dijous, 24 d’octubre de 2019

Lse malalties més comunes dels gossos


Otitis canina

L'otitis canina és una de les malalties més comunes en els gossos. Es tracta de la inflamació del conducte auditiu extern, causat per diversos motius com a al·lèrgies, bacteris, introducció d'un cos estrany o perquè  es grata excessivament. Els símptomes que s'aprecien són sacsejades freqüents del cap i gratat de les orelles, secreció de cerumen, orella de color vermell, fortor, etc. En aquests casos és recomanable portar-lo al centre veterinari i determinar les causes per així proporcionar-li un tractament adequat.


Brom
Causada per un virus i es contagia a través dels fluids d'animals infectats. És per això que hem d'observar el nostre gos i si notem que està decaigut, té febre, no vol menjar ni beure, se li observen erupcions, etc, és molt important que anem al centre veterinari. En els casos greus de borm, els gossos arriben a tenir convulsions, tics i fins i tot paràlisi. És molt difícil guarir el borm, per això en aquesta malaltia és bàsica la prevenció. Hem de començar a vacunar-lo quan té entre 6 i 8 setmanes d'edat i no el posem en contacte amb altres gossos sense abans posar-li aquesta vacuna.

Dermatitis canina
Si es grata amb molta freqüència i abans no ho feia, hem d'estar alerta perquè pot patir algun problema en la pell, com a al·lèrgies o problemes dermatològics. La dermatitis pot estar causada per algun trastorn intern, per alguna al·lèrgia o per un factor ambiental. Pot ocórrer que en determinades èpoques de l'any, tingui caspa en el seu pelatge, cosa que pot ser normal, però si notem que no desapareix, pot ser que sigui a causa d'una dermatitis, per la qual cosa hem d'acudir immediatament al centre veterinari.

Cistitis
Afecta més a gossos adults que a cadells. És una inflamació de la bufeta causada per un bacteri. Els símptomes més comuns són augment de les ganes d'orinar, sang en l'orina i la dificultat a l'hora d'orinar. Les causes poden ser des de pedres o tumors en la bufeta fins a una anomalia en el sistema nerviós. En aquests casos és molt important que acudim al centre veterinari, i mentrestant d'assegurar-nos que el gos begui bastant aigua i sobretot, caldrà canviar-li la dieta.

Leishmaniosis canina
Coneguda com “la malaltia del mosquit”, ja que és contagiada per culpa d'una mena de mosquit. Els símptomes més comuns solen aparèixer de dos tipus: la que afecta a la pell i la que és visceral. En el cas que sigui cutània apareixen clapes a la pell, úlceres cutànies, creixement excessiu de les ungles o formació de nòduls. En el cas que afecti a les vísceres, pot ser que perdi pes de sobte, estigui apàtic, tingui inflat el ventre, pateixi diarrea i fins i tot hemorràgies nasals. Aquesta malaltia no es pot guarir completament, per la qual cosa solament es pot prevenir aplicant productes antiparasitaris, evitar que dormi a l'exterior i fer-li controls regularment per minimitzar els efectes si la té.

Artritis canina
Molt comuna en gossos d'edat avançada. És un trastorn de les articulacions per la degeneració del cartílag articular. Els símptomes que apareixen són coixesa constant, dificultat per aixecar-se, dolors en els ossos o dificultat en els seus moviments. En aquests casos hem de consultar amb el centre veterinari i que ens recomani exercicis específics de la zona i un canvi en la seva dieta, amb suplements dietètics i medicaments adequats.

dijous, 10 d’octubre de 2019

Constricció esofàgica en gats

La constricció esofàgica o la esofagitis és una malaltia rara en el gat. S'ha descrit en múltiples ocasions associada a l'ús de fàrmacs anestèsics, principalment després d'una anestèsia generalitzada.
La patogènia de la constricció esofágica segueix un ordre establert i que és conegut en l'humà: Inicialment es forma una úlcera amb un teixit de granulació que crea una cicatriu de forma secundària que causa una constricció a nivell de l'esòfag. En l'humà, s'han descrit úlceres secundàries a la retenció de medicació administrada per via oral, encara que normalment no presenten constricció secundària. D'entre tota la medicació administrada via oral entre la qual s'ha descrit aquesta complicació, les tetraciclines són una de les famílies de fàrmacs més freqüents.
La doxiciclina és una tetraciclina la funció de la qual és la inhibició de la síntesi de proteïnes en els bacteris, sent un fàrmac bacteriostàtic. S'usa en el gat principalment per al tractament i/o profilaxi d'infeccions causades per organismes intracel·lulars com Mycoplasma haemofelis, Chlamydophila felis o Bordetella bronchiseptica. Atès que en l'humà s'han descrit casos d'esofagitis i constricció esofàgica associats al seu ús, es va realitzar un estudi publicat en 2004 a Regne Unit que va intentar descriure casos clínics de gats afectats de constricció esofágica secundaris a l'ús de doxiciclina.
Els criteris d'inclusió en l'estudi eren els següents: Gats en els quals hi havia evidència d'administració prèvia de doxiciclina via oral i que posteriorment anessin diagnosticats de constricció esofàgica via gastroscòpia o per necròpsia. Es va definir una constricció esofàgica com un estrenyiment de la llum esofágica per proliferació de teixit connectiu en la paret esofágica.
Es van incloure quatre gats la mitjana d'edat dels quals era 3 anys i cap d'ells havia rebut fàrmacs anestèsics en els sis mesos previs a l'aparició de la clínica. En tots ells es va documentar l'ús de doxiciclina per al tractament de malalties que no tenien a veure amb el tracte digestiu. Tots els gats van ser tractats per la sospita de patologia infecciosa relacionada amb gèrmens intracel·lulars. La simptomatologia que van presentar per a la sospita de constricció esofàgica va ser regurgitació del menjar després de la seva ingesta. A l'exploració física dels gats no es va trobar cap anomalia a destacar. La durada mitjana de l'ús de doxiciclina va ser una setmana. Una vegada realitzat el diagnòstic, el tractament dels gats va ser mitjançant dilatació endoscòpica amb pilota i administració concomitant de ranitidina i sucralfat.
Així doncs, la patologia esofàgica en relació a l'ús de medicació via oral es pot donar en el gat descobrint-se casos de constricció esofágica per l'ús de càpsules orals de doxiciclina. Per intentar evitar aquesta complicació es deu administrar aliments o aigua després de la ingesta de les càpsules, per evitar la seva retenció en l'esòfag. És de vital importància per evitar aquest tipus de patologia recomanar aquestes mesures (beure aigua…) així com l'ús de múltiples menjadores.
Conèixer més del benefici d'aquest tipus d'aproximacions igual que la importància de la dieta en el gat en aquest tipus de patologies pot ajudar-nos a evitar o tractar algunes malalties en el gat.

dijous, 26 de setembre de 2019

4 solucions i algunes pautes a seguir perquè les mascotes superin la por als petards de Sant Joan



Antigament, el solstici d'estiu es celebrava cremant tot allò indesitjat per tal de sanejar les cases. Avui dia, la nit de Sant Joan es sinònim de festa, música i foc. Els petards, però, son els pitjors enemics dels animals per la revetlla. Es per això que us presentem alguns consells per ajudar a les nostres mascotes a superar la por i la fòbia.
Ja arriba l’estiu. Celebrem el solstici amb una festa que té nom religiós però orígens pagans. Cremem tot allò que no volem per aquesta nova època estiuenca sense adonar-nos de que a la Edat Mitjana segurament aquest ritual es feia per a sanejar les cases després d’un hivern gèlid. D’aquesta manera procuraven eliminar els fongs i els paràsits (polls, puces...) que s’havien acumulat durant els mesos més freds de l’any. Avui dia, però, ho celebrem amb festes, música i un element principal: el foc.
Antigament, quan les nostres mascotes vivien dins la llar però sense estar tan integrades amb la família, podien fugir fàcilment dels petards. Sortir corrents cap al camp o amagar-se sota el llit de les habitacions més remotes que tenien les cases grans eren dues solucions assequibles.
En la actualitat, es complicat poder-nos abstreure del bombardeig de petards que protagonitzen la nit de Sant Joan. Per tant, ens trobem amb que algunes de les nostres mascotes es veuen rodejades pel soroll i no poden escapar; una situació que els afecta de forma important.

Què podem fer?
De totes les solucions existents, la clau seria poder preveure el cas i realitzar a temps una desensibilització de les mascotes per tal que s’adaptin. La finalitat d’aquesta teràpia no és que els animals gaudeixin del soroll perquè això segurament no passi, però com a mínim s’ha d’intentar que no l’assumeixin com una amenaça. Recomanem dur-la a terme amb la voluntat de preparar a les nostres mascotes de cara a l’any que ve. Pregunta al teu veterinari de confiança, ell t’aconsellarà quina és la millor manera de fer-ho o et posarà en contacte amb un veterinari etòleg que t’ajudi a resoldre el problema.
Enguany ja anem una mica tard per a la desensibilització, la qual cosa indica que haurem de recórrer a altres mecanismes per aconseguir que les nostres mascotes passin la nit amb menys estrés.
Podem fer servir feromones. Es tracta d’una substància química que aquieta l’ànim dels animals ja que els permet reconèixer una olor de tranquil·litat que mitiga situacions que ells perceben com adverses. Es poden obtenir en format difusor o en collar. Suggerim començar a utilitzar-los una setmana o dues abans de la data senyalada.
Una altra opció són els medicaments nutracèutics. Son complements nutricionals que, ja sigui perquè porten molècules que s’assemblen als components de la llet materna: perquè inclouen triptòfan –un precursor de la serotonina-; o bé perquè  porten melatonina –hormona que indueix al son-, aquests productes calmen a les nostres mascotes. S’ha de tenir present que és primordial iniciar el subministrament amb una o dues setmanes d’antelació. Així arribarà el moment de major efecte durant la nit dels petards.
Per últim ens queden els medicaments pròpiament dits que deixaran a les mascotes “fora de joc” i que, amb una mica de sort, faran possible que “oblidin” la experiència. Son medicaments molt potents que han de ser receptats per el vostre veterinari. En aquest cas és imprescindible testar-los anteriorment a la nit de Sant Joan per poder veure els efectes, ja que un dels efectes secundaris és la“reacció paradoxal”,és a dir que la mascota no es tranquil·litza sinó que s’excita encara més. Cada animal és un món i és impossible endevinar les seves reaccions davant un fàrmac concret a no ser que es provi abans. Per aquest motiu, si s’utilitzen, no podem deixar a la nostra mascota sola. És necessari vigilar-la.


A banda de tot això, existeixen una sèrie de pautes a seguirquan el nostre animal de companyia s’enfronta a una nit tan especial:

COSES QUE NO S’HAN DE FER:
-      Ni acariciar-lo ni parlar-li. Si ho fem estarem fent-li creure que la seva reacció és la correcta, de manera que l’animal anirà incrementant la situació d’estrès.
-      Ni renyar-lo ni castigar-lo. És una reacció incontrolable i si ho fem s’acabarà desesperant i fins i tot podria atacar.
-      Utilitzar la técnica denominada inundació, la qual consisteix en rodejar l’animal de petards explotant. Si ho fem pot arribar al extrem en que la mascota es desesperi fins al punt de quedar-se paralitzat i arrossegui els efectes al llarg de tota la vida.
-      Sortir al carrer quan hi hagi petards si la mascota té por.

COSES A FER DINS DE CASA:
-      Tancar finestres i baixar persianes per a mitigar el soroll exterior.
-      Deixar totes les portes obertes, inclús dels armaris. Així poden moure’s i disposen d’amagatalls on resguardar-se.
-      Posar música o la televisió amb el volum alt. No hi haurà queixes de veïns.
-      Ignorar-lo quan s’espanti per no desfavorir la reacció.
-      Prestar-li atenció quan estigui calmat perquè sigui conscient del què ha de fer.
-      Mantenir la calma. Així ells es relaxen més al veure’ns tranquils.

COSES A FER AL CARRER:
-      Sortir a les hores en què hi ha pocs petards o inclús cap. Evitar els moments més intensos de la festa.
-      Portar sempre a la mascota lligada.
-      Fer sortides curtes i a prop de casa per poder tornar ràpid si és necessari.
-      Ignorar a l’animal quan s’espanti. Si s’atura ens parem i si arranca a córrer anirem amb ell. S’ha de procurar no tirar de la corda i limitar-nos a acompanyar-lo durant el passeig.
-      Parlar-li i acariciar-lo quan estigui tranquil.
-      Mantenir la calma en tot moment.
Per sobre de tot, recordeu iniciar aviat la preparació per a l’any vinent mitjançant una teràpia de desensibilització. Consultarem al nostre veterinari de capçalera, ja que és la persona que millor ens orientarà i ens explicarà què cal fer.

dijous, 5 de setembre de 2019

L’aquari

Els peixos poden ser un tipus de mascota dintre de les llars. Són moltes les cases que disposen d’un aquari on allotgen aquests vertebrats. Uns animals que donen molt poca feina, que requereixen d’uns mínims de manteniment però ens permetran de gaudir d’ells. Tot el món dels peixos i la seva afició s’anomena aquariofília.
Un aquari és un ecosistema viu creat per allotjar diferents espècies de peixos. Per a començar a introduir-nos en aquest món cal informar-se bé i assessorar-se amb un especialista en la matèria. Al començament és fàcil cometre errors que produeixen la mort dels peixos.


En primer lloc cal diferenciar entre peixos d’aigua freda o d’aigua calenta. La gran majoria d’aquaris solen ser de peixos d’aigua calenta. Són peixos de zones o regions tropicals i de colors ben vistosos. La temperatura de l’aigua ha d’estar entre els 21°C i els 25°C aproximadament. Per aconseguir i mantener la temperatura es necesita d’un termòstat instal·lat a l’interior de l’aquari.
Un altre material que necessitem en un aquari és un filtre. Aquest s’encarrega de netejar i filtrar l’aigua per tal de mantenir-la òptima i amb unes condicions per a la vida dels peixos. Una llum per sobre del aquari també cal tenir-la instal·lada.
Dintre dels aquaris de peixos tropicals existeixen els aquaris d’aigua salada. Aquests allotgen i recreen peixos i ambients d’aigües marines. Són aquaris més complexos I uns peixos més delicats que requereixen d’uns anys d’experiència en el món dels aquaris. Per tant, si sou principiants no són els aquaris que recomano.
Un error molt freqüent a l’hora d’adquirir peixos per a l’aquari és triar-los pel seu color o els que més ens agrada. Com he dit abans, un aquari és un sistema viu creat per nosaltres, per tant, cal recrear un ambient específic. El peixos i l’aquari han de reproduir un ecosistema en concret. Per exemple, si escollim tenir un aquari que reflecteixi el riu Amazones, doncs haurem de triar peixos que visquin en aquest riu i no d’altres rius. Així com la recreació de l’aquari amb les seves plantes i ornaments.
En definitiva, el millor que poden fer si es decideixen a tenir un aquari és informar-se i preguntar a algún especialista o en botigues especialitzades en aquest món.

dijous, 29 d’agost de 2019

La sarna sarcòptica en gossos

Què és la sarna sarcóptica?
El paràsit causant d'aquesta malaltia és un àcar microscòpic, el Sarcoptes scabiei, que viu dins de la pell dels gossos infestats, causant-los prurit (picor). Les femelles de S. scabiei són les principals causants del prurit, ja que excaven túnels microscòpics en la pell del gos per dipositar els seus ous.

Factors de risc
Aquesta malaltia és altament contagiosa i qualsevol gos saludable que entra malen contacte amb un gos infestat es contagiarà gairebé amb seguretat. El contagi també ocorre de forma indirecta, a través d'objectes que hagin tingut contacte amb el gos malalt, tals com a llits, casetes, equip de perruqueria canina, collarets, recipients de menjar i fins i tot femta. La sarna sarcóptica també pot ser transmesa als humans (encara que l'àcar no pot viure molt temps en l'humà) i d'aquest novament al gos. Els símptomes apareixen entre 2 a 6 setmanes després del contagi. Els gossos amb major risc de contagiar-se són els que es troben en gosseres, en residències per a mascotes i els que tenen contacte freqüent amb gossos de carrer.

Símptomes
- Picor tan intens (prúrit) que el gos no pot deixar de gratar-se, i mossegar-se les zones afectades. Pot ser en qualsevol part del cos, però generalment comença en orelles, cara, aixelles i ventre.
- Pell irritada i/o amb ferides i crostes.
- Alopècia (pèrdua de pèl) localitzada.
- Pell ennegrida (hiperpigmentació) i engrossiment de la pell (hiperqueratosis), generalment en les orelles.
- A mesura que avança la malaltia es presenta feblesa i decaïment general a causa de la impossibilitat del gos de descansar.
- En etapes avançades també es presenten infeccions bacterianes a la pell.
- Si la sarna sarcòptica no és tractada, el gos pot morir.

Diagnòstic, Causes i factors de risc
El diagnòstic de sarna sarcòptica solament l'ha de fer el centre veterinari. En alguns casos a través d'alguna mostra útil (per exemple, de femta) cal observar-la al microscopi. No obstant això, la majoria de les vegades el diagnòstic es fa a través de la història del gos i la simptomatologia.

Tractament
La sarna sarcóptica pot ser guarida i generalment té un bon pronòstic. El tractament sol incloure algun xampú acaricida o una combinació de xampú i medicaments. Alguns acaricides comuns en el tractament i altres sarnes són la ivermectina i el amitraz.
És important prendre en compte que algunes races de gossos pastors com el collie, el pastor anglès i el pastor australià presenten problemes amb aquests medicaments, per la qual cosa el veterinari haurà de receptar uns altres per al seu tractament.
Quan es presenten infeccions bacterianes secundàries, també és necessari administrar antibiòtics per combatre-les. El veterinari és l'únic que pot receptar els medicaments i indicar la seva freqüència i dosatge.
Altres gossos que conviuen amb el gos afectat també han de ser avaluats pel veterinari i tractats, encara si no presenten símptomes. A més, és important aplicar un tractament acaricida en el lloc en què viu el gos afectat i els objectes amb els quals té contacte. Això també ha de ser indicat pel veterinari.

Prevenció
Per prevenir aquesta sarna cal evitar que el nostre gos entri en contacte amb gossos infestats i els seus ambients. És important portar al gos al veterinari a la primera sospita de sarna, ja que així es facilitarà el tractament en cas de donar un diagnòstic positiu per a la malaltia.

dijous, 8 d’agost de 2019

Les cures bàsiques del nostre amic

Fem un repàs pels punts bàsics a tenir en compte per començar a ser un company responsable. Parem molta atenció a tot el que ens diuen al centre veterinari. Ens donaran consells sobre la seva alimentació, desparasitació i cures en general, a més de comprovar el seu estat de salut.

Paràsits: gats i gossos han de tractar-se contra els paràsits interns cada 3 mesos, i molt especialment quan són cadells i abans de vacunar-se. També existeixen els paràsits externs, com puces i paparres que s'eradiquen utilitzant els productes apropiats. Així tindrem al nostre amic net per dins i per fora.

Vacunes: El primer que hem de saber és que si el nostre amic no està vacunat no pot entrar en contacte amb altres animals ni amb l'exterior durant els dos primers mesos de vida. El pla de vacunació varia en funció de la raça, estat immunològic i l'estil de vida. El nostre Centre veterinari i podrem comprovar tan beneficioses que resulten per evitar malalties com: parvovirosis, borm o hepatitis canina en el cas dels gossos i unes altres com calicivirus, panleucopènia, rinotraqueítis en el cas dels gatets.

Esterilització: L'esterilització és una intervenció recomanada. En el cas dels mascles, amb la castració disminueixen les baralles amb altres mascles, les fugides de casa, i la tendència a marcar amb orina o muntar. En el cas de les femelles l'esterilització elimina el zel, la pseudogestació, redueix la incidència de tumors de mama, així com els miols nocturns i altres conductes pròpies del zel. Aquesta operació realment no provoca canvis d'humor, és una pràctica molt comuna i majoritàriament sense riscos. Consultem amb el centre veterinari sobre les millors dates per realitzar-la i recordem que un gos i un gat esterilitzat evita ventrades indesitjades, que al nostre país suposa un 15% dels animals que han estat abandonats.

Tràmits burocràtics: Com més meticulosos siguem en aquest pas, més facilitats trobarem per tenir el nostre amic ben localitzat. Recordem que també hem d'inscriure'l en el cens de l'Ajuntament. Posem-li el microxip obligatori i la cartilla sanitària on estarà al dia de les vacunes i l'historial veterinari. Si el nostre gos o gat ha de ser un animal viatger fem-li el Passaport Europeu per a Animals de Companyia.

Cures: Gaudim dels passejos amb el nostre gos. Ell els necessita per fer exercici i socialitzar-se, així que uns tres passejos al dia com a mínim estaran bé, i millor encara si els alternem amb llargues caminades pel camp. El gat, al contrari que el gos, pot passar-se la vida tancat a casa, això si, també necessita estímuls així que podem generar-li un entorn divertit perquè s'ho passi pipa. Siguem civilitzats i recollim els excrements del nostre gos i si tenim gat recordem netejar la seva safata i canviar la sorra periòdicament.

El bany. No fa falta que banyem el gos cada mes, si el raspallem diàriament es mantindrà net i només serà necessari banyar-lo dues vegades a l'any. Si el gat està sà i no surt de casa no haurem de banyar-ho mai, ja que ell mateix té cura de la seva higiene personal.

Alimentació. Si és cadell li haurem de fraccionar el menjar (específic de cadell) durant tres vegades al dia, d'adult n'hi haurà prou amb dues o una vegada al dia. Els gats al contrari que els gossos saben fraccionar-se el menjar bastant bé. Recordem sempre tenir aigua fresca a la seva disposició, especialment en els mesos més calorosos.

I no oblidem el més important: donar-li l'afecte que es mereix i gaudir tot el que puguem junts, perquè malauradament els anys passen de pressa, i els gossos i gats no viuen per sempre.

dijous, 18 de juliol de 2019

Platges Pet-Friendly Catalunya 2019


  • Llevant (Barcelona). La zona canina es troba en un tram de la zona nord d'aquesta platja. Formada per fina sorra, va ser inaugurada l'any passat i a causa del gran acolliment que va tenir, tornarà a estar operativa aquest estiu 2019.
    Cala Vallcarca (Sitges, Barcelona). És una de les platges per a gossos més visitades de la província de Barcelona. Es troba envoltada de zones verdes i al costat de la cimentera.
    Platja de Les Salines  (Cubelles, Barcelona). Situada al costat d'una central tèrmica, es tracta d'una petita platja de sorra que va ser inaugurada l'any passat i va tenir molt bon acolliment per part dels usuaris.
    Platja La Picòrdia  (Arenys de Mar, Barcelona). L'Ajuntament de la ciutat va decidir habilitar l'any passat un tram d'aquesta platja per a anar amb gos. Estarà obert des de l'1 de juny al 16 de setembre, i només poden accedir els gossos censats en la localitat.
    Zona canina de Pineda de Mar (Pineda de Mar, Barcelona). Es tracta d'una petita zona canina habilitada per a anar amb gos des de juliol de 2017. Està formada per sorra fina i les seves aigües són tranquil·les i cristal·lines. Pots accedir durant tot l'any.
    Platja canina del Masnou (Barcelona). Aquesta platja de sorra ocupa uns 400 metres lineals entre les localitats de Montgat i El Masnou.
    Platja de la Rubina (Empuriabrava, Girona). Va ser la primera platja per a gossos de Catalunya i pionera a Espanya, tot un exemple de convivència que torna a repetir aquest estiu 2019.
    Platja del Rec del Molí (l'Escala, Girona). Aquesta platja canina ha estat habilitada recentment. La zona per a gossos ocupa la meitat de la platja. El seu entorn és tranquil, i compta amb molts serveis als voltants. Pot ser una destinació ideal per a les teves vacances amb gos a Catalunya.
    Zona canina de la Platja Els Griells (Estartit, Girona). Es tracta d'un petit tram de zona de platja habilitat per a gossos que substitueix a la platja la Platera, on els gossos tenen prohibida l'entrada des de 2016. Ha tingut moltes queixes a causa de la seva reduïda grandària, així que esperem que aquest estiu 2019 sigui una miqueta més gran.
    Platja de las Barques (Colera, Girona).  Habilitada l'any passat. Situada al costat de la frontera de França, petita platja de sorra i grava. Ideal per als amants de la tranquil·litat.
    Platja de la Riera d’Alforja  (Cambrills, Tarragona). L'Ajuntament de Cambrils va decidir l'any passat canviar les seves ordenances per habilitar un tram de platja per a anar amb gos. Aquesta platja canina està formada per pedres i sorra.
    Platja Punta del Riu  (Mont-roig del Camp). La platja canina es troba a l'extrem sud de Miami Platja al costat de la desembocadura del riu Llastres. Oberta als nostres cans des de 2017 i amb sòl de sorra fina i aigües tranquil·les, és ideal per a tota la família.
    Platja de la Bassa de l’Arena (Riumar, Tarragona). Situada en el Delta de l'Ebre, és una de les millors platges per a gossos de tot Catalunya, ja que és àmplia i està formada per fina sorra daurada i envoltada d'entorns naturals.
    Cala Cementiri  i Cala Bon Caponet (l'Ametlla de Mar, Tarragona). 2 petites cales formades per roca i poca sorra.
    Platja la Platjola (Alcanar, Tarragona). Platja estreta situada al costat de la carretera, ideal per a fer-se un capbussó refrescant a l'estiu. Està formada per petits còdols.

Platges Pet Friendly Espanya 2019

     

dijous, 20 de juny de 2019

Primers auxilis en mascotes (segona part)


Un problema que ens podem trobar amb el nostre gos i requereix d’uns primers auxilis són les fractures. Les fractures es poden produir en diverses situacions, com per exemple en un atropellament o en una caiguda de certa altura. Fem un petit incís per a recordar que en zones urbanes i poblacionals els gossos han d’anar sempre lligats; a part de complir la normativa ens evitarem molts mals de cap. En cas de fractura d’una extremitat convé fer un embenatge d’immobilització d’urgència per evitar més danys. Una fusta allargada, un pal o una branca ens pot servir com a fèrula en un primer moment. Si hem de fixar-la i no disposem de benes o esparadrap en aquell moment podem fer servir uns mitjons o una samarreta i fer tires de roba que ens serviran per a subjectar la fèrula. Tot això anirà molt bé per evitar més complicacions abans d’arribar a un centre veterinari.

En traumatismes, d’orígens diversos, ens podem trobar moltes situacions. Si hi ha una ferida oberta amb hemorràgia convé tapar-la perquè la nostra mascota no perdi més sang. Amb unes gasses i esparadrap és suficient, però en cas de no disposar-ne, les tires de roba també ens poden ajudar. Per a detectar una possible hemorràgia interna o un problema a nivell circulatori es pot fer la prova del temps d’ompliment capil·lar. Consisteix a prémer amb el dit la geniva de l’animal i notar que el color de la geniva en aquell punt es torna blanc. En deixar de prémer el color rosat de la geniva ha de tornar en menys de tres segons. Si el temps a recuperar el seu color inicial és de més de tres segons, indica que podria haver alguna hemorràgia interna o un problema circulatori. Si de bon començament el color de la geniva o també de la mucosa de la conjuntiva ocular és blanc, ens està indicant una anèmia per hemorràgia interna o per molta pèrdua de sang.

En situacions d’urgències com aquestes, els gossos poden presentar dolor i manifestar certa agressivitat. Per manipular l’animal hem de tenir en compte aquest factor ja que podria mossegar-nos. En aquest cas pot ser convenient l’ús d’un morrió. Si no disposem de cap, un mitjó o una bena ens pot servir d’ajuda. Agafem el mitjó o la bena i fem una llaçada al voltant del musell, i després li lliguem per darrere del coll. És una forma senzilla i casolana d’improvisar un morrió. També ens podem trobar que haguem de traslladar l’animal evitant moure’l massa.

Una forma senzilla i pràctica de disposar d’una llitera és fent servir una manta, uns llençols o una tovallola com a tal. Una altra greu situació d’emergència per part d’un gos és la ingesta o pressa de contacte del cuc de la processionària. Aquest fet provoca una forta reacció a la llengua donant lloc a una important glossitis o inflamació. En aquest cas és important netejar bé la llengua amb abundant aigua, però molt important és no fregar la llengua ja que poden ocasionar que les espícules del cuc de la processionària es clavin i produeixin encara més reacció al·lèrgica.

Tot i així, en situacions d’emergències es bo reaccionar ràpid per a evitar danys majors, però sempre cal acudir a un centre veterinari a on podran donar l’atenció i les cures necessàries a la vostra mascota.



dijous, 6 de juny de 2019

Primers auxilis en mascotes (primera part)


De vegades ens podem trobar situacions d’emergència amb la nostra mascota, que en molts casos requereixen d’una ràpida actuació per ajudar a salvar la vida de la mascota o, si més no, alleugerir el dolor fins l’arribada a un centre sanitari veterinari.
Aquestes situacions d’emergència poden ser d’índole diversa i a qualsevol indret, des del passeig diari, fins a una excursió per la muntanya. Però abans d’arribar al centre veterinari podem actuar per a evitar situacions no desitjades.

A ser possible, sempre que sortim amb el nostre gos fora de casa és convenient dur un petita farmaciola que hauria de dur benes, gasses, esparadrap, pinces, tisora, desinfectants tòpics, aigua oxigenada, sèrum fisiològic, bena cohesiva i guants.

Una situació d’emergència que ens podem trobar és la intoxicació. La ingesta de raticides i bolets verinosos solen ser les més freqüents. Una actuació ràpida per part del propietari de l’animal pot en molts casos salvar–li la vida. Dintre de la primera mitja hora, màxim una hora, després de la ingesta de la intoxicació, el que cal fer és provocar-li el vòmit perquè expulsi el verí de l’estómac. Una manera ràpida i senzilla és provocar el vòmit donant-li de beure aigua amb molta sal. Un altre mètode és fer-li empassant aigua oxigenada. En tots dos casos, el vòmit es produeix en qüestió de minuts amb l’eliminació de gran part de la substància ingerida.


Una altra situació d’emergència són els  cops de calor, per altes temperatures ambientals o sobreesforços. A l’animal li comença a augmentar la temperatura corporal fins a 40°C o més, amb la conseqüent fallada de la circulació sanguínia i entrada en xoc amb la posterior mort de l’animal. En una situació d’aquestes el que cal fer primer de tot abans d’arribar a un centre veterinari és intentar disminuir la temperatura corporal. Posem l’animal a un lloc fresc i ventilat i anem remullant-ho amb aigua. És important que l’animal estigui tranquil per a evitar la hiperventilació. També se’l pot embolicar amb una tovallola humida. Remullar-li la boca i la llengua, així com les extremitats, és convenient. En el moment que la temperatura corporal disminueix a una temperatura de 39,5° C, deixem de remullar l’animal ja que podríem produir l’efecte contrari. Mai en aquests casos no és convenient utilitzar o remullar-ho amb aigua molt freda ja que li podríem provocar un col·lapse.

La situació contrària són les hipotèrmies que és quan es produeix una disminució de la temperatura corporal. A partir d’una temperatura molt baixa, l’organisme no té prou capacitat de remuntar-la. En una situació d’emergència es tracta d’intentar que l’animal augmenti de temperatura o si més no, que no perdi més calor corporal. Propiciar-li un ambient calent i cobrir-ho amb mantes ens poden ajudar molt. Cal cobrir les extremitats ja que és un punt on es perd calor.


dijous, 23 de maig de 2019

El cicle sexual de la gata

En condicions climàtiques normals, les gates són polièstriques estacionals. No obstant això, en les condicions domèstiques actuals, freqüentment ciclen de forma regular al llarg de tot l'any. La seqüència del cicle sexual comença pel proestre i continua amb el estre i el metaestre. Posteriorment, la gata passa per un curt període d'inactivitat sexual (diestre). Aquests cicles es repeteixen fins al final de l'estació reproductiva. L'últim metaestre de l'estació sexual va seguit d'un període d'inactivitat sexual més llarg (anestre, estació de anestre) que dura fins al primer proestre del següent període d'activitat sexual.
Els gats domèstics aconsegueixen la pubertat a una edat mitjana de 6-9 mesos (rang de 5-12). atès que l'activitat sexual dels gats vagabunds és depenent del fotoperíode, l'inici de la pubertat pot estar influenciat de moment de l'any en què va néixer la gata (Goodrowe 1989).
L'inici i durada de l'activitat ovàrica estan estretament lligats a la durada del dia. L'ovulació no és espontània, sinó induïda de forma natural, per la cubrició, o artificialment, per estimulació del cérvix o administració d'hormones. Les fases del cicle sexual de la gata no es poden identificar de forma simple o fiable per citologia vaginal. Després del part pot aparèixer aviat el proestre o aquest pot anar precedit d'un període de anestre. Les gates sortiran en zel com a mitjana 8 setmanes després de parir una ventrada, però amb un rang d'1-21 setmanes. Aquest interval depèn de l'edat a la qual es deslleta la ventrada i, en gates amb estacionalitat, del moment de l'any en què neixen els gatets. La majoria de publicacions mostren que les gates de l'hemisferi nord ciclen entre gener i setembre amb màxims d'activitat sexual al febrer, maig, juny i, ocasionalment, setembre. En general el anestre dura des de setembre fins a finals de gener. Es creu que la melatonina pot jugar un paper sobre la funció ovàrica de la gata. El cicle sexual de la gata dura 13-15 dies (rang 10-22). Els signes observats en cada fase i la seva durada s'indiquen en la taula.

Fase del cicle
Proestre 
Duració
1'5-2 dies
Observacions
Període en el qual els mascles són atrets per les femelles encara no receptives. Es caracteritza per canvis de comportament tals com a fregament del cap i coll contra objectes adequats, vocalització constant, adopció de postures típiques i acció de revolcarse. Molt sovint aquesta fase passa desapercebuda. L'únic signe pot consistir en comportament afectiu.


Estre
4-10 dies
En aquesta fase la gata accepta al mascle. En presència d'aquest el zel dura 4 dies (rang 3-6 dies), però es perllonga fins a 10 dies si la gata no és coberta. L'ovulació té lloc 27 hores (rang 24-30 hores) després de la cubrició. Els signes de zel són similars als descrits per el proestre, però molt més exagerats. Les gates en zel poden orinar amb major freqüència, estar més inquietes i mostrar un major desig d'abandonar la llar. Algunes gates es tornen més afectuoses amb els seus amos, mentre que unes altres es posen agressives. 


Diestre
8-10 dies
Es caracteritza per inactivitat sexual


Anestre
3-4 mesos
Inactivitat sexual perllongada








La durada de la gestació és de 63 dies com a mitjana, amb un rang de 61-69 dies. El nombre mitjà de gatets nascuts vius és de 4, 5 amb un rang d'1-9. És probable que el 6% aprox. dels gatets siguin mortinats, amb un percentatge major en gats Perses. Com a mitjana, el 87% dels gatets nascuts vius es crien amb èxit.
La pseudogestació, que dura uns 36 dies, pot tenir lloc després de cubricions infèrtils o per inducció artificial de l'ovulació, però en el primer cas és difícil assegurar que no hagin tingut lloc la concepció i reabsorció dels fetus.

dijous, 9 de maig de 2019

Cicle sexual de la gossa

Les gosses es consideren monoèstriques ja que només tenen un zel per estació reproductiva. El cicle es pot dividir en quatre fases. A un període d'inactivitat sexual (anestre) segueix el proestre que s'identifica per la inflor vulvar i hemorràgies.

L'estre o període durant el qual la gossa acceptarà al mascle, succeeix immediatament a continuació del proestro i l'ovulació es presenta de forma espontània al començament d'aquella fase del cicle. Si no té lloc la gestació, el estre va seguit del metaestre que acaba de forma imperceptible en el anestre. Els propietaris de gosses es refereixen al conjunt de proestre i estre com a “zel”, no tenint terminologia per a la resta del cicle.
Estadi del cicle
Duració
Observacions
Proestre





Estre








Metaestre





Anestre
mitjana 9 dies
(rang 2-27 dies)




Mitjana 9 dies
(rang 3-21 dies)







Mitjana 90 dies





Variable
Mitjana 75 dies
Aquest estadi és el començament del zel. La vulva està inflada i hi ha flux tenyit de sang. Encara que la gossa atreu als gossos no accepta la cubrició.

Període en el qual la gossa accepta al mascle. La vulva està molt augmentada i turgent. El flux és de color pajizo en comptes de tenyit de sang. L'ovulació es presenta habitualment 2 dies després de l'inici del estre.


Aquesta fase apareix en gosses no cobertes. En la sang hi ha nivells hormonals equivalents als de la gestació. Poden aparèixer signes de pseudogestació.

Període d'inactivitat sexual entre cicles.

Avui s'accepta àmpliament el suggeriment que el metaestre s'hauria de dividir en dues fases: progressiva i regressiva. Originalment, aquesta divisió es basava en l'aspecte histològico de l'úter, però recentment s'ha comprovat que els dos estadis es poden relacionar directament amb la funció luteínica. La fase 1 fa referència al període de desenvolupament luteínic post-estral (aprox. 20 dies) i la fase 2 al moment que va des de l'inici de la regressió luteínica fins que l'úter torna al seu estat d'anestre, 70 dies més tard.

El metaestre s'hauria de considerar actualment d'una durada normal de 3 mesos amb una caiguda progressiva de la funció luteínica després dels 20 primers dies d'aquest període. La descamació endometrial s'inicia al voltant del dia 90 del cicle (dia 0 = primer dia del zel) i continua durant uns 21 dies, el teixit rebutjat es reabsorbeix o s'elimina a través del cèrvix. L'endometri es regenera completament al voltant del dia 150 com a mitjana.

La freqüència del zel en la gossa ve determinada principalment per la variació en la durada del anestre. L'interval normal entre estres és de 5-10 mesos. No obstant això, la variabilitat racial pot ser sorprenent, p.i. Els de raça Pastor Alemany presenten normalment un interval entre gelosia de 4-4'5 mesos i les races africanes tals com Basenji ciclen només una vegada per any.

La durada de la gestació es considerava categòricament com de 63 dies, explicant des del dia de la cubrició. Estudis més recents han demostrat que una gestació normal pot tenir una durada tan breu com 54 dies o tan llarga com 72 dies després de la cubrició. La gestació augmenta l'interval fins al zel següent una mitjana de 28 dies.

Hi ha una indicació que l'activitat estacional pot augmentar lleugerament en el període entre febrer i maig, però en essència les gosses poden començar a ciclar, cobrir-se i parir aleatòriament al llarg de tot l'any.

La pubertat s'aconsegueix habitualment entorn dels 6-7 mesos d'edat (rang 4-22 mesos). Les races petites tendeixen a presentar el seu primer zel entre els 6 i els 10 mesos d'edat, però les races grans poden no començar a ciclar fins que aconsegueixen els 18-20 mesos d'edat. Les gosses ciclen al llarg de tota la seva vida, no havent-hi un equivalent a la menopausa de la dona, encara que la fertilitat pot disminuir a partir dels 7 anys d'edat.

Les xifres de la taula indiquen que la durada de les fases del cicle poden variar considerablement entre individus. La situació es complica també pel fet que la durada i la intensitat dels canvis externs i els signes de comportament – inflor de la vulva, hemorràgia vaginal i acceptació del mascle -, pels quals es reconeixen el proestre i el estre en la gossa, no són en absolut constants entre animals. A més, ja que el metaestre no es caracteritza per la presència de signes externs específics, el començament i el final i, per tant, la durada d'aquesta fase del cicle no es poden determinar amb exactitud per simple observació. Tots aquests factors, i el fet que els signes externs no poden reflectir el status hormonal subjacent, són, no obstant això, de gran importància quan l'objectiu és la cubrició o es vol manipular el cicle. Les dificultats assenyalades poden reduir-se mitjançant l'examen del frotis vaginal. En la bibliografia es descriuen tècniques relativament simples que poden ser molt fiables així com la determinació dels nivells hormonals (especialment progesterona) o l'endoscòpia vaginal (Jeffcoate 1989).

dijous, 18 d’abril de 2019

Lesions dermatològiques del gos

Lesions primàries

Relacionades directament amb el procés patològic que les genera, són les lesions més precoces i sovint són de caràcter transitori. La seva localització i identificació és vital en totes les malalties dermatològiques.

Màcula: És una zona de canvi de color de menys d'1 cm de diàmetre, aspecte delimitat i no palpable.



Eritema: envermelliment congestiu de la pell, generalment de caràcter difús, a causa de l’augment del flux sanguini. A diferència de les hemorràgies subcutànies, l’eritema s’aclareix o blanqueja mitjançant pressió amb un portaobjectes (prova de diazocòpia positiva).


Pústula (piodèrmia): Lesió cutània elevada i circumscrita, de paret fina i farcida de material purulent.


Pàpula: Lesió elevada i sòlida de menys d’1 cm de diàmetre.


Vesícula: Elevació circumscrita de la pell de menys d’1cm, sent sovint de pocs mil·límetres, repleta d’un fluid clar.

Habon: Zona cutània definida de mode irregular, edematosa i envermellida, de presentació sobreaguda.

Nòdul: Massa cutània sòlida i delimitada, de més d’1cm de diàmetre, que sovint interessa la dermis.



Tumor: Massa cutània de grans dimensions d’origen inflamatori o neoplàsic.



Lesions secundàries

Alopècia: Pèrdua de pèl total o parcial


Erosió: Lesió que suposa la pèrdua d’epidermis superficial sense afectar la membrana basal.


Hiperpigmentació: Augment de la pigmentació cutània, sovint d’origen postinflamatori o hormonal. 

 
Crosta: Acúmul d’exsudats dessecats, d’origen serós, purulent o hemorràgic.


Comedó: Folícul pilós obturat pel material sebaci detritus cel·lular.


Escama: Acumulació de cèl·lules epidèrmiques de l’estrat corni cutani.


Liquenificació: Engrossiment i enduriment de la pell que sol presentar solcs profunds i marcats.


Úlcera: lesió resultant de la pèrdua de l’espessor complet de d’epidermis.


Collaret epidèrmic: Pèrdua de queratinocits en forma circular, com a conseqüència de la ruptura d’una pústula.


Fissura: Lesió lineal profunda sobre la pell engrossida o crostosa.


Excoriació: Erosió resultat d’autotraumatisme


Cicatriu: Substitució del teixit cutani per teixit fibrós.