dimecres, 19 d’octubre de 2011

Animals exòtics com a animals de companyia

En veterinària, la diversitat d’espècies que comprenen el grup dels anomenats “animals exotics” és considerable, i segueix augmentant per culpa de les modes (per una pel·lícula, un anunci, o altres on surti un animal que “fa gràcia”). Ja no es fa estrany que arribi a la consulta un lloro gris perquè respira malament, un eriçó africà estressat, o un camaleó del Iemen que no muda bé la pell.
Darrere d’aquest “boom” també s’amaguen moltes realitats. Avui dia el comerç d’aquestes espècies mou una quantitat considerable de diners (sense tenir en compte el comerc il·licit). No és difícil pensar llavors, que hi ha gent que s’enriqueix il·legalment, amagant l’ambició darrere la caça i el comerç d’aquestes espècies. I fins i tot dins l’ambit legal alguns comerciants s’aprofiten de la inexperiència i la ignorància d’alguns propietaris per vendre més, moltes vegades sense tenir en compte la veritable necessitat de l’animal (per exemple, no els comenten que l’animal és nocturn, que l’animal mossega, pica o crida, que és solitari o que viu en bandada, etc).
També hem de tenir en compte que la majoria són animals salvatges, que necessiten reproduir les conductes normals en llibertat; i que se’ls sotmet a espais limitats, dietes incompletes i invariables, condicions no òptimes, estrés continu...
En aquest context apareixen la llei i l’ètica, per intentar buscar els errors comesos (voluntàriament o involuntària) i després establir un marc per la seva correcció, procurant als animals exòtics “de companyia” unes condicions millors per conviure amb persones i alhora respectant l’equilibri biològic dels seus ecosistemes d’origen.
Dins d’aquest concepte, és ben sabut pels veterinaris especialitzats i els propietaris amb experiència, que mantenir com a company un animal exòtic requereix un grau d’implicació en general més gran que per un gos o un gat. A més, aquesta afirmació es ratifica en observar que la majoria dels problemes que arriben a una consulta veterinària són derivats d’un desconeixement d’aquests aspectes que fan a cada animal exòtic tan diferent. La responsabilitat d’informar-se dels requeriments del seu nou animal recau en el propietari, que moltes vegades es fia de les quatre directrius que li indica el venedor o fins i tot humanitza les seves necessitats (per posar un exemple clar: no cal abrigar un pingüí).
La realitat és que aquesta situació empitjora cada vegada més, ja que la compra d’animals exòtics augmenta gradualment.

Petits mamifers
La majoria de petits mamifers que s'han introduït com a animals de companyia són de mida reduida (conills, hàmsters, fures, xinxilles, etc.) comparat amb la resta de mamífers.
Són espècies que tenen peculiaritats que fan el seu manteniment un xic diferent per a cada una. Per exemple, en els petits mamífers rossegadors, el bon manteniment de la dentició és molt important pel seu benestar.
També cal parlar d’uns tipus concrets de petits mamifers com són els petaures, els eriçons, els gossets de les praderies, els coatins, els titis, etc. Aquests animals més protegits necessiten una manutenció més laboriosa i específica de cada espècie, ja que molts són nocturns, i tenen unes necessitats en estat salvatge poc recomanables en un pis. En general són animals que facilment s’estressen si l’entorn no és suficientment òptim per desenvolupar les seves conductes naturals. Molts són preses, i tendiran a amagar el dolor (quan en tinguin), i es mostraran agressius quan creguin que es troben en situació de perill. Són criatures que en estat salvatge creixen independents i solitàries, no com altres mamífers que viuen en bandades. Són autosuficients i completen els seus instints buscant parella, escarvant túnels, amagant-se durant el dia, buscant aliment per la nit com l'eriçó, o una conducta tan humana com un petó podria fins i tot ser letal per un tití, que moriria contagiat d'un simple herpes labial.
S’ha de tenir en compte que cada espècie és un món, i aquests animals no s'han criat mai en captivitat fins ara, així que prefereixen viure al seu medi, on tenen una vida plena i lliure.
Rèptils
Encara que la gran diversitat de rèptils que es mantenen avui dia com a animals de companyia tenen uns requeriments molt particulars, ja que corresponen a ordres molt diferenciats (Crocodylia, Sphenodontia, Testudines i Squamata), podem interpretar de manera comuna les seves principals peculiaritats. Així, sabem que són animals ectoterms i poiquiloterms, per tant la seva temperatura corporal dependrà directament de la de l’ambient i els serà difícil mantenir-la constant. Podem establir com a temperatura òptima general dels rèptils diurns uns 27-35°C i dels nocturns uns 21-27°C, disposant sempre d’una area de major temperatura on “prendre el sol”. Ja que l’habitat natural d’aquests pot variar des d’un desert fins una selva tropical, tant la ja esmentada temperatura com la humitat, el sol, l’entorn de l’ecosistema o les hores de llum poden comprendre uns valors o uns altres segons l’espècie, sent tots aquests factors importants per un correcte manteniment de l’animal en les millors condicions possibles. En captivitat, com que no estan exposats a la llum del sol, necessiten un suport extra de llum ultraviolada B (UVB) per regular els nivells de calci. També és molt important la distribució i mida del terrari, que s’adaptarà a les conductes territorials de cada espècie.
Pel que fa a la dieta, alguns son carnívors (com per exemple el subordre Serpentes o les famílies Gekkonidae o Varanidae) i d’altres herbívors (com la majoria de la família Testudinidae o el genere Iguana). Adaptant-se també a l’ecosistema i la forma de vida els rèptils poden ser diurns o nocturns, fet que condiciona la seva anatomia ocular. Davant l’evidència que els rèptils són molt estòics, s’ha estudiat el sistema nerviós dels rèptils i la seva capacitat per sentir dolor i s’ha observat que difereix anatòmicament i fisiològicament del dels mamífers i, encara que diversos estudis semblen demostrar que el llindar del dolor és major i la seva expressió menor, els veterinaris conclouen que encara no es coneix del tot el mecanisme nociceptiu dels rèptils. L’estrés es considera significatiu en els rèptils que viuen en captivitat. Un bon manteniment i cura d’aquestes espècies, lligat sempre a la prevenció de malalties i ansietat, és necessari per minimitzar l’estrés d’aquests animals.
Aus
La gran diversitat d’aus que es mantenen en captivitat comprèn diversos ordres, entre ells els més frequents: els Psittaciformes, Passeriformes, Falconiformes, Strigifromes, Galliformes, Columbiformes o Anseriformes. Podem generalitzar per totes elles que necessiten gàbies prou grans per desenvolupar la seva conducta normal i que moltes de les alteracions que pateixen solen estar directament relacionades amb alguna deficiència de l’ambient que les envolta. Així per exemple necessiten unes hores de llum concretes, una dieta equilibrada a les necessitats de cada espècie (carnívora, herbívora o granívora), un ambient enriquit, etc. Cal destacar que les aus necessiten mes atenció de la que sembla. I afegiria que les aus tenen ales per poder volar, no per estirar-les llastimosament dins una gàbia