dilluns, 20 de novembre del 2017

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Intoxicacions per la processionària del pi en el gos



Arribada la primavera augmenten els casos d’intoxicacions en gossos per la  processionària del pi. La zona del Segre-Rialb està molt afectada per aquest insecte formant una important plaga en els pins dels boscos del nostre territori. Molts pins es troben morts o sense fulles com a conseqüència de la processionària. Els darrers anys s’ha vist un increment de casos i afectacions en les nostres mascotes.
La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) és un insecte que habita a la conca mediterrània i és una important plaga, sobretot als pins. Les larves d’aquestes erugues s’alimenten de les parts tendres de les fulles del pi. A partir de la tercera fase larvària és quan adquireixen la forma que més reconeixem i formen el nius en unes bosses blanques que pengen dels pins. És en aquesta fase quan a les erugues li apareixen els pels tòxics per damunt del cos. A mesura que van creixent continuen alimentant-se de les fulles del pi a on romanen allotjades. En cas de quedar-se sense aliment, és quan baixen del niu a la recerca d’altres pins on alimentar-se. En aquest moment formen les conegudes i famoses fileres que els donen el nom de processionària per semblar-se a les processons religioses.


Els gossos pateixen molts problemes derivats de les processionàries. Molts d’ells són greus que requereixen hospitalització veterinària comprometent seriosament la seva salut. La forma més greu es dóna quan un gos agafa una eruga amb la boca. Els seus pèls tòxics en contacte amb la llengua provoquen una gran inflamació d’aquesta, formant un gran edema i un augment de mida considerable.
El tractament en aquest cas ha de ser ràpid i serveix per disminuir tota aquestes dolències. Tot i així, al cap de uns dies es produeix una necrosis de la llengua, arribant en alguns casos a perdre-la parcialment o total.
Altres casos més lleus, tot i ser importants, poden provocar vòmits, saliveres i molèsties bucals. L’exposició als pèls en el ambient afecta als ulls amb l’aparició d’edema de la conjuntiva i uveïtis. Si el contacte és a la pell, aquesta es torna vermella amb molt de picor i aparició d’una urticària.
Cal recordar que les persones també poden estar exposades als efectes tòxics de les erugues de la processionària. Per evitar els problems tòxics als gossos s’aconsella no anar a zones boscoses de pins on es detectin nius de processionària.
En cas d’aparició dels primers símptomes s’ha acudir ràpidament a un centre veterinari.



divendres, 1 de setembre del 2017

Consells per a gaudir d’un bon estiu amb la teva mascota



L'estiu és temps de vacances, d’esbarjo, de gaudir de la platja o la muntanya. En definitiva és temps de passar-s’ho bé. I molts cops ens acompanyem de la nostra mascota. És per això que cal saber certes pautes i recomanacions per a poder tenir un estiu amb els mínims problemes possibles.
A l’estiu les temperatures són més elevades. Aquest augment de temperatura i calor pot provocar efectes indesitjables en el nostre gos. Eviteu passejos i activitat física al migdia, quan la temperatura i la calor és més elevada. Sobretot, no deixar els animals dintre dels cotxes. Per poca estona que sigui i tot i estar a l’ombra, l’escalfor originada pot provocar un cop de calor i la mort de l’animal.


Eviteu passejos per zones d’herba tipus gramínies. Les espigues seques poden jugar males passades introduint-se a les orelles, el nas, les parpelles o entre els dits.
La platja els agrada molt als gossos. Després d’un dia de platja i remullar-se a l’aigua del mar és convenient rentar el gos amb aigua depurada. La sal del mar ocasiona dermatitis a la pell. Els tolls poden acumular brutícia i l’alta temperatura fa la proliferació de microorganismes i les seves toxines. No deixeu que beguin aigua de tolls o basses estancades. L’aparició de vòmits i diarrees són freqüents.
Les puces, les paparres i el mosquit transmissor de la leishmaniosi són per tot arreu. L’ús de collars antiparasitaris o pipetes evita aquests indesitjables paràsits transmissors de moltes malalties.
L’estiu és temps de revetlles i festes majors. Els petards i els sorolls ocasionen molèsties a molts gossos, fins i tot pànic i fòbies. Si els vostre gos pateix pels petards existeixen fàrmacs tranquillitzants que faran passar una revetlla tranquil·la al nostre gos.
Si viatgeu amb el vostre gos cal dur la cartilla sanitària a sobre amb les vacunacions al dia. Si marxeu a l’estranger cal dur el passaport veterinari.
Així doncs, seguint aquests consells la vostra mascota podrá gaudir d’un bon estiu amb els menys problemes possibles.



dijous, 10 d’agost del 2017

El collar en els gats

És o no recomanable? principalment no. Però hi poden haver situacions en què sí ho siguin:
Situacions recomanables - Algunes portes compten amb un sensor que s'activa en detectar un dispositiu instal·lat en el collar del gat. Les anomenades ‘gateres intel·ligents’ accionen la seva pròpia obertura a partir d'aquest mecanisme de reconeixement magnètic. En aquests casos, l'ús de collar pot ser positiu perquè proporciona més autonomia a l'animal, que pot entrar i sortir de casa amb total llibertat, sense por que se'ns coli cap altre felí amic seu.
- També la utilització del collar en els gats afavoreix la seva identificació de manera visible; sobretot en felins que tenen lliure accés al carrer. El collar identifica el gat com a casolà, i en cas d'extraviament permet contactar ràpidament als propietaris, (però no substitueix l'eficiència del microxip).

Adaptació a l'ús de collar
Cada animal té el seu propi temps d'adaptació i sabem que els gats no fan res contra la seva pròpia voluntat. Per això, és important armar-se de paciència per respectar els temps d'adaptació del nostre millor amic.
L'ideal és ensenyar-lo a comportar-se amb el collaret posat des dels seus primers mesos de vida, quan el seu caràcter és més flexible. No s'ha d'obligar ni utilitzar la violència.

Consells per triar el collar ideal per al nostre gat
És fonamental triar el model més adequat.
Les costures han d'estar ben fetes, per no ocasionar al·lèrgies o ferides en la pell de l'animal. El material de fabricació ha de ser de bona qualitat i preferentment hipoalergènic.
Els models flexibles amb composició elàstica solen ser més segurs, principalment quan surten a l'exterior. Ja que permet que l'animal es lliuri del collar sense fer-se mal si se li enganxa.
El collar desparasitador no és un mètode gaire recomanat, ja que és poc efectiu. El gat, a diferència del gos, es neteja constantment el pèl, i podria ingerir la substància, ocasionar al·lèrgies, irritacions i pèrdua de pèl. En casos més greus, l'insecticida pot penetrar en l'organisme de l'animal, i provocar vòmits i diarrees. El mètode preventiu més segur i eficaç contra ectoparàsits consisteix en l'aplicació periòdica de pipetes o productes semblants.

El perill dels cascavells i campanetes
Evitem-los.
L'exposició contínua al soroll emès per aquests aparells pot ocasionar problemes auditius.
Provoquen estrès en l'animal, que ha de conviure amb un soroll constant.
Minven els seus moviments instintius, que s'han de modificar per evitar sentir el soroll
No aporten cap benefici al gat.

dijous, 13 de juliol del 2017

Normes per viatjar amb animals dins el cotxe

Un animal solt per dins del vehicle provoca, lògicament, més risc d'accident:
- Augmenta la distracció del conductor que n'ha d'estar pendent.
- Pot interferir en la conducció en posar-se damunt del conductor o enmig dels sistemes mecànics (pedals, canvi de marxes, etc.).
- Suposa un risc per a la resta d'usuaris de la via, o per a ell mateix, com és el cas d'un gos traient el cap per la finestra.
- I principal: En cas de frenada brusca o impacte, pot fer-se mal o fer-ne involuntàriament a tercers.

Normativa sobre el transport d'animals de companyia
La Llei sobre Trànsit, Circulació de vehicles a Motor i Seguretat Vial considera que: Els agents podran immobilitzar el vehicle en cas que ”les possibilitats de moviment i camp de visió del conductor resultin sensibles i perillosament reduïdes, pel nombre o posició dels passatgers o per la col·locació dels "objectes transportats”. Tot i que no especifica animals, ni té en compte la seva seguretat, el més lògic i recomanable és que el nostre amic no vagi solt per dins el vehicle.

Sistemes de subjecció
A l'hora de triar un sistema de subjecció segur, cal optar per aquells que han demostrat la seva eficàcia mitjançant assajos de xoc o que estan homologats per les normes europees (per exemple ECE R17 o DIN 75410-2). I no oblidem el sentit comú, que tot i no estar escrit a les lleis sobre trànsit, també hem de valorar: El nostre amic ha d'estar constantment vigilat. Hem d'aturar el vehicle en detectar qualsevol anomalia de comportament (grinyols, vòmits, panteixos, llengua fora, respiració accelerada, etc) hem de donar-li aigua sovint, una ventilació adequada (fora fum de tabac! ells no tenen perquè patir-ne les conseqüències). L'aire condicionat, si n'hi ha, ha de ser indirecte i suau...

Segons la mida/pes del nostre amic, es poden establir diferents sistemes de retenció:


Arnés i cinturó de seguretat
Recomanat per a gossos que seuen al seient de darrere. Cal tenir en compte que la longitud del cinturó de seguretat del seient sigui l'adequada per permetre una certa mobilitat del gos, sense que arribi a moure's alegrement per tot el vehicle. No recomanem que la corretja s'enganxi al collar del nostre amic, perquè en cas de frenada brusca o impacte, podria patir més per ofeg que pel propi accident.


Reixa divisòria
Per a vehicles amb maleter integrat al cotxe (monovolums, 4x4, familiars) és l'opció recomanada sobretot per a animals grossos, ja que permet un mínim de moviment per a l'animal sense interferir en la conducció ni en la seva seguretat. Cal tenir en compte l'estabilitat tant dels respatllers dels seients com del muntatge de la reixa, de manera que s'optarà per aquelles que van muntades des del sostre del vehicle al terra del maleter i que compleixen les normes DIN 75410-2. No tant aquelles xarxes que només fan una separació visual però no retenen en cas que el gos vulgui passar a la part de davant.

Cistella de transport (transporting)
És un dels sistemes més segurs. En cas de posar-lo en el maleter integrat al cotxe (per a animals grossos) S'ha de col·locar el més a prop possible del respatller, per evitar que es tombi, i en posició transversal respecte a direcció de la marxa (o sigui, amb la porta de la cistella de transport mirant cap a la dreta o la part esquerra).
Per a gossos de mida petita i gats, les cistelles de transport s'han de col·locar al terra dels seients de darrere. Mai no s'ha de col·locar a sobre el seient, encara que pensem subjectar-la amb el cinturó de seguretat, ja que les proves realitzades posen de manifest que en cas de topada, la cistella es trenca facilment i el nostre amic sortiria disparat.

Gens recomanat: Encabir el nostre amic en un maleter extern no integrat al vehicle, que tot i no sortir a les normes, són fatídics per tot el que comporten a l'animal (no està vigilat en cap moment, no té sistema de ventilació, no té llibertat mínima de moviments, l'escalfor constant del sol sobre el maleter és mortal (literalment). Està sol. En cas d'accident és nefast (i provablement els auxiliars el tardin a socórrer). Tampoc es recomana l'ús de remolcs, ja que sumades totes les inclemències anomenades al maleter extern, se li suma també la rudesa del viatge per la nul·la amortiguació...

Si volem que el nostre amic sigui feliç amb nosaltres allà on anem, fem-li agradable també el viatge.

dilluns, 10 de juliol del 2017

Què fem si ens trobem un gos perdut


En primer lloc assegurem-nos que el gos realment està perdut, preguntem a les persones que hi hagi properes. Un cop descartat un possible responsable, hauríem d'intentar retenir-lo a un lloc segur, perquè no vagi deambulant pel mig del carrer.
Apropem-nos a ell amb tranquil·litat, sense fer moviments bruscos, no de cara sinó sempre de manera indirecta (aturem-nos, ajupim-nos i amb veu amable i suau, més aviat aguda, li anem "parlant", desprenent energia positiva com si es tractés d'un nen). Cal procurar que l'animal no s'espanti perquè podria fugir. Si li oferim aigua i una mica de menjar és probable que se senti més confiat. Amb una mica de paciència aconseguirem que confiï en nosaltres i es deixi tocar. Si ens segueix allà on anem, perfecte. Si no, l'haurem d'agafar amb una corretja, o qualsevol altra corda que en faci la funció.

1/ Si no aconseguim agafar-lo, el primer que hem de fer és avisar a la Policia local indicant-los on som i on hem trobat el gos perdut Podria ser que ja tinguessin un avís de pèrdua i es podrien posar en contacte amb la família. En cas que no hi hagi avís de pèrdua, les autoritats locals són els que tenen l'obligació de recollir-lo i verificar si porta microxip.
2/ Si és un gos dòcil i hem aconseguit agafar-lo, fem-li un reconeixement ràpid, per si està malferit o té algun símptoma o anomalia, és important veure si l’animal porta collar o medalla amb alguna anotació o número, ja que així accelerem la detecció dels propietaris. Després portem-lo al veterinari perquè li passi el lector de microxips, aquest servei no té cap cost. Si té microxip vol dir que està registrat a l'AIAC (L’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia) o a l'ANICOM (Registre General d'Animals de Companyia de la Generalitat de Catalunya). Si el veterinari no s'involucra en la localització del propietari, recordem que la tutoria de l'animal a partir d’aquest moment és nostra i, per tant, som nosaltres qui truquem als agents de seguretat del municipi (policia local o mossos d'esquadra) perquè ens ajudin a la localització de la família i en tot cas que ells se'n facin responsables.

Si no té microxip i creiem que podem ajudar-lo a trobar una nova llar, però no ens el podem quedar permanentment, podem posar-nos en contacte amb alguna protectora que ens facilitarà la informació per ser Casa d'Acollida. Fem-li fotos, fem-ne difusió per tot arreu (internet, cartells, boca-orella, diaris, etc)

Si al final de tanta aventura ens hem encarinyat d'ell i hem decidit que formi part de la nostra família, enhorabona! Tindrem un amic per sempre.

I recordem, abans de res: posem-li una placa identificativa amb el seu nom i un contacte.
I sobretot: el microxip, perquè no es torni a perdre!

dilluns, 3 de juliol del 2017

Les vacances amb el nostre amic

Quan planifiquem el viatge, hem de tenir en compte el següent:
Quines són les activitats que desitgem realitzar durant les vacances?
Si planifiquem estar molt temps a la platja, és important saber si n'hi ha alguna on acceptin animals. Si preferim les activitats de tipus cultural o nàutica, hem de planificar sàviament aquestes activitats, de manera que no haguem de deixar el nostre amic sol per gaire estona. És obvi que les millors activitats són les caminades, que ajuden a descobrir la bellesa de la naturalesa. En altres paraules, si decidim portar tota la família en el viatge, haurem d'ajustar i planificar totes les activitats. El nostre amic ens ho agrairà.
Podrem deixar el nostre amic a l'habitació de l'hotel sense que causi molèsties als altres hostes?
És inevitable que haguem de deixar-lo sol, encara que sigui per un curt període de temps. Per exemple, en molts països, no accepten animals en llocs públics com els restaurants. És molt important que ho considerem. Portar el nostre amic ha de ser un plaer i no una càrrega.
Apunts per al viatge:
Si és la primera vegada que el nostre amic fa un viatge llarg és possible que se senti un xic neguitós/a. Alguns d'aquests objectes són importants per a la llista de viatge:
- Medicació. Abans de sortir, és recomanable que visiti el veterinari. Si el nostre amic necessita alguna medicació, no oblidem dur-la, així com altres recursos que puguem necessitar durant el període de vacances. També hem d’actualitzar els documents i les seves vacunes.
- Transportin o gàbia. Alguns llocs demanen deixar l'animal al transportin si decidim deixar-lo sol a l'habitació. Considerem si és una bona opció. i per favor, no el deixem deslligat a la part del darrere del cotxe o jeep, ja que podria fer-se mal si cau o ensopega. Si hem de viatjar amb avió, estarem obligats a dur-lo en transportin homologat, en el qual el nostre amic haurà de romandre durant el vol. Per a més informació, podem preguntar a la línia aèria sobre viatjar amb animals.
- Menjar. (i potser aigua) Si mantenim al nostre amic amb la mateixa dieta a la qual està acostumat, l'ajudarà a prevenir conseqüències innecessàries. Si té l'estómac sensible, és recomanable que portem bols per a menjar i aigua, productes de neteja, per al cas que ho necessitem. Per favor, tractem de mantenir neta l'àrea on el nostre amic romandrà. Un bon raspall és sempre útil, i bosses higièniques que ens ajudaran a mantenir net el lloc per on passegem.
- Utensilis. Incloent raspall, talla ungles, xampú específic, qualsevol cosa que el nostre amic necessiti després d'un llarg dia de jocs i caminades. Tovalloles extra - per a netejar les seves potes o el seu cos. Collar i corretja(es) Si som de viatge a un àrea remota, és recomanable dur més d'una corretja per al cas que una es trenqui. Llit. El nostre amic se sentirà molt millor si té el seu propi jaç on dormir.
- Identificació. Assegurem-nos d'apuntar el número de llicència, així com el número de microxip i portar-lo sempre a sobre.
- Llibre de vacunació i altres documents. Si viatgem a un altre país europeu, assegurem-nos que el nostre amic tingui totes les vacunes que necessita, i portem una còpia actualitzada sempre a sobre. També informem-nos del país o els països on volem anar, en cas que es demani algun requeriment específic per a aquests països o per tornar.
- Foto recent. Si el nostre amic es perd durant el viatge, la foto ens servirà per a la seva descripció a altres persones.
- Farmaciola per a Primers Auxilis.
Nosaltres tenim la responsabilitat de millorar la imatge de viatjar amb animals.
Desafortunadament, hi ha molts casos que hotels o masovers deixen d'acceptar-los en els seus establiments després d'un incident negatiu. 
Hem de procurar que el nostre amic es comporti degudament durant les vacances:
Assegurem-nos de deixar l'habitació de la mateixa manera que ens agradaria trobar-la. Viatjar amb ells, avui dia, és un privilegi. No el perdem. Mantinguem el nostre amic sota control tot el temps. A altres hostes potser no els agradarà que un animal els saludi, encara que nosaltres pensem que està sent afectiu. Si decidim visitar alguns llocs, no deixem sol el nostre company. Tractem de trobar un lloc on deixar-lo durant aquest dia. Alguns llocs oferixen servei de cangur. Respectem les restriccions de l'habitació. Nosaltres no serem els primers o els darrers hostes, i l'hotel no té l'obligació d'acceptar el nostre amic. Per favor, mantinguem net el lloc on el nostre amic passegi. Seria molt desagradable per als altres hostes i especialment per als nens que juguen per terra. Siguem conscients quan visitem un país estranger. Recordem que moltes cultures poden veure al nostre amic de manera diferent i poden ser menys tolerants. Sempre complim amb les regulacions locals: "no mascotes a les platges, mascotes lligades dintre dels límits de l'hotel, mascotes lligades, amb morrió" etc. Evitarem crear-nos problemes amb el sistema de justícia local durant les nostres vacances. El mateix respecte s'ha d'aplicar cap a les persones que viuen en el lloc. Per exemple: alguns restaurants francesos accepten animals, però només els ben educats. Pensem sempre que el nostre amic és un ambaixador de tots els animals que viatgen!
La llei dicta, entre altres coses, que l'animal de companyia ha de portar un xip identificador, ha de tenir un passaport de la Unió Europea i ha d’estar vacunat/da contra la ràbia. El passaport inclou la descripció de l'animal, el seu nom i l'adreça del responsable, així com la prova de la vacuna contra la ràbia. El xip, d'altra banda obligatori, ens donarà més possibilitats de trobar el nostre amic en cas de pèrdua o robatori.

dijous, 22 de juny del 2017

Coprofàgia Canina (ingesta de femta)

La Coprofàgia es defineix com el consum d'excrement, i és una queixa comuna de força propietaris de gossos. És de difícil tractament i les causes encara no han estat prou estudiades.
DIFERENTS TIPUS DE COPROFÀGIA:
Autocoprofagia: es tracta d'un animal que menja el seu propi excrement.
Coprofàgia intraespecífica: que menja excrement d'un altre animal de la seva pròpia espècie.
Coprofàgia interespecífica: que menja excrement d'una altra espècie (gos que menja la de gat, cérvol, conill, etc.).

CAUSES PROPOSADES DE COPROFÀGIA
Problemes mèdics com la insuficiència pancreàtica (pancreatitis), les infeccions intestinals, síndrome de la malabsorció, i excés d'aliments (o menjars excessivament grassos). No obstant això, en la majoria d'aquestes condicions, també estaran presents altres senyals juntament amb la coprofàgia, particularment les diarres.

POSSIBLES EXPLICACIONS DEL COMPORTAMENT DE COPROFÀGIA
- senyal de calma: Quan s'ha fet caca en mal lloc nosaltres tendim a renyar-lo i per no rebre la nostra energia negativa elimina el "cos del delicte" i així no ens enfadem.
- Conducta d’Alelomimètica: El gos observa que recollim l'excrement i ho aprèn.
- Conducta sàvia: El gos observa a altres gossos que fan Coprofàgia i imita la seva activitat, així desenvolupa l'aprenentatge d'altres gossos.
- Conducta maternal: Una gossa amb cadells farà sovint Coprofàgia, i aquesta conducta és normal. Hi ha moltes teories sobre per què la gossa fa això i inclou el mantenir el lloc net, impedint que l'olor de l'excrement atregui l’atenció de rapinyaires.
- Conducta de la dominància: Hi ha hagut informes de gossos submissos que consumeixen l'excrement dels gossos més dominants, a la mateixa casa.
- Reforç: Alguna cosa en menjar l'excrement reforça la conducta. Coses com el sabor poden ser-ne un factor. Aquest és el mecanisme probable de Coprofàgia interespecífica com menjar excrement del gat (fa bona olor per a l'olfacte i el paladar caní).
Freqüència i qualitat de l'aliment: Moltes persones només alimenten al gos una vegada al dia. Alguns postulen que els gossos han de tenir menjars múltiples al llarg del dia; aquest podria ser un motiu per practicar Coprofàgia: per complementar el seu horari de menjar i complir aquesta necessitat. En tant que sigui possible, administrem aliments balancejats de reconeguda qualitat. Una falta de fibra adequada en la dieta podria derivar en coprofàgia.

OPCIONS DE TRACTAMENT DE LA COPROFÀGIA:
Entendridors de carn (enzims digestius): Algunes persones agreguen enzims a la dieta d'un animal copròfag. La sospita és que aquests enzims funcionen malament en l'animal i es considera que ingereixen el seu excrement per aconseguir una entrada apropiada de nutrients. Hi ha alguns informes que aquests tractaments funcionen bé.
(T) (R) o similars: Aquest és un suplement de pols agregada al menjar del gos. Es creu que això fa que l'excrement tingui sabor desagradable per al gos copròfag. L'eficàcia no s'ha demostrat de forma definitiva. D'altra banda això només pot donar-se als gossos amb autocoprofagia o coprofàgia intraespecífica.
Aversió al sabor: Aquest és el tractament més comú per a la coprofàgia. S'aconsella als amos que posin alguna cosa com una salsa molt picant en l'excrement dels seus gossos. Prèviament aquesta substància ha d'haver estat olorada i tastada per l'animal, la qual cosa li ensenya l'associació entre una olor particular i un sabor “terrible”. Per ser eficaç, ha d'usar-se 100% del temps per aconseguir millorar aquesta conducta. Cada excrement ha de tenir salsa picant o un altre element de sabor nociu en ell.
Càstig: Aquest és un mètode comú però no gaire eficient per controlar una conducta. Bordar és un bon exemple, els amos pensen que si renyen el seu animal per haver bordat, deixarà de bordar, cosa que mai funciona.
Ignorar-ho: Això és usat sovint per amos que dedueixen que els seus gossos volen cridar l'atenció en menjar l'excrement. Això és millor que renyar o castigar, però probablement no gaire eficaç.
Recollir la femta: Aquesta és una estratègia de tractament per prevenir l'accés a l'excrement per l'animal. En casos extrems de coprofàgia, es posa un morrió, i quan sigui impossible retirar ràpid l'excrement. Recollint ràpidament la deposició, i impedir a l'animal l'accés a l'excrement.
Altres químics: existeixen diverses dotzenes de tractaments químics conrets per evitar la coprofàgia, fins i tot remeis d'homeopatia. Però la informació disponible sobre aquests productes només és anecdòtica. Alguns suplements que s'han suggerit inclouen la carabassa, menta, papaya, llavor d’anís, i pinya. Si vostè està segur d'un compost que hagi funcionat, per favor faci’ns-ho saber.
Morrió: Si el gos realitza aquesta conducta quan està sol, o menja l'excrement només quan surt, un morrió pot ser una solució pràctica al problema. Si ho tolera bé, el gos podrà portar-lo períodes més llargs de temps, aquesta pot ser una de les maneres més pràctiques de tractar amb un gos que és copròfag i difícil de supervisar.
Espera: Anecdòticament, aquesta sembla ser una conducta que ocorre sovint en gossos joves. És possible, per informe dels amos, que el gos deixi de ser copròfag a mesura que es fa més gran, però encara fan falta mes estudis per comprendre-ho.
Reforç positiu: Aquest és el procés de reforçar una altra conducta en lloc de la coprofàgia. Quan el gos és a punt de menjar l'excrement, l'amo pot usar qualsevol varietat d'ordres: "Vine!", "Seu!", tirar-li una pilota etc. per a distreure'l. Tots poden i han de ser usats. La idea aquí és fer que el gos s'oblidi de la deposició.
Combinació: És gairebé impossible recomanar un sol tractament com el millor en tots els gossos, perquè el mecanisme i les raons per les quals els gossos ho fan són desconegudes, no es coneis quines teràpies de modificació de conducta seran les més eficaces. És probable que una combinació de reforçar conductes desitjades i recollir l'excrement és el millor per al tractament de coprofàgia.

dilluns, 12 de juny del 2017

La leishmaniosi


La leishmaniosi, o més ben coneguda com la "malaltia del mosquit", és una malaltia parasitària originada per un paràsit protozoari del gènere Leishmania. S’anomena la malaltia del "mosquit"  (tot i que tampoc és ben bé un mosquit) però és ell qui transmet la malaltia d’un gos a un altre. Es tracta d’un petit flebòtom del qual només pica la femella en el moment d’alimentar-se per a la futura posta d'ous. La distribució geogràfica de la malaltia és la zona on habita el mosquit. Practicament tot Catalunya n'està afectada. Les èpoques amb més risc de contagi són els mesos compresos entre finals de març i l’octubre, moment de màxima activitat.
Quan un d'aquests mosquits que ha picat un gos amb leishmaniosis pica a un gos sa, el paràsit és introduït a l’organisme d’aquest darrer. El paràsit es transforma i passa a viure a l'interior d'unes cèl.lules de defensa anomenades els macròfags. El període d’incubació és llarg. És a dir, el temps des que pica un mosquit infectat amb el paràsit fins que apareixen els primers símptomes pot passar d’entre dos a quatre mesos.
La simptomatologia és variada i complexa. La leishmaniosis es divideix en dues formes de presentació: la cutània i la visceral.
La forma cutània és la més clàssica i benigne. Es caracteritza per alopècies o caigudes del pèl al voltant dels ulls, dermatitis seborreica o caspa, infeccions, úlceres i crostes a la trufa i a les puntes de les orelles i, finalment, ungles més llargues.
La forma visceral és la més maligna i afecta principalment al ronyó provocant un quadre d’insuficiència renal amb apatia, pèrdua de la gana, anèmia i aprimament.
Tot i així, poden donar-se altres formes de presentació i símptomes com epistaxis o sang pel nas, quadres de meningitis, artritis i afeccions oculars.
El diagnòstic és senzill davant d’un gos amb sospita de la malatia per els símptomes que presenta: Amb una simple extracció de sang podem fer una serologia per determinar el nivell d’anticossos que presenta l’animal i poder confirmar el diagnòstic.
El tractament és crònic, ja que la malaltia no té cura, tot i que podem parar la medicació en certs moments de recuperació. El tractament convencional és a base d’una substàcia anomenada al·lopurinol en forma de comprimits. Avui en dia estan sorgint nous tractaments, però de moment no hi ha prou estudis de la seva eficàcia.
La millor eina per a combatre la malatia és combatent el mosquit. La prevenció és la clau per al control de la leishmaniosis. S’ha comprovat que el millor sistema de prevenció és la col·locació de collars repelents del mosquit durant les èpoques de calor.
En l'actualitat però, també s'ha descobert una vacuna eficaç en un 95%
La leishmaniosis és una zoonosis, és a dir, malalties que els animals poden transmetre a les persones. La malaltia no es contrau pel contacte amb un animal infectat. L’èsser humà només pot contraure la malaltia a través de la picada del mosquit, i aquest prefereix als gossos que als homes. En els darrers anys s’ha trobat algun cas de leishmaniosis en el gat, tot i així, de moment els gats poden estar tranquils amb aquesta greu malaltia que és la leishmaniosis o la malaltia del mosquit.
Potser també t'interessa: - 50 preguntes sobre la Leishmaniosis

dijous, 8 de juny del 2017

hipertèrmia (cop de calor)

La hipertèrmia és un augment de la temperatura corporal fins al risc de danys i mal funcionament dels processos fisiològics. Els seus efectes poden ser temporals o irreversibles, poden provocar la mort, i depenen per a cada animal del temps d'exposició i de la temperatura.
Els nostres amics són més sensibles a la calor i tenen més dificulats que els humans per reduir la temperatura corporal per si mateixos. En amb prou feines 10 minuts, un gos o un gat poden morir dins d'un cotxe. De vegades, ni un rescat ràpid aconsegueix evitar els problemes vasculars, les hemorràgies o l'edema cerebral. Encara hi ha propietaris irresponsables que allò de "només són cinc minuts" es converteix en un drama en tornar: l'animal ha mort. I deixar-lo a l'ombra o amb les finestretes una mica baixades només serveix per allargar una mica l'agonia, ell pateix calor igual.

La temperatura corporal
Els mamífers (i les aus) comptem amb un mecanisme que permet al seu nostre cos regular la temperatura dels òrgans més profunds. Gràcies a això podem sobreviure a uns canvis considerables de la temperatura exterior. Però aquest sistema termoregulador no és prou eficient en casos extrems, per la qual cosa la temperatura interna segueix pujant de forma imparable danyant els òrgans.
La temperatura corporal mitjana dels gossos és de 39º. A partir d'aquí, si augmenta, es va desencadenant una sèrie in crescendo de fallades internes, en la mesura que el seu sistema termoregulador també va perdent el control de la situació, i pot desembocar en la mort de l'animal.
El control de la temperatura corporal
Els gossos no transpiren, i només eliminen la calor mitjançant tres mecanismes:
- El panteix (resipració i llengua)
- la suor, (solament a través dels coixinets dels peus)
- Zones aïllades i de poc pèl, com el ventre

Factors de risc
Una llista de coses que poden desencadenar el cop de calor, i que per tant hem de vigilar:
1- Entorn:
- Altes temperatures en l'exterior.
- Temperatura moderada a l'exterior després de diversos dies de calor sufocant.
- Humitat ambiental alta, que dificulta la pròpia eliminació de vapor d'aigua del nostre amic.
- Espai reduït i/o mal ventilat: cotxe, habitació, pati petit, balconada, transportín, celler de vaixell, ...
- Aigua: poca quantitat, no fresca o no renovada sovint.
- Manca d'ombra o ombra molt reduïda.
- Sòls de ciment.
- El nostre amic està lligat en ple sol? doncs afegim el risc d'ofegament per interntar arribar a l'ombra o aigua.
2- Animal:
- Molt jove o molt vell.
- Malalt d'insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria, estrès.
- Braquicèfal (races de musell curt)
- Obesitat: la pell té més poder aïllant.
- Color de capa (els foscos absorbeixen més la calor)
- Digestió: (quan fa tanta calor procurem NO donar-li de menjar durant el dia, sinó al capvespre)
- Exercici, (absolutament prohibit en hores de més calor).
- Que estigui nerviós

El cop de calor
Dificultat respiratòria 
La calor acaba amb les reserves de sucre i sals del cos del nostre amic caní, així que quant més duri el període de calor més possibilitats hi ha. En aquestes circumstàncies no fa falta gairebé res (exercici, falta d'aigua, nervis …) per provocar-lo.

SÍMPTOMES
- Temperatura interna que supera els 42º.
- Astènia. Falta o decaïment considerable de forces
- Tremolors musculars.
- Cianosis. Coloració blavosa de pell causada per la deficient oxigenació de la sang
- Negativa a moure's.
- Respiració molt ràpida o molt costosa.
- Augment del ritme cardíac
- Alteració del color de les mucoses: genives, ...
- Alteració en la salivació.
- Trontoll. Desequilibri
CONSEQÜÈNCIES
- Pèrdua corporal de sucre i sals.
- Petèquies. Petites taques de sang en la pell
- Hemorràgia gastrointestinal.
- Insuficiència hepàtica.
- Insuficiència renal.
- Edema cerebral.
- Fallada multiorgànica.

QUÈ FEM DAVANT UN COP DE CALOR?
No se li pot baixar la temperatura de cop, perquè li provocaríem una hipotermina amb els mateixos resultats desastrosos. La temperatura ha de baixar de forma gradual i elnostre amic ha de rehidratar-se i recuperar el sucre i les sals que ha perdut.

Traslladem-lo immediatament a una clínica veterinària, pugem-lo al cotxe i durant el trajecte:
- Humitegem (sense embolicar ni tapar) prioritàriament el coll i el cap mitjançant draps mullats en aigua no gaire freda o un pulverizador d'aigua. No el cobrim MAI ni amb tovalloles humides.
- Posem-li un glaçó sobre el pont del nas, els engonals i les aixelles.
- Humitegem-li la boca, sense forçar-lo a beure, i sense deixar que begui en excés.
- Si no podem traslladar-lo immediatament a una clínica veterinària: Portem-lo a un lloc fresc.
- Submergim-lo en aigua a uns 20º o apliquem-li un doll d'aigua a aquesta temperatura, fins que es normalitzi la respiració.
- Humitegem-lo i si és possible, ens ajudem amb un ventilador.
- Quan la respiració sigui normal, mantenim-lo sobre una tovallola humida.
Traslladem-lo al centre veterinari al més aviat possible, i expliquem-los tot el que hem fet. És IMPRESCINDIBLE que ho tinguin tot sota control i en observació per veure com evoluciona. El nostre amic necessita medicació per recuperar-se. La respiració normal no elimina danys cerebrals i altres seqüeles d'aquest fort xoc, per la qual cosa insistim que HEM DE PORTAR-LO AL CENTRE VETERINARI al més aviat possible.

EVITEM EL COP DE CALOR
En tots els casos, quan fa calor:
- Que tingui sempre aigua neta i fresca al seu abast.
- Ha d'estar en un espai ampli i ben ventilat.
- Ha de comptar amb una zona d'ombra àmplia.
- Donem-li de menjar a primera o última hora del dia.
- Treiem-lo a passejar a primera i última hora del dia, (al migdia el mínim perquè faci alguna necessitat i prou).
- Evitem que faci exercici
- No el perdem mai de vista.
- NO EL DEIXEM DINS D'UN VEHICLE APARCAT
- Si anem de viatge amb ell i el cotxe no té aire condicionat, portem gel, un parell de tovalloles i aigua. En les parades, si notem que va acalorat, mullem bé la tovallola i deixem que s'hi tombi o que almenys posi les potes (pels coixinets). Podem també de tant en tant fregar-li els coixinets amb un glaçó, i el pont del nas.
- Si tenim jardí, deixem que jugui una estona sota els aspersors.
- Suprimim la sortida de migdia si vivim en una zona sense ombres o en una plaça asfaltada o de ciment, (com ara 'places dures" que en algunes zones estan tan de moda)
- Consultem amb el centre veterinari si li donem un suplement de glucosa o sals minerals.
Per a cadells o ancians que estiguin a l'interior, en dies de calor sufocant, col·loquem i anem reponent tovalloles humides en les quals puguin tombar-se, un recipient amb aigua congelada que vagi "refrigerant" mentre es desfà, i mantinguem les persianes baixades i les finestres obertes quan el sol hi toqui.