dijous, 24 d’octubre de 2019

Lse malalties més comunes dels gossos


Otitis canina

L'otitis canina és una de les malalties més comunes en els gossos. Es tracta de la inflamació del conducte auditiu extern, causat per diversos motius com a al·lèrgies, bacteris, introducció d'un cos estrany o perquè  es grata excessivament. Els símptomes que s'aprecien són sacsejades freqüents del cap i gratat de les orelles, secreció de cerumen, orella de color vermell, fortor, etc. En aquests casos és recomanable portar-lo al centre veterinari i determinar les causes per així proporcionar-li un tractament adequat.


Brom
Causada per un virus i es contagia a través dels fluids d'animals infectats. És per això que hem d'observar el nostre gos i si notem que està decaigut, té febre, no vol menjar ni beure, se li observen erupcions, etc, és molt important que anem al centre veterinari. En els casos greus de borm, els gossos arriben a tenir convulsions, tics i fins i tot paràlisi. És molt difícil guarir el borm, per això en aquesta malaltia és bàsica la prevenció. Hem de començar a vacunar-lo quan té entre 6 i 8 setmanes d'edat i no el posem en contacte amb altres gossos sense abans posar-li aquesta vacuna.

Dermatitis canina
Si es grata amb molta freqüència i abans no ho feia, hem d'estar alerta perquè pot patir algun problema en la pell, com a al·lèrgies o problemes dermatològics. La dermatitis pot estar causada per algun trastorn intern, per alguna al·lèrgia o per un factor ambiental. Pot ocórrer que en determinades èpoques de l'any, tingui caspa en el seu pelatge, cosa que pot ser normal, però si notem que no desapareix, pot ser que sigui a causa d'una dermatitis, per la qual cosa hem d'acudir immediatament al centre veterinari.

Cistitis
Afecta més a gossos adults que a cadells. És una inflamació de la bufeta causada per un bacteri. Els símptomes més comuns són augment de les ganes d'orinar, sang en l'orina i la dificultat a l'hora d'orinar. Les causes poden ser des de pedres o tumors en la bufeta fins a una anomalia en el sistema nerviós. En aquests casos és molt important que acudim al centre veterinari, i mentrestant d'assegurar-nos que el gos begui bastant aigua i sobretot, caldrà canviar-li la dieta.

Leishmaniosis canina
Coneguda com “la malaltia del mosquit”, ja que és contagiada per culpa d'una mena de mosquit. Els símptomes més comuns solen aparèixer de dos tipus: la que afecta a la pell i la que és visceral. En el cas que sigui cutània apareixen clapes a la pell, úlceres cutànies, creixement excessiu de les ungles o formació de nòduls. En el cas que afecti a les vísceres, pot ser que perdi pes de sobte, estigui apàtic, tingui inflat el ventre, pateixi diarrea i fins i tot hemorràgies nasals. Aquesta malaltia no es pot guarir completament, per la qual cosa solament es pot prevenir aplicant productes antiparasitaris, evitar que dormi a l'exterior i fer-li controls regularment per minimitzar els efectes si la té.

Artritis canina
Molt comuna en gossos d'edat avançada. És un trastorn de les articulacions per la degeneració del cartílag articular. Els símptomes que apareixen són coixesa constant, dificultat per aixecar-se, dolors en els ossos o dificultat en els seus moviments. En aquests casos hem de consultar amb el centre veterinari i que ens recomani exercicis específics de la zona i un canvi en la seva dieta, amb suplements dietètics i medicaments adequats.

dijous, 10 d’octubre de 2019

Constricció esofàgica en gats

La constricció esofàgica o la esofagitis és una malaltia rara en el gat. S'ha descrit en múltiples ocasions associada a l'ús de fàrmacs anestèsics, principalment després d'una anestèsia generalitzada.
La patogènia de la constricció esofágica segueix un ordre establert i que és conegut en l'humà: Inicialment es forma una úlcera amb un teixit de granulació que crea una cicatriu de forma secundària que causa una constricció a nivell de l'esòfag. En l'humà, s'han descrit úlceres secundàries a la retenció de medicació administrada per via oral, encara que normalment no presenten constricció secundària. D'entre tota la medicació administrada via oral entre la qual s'ha descrit aquesta complicació, les tetraciclines són una de les famílies de fàrmacs més freqüents.
La doxiciclina és una tetraciclina la funció de la qual és la inhibició de la síntesi de proteïnes en els bacteris, sent un fàrmac bacteriostàtic. S'usa en el gat principalment per al tractament i/o profilaxi d'infeccions causades per organismes intracel·lulars com Mycoplasma haemofelis, Chlamydophila felis o Bordetella bronchiseptica. Atès que en l'humà s'han descrit casos d'esofagitis i constricció esofàgica associats al seu ús, es va realitzar un estudi publicat en 2004 a Regne Unit que va intentar descriure casos clínics de gats afectats de constricció esofágica secundaris a l'ús de doxiciclina.
Els criteris d'inclusió en l'estudi eren els següents: Gats en els quals hi havia evidència d'administració prèvia de doxiciclina via oral i que posteriorment anessin diagnosticats de constricció esofàgica via gastroscòpia o per necròpsia. Es va definir una constricció esofàgica com un estrenyiment de la llum esofágica per proliferació de teixit connectiu en la paret esofágica.
Es van incloure quatre gats la mitjana d'edat dels quals era 3 anys i cap d'ells havia rebut fàrmacs anestèsics en els sis mesos previs a l'aparició de la clínica. En tots ells es va documentar l'ús de doxiciclina per al tractament de malalties que no tenien a veure amb el tracte digestiu. Tots els gats van ser tractats per la sospita de patologia infecciosa relacionada amb gèrmens intracel·lulars. La simptomatologia que van presentar per a la sospita de constricció esofàgica va ser regurgitació del menjar després de la seva ingesta. A l'exploració física dels gats no es va trobar cap anomalia a destacar. La durada mitjana de l'ús de doxiciclina va ser una setmana. Una vegada realitzat el diagnòstic, el tractament dels gats va ser mitjançant dilatació endoscòpica amb pilota i administració concomitant de ranitidina i sucralfat.
Així doncs, la patologia esofàgica en relació a l'ús de medicació via oral es pot donar en el gat descobrint-se casos de constricció esofágica per l'ús de càpsules orals de doxiciclina. Per intentar evitar aquesta complicació es deu administrar aliments o aigua després de la ingesta de les càpsules, per evitar la seva retenció en l'esòfag. És de vital importància per evitar aquest tipus de patologia recomanar aquestes mesures (beure aigua…) així com l'ús de múltiples menjadores.
Conèixer més del benefici d'aquest tipus d'aproximacions igual que la importància de la dieta en el gat en aquest tipus de patologies pot ajudar-nos a evitar o tractar algunes malalties en el gat.

dijous, 26 de setembre de 2019

4 solucions i algunes pautes a seguir perquè les mascotes superin la por als petards de Sant Joan



Antigament, el solstici d'estiu es celebrava cremant tot allò indesitjat per tal de sanejar les cases. Avui dia, la nit de Sant Joan es sinònim de festa, música i foc. Els petards, però, son els pitjors enemics dels animals per la revetlla. Es per això que us presentem alguns consells per ajudar a les nostres mascotes a superar la por i la fòbia.
Ja arriba l’estiu. Celebrem el solstici amb una festa que té nom religiós però orígens pagans. Cremem tot allò que no volem per aquesta nova època estiuenca sense adonar-nos de que a la Edat Mitjana segurament aquest ritual es feia per a sanejar les cases després d’un hivern gèlid. D’aquesta manera procuraven eliminar els fongs i els paràsits (polls, puces...) que s’havien acumulat durant els mesos més freds de l’any. Avui dia, però, ho celebrem amb festes, música i un element principal: el foc.
Antigament, quan les nostres mascotes vivien dins la llar però sense estar tan integrades amb la família, podien fugir fàcilment dels petards. Sortir corrents cap al camp o amagar-se sota el llit de les habitacions més remotes que tenien les cases grans eren dues solucions assequibles.
En la actualitat, es complicat poder-nos abstreure del bombardeig de petards que protagonitzen la nit de Sant Joan. Per tant, ens trobem amb que algunes de les nostres mascotes es veuen rodejades pel soroll i no poden escapar; una situació que els afecta de forma important.

Què podem fer?
De totes les solucions existents, la clau seria poder preveure el cas i realitzar a temps una desensibilització de les mascotes per tal que s’adaptin. La finalitat d’aquesta teràpia no és que els animals gaudeixin del soroll perquè això segurament no passi, però com a mínim s’ha d’intentar que no l’assumeixin com una amenaça. Recomanem dur-la a terme amb la voluntat de preparar a les nostres mascotes de cara a l’any que ve. Pregunta al teu veterinari de confiança, ell t’aconsellarà quina és la millor manera de fer-ho o et posarà en contacte amb un veterinari etòleg que t’ajudi a resoldre el problema.
Enguany ja anem una mica tard per a la desensibilització, la qual cosa indica que haurem de recórrer a altres mecanismes per aconseguir que les nostres mascotes passin la nit amb menys estrés.
Podem fer servir feromones. Es tracta d’una substància química que aquieta l’ànim dels animals ja que els permet reconèixer una olor de tranquil·litat que mitiga situacions que ells perceben com adverses. Es poden obtenir en format difusor o en collar. Suggerim començar a utilitzar-los una setmana o dues abans de la data senyalada.
Una altra opció són els medicaments nutracèutics. Son complements nutricionals que, ja sigui perquè porten molècules que s’assemblen als components de la llet materna: perquè inclouen triptòfan –un precursor de la serotonina-; o bé perquè  porten melatonina –hormona que indueix al son-, aquests productes calmen a les nostres mascotes. S’ha de tenir present que és primordial iniciar el subministrament amb una o dues setmanes d’antelació. Així arribarà el moment de major efecte durant la nit dels petards.
Per últim ens queden els medicaments pròpiament dits que deixaran a les mascotes “fora de joc” i que, amb una mica de sort, faran possible que “oblidin” la experiència. Son medicaments molt potents que han de ser receptats per el vostre veterinari. En aquest cas és imprescindible testar-los anteriorment a la nit de Sant Joan per poder veure els efectes, ja que un dels efectes secundaris és la“reacció paradoxal”,és a dir que la mascota no es tranquil·litza sinó que s’excita encara més. Cada animal és un món i és impossible endevinar les seves reaccions davant un fàrmac concret a no ser que es provi abans. Per aquest motiu, si s’utilitzen, no podem deixar a la nostra mascota sola. És necessari vigilar-la.


A banda de tot això, existeixen una sèrie de pautes a seguirquan el nostre animal de companyia s’enfronta a una nit tan especial:

COSES QUE NO S’HAN DE FER:
-      Ni acariciar-lo ni parlar-li. Si ho fem estarem fent-li creure que la seva reacció és la correcta, de manera que l’animal anirà incrementant la situació d’estrès.
-      Ni renyar-lo ni castigar-lo. És una reacció incontrolable i si ho fem s’acabarà desesperant i fins i tot podria atacar.
-      Utilitzar la técnica denominada inundació, la qual consisteix en rodejar l’animal de petards explotant. Si ho fem pot arribar al extrem en que la mascota es desesperi fins al punt de quedar-se paralitzat i arrossegui els efectes al llarg de tota la vida.
-      Sortir al carrer quan hi hagi petards si la mascota té por.

COSES A FER DINS DE CASA:
-      Tancar finestres i baixar persianes per a mitigar el soroll exterior.
-      Deixar totes les portes obertes, inclús dels armaris. Així poden moure’s i disposen d’amagatalls on resguardar-se.
-      Posar música o la televisió amb el volum alt. No hi haurà queixes de veïns.
-      Ignorar-lo quan s’espanti per no desfavorir la reacció.
-      Prestar-li atenció quan estigui calmat perquè sigui conscient del què ha de fer.
-      Mantenir la calma. Així ells es relaxen més al veure’ns tranquils.

COSES A FER AL CARRER:
-      Sortir a les hores en què hi ha pocs petards o inclús cap. Evitar els moments més intensos de la festa.
-      Portar sempre a la mascota lligada.
-      Fer sortides curtes i a prop de casa per poder tornar ràpid si és necessari.
-      Ignorar a l’animal quan s’espanti. Si s’atura ens parem i si arranca a córrer anirem amb ell. S’ha de procurar no tirar de la corda i limitar-nos a acompanyar-lo durant el passeig.
-      Parlar-li i acariciar-lo quan estigui tranquil.
-      Mantenir la calma en tot moment.
Per sobre de tot, recordeu iniciar aviat la preparació per a l’any vinent mitjançant una teràpia de desensibilització. Consultarem al nostre veterinari de capçalera, ja que és la persona que millor ens orientarà i ens explicarà què cal fer.

dijous, 5 de setembre de 2019

L’aquari

Els peixos poden ser un tipus de mascota dintre de les llars. Són moltes les cases que disposen d’un aquari on allotgen aquests vertebrats. Uns animals que donen molt poca feina, que requereixen d’uns mínims de manteniment però ens permetran de gaudir d’ells. Tot el món dels peixos i la seva afició s’anomena aquariofília.
Un aquari és un ecosistema viu creat per allotjar diferents espècies de peixos. Per a començar a introduir-nos en aquest món cal informar-se bé i assessorar-se amb un especialista en la matèria. Al començament és fàcil cometre errors que produeixen la mort dels peixos.


En primer lloc cal diferenciar entre peixos d’aigua freda o d’aigua calenta. La gran majoria d’aquaris solen ser de peixos d’aigua calenta. Són peixos de zones o regions tropicals i de colors ben vistosos. La temperatura de l’aigua ha d’estar entre els 21°C i els 25°C aproximadament. Per aconseguir i mantener la temperatura es necesita d’un termòstat instal·lat a l’interior de l’aquari.
Un altre material que necessitem en un aquari és un filtre. Aquest s’encarrega de netejar i filtrar l’aigua per tal de mantenir-la òptima i amb unes condicions per a la vida dels peixos. Una llum per sobre del aquari també cal tenir-la instal·lada.
Dintre dels aquaris de peixos tropicals existeixen els aquaris d’aigua salada. Aquests allotgen i recreen peixos i ambients d’aigües marines. Són aquaris més complexos I uns peixos més delicats que requereixen d’uns anys d’experiència en el món dels aquaris. Per tant, si sou principiants no són els aquaris que recomano.
Un error molt freqüent a l’hora d’adquirir peixos per a l’aquari és triar-los pel seu color o els que més ens agrada. Com he dit abans, un aquari és un sistema viu creat per nosaltres, per tant, cal recrear un ambient específic. El peixos i l’aquari han de reproduir un ecosistema en concret. Per exemple, si escollim tenir un aquari que reflecteixi el riu Amazones, doncs haurem de triar peixos que visquin en aquest riu i no d’altres rius. Així com la recreació de l’aquari amb les seves plantes i ornaments.
En definitiva, el millor que poden fer si es decideixen a tenir un aquari és informar-se i preguntar a algún especialista o en botigues especialitzades en aquest món.