dilluns, 16 de març de 2015

Les abelles


En zones de clima temperat les abelles sobreviuen durant l'hivern als ruscs en forma de colònies.

La Reina:

- La cel·la on es desenvoluparà l'ou destinat a ser reina el fan d'una mida més gran i de forma diferent de la resta.
- Mentre les larves d'abelles obreres deixen d'alimentar-se de gelea reial (que a partir del tercer dia de larva ja només menjarà nèctar), la larva de reina encara mantindrà aquesta alimentació, cosa que fa que desenvolupi òrgans genitals i que sigui més gran que les obreres, que resten infèrtils.
- No surt del rusc excepte pel curt període d'aparellament amb els abellots, o quan es forma un eixam nou per establir una nova colònia.
- Diposita un únic ou en cadascuna de les cel·les, d'on sortiran les altres abelles (mascles i femelles).
- Comença a pondre a mitjans d'hivern, probablement per l'augment de la llargada dels dies.
- La vida mitjana d'una reina d'abella és de tres o quatre anys.
- s'aparella en llocs molt allunyats del rusc on es concentren abellots de diversos orígens. Diversos mascles aconsegueixen acoblar-se amb una mateixa reina i, com que els genitals masculins queden enganxats al cos de la femella, tots els abellots que han aconseguit acoblar-se moren per esquinçament.
- La reina conserva per sempre el semen dels mascles (hi haurà abelles de la mateixa mare però de diferent pare i instintivament saben si són germanes també de pare).
- De l'ou en surt una larva que serà alimentada per les obreres mainaderes.
- Després d'una setmana, la cel·la de la larva és segellada per les mainaderes i arriben a l'estadi de pupa.
- Després d'una altra setmana emergeix una abella adulta.
- Durant els primers deu dies les mainaderes netegen el rusc i alimenten les larves amb el comportament anomenat trofal·làxia.
- Després d'això fan cel·les amb cera que surt d'unes glàndules del seu cos.
- Del dia 16 al 20 les obreres joves reben nèctar i pol·len de treballadores més velles i l'emmagatzemen.
- Cap el 20è dia de la seva vida les abelles deixen el rusc per anar a recol·lectar nèctar i pol·len fins el final de la seva vida. La població d'un rusc saludable està entre unes 40.000 i 80.000 abelles.
Encara que les obreres siguin infèrtils, en determinades circumstàncies poden pondre ous però com no poden aparellar-se amb abellots d'aquests ous no fertilitzats només en poden sortir mascles d'abella (abellots, que només serviran per fecundar la Reina).
La vida de les obreres és variable, les abelles nascudes a la primavera viuen unes poques setmanes. Les abelles nascudes a la tardor viuen uns quants mesos ja que hivernaran dins del rusc.
La mel té com a matèria primera el nèctar que les abelles emmagatzemen en un segon estómac i el porten al rusc on les abelles obreres el tornen a digerir i amb enzims trenquen el sucre complex en sucres simples. Aquests productes simples s'emmagatzemen en cel·les per a assecar-lo fins arribar a menys del 20% d'humitat, aleshores segellen la cel·la amb mel amb un tel de cera.

La picada de l'abella

Es tracta d'un insecte poc agressiu i poc avesat a picar si no se sent agredit o veu amenaçat el seu rusc. A diferència d'altres himenòpters, les abelles tenen el fibló dentat en forma d'arpó. Per aquest motiu, un cop l'abella ha picat, es queda unida a la pell, havent de desgarrar l'aparell digestiu (cosa que la conduirá a la mort) per tal de ser alliberada (es podria considerar un sacrifici per la comunitat, ja que un animal que ha estat picat ja no gosa apropar-se als ruscs).

La composició del verí no ha estat del tot establerta, si bé s'hi han identificat nombroses substàncies actives com l'acetilcolina, la hialuronidasa (factor de difusió del verí), un pèptid degranulador de mastòcits i una neurotoxina anomenada apimina. A més, durant la reacció a la picada s'allibera una gran quantitat d'histamina i altres mediadors del sistema immunològic.

La picada de l'abella sol donar lloc a una simptomatologia local i els casos greus o mortals que es coneixen són deguts o bé a un xoc anafilàctic (relacionat amb una resposta desorbitada de l'organisme i no amb els components del verí pròpiament dit), o bé a picades múltiples per l'abatiment d'un rusc. En aquest darrer cas, les abelles tenen tendència a atacar qualsevol animal en moviment, alliberant substàncies olfactives que atrauran a les seves companyes i concnetrant així un gran nombre de picades en un mateix individu. Segons Valledor de Lozoya, les reaccions davant les picades d'abella es poden classificar en tres:
Reaccions anafilàctiques immediates. Degudes, tal com s'ha esmentat, a una resposta exagerada del sistema immunitari. Es manifesten amb un prurit generalitzat, urticària, rinorrea, llagrimeig, tos, sensació de cos estrany a la gola, broncoespasme i angioedema de cara i gola.
Grans reaccions locals. Són les més habituals, i cursen amb eritema (envermelliment) i edema (inflor) locals de gran intensitat, que poden persistir durant més d'un dia. La intensitat d'aquesta reacció no està relacionada amb el risc de reacció anafilàctica.
Reaccions tardanes. En algunes ocasions s'han descrit reaccions que apareixen una o dues setmanes després de la picada i que es manifesten en forma d'urticària, febre, proteïnúria i inflamació de petits vasos sanguinis.

Mesures davant la picada d'abella
Les mesures de primera línia davant una picada d'abella són
Retirar el fibló (sempre que sigui possible) sense pressionar.
Rentar la zona de la picada amb aigua i sabó.
Aplicar gel sobre la zona de la picada.
En cas que es produeixin els primers símptomes cal acudir immediatament a un servei d'urgències o centre sanitari.

Altres mesures a utilitzar en les hores posteriors a la picada són l'administració d'antiinflamatoris i antihistamínics via oral, desaconsellant-se l'administració de pomades antihistamíniques. En cas d'administració de medicaments és aconsellable consultar un metge/metgessa o farmacèutic/farmacèutica.
Potser també t'interessa: - La picada de vespa