dijous, 4 de juny del 2015

L’esterilització, o castració.

L’esterilització, o castració, és la cirurgia que consisteix en l’extirpació de les gònades d’un animal: A la femella se li extirpen els ovaris i la matriu (ovariohisterectomia), i en el cas dels mascles és l’extirpació dels testicles (orquiectomia).
La cirurgia de les gònades permet el control reproductiu de l’animal. Amb les femelles ens evitarem les gestacions indesitjades i les molèsties ocasionades quan entren en zel, com són les pèrdues vaginals de la gossa o l’excés de vocalització de la gata. La castració del gos mascle també s’aconsella, a més de les montes indesitjades, si es presenten problemes d’agresivitat, quan s’escapa de la casa freqüentment i en el cas de patologies com les hèrnies perineals o les hiperplàsies prostàtiques. El motiu principal de l’esterilització en el gat, a part de la reproducció no desitjada, és per evitar els marcatges territorials amb l’orina i que marxin de casa a la recerca d’una gata en zel.
Els beneficis que s’obtenen de l’esterilització d’un animal són diversos. Podem citar com a més destacats els següents:
- Evitem els embarasos indesitjats
- Menys risc de patir càncer de mama, piometres, entre altres, en les femelles.
- Animals més fidels a l’amo i a la llar
- Menys escapades i conductes agresives en els mascles
- Evitem patologies uterines
- Una major esperança de vida
Com a inconvenient a l’esterilització podem trobar que l’animal, en alguns casos, augmenti de pes o pateixi problemes urinaris com són la formació de càlculs i la incontinència urinària. Totes aquestes qüestions es poden solucionar amb dietes alimentàries adientment formulades i existents avui en dia a les botigues especialitzades d’animals de companyia.
La cirurgia en els mascles requereix menys temps que la intervenció quirúrgica de la femella que és més llarga, més complexe i necessita un període més llarg de recuperació. En tots els casos la presa d’un antibiòtic de cobertura és necessaria per a evitar infeccions secundàries oportunistes. L’ús del collar isabel.lí o “Buster” és la qüestió que provoca més inconvenients i més mals de caps tant a l’animal com al seu propietari. La seva col.locació és absolutament necessària. Sense el qual correm el risc que l’animal es llepi el punts i , fins i tot, se’ls pugui arrencar. La creença que la sàliva és desinfectant no és certa.

A part de l’esterilització de l’animal existeixen altres mètodes de control reproductiu. El més usat és l’ús de progestàgens, en forma de pastilla setmanal o amb injecció retardada de quatre mesos de duració. Però el seu ús continuat presenta inconvenients. La utilització durant un llarg període de molts anys augmenta el risc de formació de tumors de mama i de patologies uterines. 

gossos braquicèfals

Els gossos braquicèfals són aquells de les races bulldog (francès, anglès..), Carlí, Pekinès, Boston Terrier, Boxer o Shilh- tzu,etc. (o sigui tots aquells de musell curt i un cap proporcionalment molt ample), amb predisposició a patir problemes respiratoris.
Els propietaris d'alguns d'aquests gossos, sense saber-ho, sovint posen en risc el benestar del seu amic perquè consideren que els signes de dificultat respiratòria són "normals" per a la raça.
Però que sigui un problema comú, no evita que sigui un problema.
Aquestes races són el resultat d'una selecció artificial intensa per crear musells curts, ulls sortits, potes encorbades, i altres mutacions genètiques per a caprici estètic dels humans, fet que origina que els gossos braquicèfals tinguin una mandíbula superior comprimida, que provoca que el teixit tou estigui amuntegat dins del crani.

Aquests gossos braquicèfals tenen un alt risc de desenvolupar la síndrome braquicèfalo-pulmonar-obstructiva (BOAS), de signes clínics: respiració sorollosa, dificultat per inspirar fins i tot en passejos curts, reescalfament, nàusees i ofec. Aquestes dificultats no deixen que els gossos afectats gaudeixin dels plaers simples de la vida de gos, com fer exercici, jugar, menjar i dormir. En els casos greus els gossos poden experimentar dificultats per respirar gairebé contínues i físicament col·lapsar-se a causa de la falta d'oxigen. Els signes clínics solen empitjorar amb el temps si es deixen sense tractar.
comparativa: gos natural amb musell llarg i gos braquicèfal
Quins són els símptomes?

Quan sentim la respiració del nostre amic, consultem al veterinari si creiem que pot estar patint una d'aquestes anomalies físiques:
- la respiració és massa forta o emet algun so estrany
- tendeix a vomitar i/o roncar amb freqüència
- Els braquicèfals tendeixen a respirar per la boca a causa de l'estretor dels seus orificis nasals. Quan respiren pel nas, fan un gran esforç i força soroll en inhalar ja que els seus minúsculs orificis s'estrenyen, l'aire passa dificultosament i no reben prou oxigen.
- Les genives es tornen d'un color blavós o molt pàl·lides
-Col·lapse a la laringe. A causa de l'esforç en respirar, els sàculs laringis (mucosa que els penja cap a fora) podrien ser inspirades cap a les vies respiratòries provocant una obstrucció. Aquest problema pot arribar a ser greu ja que el pas de l'aire quedaria bloquejat.

Portem-lo al Centre Clínic Veterinari on serà sotmès a una exploració física, a radiografies, anàlisis, un electrocardiograma i que sigui el veterinari qui aconselli el diagnòstic a seguir en cada cas.

Com s'evita?

Hem d'evitar sotmetre'l a l'esforç físic, ni sobrepès i ni passejos en hores d'altes temperatures, ja que són molt més sensibles als cops de calor que la resta de gossos. A més, cal tenir sempre a la seva disposició aigua fresca i neta, i evitem-li ambients carregats perquè puguin respirar un oxigen més pur.

Tot i sabent els seus problemes, els gossos braquicèfals augmenten en popularitat (els registres del Club del Carlino, han passat de 3.500 a gairebé 6.000 per any entre 2007 i 2010, i la tendència dels darrers anys augmenta en el bulldog francès d'una manera similar).

La Dra. Charlotte Burn, directora en la investigació diu "els musells curts, poden fer que els gossos es vegin bonics per als humans i els seus roncs ens poden semblar graciosos, però la freqüència de problemes respiratoris significa que els propietaris han de ser conscients que aquestes característiques vénen amb un cost greu per la qualitat de vida de l'animal."

D'altra banda, la majoria dels propietaris dels gossos amb síndrome braquicèfal no reconeixen el problema, i no consulten al veterinari per ajudar a alleujar els problemes de benestar associats amb la malaltia. els propietaris dels gossos braquicèfals solen fer cas omís dels signes d'aquest trastorn potencialment greu per respirar amb normalitat i estan disposats a tolerar un alt grau de patiment respiratori abans de buscar ajuda. Han de veure un atac especialment greu, com ara la pèrdua de la consciència del gos, perquè el propietari percebi el problema".
Els futurs propietaris de gossos, a través de les seves decisions de compra ètica o adopció, són els que poden pressionar per fer canvis en les pràctiques de cria, que millorin la salut i el benestar dels nostres amics, en comptes de fer prevaldre l'estètica d'una determinada raça.