dijous, 15 de desembre de 2016

La síndrome de Cushing (hiperadrenocorticisme)


Sobreproducció de Cortisol 
Símptomes: Molts dels símptomes d'aquesta síndrome es poden confondre fàcilment amb els de l'envelliment, i la majoria no ens adonem dels primers senyals que indiquen una anormalitat en el funcionament de l'organisme del nostre amic, per això, hem d'estar molt atents. Aquests símptomes són:

- Augment de la set (polidipsia)
- Gana insaciable
- Miccions constants (poliuria)
- Cansament o reducció de l'activitat física
- Panteixos excessius, fins i tot en estat de repòs
- Epidermis prima
- Pèrdua de pèl (alopècia simètrica)
- Inflamació abdominal molt prominent
- Infeccions cutànies secundàries
- Prurit (causat per les sobreinfecciones)
- Cicatrització retardada
- Engrandiment del fetge
- Atrofia muscular
- Pigmentació fosca en la pell
No tots els gossos responen de la mateixa manera a la sobreproducció de cortisol, per la qual cosa cadascun mostrarà diferents d'aquests símptomes.


Per què és important tractar a temps la Síndrome de Cushing?

La sobreproducció de cortisol té un impacte molt negatiu en l'organisme, i si no és tractada a temps pot augmentar les probabilitats que pateixi malalties greus com:
- Pressió arterial alta
- Inflamació del pàncrees o pancreatitis
- Diabetis
- Inflamació o infecció de la vesícula biliar
- Infeccions en els ronyons i el tracte urinari
- Alts nivells de proteïna en l'orina
- Infeccions greus en la pell i en les oïdes
- Tromboembolisme pulmonar (coàguls de sang que es desenvolupen en un o en els dos pulmons)

La major part d'aquestes afeccions són cròniques i deixen lesions irreparables, d'aquí la importància de detectar-ho i tractar-ho a temps. I si l'estem medicant, no interrompem la medicació quan deixi de tenir símptomes ja que davant qualsevol absència de la medicina, podria tornar a recaure.


En quant de temps es noten els canvis?

El període de recuperació depenendrà dels símptomes. Generalment les dolències com la letargia, l'augment de la gana i de la set i les miccions freqüents desapareixen durant les dues primeres setmanes del tractament. D'altra banda, els altres símptomes més severs com la pèrdua del pèl, l'enfosquiment de la pell i la inflamació de l'abdomen poden demorar una mica més de temps, en general, al voltant de 3 a 6 mesos.


Diagnòstic

El procés de diagnòstic pot resultar molt extens, ja que a part dels símptomes, haurem de realitzar algunes d'aquestes proves i anàlisis: anàlisi de sang, examen d'orina, prova d'estimulació de ACTH, prova de supressió amb dexametasona, ultrasons, radiografia abdominal, plaques de tòrax, biòpsia de la pell afectada, ecografia de les glàndules suprarenals, tomografia computaritzada... Algunes de les quals es realitzen per descartar qualsevol altra malaltia o per determinar quina és la causa principal que ha desencadenat la producció excessiva del cortisol, la qual condueix a la síndrome de Cushing. Normalment al cap d'un o dos dies ja és possible diagnosticar la malaltia.

Tractament

El tractament pot ser farmacològic (per a tota la vida) o quirúrgic (extirpació del tumor hipófiso-dependent o suprarenal). Si bé és cert que resulta tediós un tractament per a tota la vida, hi ha molts riscos a tenir en compte en cas d'una extirpació quirúrgica, que podria resultar complexa i plena d'efectes secundaris, per això, com que aquesta síndrome afecta animals vellets, s'acostuma a preferir el tractament farmacològic. El Centre Clínic Veterinari ens receptarà la proporció de medicines reguladores dels nivells de cortisol específica per al nostre amic.

Expectativa de vida
Seguint el tractament, aproximadament 2 o 3 anys més podrem gaudir de la companyia del nostre amic.

Per què no és possible prevenir la Síndrome de Cushing?

Aquesta malaltia està produïda per una anomalia de l'organisme impossible de predir. Per tant, no existeixen ni hàbits d'alimentació ni de vida que reverteixin o evitin l'aparició d'una patologia endocrina com aquesta.
Encara que és una malaltia pràcticament incurable, existeixen molt bons pronòstics per a què tingui una vida plena.
 

dilluns, 5 de desembre de 2016

Les transfusions de sang en gossos


Hi ha 7 grups sanguinis canins, però existeix un test molt senzill que ens indica el grup que pertany el nostre amic. Això és important a l'hora de realitzar una transfusió, ja que actualment per falta de donants, ens veiem gairebé obligats a agafar sang del primer gos o gat que podem i no sempre és acceptat pel receptor.

Indicacions:
Les transfusions de sang són necessàries per a intervencions quirúrgiques, en cas de pèrdues de sang per accidents com atropellaments, baralles, intoxicacions o en malalties que cursen amb anèmia (com ara càncer, insuficiència renal o sagnat digestiu), o en casos de coagulació.
En el cas dels gats és perillós fer una transfusió sense saber exactament el grup sanguini perquè els gats tenen anticossos antieritricitaris des del naixement i si els posem una sang diferent al seu grup poden patir una reacció anafiláctica que els pot portar a la mort. La majoria dels gats són tipus A i aquells que són AB se'ls considera receptors universals, però no hi ha donants universals.

En els gossos ens podem arriscar en la primera transfusió, tot i que sempre és millor que sigui del seu tipus, ja que ells no tenen anticossos, però una vegada feta una transfusió sí que es produeixen. L'ideal seria que tota sang canina a transfundir fos DEA 1.1(-) o DEA 1.2(-)

Donants
Les condicions ideals que un bon donant de sang hauria de tenir, són les següents:
- clínicament sa, amb hematocrit del 40% mínim.
- d'1 a 8 anys d'edat
- Pes superior a 22Kg, per usar bosses de recol·lecció de sang de 450 ml. que són les bosses sanguínies que s'usen en humans, i que corresponen a UNA unitat de sang.
- La raça de gos no és fonamental en general (menys els Akita Inu que s'eviten com a donants per l'elevada concentració de potassi intraeritrocitari), però com la recol·lecció de sang es realitza a partir de les venes iugulars, si són gossos de pèl curt i sense arrugues, millor.
- Els donants han de ser mascles, o femelles esterilitzades que mai no hagin parit
- Que no tinguin antecedents de transfusions com a receptors.
- Han d'estar al dia quant a vacunes i desparasitacions.
- SOBRETOT, aptes després d'un control de malalties hemàtiques, com la filariosis, borreliosis, babesiosis, leishmaniosis, brucelosis i erlichiosis.
- Han de tenir els seus factors de coagulació normals.
- Es prefereixen els animals dòcils als nerviosos, ja que s'evitaria la sedació o anestèsia a l'hora de l'extracció de sang, que pot durar un quart d'hora si va bé.
- i el donant ideal és el que posseeix la considerada sang UNIVERSAL, és a dir, negatiu al Grup 1.1.

No obstant això, si s'ha d'aprofitar del que es disposa, SEMPRE HA DE SER TESTADA. I serà necessari que es presenti un alt percentatge del total de les condicions ideals, per així, tenir èxit en la transfusió.

- A cada DONANT, se li sol extreure sang cada 3 mesos (MÀXIM PERIODICITAT – 1/MES)

Reaccions post-transfusions:
- Cal observar el receptor durant uns dies per si apareixen reaccions secundàries a la transfusió, ja que poden aparèixer de forma immediata, en el mateix moment de transfundir, o dies posteriors.
- Quant al donant, repòs durant les primeres hores, i menjar reconstituient 
Xè 

dijous, 17 de novembre de 2016

convulsions en el gos o gat

Una convulsió és un desequilibri que es manifesta en algun d'aquests símptomes:

- Cau a terra amb el cos rígid.
- Espasmes, moviments espontanis i involuntaris en les seves extremitats.
- Canvis bruscos en la consciència i el seu comportament.
- La seva mandíbula es posa rígida i baveja.
- Pèrdua del control d'esfínter, bufeta i intestí.
La durada d'una convulsió és molt variable, però si sobrepassa 2-3 minuts hem de portar-lo urgentment al veterinari.

Les convulsions i l'epilèpsia no són el mateix
Si el nostre amic pateix una convulsió no necessàriament significa que tingui epilèpsia, en moltes ocasions una convulsió és causada per una baixada de sucre a la sang, per infeccions víriques com el Borm caní o la Peritonitis infecciosa felina, problemes metabòlics, congènits, degeneratius, traumes, tumors cerebrals, una intoxicació (com la ingestió d'anticongelant), insuficiència renal o hepàtica, o un trauma cranial.
L'epilèpsia, a diferència, és un trastorn de la funció cerebral que es caracteritza per la presència de convulsions cròniques, i atacs de gairebé 20 minuts de durada.
(El 3% de la població mundial de gossos pateix convulsions. D'aquest grup, el 80% és diagnosticat amb epilèpsia mentre que el 20% restant té convulsions per altres raons)

No hi ha cura però sí tractament

L'epilèpsia és una malaltia que dura tota la vida però que no la posa en risc sempre que li assignem un tractament específic. No tots els animals són iguals i el veterinari és l'únic que pot administrar un tractament per a cada cas.

Les emergències relacionades amb les convulsions són:
- Quan una convulsió dura més de 5 minuts (considerant com a convulsió la fase d'ictus).
- Quan el pacient pateix més d'un atac en un període de 5 setmanes 
- Quan el pacient pateix un estat epilèptic: una convulsió que dura més de 20 minuts o quan el pacient té atacs seguits sense que existeixi recuperació de consciència entre ells.
SEMPRE hem de portar un animal que ha convulsionat al Centre Veterinari, però en aquests casos haurem de fer-ho immediatament!

No sempre s'han de tractar les convulsions, ni totes les convulsions es tracten de la mateixa manera, per això el nostre Centre Veterinari, després de realitzar l'exploració minuciosa del pacient i realitzar les proves necessàries, haurà de decidir quin és el tractament idoni per a cada pacient i posteriorment controlar aquest tractament de forma correcta. És interessant per al veterinari neuròleg que nosaltres anotem en un calendari la data de cada atac així com la seva durada per realitzar un control correcte.

QUÈ FEM DAVANT UN ATAC CONVULSIU
Encara la situació i el moment sigui molt intens hem procurar mantenir la calma.

Què hem de fer?
- Principalment ser-hi. En tot moment ens ha de tenir al seu costat, ja que si no perd la consciència estarà espantat, no entendrà què li passa, i la nostra presència el tranquil·lizarà.
- apartar els objectes del voltant del nostre amic perquè no s'hi copegi si cau o durant l'atac. 
- Portar-lo a un lloc fresc i tranquil, si podem. 
- Administrar NOMÉS la medicació que ens ha recomanat el veterinari.
- Si no cessen els atacs després de l'administració portem-lo al veterinari al més aviat possible.

Què NO hem de fer?
- NO HEM de deixar-lo sol
- No el tapem ni el portem a zones on faci calor. 
- No el subjectem, perquè ens podria fer mal, (ell no és conscient del que fa durant els atacs). 
- No li donem res per menjar ni per beure, ja que té alterat el reflex de la deglució i es podria ennuegar. 
- No administrem cap medicament no prescrit pel veterinari.

Sobretot estiguem en tot moment al seu costat, podem parlar-li fluix amb molta suavitat, deixar simplement una mà sobre el seu cor, sense acariciar-lo, encara que estigui en estat d'inconsciència, ja que quan desperti es trobarà desorientat I AGRAIRÀ SENTIR-NOS AL SEU COSTAT.

dijous, 3 de novembre de 2016

El dolor en el gat

Fora de l'antiga creença popular que deia que els animals són éssers insensibles, és evident que sí senten. El problema és que mos­tren el seu malestar a través de canvis de compor­tament, que sovint no sabem reconèixer. 
El dolor en el nostre amic felí pot ser extremadament difícil de detectar ja que, a diferència del que succeeix amb els gossos, que a base de milers d'anys al nostre costat, han après maneres perquè enteguem el seu malestar a través de diversos comportaments, les manifestacions dels gats encara són subtils. Per tant, és necessari que estiguem molt al cas de qualsevol canvi en la seva conducta.
El dolor és un mecanisme de protecció de l'organisme, la funció fisiològica del qual és indicar al sistema nerviós que alguna cosa no va bé en una part del cos. No obstant això, hem de tenir en compte que, segons l'espècie o la raça, la per­cepció i el comporta­ment davant el dolor serà variable.

L'avantpassat
Partim de l'origen: el gat silvestre africà. Un animal originari de zones àrides i semiàrides del Nord d'Àfrica, solitari, molt territorial i que s'alimentava capturant petites peces. Aquestes característiques són molt importants per­què són les que van definir un individu que no es podia permetre manifestar el seu dolor, i l'amagava per evitar passar de caçador a presa potencial.

Manifestacions de dolor
Amb el procés de domesticació es van pro­ducir canvis en el comportament social fe­lí i un enriquiment de la seva comunicació, però no encara en la seva actitud davant el dolor. Però tot i què no es manifesta de forma evident, s'expressa en una gran quantitat de senyals que els humans sovint no sabem reconèixer com a malestar. Les més importants, entre unes altres, són les següents:
Com reconeixem el dolor en el nostre amic felí:
1. El canvi de caràcter cap a agressivitat o timidesa. Els gats sociables volen fugir, mentre que els més esquerps reaccionen amb agresi­vitat davant la manipulació de l'àrea adolorida.

2. La postura. En general està decaigut, amb tendència a protegir la zona adolorida, amb el cap arrupit, les orelles baixes i la cua cap a sota o entre les potes de darrere. No vol moure's. Els ulls semitancats i, si ens acostéssim, dilataria les pupil·les, posaria les orelles cap a enrere, i adoptaria una pos­tura defensiva que fins i tot podria arribar a atacar-nos.
3. El grooming (la seva higiene personal) dismi­nueix. No es renta i presenta molt mal aspec­te general amb piloerecció, atapeïment del pelatge i fins i tot taques d'orina i femta. 
Altres, en canvi, es lleparan compulsivament o mossegaran una zona obsessivament, arribant fins i tot a fer-se ferida.
4. Respecte a l'alimentació, es redueix i inclu­s s'anul·la el consum d'aigua i menjar.

5. Alliberament de feromones interdigitals molt adherents que impregnen fortament tot allà on es trobi el nostre amic i que no expressen una altra cosa que alarma de malatia.
6. Quant a la comunicació auditiva, pot emetre bufs i grunyits, però el més curiós és que el ronroneig persisteix. Se sap que el ronroneig està regit per un cen­tre nerviós situat en el cervell, molt proper de l'hipotàlem, i que constitueix un dels centre de les emocions que s'activa per l'alliberament d'endorfines i que té un efecte tranquilitzant i calmant.

Signes clínics de dolor
A més de tots aquests signes de comportament, en un gat amb dolor també es produeixen manifestacions clíniques típiques encara que no específiques: augment de la freqüència cardíaca i respiratòria, de la pressió arterial, de la diuresis, de la salivació i del temps de farciment capil·lar, presència de mu­coses pàl·lides i presència de midriasis i/o apatia, disnea (esbufegs). Això ho hem de tenir en compte en gats d'avançada edat, ja que poden presentar apatia a causa de la presència de dolor i no a causa de la vellesa.

Un altre aspecte a tenir en compte és que tota causa de dolor, a part del mal tissular real, li provocarà un quadre d'estrès. Sempre que hi ha dolor, hi ha estrès (però no sempre que té estrès ha d'haver-hi dolor). Segons el tipus de dolència, aquest estrès, igual que el dolor, pot ser de caràcter agut (per exemple, en la fractura de maluc) o crònic (per la artrosis). L'estrès és la reacció del gat davant una nova situació que no li agrada i de la qual desitja escapar i es manifesta augmentant o disminuint l'activitat, varia el consum d'aliments, el joc, la higiene i/o l'agressivitat. Manifestacions similars a les del dolor físic i la seva presència pot agreujar els efec­tes propis de la dolència en si i fins i tot emmasca­rar la seva simptomatologia. És el cas, per exemple, del gat que realitza una micció inadequada. Pot ser a causa d'un estrès pròpiament dit (per exemple per l'arribada d'un nou gat a la llar) o pot ser a causa de la presència de cristalls en l'orina que provoquen un dolor que fa que el gat rebutgi la seva safata de sorra habitual: és bàsic distingir ambdues si­tuacions.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

La Leucèmia Felina

És una malaltia molt contagiosa entre gats, provocada per un microorganisme anomenat virus de la leucèmia felina (ViLeF) que afecta amb major freqüència als gats que viuen en grups, amb una lleugera predisposició en els mascles d'entre 1 a 6 anys d'edat. A més del gènere i de l'edat existeixen altres factors que condicionen la incidència que pot tenir aquesta malaltia en els gats, com el seu estat de salut al moment d'exposar-se al virus, el medi ambient i els hàbits de vida de l'animal.

El virus provoca deficiència del sistema immune de protecció de l'animal i el desenvolupament de tumors. Afecta principalment al sistema limfàtic i a les cèl·lules de la sang.
La malaltia ocasionada per aquest virus representa la principal causa infecciosa de mort en els gats domèstics de tot el món.
El ViLeF pertany al grup dels retrovirus que produeixen una proteïna amb funció enzimàtica (és a dir que accelera la velocitat de les reaccions bioquímiques) gràcies a la qual aquests microorganismes poden inserir còpies de la seva informació genètica dins del material genètic de la cèl·lula infectada i d'aquesta manera es reprodueixen. En aquest sentit, ViLeF és parent proper del virus de la immunodeficiència felina (VIF) i humana (VIH).
Al nostre país existeix una elevada prevalença de retrovirus felins que provoquen malalties marcadament inmunosupresores. A aquesta situació ha de sumar-se-li la presència de molts focus amb nombroses poblacions de gats de carrer, sense cap control sanitari, la qual cosa augmenta els riscos potencials de contagi per a gats casolans.

Com es contagia el virus?
El contagi es realitza a partir del contacte directe amb un gat infectat. La transmissió pot produir-se per mitjà del llepat amb el qual acostumen a fer-se entre si els felins (grooming) o per ferides de mossegades ocasionades durant una baralla (el virus es troba en grans quantitats en la saliva dels animals malalts). També pot contagiar-se a partir de secrecions nasals, sang, orina, matèria fecal, llàgrimes i llet. En forma menys probable, encara que possible, se citen com a fonts potencials de risc el compartir tant el recipient del menjar com la safata sanitària.
Una gata gestant infectada pot transmetre la malaltia als fetus a través de la placenta i també als cadells durant la lactància.
El virus és molt poc resistent a les condicions ambientals habituals d'una llar i és destruït fàcilment per la majoria dels desinfectants, sabons, la calor, la llum solar i la dessecació. Per aquesta raó, una vegada fora de l'animal no sobreviu més que algunes hores.

Tots els gats poden contreure leucèmia?
Si bé aquesta malaltia pot afectar a qualsevol gat que rebi una exposició viral suficient, existeixen grups de major risc. Aquests estan integrats per: els gats que conviuen amb animals infectats o amb felins dels quals es desconeix la seva condició enfront d'aquest virus (animals recollits del carrer). També integren aquest grup de risc els gats que surten a l'exterior de la casa sense ser vigilats, que poden ser mossegats per un gat infectat, i els gatets nascuts de mares que presenten el virus en el seu organisme.

El virus pot contagiar-se a l'humà?
No. Malgrat la similitud del virus de la leucèmia felina amb el virus de la immunodeficiència humana o Sida, mai no s'ha detectat infecció amb ViLeF en els éssers humans. No obstant això, algunes persones han de tenir precaució amb els gats infectats amb ViLeF ja que aquests animals poden presentar altres malalties concurrents que sí ofereixen risc per a la salut de certs grups, com els immunosuprimits, els nens, bebès en gestació, ancians i les dones embarassades.
Com afecta el virus de la leucèmia felina a la salut dels gats?
Aquest microorganisme representa la principal causa de càncer en els gats, provoca diversos trastorns sanguinis i pot conduir l'animal a un estat d'immunodeficiència que disminueix la seva capacitat natural per protegir-se de les infeccions. Així doncs, el gat queda exposat a l'acció de bacteris, virus, fongs i altres agents biològics amb els quals normalment està en contacte encara que sense afectar la seva salut però que, en aquest cas, poden ocasionar-li danys severs a causa de les baixes defenses de l'animal. Aquestes infeccions secundàries són les responsables de la majoria de les malalties associades amb ViLeF.

Quins símptomes produeix la leucèmia felina?
És probable que durant els primers estadis de la infecció, els gats no manifestin cap signe de malaltia. No obstant això, al cap d'algunes setmanes, mesos, o de vegades anys posteriors a la infecció inicial, la salut del gat comença a deteriorar-se gradualment o a presentar malalties recurrents seguides d'estats temporals de salut relativa. Entre els principals signes que poden destacar-se calen esmentar: pèrdua de gana, disminució progressiva de pes, desmillorament de l'aspecte i qualitat del seu pelatge, augment de grandària dels nòduls limfàtics, febre persistent, infeccions en la pell, la bufeta (cistitis), les vies aèries superiors, diarrea, canvis de conducta, trastorns reproductius, entre altres.
Mantenint les cures de salut adequats i en condicions ideals un gat infectat pot viure amb un aparent estat de salut durant mesos, però morint al cap de dos o tres anys del moment de l'exposició inicial.

Com es diagnostica la leucèmia felina?
Existeixen fonamentalment dos tipus de proves de diagnòstic sanguini de leucèmia felina: el Test d'Elisa i la Immuno Fluorescència Indirecta. En ambdues el principi de la prova és el mateix: la detecció en la sang del gat infectat d'una proteïna interna del virus anomenada p27 que és comuna a tots els ceps. Cal destacar que el virus de la leucèmia es detecta en sang (virèmia) només en dos estadis de la infecció: existeix una virèmia primària on alguns gats poden presentar una resposta immune efectiva, eliminar al virus de la sang i detenir el curs de la infecció. Però si això no succeeix, al cap d'un temps el gat presenta una virèmia secundària on la infecció aconsegueix un punt de no tornada acabant amb la seva vida.

Com pot controlar-se la leucèmia felina?
L'única manera de protegir un gat de l'exposició enfront del virus de la leucèmia és evitar el contacte d'aquest animal amb gats infectats amb ViLeF. Prenent les següents mesures:
- Mantenir al gat dins la llar, allunyat d'altres felins potencialment infectats que poguessin mossegar-lo.
- En el cas d'adoptar un gat del carrer del qual es desconeix la seva situació sanitària, consultar amb el Veterinari.
- Si es té més d'un gat a casa, i un d'ells està infectat amb ViLeF, aquest ha de romandre separat de la resta sense poder compartir ni el recipient del menjar ni la safata sanitària.
- Es recomana castrar als gats amb ViLeF per evitar el contagi.
- A causa de les baixes defenses que té un gat amb ViLeF hem d'evitar donar-li de menjar aliments crus (carn, ous) o derivats de la llet sense pasteuritzar ja que aquest tipus d'aliments ofereixen un major risc de transmetre bacteris o paràsits que provocarien un dany major en un organisme amb el seu sistema immune afeblit. En aquest sentit es recomana l'ús d'aliments balancejats de bona qualitat.
- Tots els gats que no estan infectats han de vacunar-se.

Com es prevé aquesta malaltia?
El compliment amb un adequat pla de vacunació és la millor mesura per la prevenció tant d'aquesta malaltia com de moltes altres dels felins.
En condicions ideals, i a causa de la immunodeficiència que provoquen els retrovirus. A l'hora de vacunar el nostre gat, és molt important verificar que no tingui ja el virus, i a no ser que sapiguem del cert que no ha estat en contacte amb animals infectats i que la mare del nostre gat (si parlem d'un cadell) no estava infectada amb el virus, s'ha de fer un test previ a la vacuna que ens digui si està o no infectat. Si el test és positiu, ja no té sentit vacunar l'animal (recordem que la vacuna només és per prevenir la infecció i que no la cura) i es recomana esterilitzar i recloure l'animal perquè no pugui encomanar la malaltia a altres gats. En el cas que el test sigui negatiu, el veterinari podrà aplicar la vacuna per protegir el nostre gat front aquesta malaltia.
Si el nostre gat és diagnosticat de leucèmia, el temps de supervivència vindrà marcat per l'estat de la infecció i per l'afectació d'aquesta. Un animal de tingui el virus però que no ha desenvolupat la malaltia, pot viure anys (més si podem controlar la virèmia amb medicaments) però cal recordar que el més important és que no transmeti la malaltia a altres animals, per tant, si conviu amb més animals a casa caldrà vacunar aquests i el més important, que no surti fora de casa i pugui encomanar altres gats (serà millor esterilitzar-lo per evitar per exemple, baralles amb altres mascles per competir per una femella en zel).
Al nostre país existeixen al mercat diferents tipus de vacunes contra ViLeF però la majoria d'elles presenta el risc potencial de provocar amb el temps un desenvolupament tumoral en els gats, anomenat sarcoma, en els punts d'inoculació. D'acord amb els coneixements científics disponibles fins al moment existeix una estreta associació entre la formació d'aquests tumors i la presència de certs components en l'adjuvant de les vacunes. Els adjuvants són substàncies que s'agreguen a la composició d'algunes vacunes amb el propòsit de modificar o augmentar la resposta immune de l'individu vacunat. Aquest risc desapareix si el veterinari utilitza una vacuna sense cap tipus d'adjuvant, aplicant una segona dosi entre les 3 i 5 setmanes posteriors i un reforç un cop cada any.
Potser també t'interessa:     - Els gats de carrer

dilluns, 10 d’octubre de 2016

La dieta del gos sènior

10 punts a tenir en compte en una dieta per al gos sènior:

1. L'edat per canviar l'alimentació del nostre amic varia entre un gos i un altre. Un de mida petita fins als deu o onze anys no es considera que ha entrat a la vellesa. Un gos de mida mitjana es pot canviar als vuit o nou. I un gos de mida gran, als sis o set anys ja comença a necessitar altres tipus d'alimentació.

2. Tot i així, cada cas és específic, i s'ha de considerar de manera personalitzada, ja que el pes, el caràcter i l'activitat física influencien en la decisió de donar-li un tipus d'alimentació equilibrada per cada cas.

3. Quan el nostre amic arribi a la seva edat de senectud i repòs, és millor optar per una alimentació d'alta qualitat, amb un 20% o 30% de proteïnes.

4. Amb una patalabilitat superior a l'anterior, ja que el sentit gustatiu també es veu afectat amb l'edat.

5. Amb uns nivells moderats de proteïnes d'alt valor biològic.

6. Nivells controlats de greixos rics en àcids grassos essencials (EFA)

7. Suplement vitamínic (E i complet B), i nivells de minerals controlats curosament.

8. El gos sènior necessita una alimentació baixa en calories.

9. Convé repartir l'alimentació en un parell de preses al dia.

10. Abans de canviar la dieta del nostre amic, consultem al nostre veterinari, ja que ell sap millor que ningú quan i com s'ha d'alimentar, per tot el seu historial mèdic. I el canvi ha de ser gradual:
afegim cada cop més quantitat del nou pinso, i anem disminuïnt l'anterior. Qualsevol canvi brusc en una dieta afecta el procés digestiu.

Potser també t'interessa: El gos senior

dilluns, 19 de setembre de 2016

Problemes de les parpelles dels gossos

 Entropi
És l’enrollament de la parpella de l'ull cap a dins, on la pell i pèls de la parpella freguen la superfície de la còrnia i la conjuntiva, que poden ocasionar lesions greus.
Algunes races estan més predisposades que unes altres a patir aquesta malaltia ocular, com són: Chow-Chow, Sant Bernardo, Cocker Spaniel, Shar-Pei, Gran Danès, Caniche, Labrador i Setter Irlandès entre altres, els símptomes del qual apareixen abans dels sis mesos d'edat.
En ocasions l’entropi es pot originar com a conseqüència de conjuntivitis, dolor o un altre problema ocular. Entre els símptomes es troben: parpalleig, parpelles tancades pel dolor, conjuntivitis, queratitis o inflamació de la còrnia, úlceres corneales, pèrdua de visió i en casos extrems pot semblar pigmentació de la còrnia.
L’entropi es diagnostica mitjançant una revisió oftalmològica completa; si aquest entropi és de causa primària, és a dir si s'ha produït a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles, es pot corregir el defecte mitjançant tractament quirúrgic.
Si es deixa durant temps que la còrnia i la conjuntiva rebin el frec del pèl de la parpella, es poden produir úlceres corneals, arribant fins i tot a la perforació. La irritació contínua de la còrnia pot ocasionar l'aparició de pigments, produïts per la vascularizació, que ocasionaria la pèrdua de visió.

Ectropi
És l’enrollament de la vora de la parpella cap a fora, de manera que la conjuntiva i el globus ocular queden més desprotegits i exposats a infeccions.
Les races més predisposades a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles són el Sant Bernardo, Terranova, Bull Mastiff o Gran Danès entre altres, encara que en ocasions pot aparèixer per traumatismes, vellesa o cicatrius de caràcter secundari a una inflamació crònica.
Els símptomes continus que produeix l’ectropi són conjuntivitis, llagrimeig continu i una distribució incorrecta de les llàgrimes, fet que fa que la còrnia quedi mal protegida i desnodrida.
Es diagnostica mitjançant una exploració oftalmológica completa i la solució és quirúrgica i consisteix en la reparació de la parpella, mitjançant la seva modificació, per corregir el defecte i que la còrnia quedi protegida.
Si aquesta deficiència no es tracta, l'ull sofrirà contínues conjuntivitis per a tota la vida i a la formació de queratitis -inflamació de la còrnia- en quedar aquesta desprotegida, la qual cosa portarà a una pèrdua de transparència i a la possible pèrdua de la visió.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Socialització canina

Per què el meu amic no tolera els altres gossos? 
Simplement per la poca socialització en època de cadell
El gos ha de romandre amb la seva mare i amb els seus germans com a mínim uns dos mesos… Un cadell juga amb els seus germans, els llepa o mossega, també li mosseguen… aprèn a relacionar-se… perd la por i és capaç de valorar les “repercussions” dels seus actes (per exemple que una mossegada fa mal, tant si la rep com si la fa). El cadell ha de jugar amb altres gossos, mascles i femelles; de molt jovenet n'ha de conèixer de totes les grandàries i caràcters… hem de facilitar els contactes i supervisar-los: és lògic que hi hagi grunyits, intents de baralla…
però per intentar evitar els conflictes, el que provoquem són futurs problemes de comportament, ja que no deixem que aprenguin els seus Senyals de Calma, tan essencials com el nostre: Bon dia, gràcies, disculpi, perdoni, etc..
Quan reben el primer impacte de l'exterior aprenen a conèixer altres realitats, sorolls diversos i infinitat d'olors. Però sobretot, la socialització és un procés continu que hem de reforçar durant tota la seva vida. 
El meu amic ja és un gos adult
Si el nostre amic ja és adult i té la sort de sortir tots els dies al parc per conèixer i jugar amb altres gossos, fantastic! Però hem de recordar que quan ja reconeix una sèrie de persones i un cert número de gossos, també és probable que no n'accepti de nous.

Per mantenir-lo socialitzat amb d'altres, hem de seguir canviant els seus costums i trencar rutines:
- triar sovint rutes diferents
- convidar gent (amics, familiars i de diferents edats) a casa
- visitar nous parcs de gossos.

Altres gossos
Cal tenir en compte que un gos ben socialitzat pot seguir tenint les seves preferències a l'hora de relacionar-se amb gossos desconeguts: no tots els gossos li poden caure bé com les persones tampoc ens portem bé amb totes les que coneixem.
No obstant això, la socialització assegura que un gos tingui l'astúcia social necessària per interactuar de manera agradable i respectuosa amb gossos desconeguts i pugui resoldre les discussions sense fer-se mal recíproc. Són els anomanats Senyals de Calma, que s'aprenen de la convivència amb altres gossos, per tant, només és qüestió de paciència, temps i dedicació.

Altres animals
Fins i tot si el nostre amic no conviu amb cap altre animal (no humà), se'n trobarà al llarg de la seva vida. Alguns de més freqüents com gats, ocells, peixos, etc. o menys comuns com ara conills, gallines, ovelles, cavalls, etc. Si reservem un temps a socialitzar-lo amb animals de totes les grandàries i formes, millorarà considerablement les possibilitats que accepti la presència fins i tot d'algun altre animal desconegut, sense tenir-li por.
L'objectiu principal en la socialització amb altres animals és mantenir-los a ambdós segurs i còmodes amb la presència de l'altre. Hem de tenir en compte que poden ser fàcilment considerats presa/predador, i ens interessa que es considerin amics. Així que hem d'utilitzar una combinació de gestió, supervisió i socialització, i sobretot paciència. Pot ser útil al principi que s'exposi només l'olor de l'altre animal, a continuació es poden veure l'un a l'altre des de darrere d'una tanca o gàbia, assegurant-se de proporcionar elogis, carícies i premis a canvi d'un comportament tranquil i no reactiu.
Amb el temps i basant-se en reforços positius enfront de l'aparició de l'altre animal, la majoria dels gossos aprenen a tolerar a altres animals i conviuen perfectament en harmonia.
Potser també t'interessa: 

dimarts, 26 de juliol de 2016

el mareig del gos en cotxe


El mareig en gossos que viatgen amb cotxe és molt habitual, especialment quan són cadells. De fet es calcula que aproximadament 1 de cada 5 gossos es mareja cada cop que puja al cotxe. Primer cal entendre que la causa no és la mateixa en tots els casos. En cadells, com en nens, generalment es deu al fet que el centre de control de l'equilibri encara no està totalment desenvolupat. Per això, molts cadells que es maregen deixen de fer-ho segons creixen. En altres casos pot ser conseqüència de l'estrès que li produeix, es posa molt nerviós i en conseqüència es mareja (associa el viatge en cotxe a alguna cosa negativa (per exemple anar al veterinari) o si de petit es marejava i associa el cotxe a sentir-se malament).

Signes de mareig en gossos:

- Nàusees, arcades
- Salivació
- Inquietud, ansietat
- Tremolors
- Inactivitat
- Gemecs
- Badalls constants
- Defecar/orinar-se damunt
- Vòmits

Mesures perquè el nostre amic no es maregi dins el cotxe:

- Evitem donar-li aliment sòlid les 4 hores prèvies al viatge.
- Evitem que begui grans quantitats d'aigua en les 4 hores prèvies al viatge.
- La temperatura dins del cotxe ha de ser agradable (22ºC)
Si el nostre amic va còmode és menys possible que es maregi. Per norma general, van més a gust asseguts en els seients de darrere amb la subjecció correcta. Dins el maleter es maregen molt més.
Intentem posar-li també la manteta que reconegui com a seva o una joguina que li agradi.
De tant en tant baixem una mica les finestres per igualar la pressió de l'exterior i l'interior del cotxe i renovar l'aire, encara que a fora faci calor.
Fem parades màxim cada 2 hores perquè surti a fer una passejada, oferim-li aigua i que faci les seves necessitats. Quan torni a pujar al cotxe podem donar-li un premi (generalment si és petit no li provocarà  vòmits, però vigilem-ho)

Com acostumem el nostre amic a viatjar amb cotxe:

A poc a poc, fins que no el vegem còmode amb un dels passos no passem al següent. Ens portarà uns dies o unes setmanes completar-lo, segons cada cas:

1 - El primer cop anem amb ell fins al cotxe i que l'olori sense arribar-hi a pujar. Podem oferir-li algun premi.
2 - Pugem al cotxe i sense encendre el motor, romanem una estona dins. Deixem-li explorar i juguem amb ell. Així reforcem l'aspecte positiu d'entrada.
3 - Engeguem el motor. Romanem una estona dins, jugant com abans i tornem a baixar.
4 - Fem un recorregut molt curt (una volta a la zona) i torneu a casa i amb el motor encès, juguem i baixem.
5 - Fem un recorregut d'uns 10 minuts fins a un parc o zona on pugui jugar i divertir-se.
6 - Podem anar fent a poc a poc recorreguts més llargs fins que vegem que viatja amb tranquil·litat.

Pot ser útil que agafem una joguina que li agradi molt i la utilitzem només quan vagi amb cotxe. Si una altra persona ens acompanya pot anar darrere, al costat del gos per distreure'l i calmar-lo. Recordem també que sempre hem de retirar els ambientadors abans de viatjar amb el nostre amic en cotxe. Per un olfacte tan fi pot resultar molt molest i fins i tot induir al mareig.

Medicació per evitar el mareig en gossos
Els tranquilitzants que inhibeixen el vòmit i "calmen" (com Calmivet, Calmosan, etc) són sedants, relaxants musculars, que ens fan percebre com el nostre amic està tranquil, però realment no eviten l'estrès que pugui estar patint, perquè ell és conscient d'on és.

Tinguem en compte que si el nostre amic té ansietat associada al cotxe, si administrem un fàrmac que únicament inhibeix el vòmit no solucionarà el problema. És molt important que apliquem les pautes de desensibilització que hem comentat i ho consultem amb el  Centre veterinari o d'Etologia Canina. Existeixen uns collarets de feromones que poden ser útils en aquest procés però sempre hauran d'anar acompanyats de les pautes de conducta.

dimarts, 5 de juliol de 2016

L'autovacuna de la Leishmaniosi

A Catalunya i Espanya la Leishmaniosi Canina és un problema veterinari freqüent. Més del 5% dels gossos infectats desenvolupen una malaltia que pot arribar a ser de caràcter greu, i fins i tot mortal, si no es tracta adequadament. Actualment no hi ha cap tractament preventiu eficaç al 100%.

Però sí UN TRACTAMENT PER PAL·LIAR els efectes de la malaltia:

L'AUTOVACUNA
Consisteix en l'extracció d'una mostra de gangli linfàtic de l'animal, generalment del popliti. La mostra es reserva en un medi de cultiu on multipliquem les leishmànies de l'animal, a partir de les quals s'elabora l'autovacuna. Rasurem i desinfectem la zona externa amb antisèptics convencionals (iode, clorhexidina, etc..). Subjectem adequadament el gangli popliti per procedir a la centesi amb xeringa de 5ml i agulla de 23G de calibre per obtenir el major volum possible. Incloem la mostra obtinguda en un medi de cultiu (s'homogenitza la mostra resultant). Com que la mostra extreta sovint és limitada i molt viscosa, hem d'extreure'n la major quantitat possible i en les condicions més asèptiques possibles.

En el laboratori, s'inocula en un mitjà bifàsic específic per al creixement de Leishmania infantum (a 26ºC) i es manté durant 5-12 dies per incrementar la concentració de paràsits.
Quan el creixement es considera òptim, es procedeix a la inactivació del paràsit.
Una vegada s'inactiven les leishmànies, s'elabora l'autovacuna amb les últimes tècniques de processament antigènic, obtenint un conjunt d'epítops que proporcionen una potenciació de la resposta Th1 específica, és a dir una activació del sistema immune de forma efectiva.
Finalment, obtenim l'autovacuna en dos vials d'1ml cadascun encapsulats en condicions asèptiques, per a la seva inoculació via subcutània el dia de la recepció (dia 0) i a les 2 setmanes (dia 15).
El tractament consisteix en una primera immunització (1 ml o 1 vial), i un de record de la vacuna 15 dies després de la immunització, emprant el segon vial d'1 ml.

Quan utilitzem una autovacuna per al tractament de la Leishmaniosi canina?
o Quan l'animal tingui confirmat el diagnòstic de Leishmaniosi.
o Sempre sota prescripció veterinària.
o Quan després d'un cicle terapèutic amb fàrmacs leishmanicides o leishmaniostàtics l'evolució clínica sigui pobra o desfavorable i requereixi replantejar-se el tractament.
o Quan existeixin malalties concomitants que estiguin impedint una bona resposta del tractament per immunocompromís.
o Quan els tractaments leishmanicides i/o leishmaniostàtics ocasionin intolerància o efectes secundaris (insuficiència hepàtica, insuficiència renal, nefrolitiasis, urolitiasis, etc.).

Què aconseguim amb l'autovacuna?
Potenciar la resposta immunitària del pacient millorant el quadre clínic, reduint la gravetat dels signes clínics de la Leishmaniosi canina i, eventualment, permetent que l'animal torni a tenir qualitat de vida.

dilluns, 27 de juny de 2016

El rascador del nostre amic felí


Els gats necessiten rascar per eliminar les capes més superficials de les ungles, estirar els músculs, marcar territori i fer exercici. Per això convé que els nostres amics més casolans també puguin disposar d'una superfície on dur a terme aquesta activitat tan natural per a ells. No ens ho prenguem a la lleugera, la destrossa de mobiliari és la principal excusa que molta gent desinformada opta per desunglar al seu amic, amb les conseqüències que això comporta per qualsevol felí. Si ens molesta que el nostre amic tingui aquest comportament, hem d'adquirir un rascador.

1. Comencem, si som a temps, des que encara són petits
És el millor moment per acostumar-lo a usar el rascador. Tinguem en compte que l'hàbit de rascar pot començar cap als 2 mesos. Si el gat ja és adult també pot ser reeducat, això sí, necessitarem més paciència i persistència. No desistim.

2. Triem un rascador adequat
Estable i rígid. Els felins en estat salvatge solen rascar troncs d'arbres i pals. A casa, la superfície per rascar ha d'oferir-li seguretat i rigidesa. Si tenim espai per posar un rascador a certa distància de terra amb mòduls, fixem-nos que sigui estable perquè no caigui quan el gat vulgui pujar d'un salt o amb impuls.
Suficientment alt perquè el gat pugui estirar les potes per gratar (si encara és petit, tinguem en compte la grandària que tindrà quan sigui adult).
A alguns gats els agrada més rascar en vertical, a uns altres en horitzontal. L'ideal és posar-li un rascador en què hi hagi una superfície per rascar en cada sentit, i després d'observar-lo, ubicar-li segons els seus gustos. Si el nostre amic ja ha començat a rascar algun racó de casa pot donar-nos la pista. També n'hi ha que no tenen preferències i ho rasquen tot.

N'hi ha de diferents textures (de corda, de cartró, de moqueta, de roba, de fusta…), i cada gat també té les seves preferències. Els més populars són els de cartró i els de corda. No és necessari que ens hi gastem una fortuna, podem fins i tot crear-lo nosaltres mateixos (utilitzem cartrons, trossos de moqueta, corda…). Per internet hi ha molts vídeos tutorials per crear el nostre propi rascador felí amb objectes reciclats. Si tenim problemes d'espai, podem penjar-lo a la paret a una altura a la qual arribi quan s'estira.

3. Situem el rascador en un lloc adequat

És molt important, encara que no ho sembli. Si amaguem el rascador o el situem en una zona poc freqüentada (perquè no destorbi o perquè no és bonic) és difícil que arribi a usar-ho. Això és important sobretot al principi. Una vegada que agafa l'hàbit d'usar el rascador podem situar-lo en un lloc més discret i probablement vagi a buscar-lo perquè li agrada. Col·loquem-lo a la zona on més temps passi prop del seu llit (a molts gats els agrada rascar quan es desperten de la migdiada). Evitem la zona on hi ha la safata del wc, el menjar i l'aigua. Si el nostre amic ja té l'hàbit de gratar un moble concret hem de situar el rascador just al costat.


4. Si conviuen més d'un gat

Fins i tot si es porten bé i aparentment no hi ha conflictes entre ells hauríem de tenir com a mínim un rascador per gat, atès que el gratat també forma part del marcatge, cada gat allibera feromones particulars en fer-ho i per tant no els sol agradar que el seu rascador “faci olor d'un altre”. Per molt que sigui el seu company de l'ànima.

5. Usem estímuls positius

Podem començar posant premis al rascador perquè es vagin apropant i l'explorin. Si els agrada jugar amb joguines, cintes, plomes, etc, juguem amb ell al voltant del rascador fins a aconseguir que s'hi llanci.

6. No l'obliguem mai a usar el rascador

Podem gratar-lo nosaltres i provem a veure si li crida l'atenció el so, però mai no li agafem les potes i li obliguem a fer-ho, perquè això no li agradarà i ho associarà a una experiència negativa.

7. Què fem si ja ha començat a gratar algun moble?

Assegurem-nos que no estigui destrossant els mobles per un excés d'ansietat. Això es pot generar per exemple si ens hem mudat recentment, si hem canviat la decoració, per tensió amb un altre animal amb el qual convisqui (no té perquè ser evident). Algunes pistes que el gratat està sent patològic en lloc d'un acte normal és per exemple el fet que gratin diversos mobles en diferents zones de la casa o que ho facin al costat de portes i finestres. Aquest tipus de comportament és més habitual en cases amb diversos gats. En aquest cas cal detectar quin és l'origen del problema.

És important que rentem bé el moble que ha esgarrapat amb aigua i sabó o amb alcohol de guarir ferides ja que tendeixen a tornar al lloc on han marcat i alliberat substàncies oloroses (encara que nosaltres no les detectem). També disposem al mercat de repel·lents per polvoritzar sobre les zones que no volem que grati, encara que de vegades l'olor pot resultar-nos massa forta o desagradable. Un truc que pot resultar-nos útil és enganxar cinta adhesiva transparent de doble cara (que no sigui extraforta, per retirar-la fàcliment) sobre la superfície que no volem que grati, la sensació els resulta desagradable i paren de fer-ho, però sempre haurem de posar-li el rascador al costat perquè tingui una alternativa a l'abast.

dijous, 23 de juny de 2016

La Revetlla canina de Sant Joan

Els petards NO SÓN AGRADABLES.
L'oïda del nostre amic és molt més fina que la nostra (molts animals moren en dies de celebracions per atacs de cor i estrès, no només gossos i gats, sinó ocells i petits mamífers).
El més recomanable per evitar el patiment del nostre amic és evitar que n'hi hagi. Si això no fos possible (perquè vivim en una ciutat i no sempre podem marxar) és acostumar-lo durant una temporada a sentir sorolls, des de cops lleugers que el sorprenguin (un aplauminent) repetitius, fins cada cop més forts, sense que s'hagi d'alterar.
Però si ha arribat Sant Joan i no hem tingut temps de fer-ho, cal minimitzar l’ansietat del nostre amic, ja que el soroll dels petards pot alterar el comportament del gos i provocar que intenti escapar-se (encara que no ho hagi intentat mai abans).

1. L'hauríem de deixar en una habitació amb música tranquil·la, el més apartada possible del soroll exterior; sobretot on hi hagi algun raconet fosc i petit on poder-se amagar i sentir-se més segur. Però sense aïllar-lo. Que vegi que pot sortir-ne sempre que vulgui (un transportin sense porta, per exemple) On? Si l’animal ja ha sel·leccionat un lloc de la casa on amagar-se, aprofitarem aquest lloc per posar el transportin. És molt important no obligar al gos a entrar-hi en cap circumstància. i mai no l'hem de treure encara que hagin passat hores i segueixi dins. Sempre ha de sortir per pròpia voluntat.

2. Procurem no treure el gos a passejar durant la nit de revetlla. En cas d’haver-lo de treure en aquesta franja horària, portem-lo sempre lligat amb una corretja curta, perquè camini al nostre costat.

3. Si som amb ell durant la festa, deixem un espai on el nostre amic pugui amagar-se i fem com si no passés res, mai no hem d’obligar-lo a sortir del seu amagatall. En aquest moment és el seu únic refugi. Actuem amb serenitat, no castiguem al nostre amic sigui quin sigui el seu comportament, i no l'acariciem per intentar tranquilitzar-lo, ja que sense voler estem reforçant la conducta. Només necessita la nostra presència, i la nostra calma. Tampoc no podem pretendre que si nosaltres ens espantem i/o cridem quan se sent un petard, ell estigui relaxat. Nosaltres li mostrem amb la nostra energia i naturalitat que no passa res.

4. Per gossos amb un quadre més sever de pànic recomanem que els eviteu decididament. És molt important que NO mediquem el nostre amic amb tranquil·litzants humans ni li donem cap pastilla sense consultar-ho amb el Centre Veterinari. Les pastilles que ens ofereixen sovint són sedants musculars, que eviten que el gos pugui moure's, però ell sent perfectament els sorolls, produint un estat d'angoixa i impotència per no poder-se moure amb agilitat. Així que no són gens recomanables.
Com sabem si el nostre amic no ha desenvolupat un quadre d’ansietat? Una reacció normal de por farà que l’animal s’espanti, s’amagui, o busqui la nostre atenció, i quan allò que li ha fet por ja no sigui present, tornarà a tenir una conducta normal en menys d’una hora. Si l’animal segueix amagat, o demanant la nostra atenció durant més temps, segurament l’animal estarà patint un quadre d’estrés i ansietat.

És convenient seguir aquests consells per intentar que el nostre amic passi millor aquesta nit ja que, per desgràcia, cada any augmenta el nombre de gossos perduts durant la nit de Sant Joan.
BONA REVETLLA (SI POT SER SENSE PETARDS)!
 Xè

dijous, 26 de maig de 2016

Etologia canina

L'etologia és la branca de la biologia conductual que estudia el comportament natural dels animals, concentrant-se principalment en les conductes instintives.

A partir de la dècada dels 40, alguns científics van fixar-se en el llop com a model per estudiar les relacions en grups d'animals socials. Aquests estudis van donar origen a les teories de dominància i l'estatus "alfa" dels llops. Aquestes idees van ser adoptades pels ensinistradors canins, amb el supòsit que etologia canina era igual a etologia del llop.

Malauradament es van cometre dos errors en traslladar l'estudi de llops a l'ensinistrament de gossos:
1. Eren estudis d'interaccions en grups de llops formats en captivitat i a l'atzar, la conducta dels quals no corresponia a la de rajades formades naturalment en llibertat.
2. El gos fa tants milers d'anys que conviu amb l'humà que ha modificat i readaptat la seva conducta instintiva i el seu comportament.

La dominància en l'eduació canina

En l'ensinistrament caní es parla amb freqüència de jerarquies o dominància, "gos alfa" (gos dominant), càstig jeràrquic i coses similars. És comú que els problemes de conducta del gos s'associïn, equivocadament, amb la dominància: si el gos estira de la corretja és dominant, si puja al llit és dominant, si menja abans que nosaltres és dominant, si gruny o borda és dominant, etc.

La veritat és que les jerarquies no existeixen com a tals. En realitat són interaccions de cooperació i interrelació entre gossos, i no són estàtiques (no sempre "mana" el mateix) sinó dinàmiques, i normalment no es determinen per la força. Les úniques interaccions que solen derivar en lluita són les que tenen a veure amb l'accés a recursos limitats, com femelles en zel o menjar (i segons les circumstàncies).

Per tant, oblidem-nos del "gos alfa". No necessitem apel·lar a aquests conceptes erronis per educar el nostre amic. De fet, aquestes idees han causat més mal que bé en l'educació canina.

Podrem millorar la conducta del nostre amic controlant els recursos que són importants per a ell: el menjar, les joguines, els passejos, les carícies, etc.

Avui dia ja no s'usen les antigues "tècniques" de sotmetre el gos, particularment perilloses perquè podien provocar una reacció defensiva per part de l'animal, i a més arruïnaven la relació que hi havia entre gos-humà. Aquestes tècniques eren principalment de contacte (subjectar-lo fins que deixi d'oferir resistència; aixecar-lo per la grupa, arrossegar-lo o sacsar-lo, amorrar-lo a terra...). Si algú de la vella escola ens les suggereix, per favor, ignorem-les! El nostre amic no es mereix aquest maltractament.


El llenguatge corporal dels gossos
Aquest llenguatge és important perquè ens permet interpretar l'estat emocional del nostre amic, encara que només sigui de manera general.

Mostres d'estrès:
Si se sent estressat, confós o amenaçat, pot presentar alguna o diverses de les següents conductes:

- Gira el cap a un costat, evitant el contacte visual.
- No accepta premi.
- Es grata amb desfici.
- Es mossega a si mateix.
- Rosega objectes constantment.
- Es llepa el cos constantment.
- Llepa repetidament els seus llavis o nas.
- ensuma el sòl.
- Es queda immòbil o realitza moviments molt lents.
- Es gira panxa amunt.
- Badalla.
- es pixa de manera nerviosa.
- En mascles, erecció del penis sense motivació sexual.

Aquests no són els únics signes d'estrès i ansietat en gossos, però són els més comuns. I per descomptat, aquests signes depenen del context! Si acaba de menjar, potser no vol premi perquè està tip. O pot gratar-se perquè realment li pica alguna cosa, olora el terra perquè troba una olor interessant, rosega perquè està jugant, pixa perquè té ganes, etc. S'ha de contextualitzar, no pensem que el nostre amic és un desobedient si comença a gratar-se o a ensumar el terra quan el cridem. Potser ens està demanant que no ens estressem i que ens prenguem la situació amb més calma.

Potser també t'interessa: El llenguatge dels gossos


dilluns, 16 de maig de 2016

Educació canina


Existeixen dos aspectes fonamentals en l'educació que generalment es donen per sobreentesos: la constància i la creació d'hàbits.

La constància permet crear pautes de conducta fortament arrelades, és a dir: hàbits. Per tant, per aconseguir que el nostre amic estigui ben educat (que no es llanci sobre la gent, que vingui quan el cridem, que romangui quiet quan toqui, que no bordi si no és el moment, etc), hem de ser constants durant les sessions d'educació i per sempre!

Un exemple de "mala constància": Quan som a casa l'hem ensenyat que si el cridem ell sempre ha de venir, però aquest exercici mai no l'hem posat en pràctica al carrer. Què pot passar? Un bon dia, portem el nostre amic al parc perquè jugui amb altres gossos. Quan volem tornar a casa, el cridem, i fins i tot li ensenyem el premi que hem usat per ensenyar-li a venir quan el cridem. No obstant això, ell ens ignora. Què ha passat? que en l'aprenentatge no hem estat constants, i ara l'hem cridat en una situació en la qual és molt improbable que ell faci cas perquè ja té un benefici molt més gran (jugar amb els altres gossos). Això ha reforçat la conducta d'ignorar el nostre crit/premi i l'ordre usat per cridar al nostre amic s'ha deteriorat. Una solució seria reededucar-lo en altres zones menys actives i fer que aquesta conducta es converteixi en un hàbit, abans de portar-lo al parc novament. Una altra manera és reforçar-lo mentre juga, o sigui donar-li el premi en cas que deixi de jugar amb els alres gossos, i deixar que hi torni (si d'entrada quan ve a buscar el permi ja el lliguem, preferirà no venir a buscar el premi).
És molt comú ensenyar-li alguna cosa i pensar que amb això ja n'hi ha prou, però perquè la nova conducta estigui completament establerta, és necessari que es converteixi en un hàbit. Per a això, fins que la conducta no estigui del tot establerta, hem d'evitar les situacions en què el nostre amic pogués desobeir d'entrada.

Els hàbits i l'ús del vàter
Per exemlpe: la nostra àvia té un gosset que viu al pati i poques vegades el treu a passeig. Així que, el gosset fa les seves necessitats sempre al pati, sobre el ciment. Un bon dia ens decidim que ja n'hi ha prou de tenir-lo tancat i el portem al parc. El gosset està feliç i gaudeix molt del passeig, però no fa pipi ni caca. Què ha passat? Doncs que totes i cadascuna de les vegades que el gosset necessitava un vàter, tenia el terra de ciment. O sigui, que fer les necessitats sobre el ciment ha estat una conducta constant per molt temps, i ha acabat convertint-se en un hàbit. Com que el gosset mai no havia fet les seves necessitats sobre altres superfícies (herba, terra), no les reconeix com a llocs adequats per dipositar els seus "residus". Encara que sembli un cas extrem, això ocorre amb molta freqüència (hi ha persones que també els passa que quan van d'acampada s'estrenyen).

Així que, assegurem-nos de crear bons hàbits, i ens estalviarem haver-ne de corregir de dolents.

Hi ha dues línies principals d'educació canina: la "tradicional" i la "positiva". 

L'ensinistrament caní tradicional està basat principalment en això: ensinistrar. Reforçar negativament i castigar. En aquest tipus d'educació canina predominen les correccions quan el gos no respon de la manera esperada. És més dur i coercitiu que l'educació positiva, tot i que aconsegueixi l'objectiu.
Per descomptat, realitzat incorrectament, cap dels dos tipus d'educació servirà. En aquest mètode tradicional, però, hem de tenir en compte que els cadells no tenen la mateixa capacitat d'atenció que els gossos adults i les eines de l'ensinistrament tradicional (collars d'ofeg i de pues, esprai disuasori d'aigua) poden ferir amb molta facilitat d'un cadell.
 
Per altra banda, l'educació canina positiva es basa principalment en el reforçament positiu per educar gossos (premis), encara que també utilitza altres mitjans com el càstig-negatiu (deixar de jugar, ignorar-lo, prendre-li un objecte), contracondicionamient, desensibilització sistemàtica, etc.) per corregir les conductes inadequades. En l'educació positiva no es diferencia entre cadell i adult, ja que els mètodes emprats són efectius per qualsevol edat. A més, les eines no poden fer-los mal. També es reconeix la limitació d'atenció dels cadells i no es tenen les mateixes exigències que per als gossos adults.

Temes freqüents en l'educació dels gossos
Encara que podem ensenyar-li moltes coses, hi ha temes que inclouen els d'educació cívica i l'obediència bàsica que hauria de tenir tothom, (incloses les persones).

Com a norma general inclouen:

- La socialització (amb altres gossos, persones, gats i la resta d'animals)
- La inhibició de la mossegada (molt important!)
- fer pipi i caca allà on correspongui
- usar el transportin de viatges
- saludar adequadament a les persones (no llançar-s'hi a sobre)
- estar tranquil amb el collaret i la corretja
- Parar quiet immediatament a l'ordre
- passejar sense estirar de la corretja
- aturar-se abans de travessar la vorera
- passejar tranquil i al nostre costat
- ignorar objectes/menjar/premis de desconeguts o del carrer

L'obediència canina competitiva no és necessària per al nostre amic, com tampoc no cal ensenyar-los a donar la pota, ni a jaure, a fer tombarelles, fer saltirons a dues potes, ballar, i tantes altres graciositats... Un gos no és la nostra joguina, és el nostre amic. 
Però sí que hi ha accions necessàries d'aprendre per a moments concrets (per exemple, si vol travessar just al moment que passa un cotxe, si cal que ens esperi quiet mentre sortim del seu camp visual):
- "Nom" vine!
- Seu!
- Quiet! / som-hi!
- Junt!
- on és (objecte/persona)?

D'altres no cal ensenyar-les que ja les aprenen ràpid: anem a passeig? a banyar? vols una "xuxe"? Qui té gana? etc 
;+)

dimarts, 3 de maig de 2016

Digue'm el teu color i et diré com ets

Certament, hi ha diferències en el comportament dels gats segons el seu color de pèl, tot i que els estudis científics que ho han intentat demostrar encara no són concloents.
La base biològica que dóna lloc a aquestes diferències de comportament –que no són exclusives del gat– sembla trobar-se en el desenvolupament embriològic de l'animal, ja que les diferents parts del seu cos es desenvolupen a partir de diferents “capes” o estirps cel·lulars. Referent a això, les capes cel·lulars que donen lloc a la pell i el pèl són les mateixes que les que formen el sistema nerviós central. Així, cada color del pèl determinaria unes característiques concretes del funcionament del sistema nerviós central i, en conseqüència, del caràcter del gat.
Així mateix, les rutes bioquímiques necessàries per sintetitzar o produir els pigments que donen lloc al color del pèl són les mateixes que les produïdes per alguns neurotransmisors, com la dopamina, que tenen molta influència en el comportament.

Un estudi recent, dut a terme a la Universitat de Califòrnia amb 1.274 propietaris de gats, va centrar les seves recerques en el comportament i van esbrinar, per exemple, que les gates tricolores mostraven una conducta més agressiva cap als humans que les d'altres colors.

Quant a la docilitat o maneig del gat, els estudis assenyalen que els gats blancs-i-negres són els menys tolerants a la manipulació. Tot i que són animals intel·ligents, molt actius, i en general tremendament amistosos.

Així mateix, les gates carey o “petxina de tortuga” i els gats blancs són, respectivament, més distants i intolerants, i tímids.

De tots els colors, el gat taronja és el que s'emporta el premi com a "gat falder", ja que és el que suporta millor les manyagues i manipulacions humanes. Fins i tot les busca.
L'estudi no és concloent, ja que el color del pèl determina el caràcter del gat només en primera instància, però hi ha altres factors que influeixen molt més en el seu temperament, sobretot la socialització del gatet des d'una edat primerenca, perquè s'habituï a la major quantitat de situacions i manipulacions possibles.

dimarts, 26 d’abril de 2016

La inhibició de la mossegada

La inhibició de la mossegada és la peça fonamental de la socialització de qualsevol cadell. 
Un gos que no ha après a inhibir la seva mossegada és un gos perillós que pot fer mal fins i tot quan juga. En canvi, un gos que sap inhibir la seva mossegada evitarà fer mal fins i tot quan mossega per advertir que està enfadat.
El període crític per aprendre la inhibició de la mossegada acaba als 4 mesos d'edat del cadell, quan ja hi ha el canvi de dentició. Passat aquest temps costa que aprengui a inhibir la mossegada.

Aspectes a considerar per ensenyar-li a inhibir la mossegada:

Seria ideal que tingués companys canins de joc. És com aprèn a regular la força de la queixalada, quan juga amb altres gossos. El principi és senzill: si el nostre amic mossega fort, l'altre es queixa i el joc s'acaba, encara que sigui per uns segons. Llavors, jugar sense fer mal es reforça positivament (amb el mateix joc) i jugar bruscament es castiga negativament (acabant el joc). En aquesta edat és la seva mare i germans, normalment, qui els ho ensenya.


L'hem d'ensenyar "com mossegar" les mans, jugant. 
És molt important per a cadells de menys de quatre mesos perquè els ensenya que els éssers humans som més sensibles que els gossos. Així, el nostre cadell aprendrà a regular la seva mossegada de diferent manera quan juga amb humans que quan juga amb altres gossos.
Per ensenyar-li a mossegar jugant amb les nostres mans, comencem a jugar amb ell i permetem-li que les mossegui. El moment en què ens causi dolor, diguem-li "No", retirem la mà i aturem el joc. I millor si en lloc de dir "No", fem: "Ai!" en un to elevat de veu, fent-li notar el dolor. En realitat no importa la paraula, sinó que s'adoni que fa mal, i finalitzem el joc al moment exacte, quan el nostre amic ens mossega amb força.

El moment és molt important. El joc no l'hem d'aturar quan el cadell està mossegant-nos suaument pequè si continuem jugant quan ell ens mossega amb força, estarem ensenyant-li a mossegar amb força.

Aturar el joc vol dir ignorar el nostre amic per uns segons, però amb mesura! no el castiguem físicament, ni el deixem aïllat, ni el lliguem, ni res per l'estil. Simplement aturem el joc, ignorem-lo i després d'uns segons que ell s'adoni, reprenem el joc novament.

Repetim el procediment i practiquem-lo en diferents llocs per generalitzar l'aprenentatge. És important que altres persones segueixin la pràctica, i ell comprendrà que tots els humans són sensibles.

Si no podem aturar les mossegades del nostre amic dient "Ai!", primer ensenyem-li l'ordre "deixa", i usem-la només quan està massa entusiasmat. Però atents! perquè en aquest cas no podem ignorar el nostre amic ni per uns segons, ja que estaríem castigant el fet d'obeir l'ordre "deixa!". Simplement aturem el joc, el felicitem per haver-nos fet cas, acariciem-lo i reprenem el joc quan es calmi. També hauríem d'oferir-li "substituts de les nostres mans" com mossegadors, joguines, cordes, etc. perquè el nostre amic pugui calmar les molèsties de la dentició mossgant objectes, no a nosaltres.

No permetem que nens molt petits practiquin aquest exercici perquè els resultats seran desastrosos. Els nens molt petits no tenen el control necessari per portar l'exercici de forma adequada i és molt probable que el cadell acabi aprenent que és més divertit mossegar amb força.

No castiguem mai físicament al cadell per mossegar amb força. Això només generarà por i/o agressió. I si decideix mossegar quan sigui adult, ho farà amb moltíssima força perquè no sabrà el límit. Una altra raó per no usar càstigs físics és que els cadells no poden controlar completament els seus impulsos fins que són una mica grans. Per tant, encara que hagi après a inhibir la seva mossegada, algunes vegades estarà molt entusiasmat com per adonar-se que ha de controlar-la. Quan passi els quatre o quatre mesos i mig, ja podrà controlar la seva mossegada amb facilitat... si és que li hem ensenyat a fer-ho.
La inhibición de la mordida es quizás la pieza fundamental de la socialización de cualquier cachorro. Un perro que no ha aprendido a inhibir su mordida es un perro peligroso que puede causar daños incluso cuando juega. En cambio, un perro que sabe inhibir su mordida puede evitar causar daños incluso cuando muerde para advertir que está enojado.
El período crítico para la inhibición de la mordida termina alrededor de los cuatro meses y medio de vida del cachorro, cuando ocurre el cambio de dentición. Pasado este tiempo será muy difícil que le enseñes a tu perro a inhibir su mordida.
Entre los adiestradores es muy común hablar de perros de boca suave y boca dura. Los perros de boca suave son los que han aprendido a inhibir la mordida y son capaces de usar su boca para sujetar cosas sin dañarlas.
Existen varios aspectos a considerar para enseñarle a tu perro a inhibir su mordida.
El primero es que tu cachorro tenga compañeros caninos de juego. Esto es fundamental porque los cachorros aprenden a regular la fuerza de sus mordidas cuando juegan con otros perros. El principio es sencillo: si tu perro muerde muy fuerte, el otro cachorro se queja y el juego termina, aunque sea por unos segundos. Entonces, jugar sin dañar se refuerza positivamente (con el mismo juego) y jugar bruscamente se castiga negativamente (terminando el juego).
El segundo aspecto a considerar es que le enseñes a tu perro la orden "Suelta". Esta orden no ayuda a regular la fuerza de las mordidas, pero ayuda a que tu perro deje de morder algo.
El tercer aspecto es que le enseñes a tu perro a morder tus manos jugando. Aunque esto no es recomendado por muchos adiestradores, es muy importante para cachorros de menos de cuatro meses porque les enseña que los seres humanos somos más sensibles que los perros. Así, tu cachorro aprenderá a regular su mordida de diferente manera cuando juega con humanos que cuando juega con perros.
Para enseñarle a tu cachorro a morder tus manos jugando, empieza a jugar con él y permítele que muerda tus manos. El momento en que te cause dolor, dile "No" y termina el juego retirando tu mano. Algunos adiestradores sugieren que en lugar de decir "No", digas "Ay!" en un tono elevado de voz, haciendo notar tu dolor. En realidad no importa que palabra uses. Lo que importa es que finalices el juego en el momento exacto en que tu perro muerde con fuerza.
Como verás, el timing es muy importante en este caso. Si terminas el juego cuando tu perro está mordiéndote suavemente pero lo continúas cuando él te muerde con fuerza, estarás enseñándole a morder con fuerza.
Cuando detengas el juego, ignora a tu perro por unos segundos. Así el castigo negativo hará efecto. Sin embargo, no dejes a tu perro aislado ni nada por el estilo. Simplemente detén el juego, ignora a tu perro por unos segundos y reanuda el juego nuevamente.
De vez en cuando detén el juego y no lo reanudes muy pronto.
Repite el procedimiento por un tiempo y practícalo en diferentes lugares para generalizar el aprendizaje. También haz que otras personas (tu esposa, esposo, hermano, hermana, etc.) practiquen este procedimiento, así tu perro comprenderá que todos los humanos son sensibles.
Si no puedes detener los mordiscos de tu perro diciendo "No", primero enséñale la orden "Suelta", y usa esa orden para terminar el juego. Sin embargo, en este caso no ignores a tu perro por unos segundos, ya que estarías castigando el obedecer la orden. Simplemente detén el juego y reanúdalo cuando tu perro se calme.
Si tienes que usar la orden "Suelta" con mucha frecuencia, es que algo anda mal. Esta orden solamente te servirá para que tu perro te deje de morder cuando está muy entusiasmado. No debe ser parte del juego de "inhibir la mordida", salvo en muy contadas ocasiones.
No permitas que niños muy pequeños practiquen este ejercicio porque los resultados serán desastrosos. Los niños muy pequeños no tienen el control necesario para llevar el ejercicio de forma adecuada y es muy probable que el cachorro termine aprendiendo que es más divertido morder con fuerza para hacer más divertido el juego.
Nunca castigues físicamente a tu cachorro por morderte con fuerza. Eso solamente generará miedo o agresión. En todo caso, con el castigo no le enseñarás a inhibir su mordida, sino a no morder jugando. ¿Cual es el problema con esto? Que si decide morder cuando sea adulto, lo hará con muchísima fuerza.
Otra razón para no usar castigos físicos es que los cachorros no pueden controlar completamente sus impulsos hasta que son un poco mayores. Por tanto, aunque tu perro haya aprendido a inhibir su mordida, algunas veces estará muy entusiasmado como para darse cuenta que debe hacerlo. Cuando pase los cuatro o cuatro meses y medio podrá controlar su mordida con facilidad... si es que le has enseñado a hacerlo.
Finalmente, si existen clases para cachorros en tu ciudad, inscribe al tuyo antes que cumpla los cuatro meses y medio. Las clases para cachorros son quizás la mejor forma de enseñar la inhibición de la mordida porque tu perrito podrá jugar con otros cachorros. Además, contarás con apoyo del instructor y de los otros asistentes y harás muchos amigos.
- See more at: http://www.deperros.org/adiestramiento/inhibicion-de-la-mordida.html#sthash.hIVuNa0f.dpuf