dissabte, 19 de juny de 2010

saps en quines races de gos estan inspirats aquests dibuixos?

saps en quines races de gos estan inspirats aquests dibuixos?

ScoobyDoo-Gran Danès
Ayu-Galgo Anglès
Pluto-Bloodhound
Snoopy-Beagle
Risitas-Pointer
Milú-Fox Terrier
Idéfix-Westy

dilluns, 14 de juny de 2010

La malaltia renal

Els gossos i els gats tenen dos ronyons, cada un format per milers d’unitats funcionals anomenades nefrones. Aquest tipus de cèl·lules filtren la sang i eliminen les substàncies de rebuig de l’organisme. Les nefrones poden anar desapareixent o fer-se malbé per causes diverses.
Quan es produeix la pèrdua de tres quartes parts de la funcionalitat renal apareixen els símptomes de la fallada renal.
La malaltia renal la podem trobar tant en el gos com en el gat. Són moltes les causes que poden comportar una pèrdua de les nefrones o de la seva funcionalitat.
- l’edat: la possibilitat de desenvolupar la malaltia renal augmenta amb l’edat.
- intoxicacions: anticongelants, organofosforats i plom són els més destacables.
- leishmaniosis: en la seva forma orgànica de la malaltia.
- fòsfor: alts nivells d’aquest mineral poder ser perjudicials per al ronyó
- quists: sobretot en els gats de raça Persa
- neoplàsies: primàries o secundàries
- nefritis i nefrosis
Els símptomes de la insuficiència renal, tant de la presentació aguda com de la crònica són molt característics. 

Es produeix un augment de set (polidípsia) i un augment en la producció d’orina (poliúria), una disminució de la gana, debilitat i apatia, pèrdua de pes, halitosi o mal alè i, finalment, vòmits
El diagnòstic es basa en l’observació de la simptomatologia i d’un augment dels nivells de la urea i de la creatina mitjançant una analítica sanguínia.
El tractament és simptomàtic i de suport, però no específic, ja que no podem canviar ni reemplaçar les nefrones fetes malbé. En una fallada renal aguda el primer pas és la sueroteràpia per tal de restablir la deshidratació i disminuir l’excés de les substàncies tòxiques en sang. 

Un cop estabilitzada aquesta fase i amb la recuperació favorable de l’animal, el tractament és dietètic amb alimentacions consistents en un baix nivell de proteïna i un baix nivell de fòsfor. Cal saber que a través del metabolisme nitrogenat de les proteïnes s’obté la urea, substància que provoca la simptomatologia renal. També podem donar quelants de fòsfor juntament amb l’alimentació.
Francesc Alcázar
(Article publicat al número 278 de Portaveu)

dimarts, 1 de juny de 2010

Dia Mundial per la Prevenció de la Leishmaniosi


Avui és el Dia Mundial per la Prevenció de la Leishmaniosi, una malaltia parasitària canina, i per això s'ha engegat una campanya per conscienciar-nos.

Dia Nacional per la prevenció de la leishmaniosi
La Leishmaniosis canina és una malaltia parasitària greu, fins i tot mortal per al nostre amic. És causada per un paràsit (protozoo microscòpic) i és denominada Leishmania. El primer símptoma clínic més habitual és la pèrdua de pèl, sobretot al voltant dels ulls, orelles i el nas.
Segons la malaltia va avançant, el gos perd pes encara que no perd la gana. Són habituals les ferides a la pell, especialment al cap i a les potes (a les zones on està en contacte amb el terra en tombar-se o asseure's).
Quan el quadre es torna crònic es complica i en molts casos apareixen símptomes relacionats amb insuficiència renal. La malaltia no distingeix entre sexes ni races de gossos. La leishmaniosis canina apareix principalment en molts països d'Amèrica Llatina i en tots els països de la regió mediterrània, incloent Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta, Grècia, Turquia, Israel, Egipte, Líbia, Tunis, Algèria i El Marroc. Catalunya és una de les zones més afectades (s'observa en altres regions però amb menys intensitat). La malaltia es transmet a través d'un flebòtom infectat (com un mosquit).
L'època de més perill comença amb la temporada de calor suau, normalment al maig, s'apaivaga a l'estiu amb la temperatura més alta, i torna cap al setembre o octubre si es perllonga l'estiu. Durant l'hivern els mosquits romanen en estat de larves quaternàries i són inofensives.
En les zones més càlides trobem flebòtoms pràcticament tot l'any i en conseqüència el perill existeix tot l'any. La leishmaniosi causa la mort en els gossos afectats que no reben tractament i vigilància posterior. Si el nostre amic no rep cap protecció, el risc de contagi vària d'un 3% a 18% segons la zona. El risc sempre augmenta si vivim en zones rurals i periurbanes, en regions càlides del país i si està fora de casa al vespre.
Potser també t'interessa: - 50 preguntes sobre la Leishmaniosis