin com si fossin adults, i no ho són.
En primer lloc assegurem-nos que aquesta agressivitat no estigui causada per alguna malaltia o per dolor físic. Després descartem que li falti socialització (un cadell que ha estat apartat de la mare i germans abans d'hora i no ha après a inhibir la mossegada).

Quines poden ser conductes considerades agressives?
- mostra les dents
- Gruny mentre mostra les dents
- Llança una mossegada a l'aire amb enuig

Què solem confondre amb conductes agressives, i no ho són?
- Grunys de joc mentre mosseguen alguna joguina o peça de roba, o fins i tot alguna croqueta de pinso.
- Mossegades de joc a les mans, peus o turmells de les persones

Senyals per quan se sent estressat, insegur o amb por:
- Amagar-se
- Fugir
- Amagar la cua entre les potes
- Bordar molt
- Retorçar-se mentre algú intenta subjectar-ho
- Llepar-se molt el musell o les potes
- Badallar
- Tremolar
- Plorar i gemegar amb insistència

Com podem ajudar al nostre amic a sentir-se inclòs?
- Fem-li molt cas quan està relaxat.
- MAI càstig físic! a part del mal que li causem genera desconfiança, una conducta rebel i encara més agressivitat.
- Posem-li el seu menjar quan mengem també nosaltres.
- El més important és que el cadell aprengui a inhibir les ganes de mossegar fort. Com? fent-li verure que ens està fent mal CADA COP que ens mossega, queixant-nos i parant el joc uns segons.

- Premiem-lo amb carícies suaus, en comptes de sempre amb menjar, però només quan estigui tranquil (si intenta mossegar deixem d'acariciar-lo)

Jocs en família
És important que el cadell se senti estimat i participatiu.
Quan tinguem visites o en família: Fem una rotllana i després de repartir-los unes quantes croquetes que amagaran a la seva mà, deixem que el nostre menut, pel seu compte, s'apropi a les persones. No s'ha de cridar al cadell, haurà de ser ell qui solet s'apropi a la persona que li ofereix el premi amagat que suaument digui alguna paraula amable amb una carícia.
 

Sala del despertar
Preparem una àrea amb diversos objectes (inservibles, que no es trenquin i no facin mal al nostre amic), convidem-lo a entrar i estiguem amb ell. Deixem que solet explori els objectes i quan vegem que mou la cua, diguem-li paraules amables i acariciem-lo. Aquest exercici, a part que l'ajudarà a familiaritzar-se amb objectes estranys i el seu moviment, estimularà la seva ment al joc positiu amb nosaltres i l'entorn.
 

Sorolls divertits
Quan ens posem a jugar amb ell, aprofitem per incloure sorolls de fons o encendre aparells que solen espantar-los com l'assecador o l'aspiradora. Existeixen CDs amb diferents sons: tempestes, focs artificials, liquadores, petards, i altres sorolls forts. Comencem a un volum baix, i en diverses sessions, augmentem gradualment el volum.
 

Totes les experiències possibles
Aprofitem aquesta etapa de cadell per portar-lo amb nosaltres a tants llocs com sigui possible. Que conegui gent, gossos, olors i situacions diverses.
Aquestes pràctiques serviran per augmentar la seva seguretat i confiança.
 

Socialització, socialització i més socialització
Impedir que un cadell tingui contacte amb altres gossos o persones i es socialitzi, el convertirà en un gos impredictible, insegur i perillós fins i tot per a la nostra pròpia família. Un cadell necessita conèixer gent, conviure amb més gossos, jugar amb els de la seva espècie, explorar nous llocs, conèixer animals diferents, aprendre a caminar segur (portar-lo a coll no és una bona pràctica), sentir confiança i seguretat.
La seguretat en si mateix i el grau d'ansietat que pugui desenvolupar un gos es veuen influenciats en gran manera per les experiències que viuen en els seus primers mesos de vida. La seva capacitat d'enfrontar el món i de superar els diferents estímuls i entorns en els quals viurà, està directament lligada a la quantitat d'estímuls que rebi a edat primerenca.
 

Esterilització
Considerem seriosament l'esterilització del nostre cadell mascle. Això li evitarà la pressió hormonal i reduirà en gran manera el potencial desenvolupament de problemes amb altres mascles per assumptes de “testosterona”. Si bé la castració no treu miraculosament els problemes d'agressió, sí el permetrà ser un gos més tranquil en el sentit de possibles fugides o patiments innecessaris, un gos que podrà jugar amb altres gossos, a més de brindar-li nombrosos beneficis a la seva salut. Si és femella, el comportament agressiu no li canviarà, tot i que el benefici de l'esterilització és indubtable.
 

Així doncs, no hi ha cadells agressius. El que sí pot succeir, és que si no l'ajudem a tenir confiança en si mateix i en els altres, a la llarga sí que pot desenvolupar conductes agressives per enfrontar tot allò a què li té por o el faci sentir insegur. En canvi, si li donem les eines per tenir confiança i seguretat, no tindrà motiu per comportar-se de manera agressiva, ja que tindrà altres opcions per superar l'entorn.

Xè