dijous, 20 de juny de 2019

Primers auxilis en mascotes (segona part)


Un problema que ens podem trobar amb el nostre gos i requereix d’uns primers auxilis són les fractures. Les fractures es poden produir en diverses situacions, com per exemple en un atropellament o en una caiguda de certa altura. Fem un petit incís per a recordar que en zones urbanes i poblacionals els gossos han d’anar sempre lligats; a part de complir la normativa ens evitarem molts mals de cap. En cas de fractura d’una extremitat convé fer un embenatge d’immobilització d’urgència per evitar més danys. Una fusta allargada, un pal o una branca ens pot servir com a fèrula en un primer moment. Si hem de fixar-la i no disposem de benes o esparadrap en aquell moment podem fer servir uns mitjons o una samarreta i fer tires de roba que ens serviran per a subjectar la fèrula. Tot això anirà molt bé per evitar més complicacions abans d’arribar a un centre veterinari.

En traumatismes, d’orígens diversos, ens podem trobar moltes situacions. Si hi ha una ferida oberta amb hemorràgia convé tapar-la perquè la nostra mascota no perdi més sang. Amb unes gasses i esparadrap és suficient, però en cas de no disposar-ne, les tires de roba també ens poden ajudar. Per a detectar una possible hemorràgia interna o un problema a nivell circulatori es pot fer la prova del temps d’ompliment capil·lar. Consisteix a prémer amb el dit la geniva de l’animal i notar que el color de la geniva en aquell punt es torna blanc. En deixar de prémer el color rosat de la geniva ha de tornar en menys de tres segons. Si el temps a recuperar el seu color inicial és de més de tres segons, indica que podria haver alguna hemorràgia interna o un problema circulatori. Si de bon començament el color de la geniva o també de la mucosa de la conjuntiva ocular és blanc, ens està indicant una anèmia per hemorràgia interna o per molta pèrdua de sang.

En situacions d’urgències com aquestes, els gossos poden presentar dolor i manifestar certa agressivitat. Per manipular l’animal hem de tenir en compte aquest factor ja que podria mossegar-nos. En aquest cas pot ser convenient l’ús d’un morrió. Si no disposem de cap, un mitjó o una bena ens pot servir d’ajuda. Agafem el mitjó o la bena i fem una llaçada al voltant del musell, i després li lliguem per darrere del coll. És una forma senzilla i casolana d’improvisar un morrió. També ens podem trobar que haguem de traslladar l’animal evitant moure’l massa.

Una forma senzilla i pràctica de disposar d’una llitera és fent servir una manta, uns llençols o una tovallola com a tal. Una altra greu situació d’emergència per part d’un gos és la ingesta o pressa de contacte del cuc de la processionària. Aquest fet provoca una forta reacció a la llengua donant lloc a una important glossitis o inflamació. En aquest cas és important netejar bé la llengua amb abundant aigua, però molt important és no fregar la llengua ja que poden ocasionar que les espícules del cuc de la processionària es clavin i produeixin encara més reacció al·lèrgica.

Tot i així, en situacions d’emergències es bo reaccionar ràpid per a evitar danys majors, però sempre cal acudir a un centre veterinari a on podran donar l’atenció i les cures necessàries a la vostra mascota.



dijous, 6 de juny de 2019

Primers auxilis en mascotes (primera part)


De vegades ens podem trobar situacions d’emergència amb la nostra mascota, que en molts casos requereixen d’una ràpida actuació per ajudar a salvar la vida de la mascota o, si més no, alleugerir el dolor fins l’arribada a un centre sanitari veterinari.
Aquestes situacions d’emergència poden ser d’índole diversa i a qualsevol indret, des del passeig diari, fins a una excursió per la muntanya. Però abans d’arribar al centre veterinari podem actuar per a evitar situacions no desitjades.

A ser possible, sempre que sortim amb el nostre gos fora de casa és convenient dur un petita farmaciola que hauria de dur benes, gasses, esparadrap, pinces, tisora, desinfectants tòpics, aigua oxigenada, sèrum fisiològic, bena cohesiva i guants.

Una situació d’emergència que ens podem trobar és la intoxicació. La ingesta de raticides i bolets verinosos solen ser les més freqüents. Una actuació ràpida per part del propietari de l’animal pot en molts casos salvar–li la vida. Dintre de la primera mitja hora, màxim una hora, després de la ingesta de la intoxicació, el que cal fer és provocar-li el vòmit perquè expulsi el verí de l’estómac. Una manera ràpida i senzilla és provocar el vòmit donant-li de beure aigua amb molta sal. Un altre mètode és fer-li empassant aigua oxigenada. En tots dos casos, el vòmit es produeix en qüestió de minuts amb l’eliminació de gran part de la substància ingerida.


Una altra situació d’emergència són els  cops de calor, per altes temperatures ambientals o sobreesforços. A l’animal li comença a augmentar la temperatura corporal fins a 40°C o més, amb la conseqüent fallada de la circulació sanguínia i entrada en xoc amb la posterior mort de l’animal. En una situació d’aquestes el que cal fer primer de tot abans d’arribar a un centre veterinari és intentar disminuir la temperatura corporal. Posem l’animal a un lloc fresc i ventilat i anem remullant-ho amb aigua. És important que l’animal estigui tranquil per a evitar la hiperventilació. També se’l pot embolicar amb una tovallola humida. Remullar-li la boca i la llengua, així com les extremitats, és convenient. En el moment que la temperatura corporal disminueix a una temperatura de 39,5° C, deixem de remullar l’animal ja que podríem produir l’efecte contrari. Mai en aquests casos no és convenient utilitzar o remullar-ho amb aigua molt freda ja que li podríem provocar un col·lapse.

La situació contrària són les hipotèrmies que és quan es produeix una disminució de la temperatura corporal. A partir d’una temperatura molt baixa, l’organisme no té prou capacitat de remuntar-la. En una situació d’emergència es tracta d’intentar que l’animal augmenti de temperatura o si més no, que no perdi més calor corporal. Propiciar-li un ambient calent i cobrir-ho amb mantes ens poden ajudar molt. Cal cobrir les extremitats ja que és un punt on es perd calor.


dijous, 23 de maig de 2019

Trastorn d'ansietat per separació i ansietat generalitzada


Els trastorns relacionats amb ansietat representen un percentatge important de la consulta etològica en gossos i gats.

Trastorn d'ansietat per separació (TAS)
Ansietat es defineix com una sensació general i difusa de por o com la percepció anticipada d'un perill futur d'origen desconegut o imaginari (Horwitz i Nelilson, 2007).
Ansietat per separació és la resposta de por o incertesa que es manifesta quan l'individu és separat d'una figura d'inclinació o quan queda sol.
Quan parlem d'ansietat per separació, no podem parlar d'un tot o res, a causa que es tracta d'un estat continu de por en el qual pot haver-hi diferents graus d'ansietat; és a dir, alguns animals poden manifestar una lleugera o moderada ansietat i uns altres poden arribar a veritables estats de pànic.
És el desordre ansiós més diagnosticat en gossos a Mèxic (Heiblum, 2004) i, probablement, també a nivell mundial (Overall, 2000).
Ocorre amb major freqüència en gossos que han tingut una història prèvia d'abandó. Una vegada rescatats d'un mitjà hostil, aquests animals creen llaços afectius molt poderosos amb aquella o aquelles figures que els han brindat una sensació de seguretat i, per tant, de benestar.
Pot presentar-se per canvis en la rutina. La falta de consistència i, per tant, una menor capacitat adaptativa, poden generar en el gos un estat d'incertesa que facilita la generació d'ansietat.
Aquest trastorn s'observa bastant sovint en gossos geriàtrics. Això es deu al fet que tals animals tenen cert grau de sofriment a causa de pèrdues sensorials, disfuncions orgàniques, o dolor crònic, la qual cosa fa que requereixin companyia.

Diagnòstic
Els més comuns i molests per al propietari són els que afecten la convivència quotidiana amb l'animal com la vocalització excessiva, les conductes destructives, l'eliminació inadequada dins de casa, etc.
Altres manifestacions menys freqüents, però que expliquen en bona mesura el grau de sofriment al que està sotmès un gos amb un estat d'ansietat per separació greu són, per exemple, respiració agitada, gastritis o colitis nerviosa amb episodis de diarrea i vòmits, conductes d'autolesió, dermatitis nerviosa, anorèxia, depressió, tremolors i, en ocasions, diferents graus d’excitabilitat.
Aquests signes són compatibles amb els intents de l'animal per trobar les solucions a un estat emocional amb el qual no poden bregar. Per exemple, la vocalització és una forma desesperada de cridar al seu grup, i en aquest cas, a la seva figura de seguretat.
La destructivitat és la manifestació d'una conducta d'exploració alterada, deguda a un estat elevat d'excitació i/o intents de fuita per retrobar a la seva figura de seguretat.
L'eliminació inadequada obeeix a la relaxació d'esfínters causada per un estat de por intensa o la necessitat de dipositar petjades d'olor familiar que li ajuden a sentir-se una mica més tranquil en una circumstància tan complicada.
Clínicament, l'ansietat per separació ocorre quan el gos exhibeix conductes inadequades causades per l'absència dels propietaris o quan no té accés a ells.
Els signes més intensos es manifesten com a atacs de pànic i succeeixen durant els primers minuts d'absència i, probablement, uns minuts previs al retorn de l'amo, quan l'animal ha pogut determinar un horari més o menys constant (per ex., horari de treball). En algunes ocasions, per condicionament clàssic (el gos identifica senyals rituals que precedeixen a la sortida) els signes comencen a manifestar-se fins i tot abans que la figura de seguretat s’absenti.
Les manifestacions de l'eliminació i la destrucció es concentren en portes, finestres i objectes personals de l'amo.
Els pacients amb aquest trastorn també presenten conductes d'inclinació excessiva als amos quan estan a casa, tendeixen a seguir a la figura de seguretat on va, tractant de mantenir-la físicament a prop, tocant-la o, almenys, mantenint-la sota el seu focus de visió.
Molts amos advertits de la possible reacció del gos, ho deixen en un espai de seguretat on es puguin prevenir la destrucció i/o l'eliminació. L'animal de vegades interpreta això com a agressió, i tracta d'impedir el pas del propietari quan aquest va a sortir o ho subjecta amb el musell, i es resisteix a ser tancat o portat a l'espai de seguretat, perquè l'entrada en aquest lloc és justament predictiva de solitud.

Abans que l'amo se’n vagi
El que generalment s'observa és que l'animal passeja sense rumb fix, comença a agitar-se i panteixar, en ocasions es deprimeix, i busca amagar-se o recloure's en un lloc on se senti còmode. Moments abans de la partida del propietari, ho segueix fins a on va aquest, tracta d'impedir que parteixi, manté contacte físic amb ell, demanda atenció contínua i es resisteix a ser tancat.

Durant l'absència de l'amo
L'animal manifesta vocalització excessiva, eliminació indesitjable, destrucció, deambulació, salivació excessiva, panteix i autolesions que produeixen gran molèstia en el propietari i fan que aquest hagi de recórrer a l'ajuda professional. En ocasions, les conductes de gratat o llepat excessiu amb autolesió són secundàries a l'ansietat per separació, és a dir, són conductes substitutes que li ajuden a l'animal a disminuir el seu estat d'ansietat.

Quan l'amo torna
El gos es mostra excessivament excitable, triga molt temps a calmar-se i estableix amb l'amo un contacte físic molt apegat.
De forma contínua o intermitent el gos apegat obté atenció i/o afecte que fa d'aquest retrobament el moment més transcendent del dia; d'aquesta manera, el gos es manté ansiós fins que succeeix aquest retrobament. És així com aquestes conductes solen veure's reforçades pel mateix amo.
Les conductes que es reforcen de forma intermitent són més resistents a l'extinció. Tots aquests signes estan associats a l'activació de l'eix hipotalàmic-pituïtari-corticoadrenal, a causa que a partir d'ella s'alliberen hormones d'estrès associades amb estats de por o ansietat.
 

Causes primàries
> la hiperinclinació pot ser causa d'origen o factor de manteniment. La inclinació és una conducta normal en les espècies socials: si no existís, la mare se separaria dels cadells abans d'hora i, probablement, aquests moririen, la qual cosa representaria un risc no solament per a la ventrada sinó per a la conservació de l'espècie.
> la hiperinclinació representa una condició patològica, ja que manifesta una forma excessiva d'inclinació, que interfereix amb el funcionament normal i no és compatible amb els mecanismes adequats d'adaptació.
> Pot ser que el gos mai hagi après a estar sol o present respostes individuals de pànic en estar sol (llindar únic i individual). No tots els gossos que queden sols manifesten signes d'ansietat per separació, i aquells que els presenten el poden fer en diferents graus.

Paper de la inclinació
Inclinació: llaç emocional que un individu estableix amb un altre; es basa en la proximitat física cap a una figura de dependència.
Les conductes d'inclinació permeten la cohesió de grup en els animals socials i són absolutament adaptatives en el gos. Les conductes d’hiperinclinació es consideren anormals perquè no permeten una funcionalitat adequada de l'animal, es presenten en forma excessiva i impedeixen que l'individu torni a un equilibri emocional constant.
L'objectiu de la conducta d'inclinació és mantenir una proximitat espacial cap a la figura de dependència i es manifesta mitjançant cerca d'atenció, gemecs, udols, lladrucs, seguir i tocar a l'amo. L’exacerbació representa l'estat emocional de pànic que fa que, per exemple, el gos intenti passar per portes i finestres per retrobar-se amb la seva figura de seguretat.

Diagnòstics diferencials
> Vocalització excessiva
- disparada per estímuls externs (camió de les escombraries, o un gos que passa pel carrer)
- Fòbia a estímuls situacionals (coets, tempestes)
> Eliminació inadequada
- problemes físics;
- pèrdua o falta d'entrenament d'aquesta conducta amb una conseqüent preferència per un substrat o localització indesitjable;
- conducta de marcació;
- aspectes de maneig; (un gos que té poc o difícil accés a l'àrea adequada d'eliminació).
- resposta aguda de por (un gos amb fòbia a coets o tempestes).
>  Destrucció
- Animal jove que es troba en l'etapa de dentició,
- estímuls externs;
- falta d'activitat o estimulació mental;
- entreteniment individual (autogratificació).

Tractament
El tractament pot durar diversos mesos. L'ansietat per separació és un estat continu de por o incertesa. Alguns gossos poden tenir estats ansiosos moderats i uns altres manifesten por intensa o, fins i tot, atacs de pànic. Es proposa un pla de tractament que consta de quatre punts:
> Educació del client: es tracta d'explicar al propietari, a través de fotografies i/o vídeos, l'estat emocional alterat que presenta un gos amb ansietat per separació. El propòsit és que comprengui que no es tracta d'una enrabiada o una venjança per part del gos, sinó simplement d'un trastorn relacionat amb por, pel qual l'animal experimenta un grau important de sofriment. Segons l'experiència de l'autor, una vegada que el propietari s'adona d'això, la seva disposició per col·laborar en el tractament augmenta considerablement.
> Modificació ambiental: es tracta de restringir l'accés del gos a àrees on pugui ocórrer destrucció i/o eliminació; l'hi pot confinar en un lloc de seguretat al que l'hi hagi adaptat positivament en forma prèvia. Durant les absències, també l'hi pot deixar en una pensió o guarderia canina, o es pot contractar a un cuidador que ho supervisi a la casa. Una bona opció és l'ús de joguines interactives que ho mantinguin mentalment ocupat en alguna cosa adequat. En les etapes inicials de la teràpia és convenient que el gos tingui accés a aquestes joguines mentre l'amo està a la casa, a fi d'evitar que es converteixin en un element predictiu de l'absència de la figura d'inclinació. Després, es recomana rotar amb freqüència les joguines disponibles perquè el gos mantingui el seu interès en ells.
> Modificació conductual: A l'inici de la teràpia, l'ideal és procurar evitar les absències perllongades, de manera de trencar amb l'aprenentatge inicial que totes les sortides impliquen absències llargues.
No obstant això aquesta premissa és en veritat difícil d'establir, ja que l'amo probablement no pugui interrompre la seva activitat social i/o laboral. El que s'ha de fer llavors és disminuir la intensitat de la interacció en les sortides i arribades. Fins que es pugui redirigir la conducta cap a alguna cosa desitjable, l'amo ha d'ignorar les sol·licituds d'atenció del gos mentre es prepara per sortir i en tornar fins que es pugui redirigir la conducta de l'animal cap a alguna cosa desitjable. La meta és disminuir també la importància de l'absència.
> Per condicionament clàssic, les accions que precedeixen o coincideixen amb una sortida es converteixen en estímuls condicionats capaços de provocar la mateixa resposta d'ansietat, fins i tot abans que la figura de seguretat hagi partit, ja que constitueixen elements predictius de l'absència. Així mateix, ha d'iniciar tota interacció social amb conductes de calma i/o independència, i recompensar solament tals conductes. Promoure major estimulació ambiental, obediència, exercicis de relaxació, confinament si és que no causa més ansietat, entrenament d'independència, rutina consistent. Modificar l'ordre seqüencial del ritual de sortida, o usar el ritual de sortida normal sense que aquest s'associï amb la partida, poden servir, per tant, durant el tractament de l'ansietat per separació.
Quan el propietari ignora les sol·licituds d'atenció per part del gos i és capaç de decidir quan iniciar i acabar tota interacció amb ell s'inicia l'extinció de claus de sortida: una vegada que les respostes cap a les claus que precedeixen a la sortida han estat extingides, el gos està llest per a un programa de dessensibilització (DS) i contracondicionament (CC), a absències de la figura de seguretat.
Si solament es recompensen les conductes de calma i/o independència, el gos aprèn que únicament aquestes conductes li proporcionen els beneficis afectius que necessita en la seva convivència quotidiana, i d'aquesta manera, ho estimulen usant una teràpia de partides programades amb clau de seguretat, que consisteix a donar un senyal visual, auditiva o olfactòria que el gos no conegui, i que es relaciona amb una absència molt curta (per sota del llindar que inicia la resposta ansiosa). A increments molt graduals i mitjançant diverses repeticions reeixides es poden anar augmentant els temps de separació i/o absència fins a arribar a temps que s'assemblin a una sortida real. És important realitzar els exercicis de la teràpia en llocs on l'amo vulgui que el gos es quedi i solament usar les claus de seguretat durant ells, ja que d'una altra manera perdran el seu significat.
Promoure més exercici físic i major estimulació ambiental, sobretot abans de la sortida de la figura de seguretat, pot servir per disminuir l'ansietat per separació. També pot ser d'utilitat l'ús d'un programa d'obediència, doncs la disciplina mental ajuda a establir una rutina consistent, a partir de certs límits i normes de vida. L'obediència, a més, reforça la imatge de l'amo com a líder que proveeix i controla les coses bones de la vida. Això li dóna certitud al gos i ho ajuda a restablir un equilibri emocional.
Existeixen certs exercicis de relaxació mitjançant els quals s'ensenya al gos a asseure's o tirar-se, mentre l'hi calma amb carícies o un massatge. Aquests s'apliquen primer en un marc de no distracció, i per descomptat, de no amenaça, i després en una gran diversitat de circumstàncies. Aquesta mateixa tècnica pot ser un bon fonament per ensenyar-li al gos a relaxar-se en situacions de major intensitat com, per exemple, la partida de l'amo.
El confinament es pot considerar com a opció, si és que no causa més ansietat. Si el gos no està acostumat a un lloc de confinament que ho faci sentir segur, probablement aquesta solució resulti pitjor que el problema. En entrar en un estat de pànic, pot tractar d'escapar, provocant-se greus lesions o danyant la propietat.
També es pot intentar un entrenament d'independència. Aquest implica ignorar al gos quan sol·licita atenció; usar barreres físiques com un corral per a bebès, de manera que el gos pugui veure i estar prop de la figura de seguretat, però inicialment no pugui fer contacte físic amb ella; i recompensar els estats espontanis de calma i/o independència.
> Dessensibilització (DS) i contracondicionament (CC)
És un procés mitjançant el qual l'amo exposa gradualment al gos a l'estímul que ho posa ansiós (separació de la figura d'inclinació), però ho fa controlant la intensitat (distància i/o temps) de l'estímul, de tal forma que impedeix que el gos tingui una resposta molt intensa de por o ansietat.
Una vegada que s'han extingit les respostes cap a les accions que precedeixen a la sortida, el gos està llest per a un programa de DS-CC fins a arribar a una durada semblant a una sortida real.
És important que les sessions terapèutiques es duguin a terme en el lloc on l'amo vol que es quedi el gos. Així mateix, és imprescindible que la clau de seguretat s'usi només durant els exercicis i sempre estigui associada amb absències que el gos pugui suportar perquè, en cas contrari, perd el seu significat. El benefici d'aquesta tècnica és que el gos no ha d'estar completament en calma quan es produeix la partida de l'amo, però aquest torna abans que es desencadenin els signes de major intensitat.
Sota cap circumstància s'ha de castigar a l'animal. L'amo ha d'entendre que la conducta ansiosa no és un acte de venjança per part del gos, i que és impossible que aquest pugui relacionar el càstig amb algun dels signes que per a l'amo són indesitjables. A més el càstig fora de temps i/o desproporcionat solament ajuda a elevar l'estat d'ansietat i pot produir altres conductes secundàries com a por o agressió defensiva.
> Teràpia farmacològica: Ha de considerar-se com un suport de les estratègies de modificació ambiental i conductual, i mai com a únic recurs. Segons les característiques i la gravetat dels signes, poden administrar-se diferents medicaments: Medicaments
- ansiolítics
    *Alprazolam: 0,1-0,5 mg/kg cada 6-24 hores oral, segons necessitat.
    *Clorazepato: 0,5-2,2 mg/kg cada 12-24 hores oral.
    *Diazepam: 0,55-2,2 mg/kg cada 12-24 hores oral.
    *Buspirona: 0,5-2 mg/kg cada 8-12 hores oral.
Medicaments antidepressius tricíclics
    *Clomipramina: 1,5-3 mg/kg cada 12 hores oral.
    *Amitriptilina: 1-4 mg/kg cada 12-24 hores oral.
Medicaments antidepressius ISRS
    *Fluoxetina: 1-1,5 mg/kg cada 24 hores oral.
    *Paroxetina: 1 mg/kg cada 24 hores oral.
Pronòstic
Depèn de la gravetat del problema, la durada i la col·laboració dels amos.


Consideracions finals
Per modificar aquesta conducta es requereix molt de temps i esforç, és necessari desenvolupar metes assolibles, i s'han d'ensenyar i demostrar les tècniques adequades i el seu mecanisme d'acció, i permetre que l'amo les dugui a terme sota la supervisió de personal mèdic.

Article de Moisés Heiblum Frid, Medicina del Comportament Caní per al Clínic Veterinari

dijous, 9 de maig de 2019

Cicle sexual de la gossa

Les gosses es consideren monoèstriques ja que només tenen un zel per estació reproductiva. El cicle es pot dividir en quatre fases. A un període d'inactivitat sexual (anestre) segueix el proestre que s'identifica per la inflor vulvar i hemorràgies.

L'estre o període durant el qual la gossa acceptarà al mascle, succeeix immediatament a continuació del proestro i l'ovulació es presenta de forma espontània al començament d'aquella fase del cicle. Si no té lloc la gestació, el estre va seguit del metaestre que acaba de forma imperceptible en el anestre. Els propietaris de gosses es refereixen al conjunt de proestre i estre com a “zel”, no tenint terminologia per a la resta del cicle.
Estadi del cicle
Duració
Observacions
Proestre





Estre








Metaestre





Anestre
mitjana 9 dies
(rang 2-27 dies)




Mitjana 9 dies
(rang 3-21 dies)







Mitjana 90 dies





Variable
Mitjana 75 dies
Aquest estadi és el començament del zel. La vulva està inflada i hi ha flux tenyit de sang. Encara que la gossa atreu als gossos no accepta la cubrició.

Període en el qual la gossa accepta al mascle. La vulva està molt augmentada i turgent. El flux és de color pajizo en comptes de tenyit de sang. L'ovulació es presenta habitualment 2 dies després de l'inici del estre.


Aquesta fase apareix en gosses no cobertes. En la sang hi ha nivells hormonals equivalents als de la gestació. Poden aparèixer signes de pseudogestació.

Període d'inactivitat sexual entre cicles.

Avui s'accepta àmpliament el suggeriment que el metaestre s'hauria de dividir en dues fases: progressiva i regressiva. Originalment, aquesta divisió es basava en l'aspecte histològico de l'úter, però recentment s'ha comprovat que els dos estadis es poden relacionar directament amb la funció luteínica. La fase 1 fa referència al període de desenvolupament luteínic post-estral (aprox. 20 dies) i la fase 2 al moment que va des de l'inici de la regressió luteínica fins que l'úter torna al seu estat d'anestre, 70 dies més tard.

El metaestre s'hauria de considerar actualment d'una durada normal de 3 mesos amb una caiguda progressiva de la funció luteínica després dels 20 primers dies d'aquest període. La descamació endometrial s'inicia al voltant del dia 90 del cicle (dia 0 = primer dia del zel) i continua durant uns 21 dies, el teixit rebutjat es reabsorbeix o s'elimina a través del cèrvix. L'endometri es regenera completament al voltant del dia 150 com a mitjana.

La freqüència del zel en la gossa ve determinada principalment per la variació en la durada del anestre. L'interval normal entre estres és de 5-10 mesos. No obstant això, la variabilitat racial pot ser sorprenent, p.i. Els de raça Pastor Alemany presenten normalment un interval entre gelosia de 4-4'5 mesos i les races africanes tals com Basenji ciclen només una vegada per any.

La durada de la gestació es considerava categòricament com de 63 dies, explicant des del dia de la cubrició. Estudis més recents han demostrat que una gestació normal pot tenir una durada tan breu com 54 dies o tan llarga com 72 dies després de la cubrició. La gestació augmenta l'interval fins al zel següent una mitjana de 28 dies.

Hi ha una indicació que l'activitat estacional pot augmentar lleugerament en el període entre febrer i maig, però en essència les gosses poden començar a ciclar, cobrir-se i parir aleatòriament al llarg de tot l'any.

La pubertat s'aconsegueix habitualment entorn dels 6-7 mesos d'edat (rang 4-22 mesos). Les races petites tendeixen a presentar el seu primer zel entre els 6 i els 10 mesos d'edat, però les races grans poden no començar a ciclar fins que aconsegueixen els 18-20 mesos d'edat. Les gosses ciclen al llarg de tota la seva vida, no havent-hi un equivalent a la menopausa de la dona, encara que la fertilitat pot disminuir a partir dels 7 anys d'edat.

Les xifres de la taula indiquen que la durada de les fases del cicle poden variar considerablement entre individus. La situació es complica també pel fet que la durada i la intensitat dels canvis externs i els signes de comportament – inflor de la vulva, hemorràgia vaginal i acceptació del mascle -, pels quals es reconeixen el proestre i el estre en la gossa, no són en absolut constants entre animals. A més, ja que el metaestre no es caracteritza per la presència de signes externs específics, el començament i el final i, per tant, la durada d'aquesta fase del cicle no es poden determinar amb exactitud per simple observació. Tots aquests factors, i el fet que els signes externs no poden reflectir el status hormonal subjacent, són, no obstant això, de gran importància quan l'objectiu és la cubrició o es vol manipular el cicle. Les dificultats assenyalades poden reduir-se mitjançant l'examen del frotis vaginal. En la bibliografia es descriuen tècniques relativament simples que poden ser molt fiables així com la determinació dels nivells hormonals (especialment progesterona) o l'endoscòpia vaginal (Jeffcoate 1989).

dijous, 18 d’abril de 2019

Lesions dermatològiques del gos

Lesions primàries

Relacionades directament amb el procés patològic que les genera, són les lesions més precoces i sovint són de caràcter transitori. La seva localització i identificació és vital en totes les malalties dermatològiques.

Màcula: És una zona de canvi de color de menys d'1 cm de diàmetre, aspecte delimitat i no palpable.



Eritema: envermelliment congestiu de la pell, generalment de caràcter difús, a causa de l’augment del flux sanguini. A diferència de les hemorràgies subcutànies, l’eritema s’aclareix o blanqueja mitjançant pressió amb un portaobjectes (prova de diazocòpia positiva).


Pústula (piodèrmia): Lesió cutània elevada i circumscrita, de paret fina i farcida de material purulent.


Pàpula: Lesió elevada i sòlida de menys d’1 cm de diàmetre.


Vesícula: Elevació circumscrita de la pell de menys d’1cm, sent sovint de pocs mil·límetres, repleta d’un fluid clar.

Habon: Zona cutània definida de mode irregular, edematosa i envermellida, de presentació sobreaguda.

Nòdul: Massa cutània sòlida i delimitada, de més d’1cm de diàmetre, que sovint interessa la dermis.



Tumor: Massa cutània de grans dimensions d’origen inflamatori o neoplàsic.



Lesions secundàries

Alopècia: Pèrdua de pèl total o parcial


Erosió: Lesió que suposa la pèrdua d’epidermis superficial sense afectar la membrana basal.


Hiperpigmentació: Augment de la pigmentació cutània, sovint d’origen postinflamatori o hormonal. 

 
Crosta: Acúmul d’exsudats dessecats, d’origen serós, purulent o hemorràgic.


Comedó: Folícul pilós obturat pel material sebaci detritus cel·lular.


Escama: Acumulació de cèl·lules epidèrmiques de l’estrat corni cutani.


Liquenificació: Engrossiment i enduriment de la pell que sol presentar solcs profunds i marcats.


Úlcera: lesió resultant de la pèrdua de l’espessor complet de d’epidermis.


Collaret epidèrmic: Pèrdua de queratinocits en forma circular, com a conseqüència de la ruptura d’una pústula.


Fissura: Lesió lineal profunda sobre la pell engrossida o crostosa.


Excoriació: Erosió resultat d’autotraumatisme


Cicatriu: Substitució del teixit cutani per teixit fibrós.

dijous, 4 d’abril de 2019

Rehabilitació i quiropràctica veterinària


Avui dia molts gossos pateixen problemes osteomuscular, com osteoartrosis, artritis o pinçaments medul·lars. Sobretot aquestes patologies les trobem en gossos d’edat avançada. La medicina veterinària convencional permet solucionar molts d’aquests problemes, un cop diagnosticats, amb tractament d’antiinflamatoris i/o condroprotectors. Els nous avenços en medicina han permès que puguem utilitzar altres tractaments o tècniques com poden ser la rehabilitació i la quiropràctica veterinària. La rehabilitació veterinària comprèn tot tractament per a la recuperació neurològica i múscul esquelètic del pacient amb patologies agudes o cròniques, traumàtiques o degeneratives, pre i post quirúrgiques amb tècniques no farmacològiques. Primer cal un examen i valoració dels pacients amb alteracions, limitacions funcionals i/o discapacitats. Algunes tècniques:

La cinesiteràpia és una branca de la fisioteràpia que s’encarrega del tractament de les malalties i lesions mitjançant el moviment. Segons com es fa aquest moviment diferenciem dos tipus, l’activa en què els moviments són voluntaris, i la passiva en què els moviments són provocats per una acció externa com pot ser el veterinari. La massoteràpia consisteix en la realització de massatges sobre els punts que volem tractar. El massatge estimula la recuperació de l’organisme per mitjà de pressió digital i manual. Té efectes vasodilatadors, miorelaxants i sedants. La magnetoteràpia és una teràpia física no invasiva emprada com a rehabilitació i consistent en la generació d’un camp magnètic pulsatiu de baixa freqüència. Aquesta tècnica té un efecte antiinflamatori, analgèsic, miorelaxant, estimulant i regeneratiu. La laserteràpia és una tècnica en què utilitzant l’energia que es produeix en els raigs làser, que interactúen  amb els teixits provocant canvis a nivell cel·lular per a l’obtenció d’una resposta beneficiosa per al pacient. La d’ultrasons també és una teràpia física no invasiva amb un efecte mecànic i tèrmic. La podem utilitzar quan volem aconseguir un efecte analgèsic, espasmolític i antiflogístic. Altres tècniques són la termoteràpia i la crioteràpia, que és la utilització de calor i fred respectivament per a tractar les dolències. I altres tècniques de rehabilitació  veterinària són l’embenat neuromuscular, la inducció miofascial, la punció seca i l’electroestimulació muscular. Cal dir, però, que són moltes les indicacions de l’ús de la rehabilitació en problemes osteomusculars. Es poden utilitzar en malalties de l’aparell locomotor (bursitis, tendinitis, artrosis), lesions traumàtiques (distensió de lligaments, contusions, trencament fibril·lars), recuperació de fractures, edemes i estimulacions del sistema nerviós perifèric.

La quiropràctica veterinària és una teràpia manual per a tractar la disfunció biomecànica de la columna vertebral i els seus efectes en el sistema nerviós. Amb aquesta pràctica es pot restaurar la correcta funció de la columna, fent que el sistema nerviós funcioni correctament i millorant la salut de l’animal. Està indicada en casos com coixeses, molèsties en pujar o baixar escales i incontinència urinària entre altres.

dijous, 21 de març de 2019

Intoxicacions en mascotes

Un dels motius pel quals es va al veterinari són les intoxicacions. Les intoxicacions, en general, solen ser amb caràcter d’urgència ja que està compromesa la vida d’un animal. Per general, els gossos solen estar més afectats que els gats. El primer que s’ha de fer davant d’una intoxicació es trucar al veterinari. Expliqueu els símptomes o què li ha passat perquè us pugui aconsellar en els primers instants i què cal fer. Hi ha vegades que podem veure a l’animal com s’empassa el tòxic. D’altres vegades no ho hem vist però detectem que a l’animal li comencen a aparèixer símptomes clínics d’estar al davant d’una intoxicació.
Un dels primers consells a fer si hem vist que l’animal s’ha empassat alguna substància tòxica és fer-lo vomitar perquè tregui bona part del tòxic. Després cal acudir ràpidament al  veterinari. Hi ha dues maneres ràpides de provocar un vòmit. La primera seria fer-li empassar aigua oxigenada que no és tòxica i el seu gust i la seva irritació a l’estómac provoca que l’animal vomiti en qüestió de minuts. La segona seria donar-li de veure aigua amb molta sal.
Una de les intoxicacions més freqüents són per warfarines o cumarines, els anomenats mata-rates. El seu bon gust i la seva bona olor fan que siguin molt atractives per a un gos. Si hem pogut detectar que s’ha empassat el mata-rates tenim moltes probabilitats que l’animal no pateixi cap complicació administrant l’antídot corresponent. Els mata-rates provoquen la inhibició dels factors de coagulació que condueix a hemorràgies generalitzades. El problema rau quan no hem vist que l’animal s’ha empassat el mata-rates. Quan ja presenta els símptomes d’hemorràgies hi ha poques probabilitats de contrarestar la simptomatologia i desencadena la mort de l’animal.


Una altra intoxicació és produïda per organofosforats, una àmplia família de substàncies utilitzades com a herbicides o en molts productes de neteja i desinfecció. Els símptomes comencen a aparèixer als pocs minuts o com a màxim a una hora després de la ingesta. Solen presentar tremolors, salivera excessiva i diarrees. L’animal necessita sèrum per a estabilitzar-lo i l’administració de l’antídot corresponent.
Una tercera intoxicació freqüent són els fàrmacs. Accidentalment l'animal pot empassar-se una caixa de medicaments i que aquests, pel tipus o la quantitat, puguin ser nefastos. El veterinari us aconsellarà què cal fer segons el fàrmac que ha pres. Així doncs, davant una sospita d’una intoxicació, una actuació ràpida pot, en moltes ocasions, salvar la vida d’un animal.




dijous, 7 de març de 2019

Col·lapse traqueal


El col·lapse traqueal és una malaltia crònica progressiva i d'origen congènit, com a resultat del defecte o afebliment dels cartílags traqueals, la qual cosa provoca que s'estrenyi l'espai pel qual passa l'aire cap als pulmons. Es presenta amb major freqüència en gossos de raça petita i miniatura, especialment en el Yorkshire Terrier.
La tràquea és una estructura tubular encarregada de permetre el flux d'aire des de l'exterior fins als pulmons, i viceversa, durant el procés de respiració. Els anells de cartílag al llarg de la tràquea li donen estructura i mantenen oberta la via aèria.
Quan es produeixen canvis en el cartílag dels anells traqueals dóna com a resultat el col·lapse traqueal, causant obstrucció, inflamació, augment de la secreció de moc i congestió en les vies respiratòries.

Símptomes del col·lapse traqueal
Els gossos amb aquesta afecció solen presentar:
    Tos seca
    Dispnea
    Cianosis
    Arquejades no productives o vòmit
    Síncope
    Major sensibilitat traqueal
    Intolerància a l'exercici
    Hepatomegàlia

Aquests signes poden veure's exacerbats per altres factors com: obesitat, infeccions respiratòries, cardiomegalia o edema pulmonar. Els gossos amb aquesta malaltia tenen dificultat en respirar estant en repòs, empitjorant quan estan excitats i després de fer exercici.
Existeixen dos tipus de tractaments per a aquesta patologia, el tractament simptomàtic o conservador i el tractament quirúrgic.

El primer, el tractament simptomàtic, és el que s'aplica per norma general en els col·lapses de graus I, II i III i busquen alleujar la simptomatologia que presenta l'animal i millorar la seva qualitat de vida.

El tractament mèdic és pal·liatiu, no curatiu. Requereix l'ús de broncodilatadores, antitusius, antiinflamatoris, antibiòtics i sedants; segons les necessitats de cada cas.

La cirurgia es recomana només quan el gos ha arribat al grau 4 de la malaltia, considerat el pitjor. No obstant això, no tots els pacients poden ser enviats al quiròfan, dependrà de cada cas si aquesta és o no una opció vàlida. Amb la intervenció quirúrgica es busca reconstruir la forma de la tràquea, i fins i tot es pot recórrer a la col·locació d'una pròtesi o d'implants endotraqueals per a millorar la funció respiratòria.

Com el col·lapse traqueal empitjora amb el temps, la qual cosa impedeix a l'animal rebre la quantitat d'oxigen que necessita, és comú que arribi a desenvolupar altres malalties, com la bronquitis, traqueítis, o fins i tot que aparegui hipertensió pulmonar, la qual cosa a la llarga pot derivar en una insuficiència cardíaca.

Com puc ajudar el meu gos?
No obstant això, per a evitar l'aparició d'una tos més freqüent i un empitjorament del quadre; hem de controlar els factors agreujants.
– Controlar el pes
– Evitar irritants inhalats (com el tabac)
– Evitar l'ús de collarets, canviar als arnesos de cos.
– Evitar en la mesura que sigui possible infeccions respiratòries, com la Infecció per bordetella spa. (Tos de les gosseres) amb una correcta vacunació.
– Mantenir una correcta hidratació de les vies respiratòries. Mantenint la hidratació de l'ambient amb humidificadors i ficant a l'animal en el bany durant les dutxes calentes.
– Evitar l'estrès, en la mesura que sigui possible.

dijous, 21 de febrer de 2019

Com detectem males praxis de fabricants de pinsos?

Amb aquest article us ensenyarem a detectar les tres males pràctiques (potser no fraudulentes, però sí enganyoses) que utilitzen més sovint (tot i que per sort són una minoria) els fabricants de pinso:
Partir ingredients:
La normativa marca que els ingredients s’incorporin en l’etiqueta per ordre d’inclusió en pinso. És a dir, l’ingredient majoritari estarà al principi, el segon just després, etc. I això es fa amb la finalitat d’aportar una informació valuosa al consumidor, perquè puguin decidir lliurement què comprar segons quins ingredients porti i en quina proporció.
En aquest context, alguns fabricants han adquirit la pràctica de dividir els ingredients majoritaris en dues denominacions per a fer que un ingredient que està en menor proporció aparegui en primer lloc. Per exemple: Si un pinso té 50% de blat de moro i 30% de pollastre, pots trobar-te l’etiqueta següent: Pollastre (30%), blat de moro (25%), farina de blat de moro (25%)…. però en realitat, el blat de moro hauria d’anar davant perquè la farina és el mateix blat de moro que està mòlt!
Introduir ingredients de qualitat enmig dels additius:
Tornem a la normativa que estableix que els ingredients s’incorporen a l’etiqueta per ordre d’inclusió en el pinso.
De vegades es poden trobar etiquetes on s’incorpora algun o alguns ingredients atractius i desitjables (per exemple: pollastre, fruites o verdures) al final de les etiquetes, enmig de les vitamines i minerals (a vegades també introduïts amb “E-numero”). Això implica que la quantitat real de l’ingredient continguda en el pinso és molt petita (parlem de mg/kg de pinso, o sigui, bàsicament pols!). Aquesta quantitat, evidentment, no formarà una part prou important de la dieta com per a tenir-ho en compte. Així que no us enganyin, els ingredients principals de la dieta són els que s’inclouen al principi.
Utilitzar proteïnes d’origen animal de mala qualitat:
Una de les modes actuals del sector de menjar per a mascotes, i en concret dels gossos, és la utilització de la història evolutiva del gos com carnívor, menyspreant la introducció de fonts de proteïna vegetal. Aquí hi entra en joc el màrqueting, i la introducció de proteïnes vegetals és relativament comuna en altres marques comercials, perquè els gossos no són carnívors estrictes (al contrari que els gats).
Deixant-nos de filosofies o preferències, és cert que la proteïna de més valor biològic per a les mascotes és la d’origen animal i de qualitat (per ser més digestible i biodisponible, amb un perfil d’aminoàcids adequat). Però la proteïna d’origen vegetal, encara que es pugui haver de suplementar amb determinats aminoàcids per a satisfer els requeriments del teu gos o gat, pot ser més digestible i de millor qualitat que certes farines “dolentes” d’origen animal, excessivament processades o que inclouen subproductes de poca qualitat. Per tant, no et recomanem pinsos que l’etiqueta comenci per noms genèrics i de dubtosa qualitat com a “Farines de subproductes d’animals”; perquè tot i ser d’origen animal, un elevat contingut de proteïnes animals poc digestibles i de mala qualitat pot induir problemes gastrointestinals a curt termini i metabòlics a mig-llarg termini.
A vegades, la detecció d’aquestes pràctiques pot ser difícil si no estem entrenats a  llegir les etiquetes del pinso. Per això et recomanem que utilitzis el web http://www.buscadorcomidaparamascotas.com que és totalment gratuït i on analitzem si el  el fabricant ha utilitzat alguna d’aquestes pràctiques que podrien portar-te a l’engany.
Roser Feliu

dimarts, 5 de febrer de 2019

La febre en animals de compayia


La temperatura en l’organisme és un paràmetre molt important que cal avaluar davant de qualsevol situació de malaltia. A partir de la temperatura que presenta un pacient en podem treure molta informació, com per exemple un possible diagnòstic. En tot cas, una desviació a l’alça de la temperatura normal per a un gos o un gat és un factor que cal corregir el més aviat possible. No sempre un augment de la temperatura, el que anomenen febre, és sinònim de que estigui causada per un agent infecciós. Moltes altres causes no infeccioses poden produir febre a les nostres mascotes. La hipertèrmia és un mot també utilitzat per a anomenar la febre.
El centre de la termoregulació corporal es localitza al sistema nerviós central, a la regió de l’hipotàlem anterior. Canvis en l’ambient i de la temperatura corporal són detectats pels termoreceptors. La informació arriba al hipotàlem anterior a través del sistema nerviós. Els termoreceptors detecten que el cos es troba per sota o per sobre de la seva temperatura normal. En el cas de que trobin una variació de la temperatura, estimularan l’hipotàlem anterior per a fer que el cos incrementi la producció de calor i redueixi la pèrdua d’aquest si l’organisme es trova massa fred, o pel contrari, dissiparà calor si l’organisme es troba massa calent. Mitjançant aquests mecanismes, els gossos i els gats poden mantenir un interval de temperatura corporal en una àmplia varietat de situacions. L’interval de temperatura corporal que considerem normal en un gat i un gos oscil·la entre els 38 i 39 ºC. La mesuratge de la temperatura corporal en els animals domèstics es realitza mitjançant un termòmetre prenent la temperatura rectal. Existeixen tòpics que diuen si un animal presenta el musell calent i sec vol dir que té febre. Aquesta afirmació no sempre és certa ja que hi ha situacions mediambientals que poden provocar-ho sense ser necessàriament febre.
El que si té molt en comú, és que quan un animal té febre, aquest presenta apatia i pèrdua de la gana.
S’entén que la febre està provocada en molts casos per substàncies o el que anomenen pirògens, els exògens i els endògens. Els pirògens exògens provenen de l’exterior. En la gran majoria de casos son microorganismes com les bactèries, els fongs, els virus, els protozous, o les toxines que poden provocar. Però com hem dit anteriorment, no sempre són agents infecciosos,
ja que els fàrmacs són pirògens exògens i també poden produir un augment de
temperatura. Els pirògens endògens provenen de dins de l’organisme i són substàncies produïdes pel mateix organismo com les interleucines o les prostaglandines. Aquestes es produeixen en situacions d’inflamació o necrosis dels teixits.
El cop de calor és una situació a la que es presenta febre o hipertèrmia. El cop de calor és una forma inadequada de dissipació de calor. L’exposició a temperatures ambientals altes pot incrementar la càrrega de calor a una tassa més gran respecte a la que el cos es capaç de dissipar. La hipertèrmia de l’exercici, pel contrari, és l’augment de la temperatura corporal de forma lenta amb un exercici sostingut degut a l’increment de la producció de calor associada a l’activitat muscular. Tot i això, en moltes situacions de febre l’origen d’aquesta és desconeguda. La febre o hipertèrmia requereix d’una actuació ràpida per a restablir els valors normals. Principalment s’utilitzen els antipirètics. L’ús d’antibiòtics no és efectiu per a disminuir la febre excepte en els casos que pugui estar provocada per un agent infecciós susceptible
a antibiòtics. Situacions més greus, requeriran l’aplicació de sèrum endovenós, disminució de la temperatura exterior o remullar l’animal.



dijous, 10 de gener de 2019

Com alimentar un gos diabètic

La diabetis mellitus és una malaltia causada per la incapacitat del cos de produir o usar la insulina, fet que fa que el gos tingui nivells de sucre en sang massa alts.
La diabetis pot ser de tipus 1, o de tipus 2. Segons sigui que el cos no produeix insulina, o que no és capaç d'utilitzar-la. La de tipus 2, és més freqüent en gats i persones.
Els gossos més afectats són aquells d'edat mitjana o avançada i dins d'aquests les femelles no esterilitzades. També, hi ha algunes races predisposades, entre elles: Canitxes, Pinschers, Schnauzer, West Highland White Terrier, Beagle etc. La malaltia no és fàcil de detectar pel propietari. Els símptomes poden ser diversos, i entre ells ens trobem l'augment de set i apetit, pèrdua de pes, i letargia.
Davant la sospita, i algun d'aquests símptomes, hem d'acudir al nostre centre veterinari, perquè amb l'examen físic i les proves sanguínies pertinents puguin diagnosticar la malaltia.
Els gossos amb diabetis, necessiten que li subministrem insulina per a tota la vida. Al centre veterinari ens explicaran com administrar la insulina mitjançant xeringues específiques.

DIETA ESPECÍFICA
La dieta, és molt important en animals que pateixen aquesta malaltia. Hi ha una sèrie de consells que es recomana seguir en aquests casos:
- Donar la dieta en la mateixa quantitat diàriament i a les mateixes hores.
- Repartir la ració en diverses preses al dia.
- Evitar les llaminadures entre menjars, i si es donen premis de tant en tant, que siguin específics per a gossos diabètics
Quant a la dieta en si, a l'hora de triar un pinso per al nostre gos diabètic cal tenir en compte que:
Ha de ser ric en fibra: És molt important, incloure en la dieta aliments amb alta concentració de fibra. La fibra, redueix la velocitat amb la qual els hidrats de carboni dels aliments es descomponen. Gràcies a això, es frenen les pujades sobtades de sucre en sang. Molt nocives per a diabètics. Els cereals (civada, blat), l'arròs i la soia, són menjars rics en fibra, i ajudaran als nostres gossos a controlar la quantitat de sucre en sang. Encara que la fibra és bona, un excés pot ser perjudicial.
Vitamines C, I i B6: Aquestes vitamines també són beneficioses per als gossos diabètics, ja que també redueixen la velocitat amb la qual els sucres s'acumulen en sang.
Carbohidrats i sucres: aquests nutrients, gens més ingerir-los es transformen en glucosa, per la qual cosa no són gens recomanables per a gossos diabètics.
Colorants artificials: aquests que abunden en alguns pinsos, també tenen molts sucres i provoquen una pujada de glucosa en sang molt perjudicial. El millor és intentar evitar-los.
Existeixen al mercat molts pinsos específics per a diabètics que tenen en compte totes aquestes recomanacions a l'hora de preparar les seves fórmules.

ALTRES RECOMANACIONS
L'exercici és molt recomanable en aquest tipus de gossos. Es consumeix energia, i s'evita la hiperglucemia. A més, l'increment de flux sanguini, millora l'absorció de la insulina. El recomanable és que sempre facin un exercici regular, sense grans variacions, perquè el nivell de sucre en sang no variï massa.
La castració de femelles, també és molt recomanable. Després del zel, les gosses, sintetitzen progesterona. Aquesta hormona, té un paper negatiu sobre la insulina. Si s'elimina la seva producció, es normalitzaran les necessitats d'insulina també.
La diabetis ha d'estar molt controlada. És recomanable acudir al centre veterinari perquè realitzin controls periòdics. Si la diabetis no es controla, es poden derivar problemes secundaris, tals com a cataractes o ceguesa.