El Microxip

El microxip és un element de vital importància per als animals i els seus propietaris. A Catalunya i Espanya és obligatori, i per descomptat, una assegurança de vida, ja que en cas de pèrdua, és gairebé l'única manera de poder recuperar-lo. Es tracta d'un petitíssim dispositiu que posem sota la pell del nostre amic pelut (normalment a la zona esquerra del coll, per consens). El microxip s'implanta mitjançant una agulla hipodèrmica, és de la grandària d'un granet d'arròs, no fa més mal que una arracada i no produeix cap tipus de reacció perquè és hipoalergènic.

El sistema de funcionament és simple: El microxip conté un mecanisme de memòria on emmagatzema un número amb una sèrie de dígits (normalment 15), que es caracteritza per ser únic. O sigui, quan posem un microxip, li posem una informació única, no té duplicitat. És com per a nosaltres el DNI.

Acte seguit d'aplicar el microxip, es procedeix a emplenar un formulari amb les dades del propietari de l'animal (adreça, nom, DNI etc.), les dades del veterinari que aplica el microxip, el número i les dades de l'animal.

Aquest informe degudament emplenat, s'envia a l'autoritat competent, i immediatament la part més important: des del mateix Centre Clínic on han implantat el microxip, es registra de manera electrònica a l’AIAC, que s'encarrega de tenir un banc de dades on es guarden totes les dels animals amb xip d'arreu.
Un altre aspecte fonamental en tot això, és com llegir el microxip. Per a això disposem de lectors especials que el que fan és detectar el microxip i donar-nos la lectura del número.
D'aquesta manera si detectem un gos perdut, robat… li passem el lector i si surt un número és que hi ha xip. Després amb el número podem anar al banc de dades pertinent i avisar-los del cas, ja que ells tenen les dades del propietari i hi poden contactar.

Des de 1995 és obligatori identificar a tots els gossos i gats amb microxip. La policia, ajuntaments, gosseres, etc. disposen de lectors de microxip per comprovar la identitat dels animals. Es pot multar als propietaris que no posin el microxip al gos, gat o fura (depèn del municipi, les multes poden anar des dels 100 euros fins a 300 euros per no portar el microxip homologat, o per no haver registrat al gos en el registre municipal).

Quan posem el microxip?
- Si acabem d’adoptar un cadell, cap als 3 mesos de vida ja se li pot posar el microxip.
- Si ja és un gos adult, no hi ha cap inconvenient de posar-li el mateix dia d’adopció, per aprofitar i fer el canvi de nom.
Quant val implantar el microxip?
- Aquí Catalunya pot variar entre 50 i 70 euros.

En cas de pèrdua hem de notificar a:
- La comissaria de Mossos d’Esquadra, mitjançant denúncia escrita,
- A l'Ajuntament del Municipi on estigui censat,
- A l'Arxiu d'Animals de Companyia (AIAC)

Indicant:
- El nº del Microxip i el nom del gos, (surt a la cartilla sanitària o a la tarjeta del cens)
- Les nostres dades personals, inclòs un nº de telèfon
- La data i lloc on vam perdre el gos.

Cens:
No oblidem que tenir un gos OBLIGA a censar-lo a l'Ajuntament.
Per censar-lo cal presentar els papers que demanin des de cada Ajuntament, que molt segur poden ser els següents:
- Còpia de la Cartilla o Passaport, (ens ho dóna el veterinari)
- Còpia del teu DNI
- Còpia del document d'alta en l'Arxiu. (Tenim la tarjeta)
- Emplenar l'imprès del cens que hi ha al Centre Veterinari o a les mateixes oficines de l’Ajuntament (i segons cada municpi s'haurà de pagar o no les taxes establertes).

Hem de recordar que si el gos canvia de propietari, hem de notificar-ho sempre a l’AIAC.
Se'ns expedirà una targeta identificativa per a l'Arxiu d'Animals de Companyia en la qual es mostren les seves dades.

Donar de Baixa el Microxip:
- I finalment quan el nostre gos mori (en un futur llunyà) haurem de notificar-ho a l'Arxiu d'Identificació mitjançant un document de baixa que emplenarà i signarà el veterinari. En aquest moment donarem de baixa el Microxip.

Xè

la Síndrome de Noé

Acumular objectes compulsivament és un mal actual i el resultat del consumisme com a filosofia de vida; s’anomena la Síndrome de diògenes. Una variant és quan un individu acumula animals sense complir amb els estàndards mínims sanitaris: la síndrome de Noé. I necessita tractament psicològic.

És molt important aclarir que, pel fet de sentir empatia amb els animals i dedicar-los part dels recursos personals no és motiu per patir la Síndrome de Noé (SN). La diferència principal és que un rescatador compromès i massa apassionat per la causa, sempre tindrà clar que la salut dels animals -i la pròpia- és essencial. Un malalt amb la Síndrome de Noé es conformarà “rescatant" animals, portant-los a casa seva sense passar pel veterinari ni pensar si entra dins les seves possibilitats econòmiques.

Normalment són gats i gossos, però també s'han reportat casos tant d’animals de companyia com d'animals de granja. Tampoc és rar que es trobin diverses espècies en el mateix espai.

Algunes fonts estimen que un 2% de la població pot arribar a patir la Diògenes o la Noé i que l'origen d'aquesta Síndrome és divers, però en tot cas sempre precisa una intervenció especialitzada en la qual, a més d'una teràpia psicològica adequada, cal el tractament farmacològic. Per tractar-lo és indispensable un equip multidisciplinari que confronti al pacient no només amb la simptomatologia de la seva síndrome sinó amb l'origen; al mateix temps que un altre equip preparat en teràpies cognitives conductuals ha de preparar el malalt per comprometre’l amb la seva realitat i així canviar-la.

Per identificar correctament un pacient de Síndrome de Noé, s’ha de verificar que compleixi amb els següents requisits:

  - És molt difícil que ens deixi entrar a la seva casa i gairebé sempre surten fora de la seva porta per atendre visites.

- Si et deixa entrar, és pràcticament impossible trobar un espai lliure on asseure's, caminar o col·locar algun objecte.

- No hi ha espais assignat per als animals, ni el seu aliment, llits ni safates de sorra o bany per a gossos.

- És molt freqüent trobar femta d'animals sobre el pis o per qualsevol superfície lliure.

- No té claredat de quants animals hi ha a casa seva, no pot anomenar-los pel nom o no sap quan van arribar.

- No estan vacunats ni esterilitzats.

El perfil clàssic: és una persona gran, normalment dona, que viu sola i col·lecciona generalment gats o gossos, encara que també els conills i els canaris poden trobar-se en la seva llista de rescats habitual.

El nombre d'animals sol ser de 40, (en el 70% dels casos el sòl de l'habitatge és cobert d'excrements, i en una quarta part fins i tot el llit de la persona acumuladora).

Les raons que motiven la tinença excessiva d'animals són diverses. Alguns afectats es consideren cuidadors, uns altres fins i tot nobles salvadors dels animals, sense oblidar als criadors caòtics i els explotadors egoistes.

Cuidador exagerat: pretén cuidar als animals però no és capaç de resoldre els seus problemes de forma eficaç i la situació el sobrepassa (els animals es reprodueixen). Aquest tipus d’acaparador és més aviat passiu, introvertit, amb aïllament social, que minimitza els problemes (encara que no arriba a negar-los categòricament) i concedeix als animals un lloc important (veu als animals com a iguals).

Salvador/Alliberador: considera que adoptar als animals és una missió. Sent temor davant la mort i rebutja totalment l'eutanàsia d'animals. Creu que és l'única persona que desitja fer el bé als animals. Té una forta tendència acaparadora, en algun moment el nombre d'animals sobrepassa la seva capacitat per cuidar-los, perquè no és capaç de rebutjar un animal. Evita les autoritats: no fa cas d'instruccions, no sempre es troba socialment aïllat.

Criador: adquireix els animals amb el propòsit de criar-los, exposar-los i vendre'ls. Amb el temps perd el control del seu registre d'animals, que va incrementant solament amb la finalitat d'exposar-los i vendre'ls, mentre els animals continuen reproduint-se; la venda no es produeix, o molt limitadament; el nombre d'animals segueix augmentant.

Explotador: adquireix els animals amb finalitats egoistes. Es tracta d'un subjecte sovint narcisista, a qui li manca de sentiment de culpa o compassió (falta d'empatia). Es mostra segur de si mateix. Pot impressionar facilment les autoritats i a altres persones, i enganyar-les durant llarg temps perquè li deixin acumular més animals.

Per tal d'evitar les conseqüències legals de les seves accions, els afectats solen mudar-se sovint a un districte legislat per una oficina pública veterinària diferent. En general no són conscients que la seva conducta s'aparta de la norma. Es tracta d'una conducta típica de moltes addiccions i obsessions. “En gairebé dues terceres parts dels casos, els animals sofrien lesions, i en un de cada tres, els animals manquen d'aliment i beure suficients”,

L'acaparament compulsiu origina un estrès psicològic i una deterioració social considerables en els afectats i els seus familiars. El símptoma més evident del trastorn és el brutal desordre que resulta de l'acumulació d'objectes.

Causes
Entre els col·leccionistes compulsius d'animals s'aprecien també amb certa freqüència malalties relacionades amb l'edat, com a demència, Alzheimer o fins i tot TDAH.

No obstant això, en la majoria dels casos la simptomatologia dels afectats podia descriure's com un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC). 

Si coneixes alguna persona que creguis que pateix aquesta síndrome, ajuda’l encara que creguis que ha perdut la capacitat de raonar. Ajuda’l a desprendre’s dels animals perquè tinguin un estat millor de salut. La millor manera d'ajudar-lo és confrontant-lo amb la realitat.

Teràpia: abstinència (animal)

Les oficines públiques veterinàries intenten persuadir als col·leccionistes compulsius mitjançant xerrades, multes i la confiscació dels seus animals perquè canviïn de conducta.

L'Acadèmia per a la Protecció dels Animals reconeix el problema i estableix les següents exigències:
Les informacions sobre la síndrome de Noé han de distribuir-se entre els cercles especialitzats (veterinaris, oficines públiques veterinàries, advocats, psicòlegs, treballadors socials).

L'oficina pública veterinària ha de disposar de dret d'accés en cas de sospita d'acumulació compulsiva d'animals.

És necessari un registre central, accessible a totes les oficines públiques veterinàries, on es puguin obtenir les informacions relatives els responsables d'animals de companyia que atemptin contra la Llei de Protecció dels Animals.

Fan falta més estudis de recerca psicològics i metges, sobretot pel que fa a teràpia i profilaxi. Amb la finalitat d’ajudar als humans i als animals, s'han de crear les condicions adequades perquè els afectats rebin tractament a càrrec de terapeutes adequadament capacitats.

Xè

La tos de les gosseres (traqueobronquitis infecciosa canina)

El terme "tos de les gosseres" designa un conjunt de signes clínics de les vies respiratòries altes del gos, amb gran capacitat de contagi i multiplicitat d'agents patògens causals. Afecta sobretot a gossos joves i des del punt de vista mèdic no sol ser una malaltia greu.
Tot i que aquesta malaltia és molt més freqüent a l'hivern, període durant el qual es produeixen grans variacions de la temperatura i la humitat exteriors, la generalització del costum de portar els nostres amics a residències canines durant l'estiu tendeix a uniformar la freqüència d'aparició de casos clínics també en aquesta època.
Símptomes:
Tos seca, de vegades amb vòmits i inicialment no productiva (apareix principalment en els cadells).
Símptomes persistents durant diverses setmanes.
Tos augmentada per l'exercici o la simple palpació de la laringe o la tràquea
Si es complica, poden aparèixer :
- Sorolls característics de bronquitis i de vegades de broncopneumònia en l'auscultació
- Augment de la temperatura corporal pronunciada.
- Anorèxia i apatia.
Factors afavoridors:
Aquesta malaltia afecta principalment als grups d'animals confinats amb alta densitat de població o alta taxa d'intercanvi d'animals (gosseres municipals, residències temporals, animalaris, etc.). Els cadells pateixen formes greus amb més freqüència que els adults, ja que la protecció passiva que reben a través dels anticossos materns només dura unes 4 o 5 setmanes, mentre que els adults tenen un cert grau d'immunitat activa a causa de contactes repetits amb l'agent infecciós natural. Diversos estudis han mostrat que el principal agent causal d'aquesta síndrome respiratòria és un bacteri, la Bordetella bronchiseptica.
Aquest quadre també pot ser provocat per alguns virus: virus de la parainfluenza canina (CPIV), l'adenovirus caní de tipus 2 (CAV-2) i el virus de borm caní (CDV). A més, aquests gèrmens poden associar-se a altres agents patògens, entre els quals es troben bacteris (Pasteurella multocida, Pseudomonas aeruginosa i Mycoplasma sp.) I virus (virus de l'herpes caní [CHV] i reovirus caní).
B. bronchiseptica és l'únic germen patogen conegut capaç de produir només els signes clínics de la malaltia. Els altres agents infecciosos incriminats només ocasionen trastorns relativament benignes i de curta durada, excepte el virus de borm, responsable de trastorns respiratoris que constitueixen un dels elements del quadre clínic d'aquesta malaltia (i de vegades produeixen quadres neurològics).
Diagnòstic diferencial:
- Tos per esforç.
- Tos d'origen cardíac
- Cossos estranys laringis.
- Al·lèrgies.
- Col·lapse traqueal.
- Migració pulmonar de paràsits en els cadells.
- Traqueobronquitis verminosa.
Prevenció:
La vacunació. Una vacuna inactivada bivalent (B. bronchiseptica i CPIV) amb adjuvant, administrable per via subcutània als gossos adults i als cadells a partir de les 4 setmanes d'edat protegeix contra la "Tos de les gosseres". La primovacunació (la vacunació per primera vegada) es realitza amb dues dosis, amb 3-4 setmanes d'interval i es recomana administrar reforços anuals. Aquesta vacuna indueix una protecció contra els signes clínics de la tos de les gosseres
La vacunació dels adults s’ha de realitzar preferentment abans del període de major risc: abans de l'estada en una residència canina, abans de l'hivern, d’una trobada canina, etc.

Xè

Conseqüències dels incendis forestals

L'home pateix les conseqüències del foc, ja que veu perjudicada la seva economia en perdre vivenda, o part dels seus ingressos per la disminució de les produccions agrícoles, forestals, ramaderes, o de turisme. 
Però NO OBVIEM QUE N’HI HA D’ALTRES.

CONSEQÜÈNCIES DELS INCENDIS FORESTALS

Els incendis són unes de les causes que més afecten a la degradació de les muntanyes i la naturalesa en general. Les conseqüències d'un incendi són absolutament negatives i l’acció de l'home n’és la principal responsable.

SOBRE LA FLORA

Un incendi provoca la desaparició de la coberta arbòria, que tendeix a degenerar per les flames que destrueixen els arbres o no deixen que es desenvolupin convenientment.
A banda del mal imminent i més visible d’un incendi forestal, els incendis acaben eliminant les regeneracions de les plantes més sensibles o poc adaptades (com els freixes, roures, teixos i faigs).

Els arbres que sobreviuen queden molt afeblits i deixen molts residus morts que seran un futur focus de malalties i plagues que afectaran a les noves masses forestals.

La disminució de massa forestal com a conseqüència directa del foc (o indirecta a través de plagues o malalties), incideix sobre la fotosíntesi disminuint el procés d'absorció de diòxid de carboni i d'emissió d'oxigen.

SOBRE LA FAUNA

El foc trenca l'equilibri dels ecosistemes repercutint negativament en la fauna que en forma part. Provoca que hi hagi una escassetat d'aliments, de llocs de recer i altres condicions necessàries per al manteniment natural de la fauna. 
Les flames afecten als animals de diverses maneres, depenent de la seva mobilitat i del seu hàbitat. Sobretot de manera directa, per aquella petita fauna d'escassa mobilitat (rèptils, amfibis, invertebrats, moluscs, insectes) o els molt joves/vells, que moriran en no poder escapar. Però també de manera indirecta, per la pèrdua de l'aliment bàsic (la vegetació no es regenera si no hi ha el sòl adequat) els animals petits morts per l'incendi deixen de ser aliment, pèrdua i destrossa de nius o caus, de nucli familiar o associatiu, modificació del terreny, desorientació, pèrdua momentània dels sentits de la vista i l'olfacte. El fum afecta durant un període de temps l'olfacte i la visió dels animals que la usen com a principal sentit per la seva subsistència (sobretot depredadors insectívors).

SOBRE EL PAISATGE

L'ús del foc per crear pasturatges ha contribuït al modelatge, en els darrers dos mil anys, de les àrees de muntanya. Es pensa que el foc, entre altres factors, ha estat la principal causa de la desaparició de l'arbrat de moltes zones actualment semidesèrtiques. Les àrees cremades perden molt valor paisatgístic. Dos incendis a la mateixa zona en un període relativament curt de temps no deixen regenerar la flora, que acaba desapareixent.

SOBRE EL SÒL

Els canvis més significatius que es produeixen en el sòl són a causa de l’increment apreciable del pH que dificulta la germinació i desenvolupament de determinades espècies vegetals. En els incendis, la superfície del sòl arriba a ser molt elevada. Si el foc és lleuger, la temperatura no passa de 55ºC, i encara hi ha resistència natural (pinyes que aprofiten per obrir-se, etc). Però si és molt intens, la calor penetra molt més, dessecant i destruint la matèria orgànica fins als 10 centímetres. Una de les conseqüències de major transcendència sobre el sòl és la d'augmentar l'erosió. La desaparició i mort de vegetació accelera el procés erosiu en desaparèixer una barrera natural.

SOBRE LES AIGÜES

L'aigua de les conques incendiades s'enterboleix de cendres i no deixa passar la llum del sol a les plantes aquàtiques, alterant els seus processos fotosintètics. L'alta concentració de substàncies sòlides també provoca alteracions en el sistema respiratori de la fauna aquàtica i en coseqüència la pèrdua d'aliment d'altres animals.

SOBRE L'ATMOSFERA

És significativa l'emissió de gasos (diòxid de carboni, metà, òxid nitrós, monòxid de carboni etc) que generen els incendis forestals de les grans zones boscoses, fonamentals per la seva contribució a aquest efecte hivernacle.

Xè