dijous, 21 de novembre del 2013

La rajada, sense "mascle alfa"

En una rajada de llops existeix una jerarquia, però no s'estableix mitjançant la lluita (com fins ara hi havia la teoria) sinó que té un origen cooperatiu, de joc i d'aprenentatge. A més, les postures de submissió mai no són forçades per part de l'animal sinó que són adoptades de forma natural i voluntària depenent de cada situació. No hi ha ni un sol cas en el qual un llop obligui forçant a un altre a col·locar-se en posició de submissió. La cooperació i la cohesió del grup resulten molt més importants per a la supervivència que l'agressivitat i la confrontació. En captivitat, les rajades estan formades artificialment per llops de procedències diverses, de manera que en trencar-se la unitat familiar és quan apareixen els conflictes per quedar-se a la família. El nostre error, doncs, ha estat comparar aquestes rajades de llops en captivitat amb el nostre amic gos en relació amb nosaltres.

Deixant enrere l'etiqueta “dominància”
Encara que la majoria dels nostres amics canins són capaços de mostrar —als nostres ulls— postures submisses o dominants, l'expressió d'aquests patrons de llenguatge caní no han de ser confosos amb una suposada intenció d'ocupar el rol d'Alfa per sobre nostre. Són simplement converses corporals, en les quals el gos reclama ATENCIÓ CALMADA per part de l'humà (que sovint no sap interpretar).
La majoria dels gossos que presenten “agressivitat per dominància” estan estressats per acumulació d'energia (no fan prou exercici o jocs de relació insuficients), són més porucs, més excitables i segurament reaccionen més alterats a estímuls intensos com un soroll. Tot això no encaixa massa amb la imatge d'Alfa, veritat? això és així perquè l'agressivitat té molt més a veure amb altres factors que amb la dominància. Per tant, ha arribat ja el moment de posar en qüestió la creença que hem de “dominar” als nostres amics gossos.

Per descomptat, algunes normes de convivència bàsica són recomanables i necessàries per mantenir l'harmonia de la llar. La gran diferència però, és no marcar unes pautes mitjançant la humiliació i la força, sinó mitjançant la disciplina d'un professor, l'afecte d'un amic i el reforç positiu d'una mare.

dilluns, 18 de novembre del 2013

La importància de jugar amb el nostre gos


De la mateixa manera que una nutrició adequada i una llar confortable, el joc també és important per al benestar del nostre amic.

El joc és una forma excel·lent de fer exercici i, a més de ser divertit i estimulant, ens permet interactuar amb el nostre gos i reforçar el vincle que ens uneix. El joc és important per a tots els gossos, però especialment per aquells que passen molt temps dins de casa. Si per qualsevol raó no tenim l'oportunitat de treure’l tan freqüentment com desitjaríem, intentem compensar-ho dedicant més temps a jugar amb ell.

Jocs senzills
Ens sorprendria comprovar com el joc més senzill pot resultar realment divertit per al nostre gos. Jugar a perseguir o “caçar” objectes és un dels jocs preferits. Els encanta anar darrere de pilotes de tennis, freesbies i altres joguines, especialment si cruixen. Pot ser que al nostre amic li agradi empènyer o anar darrere d'una joguina de mida més gran, com una pilota de futbol. O simplement que li agradi perseguir-nos a nosaltres mateixos quan sortim corrent.

Aquests jocs de “perseguir” també funcionen a l'aigua, encara que això dependrà, per descomptat, de si al nostre gos li agrada l'aigua i de la facilitat que tingui per nedar.

Anem amb compte amb la grandària de les pilotes en cas que les usem com a joguina. Han de ser prou petites perquè les pugui agafar amb la boca, però prou grans perquè no les hi pugui empassar. També és important que limitem el seu nombre de joguines i que solament utilitzem aquelles que més prefereixi. Quan tenen massa joguines, moltes vegades es confonen.

Activitats més divertides

Podem intentar jugar amb el nostre gos a resoldre situacions. Fiquem un premi dins d'una caixa de cartró i apropem-la al nostre amic perquè intenti treure’l. Al principi usem una caixa senzilla de cartró en la qual trobar el premi sigui fàcil i a poc a poc augmentem la dificultat del joc, amaguem-lo sota un coixí, entre plecs de roba, darrere una porta, etc. aquest joc podem fer-lo dins o fora de casa.

Si no tenim sentit del ridícul podem involucrar-nos encara més en el joc. Posem-nos de quatre grapes i apropem-nos el més possible al nostre amic. Dobleguem els colzes, baixem el cap i bordem el millor que sapiguem. Probablement el primer cop el nostre gos ens miri una mica estranyat. Tornem a bordar i ell retornarà el nostre senyal movent la cua, fent n salt enrere, ajupint-se com nosaltres, o amb un lladruc. Allunyem-nos una mica i tornem cap a ell i tornem a bordar-li. Repeteix. S'adonarà de seguida de com funciona i es convertirà en un dels seus jocs preferits.

Tinguem en compte que el company de jocs no tenim perquè ser exclusivament nosaltres. Els gossos adequadament socialitzats gaudeixen molt jugant amb altres gossos a “barallar-se”, perseguir-se o explorar.

Consells per jugar

■Si tenim un gos que passa molt temps dins de casa, assegurem-nos que juguem prou amb ell, perquè pugui descarregar tot l'excés d'energia acumulat i se senti estimat.

■L'ensinistrament pot ser un joc. Quan ensenyem al nostre gos a venir quan se li crida en positiu, ho aprèn perquè per ell suposa una espècie de joc.

■No utilitzem objectes personals o coses de casa com a joguines. Ell no sabrà distingir entre la vella sabatilla que li llances perquè jugui i les noves que t'acabes de comprar.

■Fes un esforç per cobrir totes les necessitats del teu gos, incloent el temps de joc que necessita. Si no pots dedicar-li molt temps, demana-li a un membre de la teva família o a un amic que t'ajudi.

No subestimis la importància que el joc té per als gossos: no només gaudeixen i es diverteixen, sinó que a més suposa una activitat física que els permet cremar energia, ajudant-los a relaxar-se. I el més important: reforça el vincle amb nosaltres i se sent estimat.

diumenge, 10 de novembre del 2013

90 anys Hachiko



Hachikō era un gos de raça Akita nascut el 10 de novembre de 1923 en una granja prop de la ciutat d’Odate, adoptat per Eisaburō Ueno, un professor del Departament d'Agricultura a la Universitat de Tokio.
Eisaburō Ueno es traslladava en tren, i el gos l'acompanyava cada dia a l'estació de Shibuya i a la nit, quan tornava de treballar, sempre l'anava a buscar la mateixa estació.
Aquesta rutina va durar fins al 21 de maig del 1925, quan el professor Ueno va patir un atac cardíac mentre impartia classe i va morir. Però Hachiko, tot i que el seu amic humà no va baixar mai més del tren, durant els nou anys segënts va anar cada dia a l'estació per recollir-lo. Els passatgers habituals se'n van fer càrrec donat-li menjar sovint, ja que el gos no en volia marxar.
La devoció i fidelitat de Hachikō va commoure tant els qui l'envoltaven que, l'abril de l'any 1934, es va erigir una estàtua de bronze en honor seu a l'estació de Shibuya, i el mateix Hachikō va ser present el dia que es va presentar.
L'estàtua va ser destruida al cap de poc (reutilitzada a la Segona Guerra Mundial), però se'n va erigir una altra l'agost de 1947, que encara hi és, situada a un lloc de trobada extremadament popular, tant que de vegades l'aglomeració de gent en dificulta la localització. També hi ha una altra estàtua del gos i el seu mestre al parc de Ueno, on passejaven sovint.
El 2 de març del 1935, Hachikō fou trobat mort (per un càncer i filariosi al cor) davant l'estació de Shibuya.
Al costat de la tomba del professor Ueno es va construir un monòlit amb el seu nom. Les seves restes (en dissecació) es troben al Museu de Ciències Naturals de Ueno (Tòquio). 

La raça Akita Inu

És una raça japonesa, on és considerada tresor nacional. A part d'haver estat declarat monument nacional pel ministeri d'Educació Nipó, és considerada com a símbol de bona salut, prosperitat i bona fortuna. Quan neix un nen, o bé quan hi ha algú malalt de la família, s'ofereix com a regal una petita figura d'aquest gos. Es tracta d'un gos pertanyent a la família dels spitz, una creació natural, d'uns 3.000 anys d'antiguitat.
Necessita exercici diari. Suporta bé les inclemències del temps a causa del seu dens pelatge. Cal prestar especial atenció a la seva alimentació, ja que influirà directament sobre el seu pelatge, hem d'evitar en tot moment les sobres de la taula, els sucres i els greixos cuits.
Té un caràcter reservat i silenciós, romandrà impassible en situacions irritants, per ell de poca importància. En la relació amb altres gossos prendrà el paper dominant, no buscarà enfrontament llevat que hagi estat retat anteriorment. Haurem d'acostumar-lo des de cadell a la relació amb tot tipus de gossos i altres animals que hagin de conviure amb ell, per així, aconseguir del nostre amic un gos totalment sociabilizat.
Està dotat d'un temperament tranquil i equilibrat, és un gos que soportarà les trapelleries dels nens amb una gran paciència, es trobarà especialment a gust amb la companyia dels menuts, de qui arribarà a ser inseperable i els defensarà i protegirà de qualsevol intrús.
En alguns països, l'Akita Inu és considerada una raça potencialment perillosa.