divendres, 25 de novembre del 2011

Protegim el nostre amic del fred

Amb l'arribada del fred és important tenir en compte que els nostres amics necessiten una sèrie d'atencions diferents a la resta de l'any. La permanència perllongada en llocs molt freds pot trencar els mecanismes de regulació tèrmica corporal de gossos, gats, però sobretot d'animals procedents de climes temperats o tropicals com les aus exòtiques, els eriçons africans, o alguns rèptils.
Cal que extremem les precaucions amb els animals més sensibles, tals com els cadells, ancians o malalts, perquè són més propensos a sofrir desnutrició, hipotèrmia o, fins i tot, congelació (per la debilitació de les seves defenses), així que evitem-los l'exposició al fred, perquè encara que sigui un període curt de temps, serà un risc.

A casa, ben protegits
Els animals que viuen a l'interior d'una llar, a l'hivern surten menys al carrer, per la qual cosa fan menys exercici. Necessiten menys energia en forma de calories, i com no es dissipen per la falta de moviment, s'acumulen produint molta més grassa corporal. L'obesitat és una conseqüència directa de les baixes temperatures. Com més pes adquireixi l'animal, més vague serà i, per tant, les seves ganes de fer exercici disminuiran. És un cercle viciós. Tots aquests aspectes lesionen l'organisme dels nostres amics i al final, si no s'actua a temps, es convertiran en gossos o gats malalts. El sobrepès, a més, provoca molts problemes de cor.

La quantitat exacta de calories
Encara que el nostre amic necessiti més aportació calòrica per regular la seva calor corporal, no és necessari donar-li més quantitat d'aliment. Hem d'estar controlant en tot moment el seu estat anímic i de salut. Si abans que arribés l'hivern l'animal ja patia d'obesitat, només cal aportar-li una dieta més equilibrada, perquè ja disposa en el seu organisme de suficients calories acumulades, per molt que ell/a ho demani. Així mateix, cal que tingui sempre aigua fresca.


Cada mida, unes atencions
Depenent de la mida del nostre amic serà necessari prestar-li unes atencions diferents. Els de mida petita, o de pèl curt o els que no acumulen greix en la seva pell tendeixen a passar més fred amb l'arribada de l'hivern (el Pincher, el Chihuaha o el Pug són alguns exemples de raça petita que necessitaran un tipus de protecció més exagerada, com ara abrics, per protegir-los en el moment dels passejos). El Boxer, el Dobermann o el Dálmata, encara que siguin de mida gran, com que tenen molt poc pelatge també patiran abans les conseqüències de les baixes temperatures. No cal confiar-se a pensar que són forts i resistents per la seva grandària.
Els que gaudeixen d'un pèl abundant i llarg, com el Pastor Alemany, estan més protegits de cara a l'hivern. Però s'ha de tenir en compte que en molts casos se'ls formen nusos i se'ls resseca la pell, havent-los de raspallar més sovint i banyar-los amb xampús i cremes que augmentin la hidratació de les zones afectades.

Fomentar la calor nocturna
Alguns passen la nit fora de casa. Cal que, si el nostre amic dorm a l'exterior, tingui un habitacle especialment condicionat. Existeixen casetes especials amb major protecció, però indiferentment de les condicions de les quals disposi, ha de ser impermeable, comprovant amb anterioritat que no existeixen goteres i protegint amb aïllants i poliuretà el sostre.
A més, la base de la caseta haurà de ser de fusta i goma perquè aporti més calor a l'estada i així s'eviti la humitat. D'aquesta manera, l'animal quedarà perfectament protegit del vent dominant, amb una porta abatible per quan necessiti sortir a l'exterior. Cal netejar i assecar l'habitacle abans que arribi la nit, assegurant-nos que està perfectament ventilat. Si, a més de l'aïllant del sòl, li proporcionem un matalasset que no es mulli amb facilitat i es renti assíduament, el nostre amic ens ho agrairà (tot i que preferiria poder entrar a la caloreta d'una llar, sobretot perquè és on som nosaltres).
Malalties derivades del fred
Totes les dolències de l'aparell locomotor empitjoren amb el fred, com l’artritis o l’artrosis. En aquests casos, el dolor s'intensifica i dificulta la seva mobilitat, la qual cosa provoca anquilosament i obesitat que, al seu torn, empitjoren els problemes artrítics. En aquest tipus de situacions, és necessari que el nostre amic segueixi fent exercici, i si fa fred, plou o neva, cal ajudar-lo abrigant-lo amb roba adequada com a anoracs, jerseis, i impermeables.
Cal assegurar-se que no està constipat, perquè és molt habitual confondre el refredat amb la pneumònia, sent aquesta última molt més perillosa. Qualsevol animal amb una afecció en les vies respiratòries superiors pot contreure broncopneumonia de forma sobtada i passar a una situació molt greu. Per combatre el refredat es requereix repòs, una bona hidratació, molts líquids i mantenir la temperatura corporal estable. Quan sofreixen d'hipotèrmia o tenen fred, solen estar més quiets, encongits i tremolen per generar calor (als gats els passa el mateix, es fan una bola, busquen un lloc més càlid i tremolen constantment). Si hi ha risc de congelació, existeixen botes especials per posar-les damunt d'un mitjó. Tant gossos com gats, disposen d'unes botes amb sola de goma per protegir-se les potes de la pluja i de la neu. És convenient que aquest tipus de calçat es cobreixi amb crema protectora.

divendres, 18 de novembre del 2011

Un estudi demostra que l'ós fuig en presència humana

Quan un ós es topa cara a cara amb una persona, l'animal s'espanta tant o més que l'humà. I què fan els plantígrads per evitar els contactes amb aquesta espècie de dues potes, que camina alçada i a la qual tant temen? Allunyar-se el més que poden de la civilització i buscar, per viure, zones de difícil accés i de densa vegetació. Però cada vegada tenen menys espai per trobar aquest refugi. Un estudi realitzat per la Universitat Noruega de Ciències de la Vida ha constatat que els humans són, ara mateix, la principal amenaça per a l'ós bru. Durant mesos es van controlar, a Suècia, els moviments de 22 óssos en més de quatre-cents dels seus hàbitats. La conclusió: els óssos fugen dels humans. Andrés Ordiz, autor principal de l'estudi, afirma que aquests animals van buscar, a l'hora d'escollir les seves llitades (llocs de descans), les zones més amagades. "La densitat de vegetació entorn de les llitades va ser més alta si els óssos estaven prop de nuclis poblats. Més densos durant el dia -coincidint amb les hores d'activitat humana- que durant la nit i més densos a la primavera i estiu, època en la qual augmenta la presència d'humans a les muntanyes".
Els óssos inverteixen –segons aquest estudi, publicat en la revista Oecologia– més temps en l'elecció d'un refugi segur que en la recerca de menjar. "Han hagut d'adaptar-se a la humanització del mitjà per sobreviure", afegeix Ordiz.
Jordi Ruiz, cap del servei de biodiversitat i protecció animal del Departament d'Agricultura, afirma que si aquest estudi de la universitat noruega s'hagués fet fa tres-cents anys, "els resultats haurien estat els mateixos". La diferència entre aquella època i ara és que la presència humana ha augmentat a les muntanyes i els óssos ho tenen cada vegada més difícil per evitar contactes amb les persones.
Des de l'any 1996, quan es reintroduiren als Pirineus els primers óssos procedents d'Eslovènia, els encarregats del seguiment d'aquests animals a Catalunya han anotat més de 15.000 moviments en aquesta serralada. "De l'anàlisi d'aquestes dades –afirma Ruiz– extraiem la mateixa conclusió: l'ós evita, sempre que pot, als humans". En canvi, no ocorre el mateix quan aquests plantígrads es creuen amb altres animals. "Es mostren més confiats", afegeix aquest tècnic de la Generalitat. A les persones, en canvi, "les veuen com un enemic perillós", indica Ruiz. "En ser més altes que ells, presumeixen que en cas d'enfrontament tenen totes les de perdre".
El cas de l'ós bru, el que habita als Pirineus, és molt diferent al de l'ós polar. Aquesta última espècie no tem a l'home i ataca a la mínima oportunitat. Per a Ruiz, aquest comportament s'explica per la complexió de l'ós polar, que pot arribar a pesar cinc-cents quilos, mentre que l'ós bru no sol arribar als dos-cents.
Jordi Ruiz afirma que en els últims 15 anys "són comptades les ocasions en les quals els óssos s'han apropat a nuclis dels Pirineus. Quan ha ocorregut és perquè no ha detectat presència humana i anaven a buscar menjar". En aquest període únicament s'han resgistrat dos atacs a persones. En tots dos casos es tractava de caçadors. El mateix ocorre a Suècia, amb una colònia molt semblada a la dels Pirineus. "Amb prou feines hi ha casos d'atacs d'óssos a humans en les últimes dècades i els ocorreguts sempre han estat relacionats amb caçadors", revela Ordiz. Aquest expert apunta que per garantir la supervivència de l'ós "cal reduir al mínim la interacció amb els humans". Proposa preservar les zones més boscoses perquè puguin amagar-s'hi i protegir les àrees de bestiar o espais amb ruscs per evitar els atacs.

Una colònia de 30 óssos als Pirineus
A la serralada dels Pirineus es calcula que habiten, a l'actualitat, al voltant d'una trentena d'óssos. Una xifra insuficient, segons els experts, per garantir la supervivència d'una espècie que gairebé va estar a punt de desaparèixer en aquestes muntanyes. L'any 1996, la Unió Europea va aprovar un pla de reintroducció per evitar la desaparició de l'ós. El programa ha aixecat molta polèmica, principalment entre els ramaders dels Pirineus, que consideren aquest animal com una amenaça per als seus interessos. Les administracions solen ser molt àgils a l'hora d'indemnitzar per danys causats en el bestiar pels óssos, però això no sembla ser suficient per al sector ramader, que no vol a aquest animal a les muntanyes. Critiquen que el pla no compti amb la seva opinió.

L'experiència del cantàbric
A la serralada Cantàbrica s'ha duplicat, en els últims 15 anys, la població d'óssos. En l'actualitat es calcula que hi ha en aquestes muntanyes més de 200 exemplars. Aquí conviuen en harmonia animals i humans.

divendres, 4 de novembre del 2011

Com banyem el nostre amic caní


Hem sortit a passejar amb el nostre amic, que s'ha rebolcat pel terra i torna tan brut que, encara que no li agradi l'aigua, no tenim més remei que banyar-lo.
Procurem que l'experiència resulti el més agradable possible, tant per a ell com per a nosaltres:

1. Escollim el lloc més adequat. La banyera és el més habitual, però si el nostre amic és de mida petita, pot resultar-nos més senzill fer-ho a la pica o en un gibrell. Això sí, si té el pèl llarg, procurem que els pèls no embussin l'embornal. Si és l'estiu i tenim terrassa o jardí (què bé!) també és un bon lloc.


2. Abans de començar amb el bany, raspallem-lo a consciència. D'aquesta manera eliminarem el pèl mort i els nusos, que són més difícils de treure quan estan mullats. A molts gossos els encanta que els raspallin (de fet, per a molts representa un premi) i els ajuda a relaxar-se.

3. Posem-nos un davantal o roba vella: tenim moltes possibilitats d'acabar xopats!

4. Col·loquem una catifeta antilliscant a la banyera per evitar relliscades, en ficar-lo i treure’l.

5. Abans de començar, omplim d'aigua la banyera (la quantitat dependrà de la grandària del nostre amic, que li quedi a mitja cama). També podem dutxar-lo en comptes de banyar-lo, si l’acostumem és el més pràctic, però tinguem en compte que a la majoria d'entrada no els agrada i els espanta. Si és l'estiu i som al jardí/terrassa també podem fer servir la mànega, però amb una pressió que els sigui agradable.

6. Procurem que l'aigua sigui tèbia. Als gossos no els agrada l'aigua massa freda (a no ser que estiguin jugant i no els importi gens la temperatura), i d'altra banda, si està massa calenta podríem cremar-lo sense voler.

7. Agafem el nostre amic i fiquem-lo amb cura a la banyera. És probable que just després d'entrar en contacte amb l'aigua vulgui saltar per sortir-ne. Intentem tranquil·litzar-lo amb un to de veu alegre però mantint-nos ferms amb un NO! davant qualsevol intent de fuga, i amb poques repeticions ja ho haurà entès.

8. Utilitzem un recipient o un got de plàstic per tirar-li l'aigua per damunt. Hem d'estar preparats perquè és molt probable que quan noti l'aigua intenti sacsejar-se i ho deixi tot xop (incloent-nos a nosaltres). Mostrem-li que no ens agrada (fem un NO! just quan en tingui la intenció, i a les poques repeticions ja ho haurà entès).

9. Posem-nos el xampú per gossos a la mà, l'escampem per les dues mans, i el distribuïm pel cos del nostre amic uniformement amb un massatge, assegurant-nos que el xampú penetra a través del pèl i arriba fins a la pell. Vigilem que no li entri aigua o xampú als ulls i a les orelles.

10. Aclarim bé el pèl amb aigua tèbia i assegurem-nos que eliminem completament qualsevol resta de sabó.

11. Posem-li una tovallola seca per sobre i treiem-lo de la banyera amb cura perquè no rellisqui. Eixuguem tot el cos, cap i extremitats fent-li un massatge amb la tovallola. Deixem que sacsegi l'excés d'aigua. També podem usar un assecador si veiem que al nostre amic no li fa por.

12. Donem-li un premi per haver-se portat bé (encara que ho hagi deixat tot perdut) i, una vegada estigui sec, fem el raspallat final i dediquem-li uns elogis perquè sigui perfecte. Fixem-nos un cop surt del bany és quan més ganes té de córrer i jugar amb nosaltres. Doncs per què no unes persecucions? (mentre no sigui en un fangar... perquè li duri la netedat un parell de dies... hores?)
Podem repetir l'operació sempre que ens vingui de gust i quan creguem que el nostre amic ho necessita.