Centre Clínic Veterinari AGRIVET MONTSEC

JA ÉS AQUÍ LA VACUNA CONTRA LA LEISHMANIOSIS CANINA! Veniu al nostre centre a informar-vos

2012-01-24T19:45:00.003+01:00

Una malaltia mortal
La leishmaniosis canina està causada per un paràsit microscòpic del gènere Leishmania, que es transmet per la picada d'un petit insecte (el flebotom o “mosca de la sorra”). Pot afectar a diversos animals, incloent els éssers humans, i és potencialment mortal per a tots els gossos exposats.

El risc de leishmaniosis és el mateix per a gossos mascle que per a femelles però algunes races tals com el Bóxer, Cocker spaniel, Rottweiler i Pastor alemany que semblen ser més susceptibles a la malaltia.
Les primeres dades sobre la leishmaniosis es van registrar fa més de 100 anys. Actualment, i solament a Europa, hi ha més de 2,5 milions de gossos infectats.

Està en perill el meu gos?
Els flebotomes poden trobar-se en molts hàbitats del sud d'Europa. A les regions que voregen la conca mediterrània (Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal, sud de França, etc.), existeix un risc especialment elevat per als gossos.

Què puc fer per protegir el meu gos?
Ja que la infecció es transmet als gossos per la picada de flebotomes infectats, la millor protecció consisteix teòricament en la prevenció completa del contacte amb aquests insectes semblats a mosquits durant tota la vida de l'animal. Però això és gairebé impossible portar-ho a la pràctica per als gossos que viuen a les àrees endèmiques.

(La reducció dels hàbitats dels flebotomos, reducció del contacte físic mantenint als gossos a l'interior de casa des del vespre fins a la matinada (hores d'activitat dels flebotomes) i la utilització d'insecticides sobre els gossos (sprays, productes tòpics, collarets repel•lents, etc.) eren les úniques mesures de protecció existents fins ara.

Ara disposem d'un nou nivell de protecció per als gossos. Durant 20 anys, els científics han estat treballant amb tecnologies d'avantguarda per protegir als gossos enfront d'aquest paràsit mortal. Ara, i per primera vegada, hi ha una vacuna contra la leishmaniosis canina disponible a Europa.

El teu veterinari és l'únic que coneix els detalls sobre el teu gos per recomanar-te el millor sistema protecció adaptat contra la leishmaniosis canina.

Poden vacunar-se tots els gossos?
Poden vacunar-se tots els gossos de més de sis mesos que no tinguin malalties infeccioses, incloent la pròpia leishmaniosis, que haurà de descartar-se mitjançant un test previ.

Com puc obtenir més informació sobre la vacuna?
Pregunta avui mateix al teu veterinari sobre la vacuna per al teu gos!

Per què és important la revacunació?
Com en gairebé totes les vacunes, el sistema immunològic necessita recordatoris regulars. El programa complet de vacunació, incloent una revacunació anual, assegura que el teu gos mantindrà les defenses internes contra aquesta malaltia de forma perllongada.

Quan és millor començar la vacunació?
No hi ha una època concreta per a la vacunació del seu gos contra la leishmaniosis canina. Si vius en una zona endèmica, el millor és vacunar al teu gos al més aviat possible. Si vius en una zona lliure de leishmaniosis però tens previst viatjar amb el teu gos a un àrea de risc, informa al teu veterinari immediatament per poder començar la vacunació al més aviat possible.

La traqueobronquitis infecciosa canina

2012-01-16T19:11:00.002+01:00

La traqueobronquitis infecciosa canina, també coneguda com la “tos de les gosseres”, és una malaltia infecciosa produïda pel virus de la parainfluença. És una malaltia altament contagiosa entre els gossos però no per a les persones.

El virus de la parainfluença és l’agent infecciós causant de la malaltia però que en molts cops va acompanyat d’un altre agent infecciós d’origen bacterià que s’anomena Bordetella bronchiseptica, causant lesions i simptomatologia més persistent.

La transmissió és per contacte amb un gos portador del virus mitjançant les secrecions i inhalacions a partir tos i esternuts. Les lesions afecten les vies altes del sistema respiratori provocant tos seca, esternuts i conjuntivitis. El quadre clínic pot veure’s complicat, especialment en combinació amb agents bacterians, i produir una broncopneumònia. El signe més característic de la traqueobronquitis infecciosa canina és la tos seca persistent a causa de la irritació produïda en la tràquea. La tos pot arribar a ser molta exagerada i acabant amb un vòmit final, donant la sensació com si l’animal tingués quelcom clavat al coll.

El temps atmosfèric, sobretot a l’hivern, i els canvis de temperatura són un factor important en la predisposició de patir la malaltia. El diagnòstic es basa en els símptomes clínics, l’auscultació pulmonar i la prova del reflexe traqueal positiu.

El tractament rau en l'administració d’antibioteràpia i, segons el cas i la seva gravetat, de mucolítics i broncodilatadors. L’administració de cortisona pot ajudar a disminuïr la irritació i de retruc la tos de l’animal per la baixada de la irritació.

La prevenció més efectiva de la traqueobronquitis infecciosa canina és la vacunació anual de l’animal. Es recomana que els animals més exposats, els que han d’anar a una residència canina o van a exposicions o concursos canins se li administri un combinat vacunal específic per aquesta malaltia per reduir el risc de contagi.

Article publicat a la revista Portaveu 289

El Nadal amb el nostre amic

2011-12-17T13:13:00.005+01:00

La tradicional festa s'apoderarà de la nostra vida durant aquests propers dies. El Nadal és època de canvis de rutina, celebracions i viatges. Tot això afecta al nostre amic, i necessita una menció especial:

1º. Compte amb les restes i els ossos dels menjars i els sopars:

Durant el Nadal, s’acostuma a fer més menjar del que realment acabem menjant. Hem d'anar amb compte de no donar-li els ossos ni les restes d’aquests àpats. Cal vigilar molt aquest aspecte. El que per a tu és una cullerada, per a ell és un plat sencer. I d’altra banda, els ossos es poden astellar i causar fins i tot la mort.

2º. Lloc especial:

Durant aquestes festes, la nostra llar se sol poblar de familiars i amics, o bé nosaltres anem a altres cases. En tots dos casos, hem de buscar un lloc especial, tranquil i còmode per a la nostra mascota.

3º. Viatges:

Si viatgem durant aquests dies de Nadal, hem de prendre una decisió: Podem anar-hi amb el nostre amic o bé deixar-lo a cura d'algú o fins i tot portar-lo durant uns dies en una residència canina. Si viatja amb nosaltres, hem de portar-lo el més còmodament possible i atenent sempre les seves necessitats.

4º. Atenció amb les típiques espelmes nadalenques:

Hi ha el costum de deixar espelmes nadalenques enceses durant la nit. Això pot ser perillós, ja que els gats i alguns gossos actius, jugant les poden arribar a llençar i provocar un incendi.

5º. Dolços:

També existeix la temptació de donar al nostre amic dolços i xocolata durant aquestes festes. S’ha d'evitar costi el que costi. Podem substituir-ho per llaminadures canines o felines, si volem que també comparteixi la festa.

6º. Atenció amb les plantes nadalenques:

Diverses espècies de plantes de la temporada nadalenca com el grèvol, el vesc o l'heura resulten tòxiques si les mosseguen o les ingereixen.

7º. Focs artificials i petards:

En aquestes festes, sobretot al cap d’any, se solen tirar molts petards i focs artificials. Alguns gossos es posen molt nerviosos fins al punt d’estrés. En aquest cas l’hem d’intentar calmar, i portar-lo a un lloc on el soroll no l’impacti tant (una habitació més allunyada).

8º. Rutina:

L'animal ha de seguir amb la seva rutina de menjars, sortides i descans. El Nadal podria alterar aquests costums de forma considerable amb l'obvi perjudici per a la nostra mascota.

Protegim el nostre amic del fred

2011-11-25T20:01:00.002+01:00

Amb l'arribada del fred és important tenir en compte que les mascotes necessiten una sèrie de cures especials i diferents a la resta de l'any. La permanència perllongada en llocs molt freds pot trencar els mecanismes de regulació tèrmica corporal de gossos, gats, però sobretot d'animals procedents de climes temperats o tropicals com les aus exòtiques, els eriçons africans, o alguns rèptils.

Cal que extremem les precaucions amb els animals més sensibles, tals com els cadells, ancians o malalts, perquè són més propensos a sofrir desnutrició, hipotèrmia o, fins i tot, congelació (per la debilitació de les seves defenses), així que evitem-los l'exposició al fred, perquè encara que sigui un període curt de temps, serà un risc.

A casa, ben protegits

Els animals que viuen a l'interior d'una llar surten menys al carrer, per la qual cosa fan menys exercici. Necessiten menys energia en forma de calories, i com no es dissipen per la falta de moviment, sol acumular-se produint molta més grassa corporal. L'obesitat és una conseqüència directa de les baixes temperatures. Com més pes adquireixi l'animal, més vague serà i, per tant, les seves ganes de fer exercici disminuiran. És un cercle viciós. Tots aquests aspectes lesionen l'organisme dels nostres animals i al final, si no s'actua a temps, es convertiran en gossos o gats malalts. El sobrepès, a més, provoca molts problemes de cor.

La quantitat exacta de calories

Encara que el nostre amic necessiti una aportació calòrica major per regular la seva calor corporal, no és necessari donar-li més quantitat d'aliment. Hem d'estar controlant en tot moment el seu estat anímic i de salut. Si abans que arribés l'hivern l'animal ja sofria obesitat, cal aportar-li una dieta més equilibrada, perquè ja disposa en el seu organisme de suficients calories acumulades. Així mateix, cal que tingui sempre aigua fresca.

Cada raça canina, unes cures

Depenent de la raça del nostre ca serà necessari prestar-li unes atencions diferents. Els de petita grandària, de pèl curt i els que no tenen molta protecció de greix en la seva pell tendeixen a passar més fred amb l'arribada de l'hivern (el Pincher, el Chihuaha o el Pug són alguns exemples de raça petita que necessitaran un altre tipus de protecció com a abrics per protegir-los en el moment dels passejos). Encara així el Boxer, el Dobermann o el Dálmata, encara que siguin de mida gran, com tenen molt poc pelatge sofriran abans les conseqüències de les baixes temperatures. No cal confiar-se a pensar que són forts i resistents per la seva grandària.

Però els que gaudeixen d'un pèl abundant i llarg, com el Pastor Alemany, encara que estiguin més protegits de cara a l'hivern, tendeixen a expulsar gran quantitat de mantell extern. En molts casos se'ls formen nusos i se'ls resseca la pell, havent-los de raspallar més sovint i banyar-los amb xampús i cremes que augmentin la hidratació de les zones afectades.

Fomentar la calor nocturna

Molts animals passen la nit fora de casa. Cal que, si el nostre amic dorm a l'exterior, tingui un habitacle especialment condicionat. Existeixen casetes especials amb major protecció, però indiferentment de les condicions de les quals disposi, ha de ser impermeable, comprovant amb anterioritat que no existeixen goteres i protegint amb aïllants i poliuretà el sostre.

A més, la base de la caseta hauria de ser de fusta i goma perquè aporti més calor a l'estada i així s'eviti la humitat. D'aquesta forma, l'animal quedarà perfectament protegit del vent dominant, ja que tindrà una porta abatible per quan necessiti sortir a l'exterior. Cal netejar i assecar l'habitacle abans que arribi la nit, assegurant-nos que està perfectament ventilat. Si, a més de l'aïllant del sòl, li proporcionem un matalasset que no es mulli amb facilitat i es renti assíduament, el nostre amic ens ho agrairà.

Malalties derivades del fred

Totes les dolències de l'aparell locomotor empitjoren amb el fred, com l’artritis o l’artrosis. En aquests casos, el dolor s'intensifica i dificulta la seva mobilitat, la qual cosa provoca anquilosament i obesitat que, al seu torn, empitjoren els problemes artrítics. En aquest tipus de situacions, és necessari que el gos segueixi fent exercici, i si fa fred, plou o neva, cal ajudar-lo abrigant-lo amb roba adequada com a anoracs, jerseis, i impermeables.

Cal assegurar-se que el nostre amic està constipat, perquè és molt habitual confondre el refredat amb la pneumònia, sent aquesta última molt més perillosa. Qualsevol animal amb una afecció en les vies respiratòries superiors pot contreure broncopneumonia de forma sobtada i passar a una situació molt greu. Per combatre el refredat es requereix repòs, una bona hidratació, molts líquids i mantenir la temperatura corporal estable. Quan sofreixen d'hipotèrmia o tenen fred, solen estar més quiets, encongits i tremolen per generar calor (als gats els passa el mateix, es fan una bola, busquen un lloc més càlid i tremolen constantment). Si existeix risc de congelació, existeixen botes especials per posar-les damunt d'un mitjó. Tant gossos com gats, disposen d'unes botes amb sola de goma per protegir-se les potes de la pluja i de la neu. És convenient que aquest tipus de calçat es cobreixi amb crema protectora i greix.

La Gestació canina

2011-11-24T20:04:00.001+01:00

El període de gestació canina és molt variable, comprès entre els 62 i els 65 dies des de la primera munta(generalment són 9 setmanes), però podria fins i tot arribar als 70 dies. Si bé fins a la 4a-5a setmana tot segueix igual, després de la 4a és convenient augmentar la ració d’aliment, en quantitat i en qualitat (entrada la 4a setmana, la gossa pot patir desgana). Al final de la 5a setmana es fa evident l'estat de gravidesa, els flancs de la gossa s'eixamplen (els embrions desenvolupen els seus òrgans vitals, tot i que el seu augment en grandària és molt lleu). Després d'aquest període, comença l'augment de pes i agrandament de l'abdomen, apareixen símptomes de cansament i la gossa descansa amb més freqüència. Al mateix temps, augmenten el volum dels mugrons, i es distenen, tornant-se rosa el pigment de la glàndula mamària. Els mugrons poden continuar augmentant de grandària fins que la gossa arriba a terme, i uns dies abans del part poden tenir una secreció aquosa anomenada calostre (és el primer que ingereixen els cadells en la seva vida, i actua com a immunoprotector i laxant suau que neteja d'impureses tot el tub digestiu del nounat). Durant la gestació, no s’ha de permetre que la gossa s’engreixi o s’aprimi massa, ambdues situacions poden complicar el part.

L'aconsellable, és alimentar a la gossa amb aliments preparats específicament, que cobreixen els requeriments nutricionals de les gosses gestants. No s'ha d'augmentar les vitamines i minerals sense el consentiment del veterinari.

En augmentar el diàmetre abdominal, també augmentarà el seu apetit, per la qual cosa requerirà un augment en la seva ració diària, tant en quantitat com en qualitat, amb major quantitat de calories i proteïnes, dividida en 3 o 4 porcions diàries. En el cas de gosses grans, poden estar incòmodes les últimes setmanes, i poden perdre interès en el menjar, per la qual cosa s'haurà de recórrer a donar-li aliments mes apetitosos, perquè tinguin una bona alimentació.

És freqüent, que la gossa tingui canvis en la seva personalitat. Una gossa normalment activa, pot tornar-se tranquil•la i afectuosa, o una gossa afable, pot ser en aquests moments summament activa, i en general, totes es tornen mes exigents.
Quant a l'exercici d'una gossa gestant, és necessari que faci exercici per mantenir el seu to muscular, amb accés a la llum, permetent-se-li jugar, córrer i fer totes les seves activitats normals, fins a les últimes dues setmanes, quan s'han de suspendre els exercicis vigorosos així com salts i brincos. Pot continuar-se amb caminades fins al dia del part, anant amb compte que si està molt augmentada de pes, a causa de la gestació, és fàcil que perdi l'equilibri i caigui, podent danyar-se els cadells i inclusivament, produir-se un avortament. Si està dins de casa, i hi ha escales, no ha de permetre's la pujada i baixada corrent, per evitar una caiguda.
El temps mitjana de la gestació és de 63 dies, des del moment de la concepció fins al part, podent ser dos dies abans o després. Les gosses que tenen ventrades grans, regularment pareixen uns dies abans, mentre que les que porten només un o dos cadells, poden perllongar-se fins a l'endemà passat del període normal.

A mesura que s'apropa el moment del part, els cadells es tornen mes actius i inclusivament se'ls pot veure moure, quan la gossa està tirada de costat.

Si per al dia 63 de gestació, la gossa no ha parit, hauria de ser observada. Mentre ella es mantingui alerta, i s'apreciï el moviment dels cadells, no hi ha raó per preocupar-se. No obstant això, si s'observa algun signe anormal, la gossa ha de ser revisada pel veterinari, que és l'únic que pot determinar el que es necessiti fer.

Drets Animals a la fira Biocultura 2011

2011-11-09T19:31:00.001+01:00

Biocultura, la fira de productes ecològics i consum responsable, ha comptat, en la seva edició madrilenya, amb la presència d’entitats animalistes com AnimaNaturalis, Igualdat Animal i Equanimal, El Hogar de Luci i també amb el Partit Animalista, PACMA.

Durant aquests 4 dies, la fira ha presentat productes d’alimentació ecològica, cosmètics, roba i calçat, bioconstrucció, energies renovables i altres temàtiques relacionades amb el consum responsable. Entre els productes de consum èticament responsable es van poder veure i tastar els nous embotits vegans en show cookings i degustacions.

Com banyar el teu gos

2011-11-04T20:07:00.002+01:00

És una situació molt habitual: has tret al teu gos a passejar, s'ha revolcat pel terra i torna tan brut que, encara que no li agrada molt l'aigua, no tens més remei que banyar-lo. Aquí t'oferim alguns consells perquè l'experiència resulti el més agradable possible, tant per al teu gos com per a tu:
1. Escull el lloc més adequat per banyar-lo. La banyera és el més habitual, però si tens un gos molt petit, pot resultar-te més senzill fer-ho en el lavabo o en un gibrell. Això sí, si el teu gos té el pèl llarg, vigila que els pèls no embussin l'embornal.

2. Abans de començar amb el bany, pentina o raspalla al teu gos. D'aquesta manera eliminaràs el pèl mort i els nusos, que són més difícils de treure quan estan mullats. A molts gossos els encanta que els raspallin (de fet, per a molts representa un premi) i els ajuda a relaxar-se.

3. Posa't un davantal o roba vella: tens moltes possibilitats d'acabar xopat!

4. Col•loca una catifeta antilliscant a la banyera (sobretot si el teu gos és gran) per evitar relliscades, sobretot en ficar-lo i treure’l.

5. Procura que l'aigua sigui tèbia. Als gossos no els agrada l'aigua freda, però si està massa calenta podries cremar-lo.

6. la quantitat d'aigua dependrà de la grandària del teu gos, però tampoc omplis gaire la banyera perquè podria espantar-se. El soroll de l'aigua sortint per l'aixeta també pot fer-li por, així que és millor que omplis la banyera abans que el teu gos entri en el bany. També pots dutxar-lo en comptes de banyar-lo, si l’acostumes és el més pràctic, però tingues en compte que a molts gossos els espanta.

7.Agafa al teu gos i fica’l amb cura a la banyera. És probable que just després d'entrar en contacte amb l'aigua vulgui saltar i sortir-se de la banyera. Intenta tranquil•litzar-lo però mantint-te ferm i no deixis que s'escapi.

8.Utilitza un recipient o un got de plàstic per tirar-li l'aigua per damunt Has d'estar preparat perquè és molt probable que una vegada mullat intenti sacsejar-se l'aigua i ho posi tot perdut (incloent-te a tu). Acostúma’l que no ho faci.

9.Tira't xampú a les mans, dissol-lo amb una mica d'aigua temperada i distribueix-ho pel cos del teu gos. Després comença a massatjear-lo, assegurant-te que el xampú penetra a través del pèl i arriba fins a la pell. Procura anar amb compte perquè no li entri aigua o xampú en els ulls i les orelles.

10.Aclareix bé el pèl amb aigua temperada i assegura't que elimines completament qualsevol resta de sabó.

11.Posa-li una toballola seca per sobre i treu-lo de la banyera (amb cura perquè no rellisqui) i eixuga’l fent-li un massatge. Deixa que se sacsegi l'excés d'aigua. També pots usar un assecador si al teu gos no li fa por).
12.Dóna-li un premi per haver-se portat bé i, una vegada estigui sec, un raspallat final perquè quedi perfecte.

Animals exòtics com a mascotes

2011-10-19T20:15:00.000+02:00

En veterinària, la diversitat d’espècies que comprenen el grup dels anomenats “animals exotics” és considerable, i segueix augmentant per culpa de les “modes” (per una pel•lícula, un anunci, o altres on surti un animal que “fa gràcia”). Ja no es fa estrany que arribi a la consulta un lloro gris perquè respira malament, un eriçó africà estressat, o un camaleo del Iemen que no muda bé la pell.

Però darrere d’aquest “boom” també s’amaguen moltes realitats. Avui dia el comerç d’aquestes espècies mou una quantitat considerable de diners (sense tenir en compte el comerc il•licit). No és difícil pensar llavors, que hi ha gent que s’enriqueix il•legalment, amagant l’ambició darrere la caça i el comerc d’aquestes espècies. I fins i tot dins l’ambit legal alguns comerciants s’aprofiten de la inexperiència i la ignorància d’alguns propietaris per vendre més, moltes vegades sense tenir en compte la veritable necessitat de l’animal (per exemple, no comenten que l’animal és nocturn, que l’animal mossega, pica o crida).

També hem de tenir en compte que la majoria són animals salvatges, que necessiten reproduir les conductes normals en llibertat; i que se’ls sotmet a espais limitats, dietes incompletes i invariables, condicions no òptimes, estrés continu...
En aquest context apareixen la llei i l’ètica, per intentar buscar els errors comesos (voluntàriament o involuntariament) i després establir un marc per la seva correcció, procurant als animals exòtics “de companyia” unes condicions millors per conviure amb persones i alhora respectant l’equilibri biològic dels seus ecosistemes d’origen.

ins d’aquest concepte, és ben sabut pels veterinaris especialitzats i els propietaris amb experiència, que mantenir com a mascota un animal exòtic requereix un grau d’implicacio en general major que el necessari per un gos o un gat. A més, aquesta afirmació es ratifica en observar que la majoria dels problemes que arriben a una consulta veterinària són derivats d’un desconeixement d’aquests aspectes que fan a cada animal exòtic tant diferent i especial. La responsabilitat d’informar-se dels requeriments del seu nou animal recau en el propietari, que moltes vegades es fia de les quatre directrius que li indica el venedor o fins i tot humanitza les necessitats d’aquest.
La realitat és que aquesta situació empitjora cada vegada més, ja que la compra d’animals exòtics augmenta gradualment, i als veterinaris encara ens queda molta feina per fer.

Petits mamifers

La majoria de petits mamifers que es mantenen com a mascotes són animals de mida reduida (conills, hamsters, fures, xinxilles, etc.) comparat amb la resta de mamífers.
Són espècies que tenen peculiaritats que fan el seu manteniment un xic diferent cada una. Per exemple, en els petits mamífers rossegadors, el bon manteniment de la dentició és molt important pel seu benestar.

També cal parlar d’uns tipus concrets de petits mamifers com són els petauros, els eriçons, els gossets de les praderies, els coatins, els titis, etc.

Aquests animals més protegits necessiten una manutenció més laboriosa i específica de cada espècie, ja que molts són nocturns, i tenen unes necessitats en estat salvatge poc recomanables en un pis. En general són animals que facilment s’estressen si l’entorn no és suficientment òptim per desenvolupar les seves conductes naturals. Moltes són preses, i tendiran a amagar el dolor (quan en tinguin), i es mostraran agressives quan creguin que es troben en situació de perill. Són criatures que en estat salvatge creixen independents i solitàries, no com altres mamífers que viuen en camades. Són autosuficients i completen els seus instints buscant parella, escavant túnels, amagant-se durant el dia, buscant aliment per la nit, etc

S’ha de tenir en compte que cada espècie és un món apart, i aquests animals no s'havien criat mai en captivitat fins ara, així que prefereixen viure al seu medi, on tenen una vida plena.

Rèptils

Encara que la gran diversitat de rèptils que es mantenen avui dia com a mascotes tenen uns requeriments molt particulars, ja que corresponen a ordres molt diferenciats (Crocodylia, Sphenodontia, Testudines i Squamata), podem interpretar de manera comuna les seves principals peculiaritats. Així, sabem que són animals ectoterms i poiquiloterms, per tant la seva temperatura corporal dependrà directament de la de l’ambient i els serà difícil mantenir-la constant. Podem establir com a temperatura òptima general dels rèptils diurns uns 27-35°C i dels nocturns uns 21-27°C, disposant sempre d’una area de major temperatura on “prendre el sol”. Ja que l’habitat natural d’aquests pot variar des d’un desert fins una selva tropical, tant la ja esmentada temperatura com la humitat, el sol, l’entorn de l’ecosistema o les hores de llum poden comprendre uns valors o uns altres segons l’espècie, sent tots aquests factors importants per un correcte manteniment de l’animal en les millors condicions possibles. En captivitat, ja que no estan exposats a la llum del Sol, necessiten un suport extra de llum ultraviolada B (UVB) per regular els nivells de calci. També és molt important la distribucio i mida del terrari, que s’adaptara a les conductes territorials de cada espècie.

Pel que fa a la dieta, alguns son carnivors (com per exemple el subordre Serpentes o les families Gekkonidae o Varanidae) i d’altres herbivors (com la majoria de la familia Testudinidae o el genere Iguana). Adaptant-se tambe a l’ecosistema i la forma de vida els reptils poden ser diurns o nocturns, fet que condiciona la seva anatomia ocular. Davant l’evidencia que els reptils son molt estoics, s’ha estudiat el sistema nervios dels reptils i la seva capacitat per sentir dolor i s’ha observat que difereix anatomica i fisiologicament del dels mamifers i, encara que diversos estudis semblen demostrar que el llindar del dolor es major i la seva expressio menor, els veterinaris conclouen que encara no es coneix del tot el mecanisme nociceptiu dels reptils. L’estres es considera significatiu en els reptils que viuen en captivitat. Un bon manteniment i cura d’aquestes especies, lligat sempre a la prevencio de malalties i ansietat, es necessari per minimitzar l’estrés d’aquests animals.

Aus

La gran diversitat d’aus que es mantenen en captivitat compren diversos ordres, entre ells els mes frequents els Psittaciformes, Passeriformes, Falconiformes, Strigifromes, Galliformes, Columbiformes o Anseriformes. Podem generalitzar per totes elles que necessiten gabies prou amples per desenvolupar la seva conducta normal i que moltes de les alteracions que pateixen solen estar directament relacionades amb alguna deficiencia 7 de l’ambient que les envolta. Aixi per exemple necessiten unes hores de llum concretes, una dieta equilibrada a les necessitats de cada especie (carnivora, herbivora o granivora), un ambient enriquit, l’establiment d’una bona jerarquia amb els propietaris, etc. Cal destacar que les aus necessiten mes atencio de la que sembla i es essencial acostumar-les a tota mena d’experiencies, ja que sino poden apareixer problemes comportamentals indesitjats.

La Triquinosis

2011-10-13T19:26:00.000+02:00

La trichinel·losis és una malaltia parasitària produïda per un paràsit de la família dels nematodes i que s’anomena Trichina spiralis. La seva importància sanitària i de salut pública recau en el fet de que es tracta d’una zoonosis, és a dir, una malatia transmesa dels animals a l’espècia humana. La trichinel•losis pot afectar a qualsevol animal però on té més incidència és en el porc, el senglar i el cavall.

La Trichina spiralis és un paràsit molt fi i prim que medeix entre 2 i 4 mil.límetres. Els paràsits adults es troben a l’interior del intestí prim de l’hospedador porcí. Amb el pas del temps, les larves fan una migració cap als músculs i és aquí on s’enquistaran.

Quan l’èsser humà –o un animal– ingereix els múscul amb el quist de la Trichina, aquesta és alliberada de l’interior del quist per l’acció dels àcids gàstrics de l’estòmac. Aleshores, pot romandre a l’intestí de la persona o bé viatjar cap a la musculatura. La infecció per la Trichina spiralis o trichinellosis pot començar a donar símptomes del tipus malestar abdominal, dolor muscular o febre. Casos més greus es tradueixen en arítmies per miocarditis, insuficiència cardíaca, encefalitis o pneumònia.

Una mesura per a combatre i prevenir la trichinel•losis és l’anàlisi triquinoscopi de la musculatura del porc o del senglar. Les millors mostres o músculs per a detectar la presència de la trichina són la musculatura del diafragma (múscul que separa la cavitat abdominal de la toràcica), la musculatura de sota de la llengua, i els músculs mastegadors o masseters, és a dir, les galtes. Són els músculs més indicats ja que són els més vascularitzats i, per tant, reben més nutrients i la probabilitat de que hi visqui la trichina i trobar-la és més elevada.

Al tractar-se d’una malaltia zoonòtica està ben legislada i regulada. Cada un dels porcs –i també els cavalls– que es sacrifiquen en els escorxadors són examinats de la presència d’aquesta malaltia. Són uns controls fets pels veterinaris oficials i garanteixen la bona qualitat de les carns que consumim a les nostres taules. La congelació durant quatre setmanes destrueix el paràsit. És una bona mesura per prevenir la malaltia i es recomana sobretot en carns provinents del senglar. La resta de tècniques culinàries com l’assecat i el salat no maten el paràsit.

FRASES CÈLEBRES ANIMALISTES

2011-10-08T12:47:00.001+02:00

- No acceptis l'admiració del teu gos com una evidència. Ann Landers

- Podem jutjar el cor d'una persona per la forma en què tracta als animals. Immanuel Kant

- Ara que ja hem descobert que el color de la pell no és raó per abandonar a un ésser humà al caprici del seu torturador, potser ha arribat el dia que es reconegui que el nombre de potes, la pilosidad de la pell o la terminació de l'os sacre són raons igualment insuficients per abandonar a un ésser a la mateixa destinació. Jeremy Bentham

- Si un home aspira a una vida correcta, el seu primer acte d'abstinència és el de malferir animal. Tolstoy

Les ments més profundes de tots els temps han sentit compassió pels animals. Friedrich Nietszche

Qui és cruel amb els animals, no pot ser bona persona. Arthur Schopenhauer

Ningú aprecia tant l’especial que és la teva conversa com ho fa el teu gos. Christopher Morley
El gos és l'únic ser al món que t'estima més a tu del que s'estima a si mateix. Josh Billings

Si un gos no ve a tu després de mirar-te a la cara, és millor que vagis a casa i examinis la teva consciència. Woodrow Wilson

Els gossos no són tota la teva vida, però te la fan completa. Roger Cares

El pitjor que cometem contra els nostres amics els animals no és odiar-los, és ignora-los. George Bernard Shaw

Errar és d'humans, perdonar és de gossos. Anònim

No importa quan pobre siguis, un gos et fa ric. Louis Sabin

Com més indefensa és una criatura, més drets té a ser protegida per l'home contra la crueltat de l'home. Mahatma Gandhi

La crueltat ha maleït a la família humana durant incomptables èpoques. És gairebé impossible que algú sigui cruel amb els animals i amable amb els humans. Si als nens se'ls permet ser cruels amb les seves mascotes i altres animals, aprendran fàcilment a adquirir el mateix plaure de la misèria humana. Aquestes tendències poden fàcilment concloure en el crim. Fred A. McGrand

Si parles amb els animals ells parlaran amb tu i us coneixereu mútuament. Si no parles amb ells, no els coneixeràs. I el que no coneixes ho temeràs. El que un tem, un ho destrueix. Chief Donen George

Als animals, als quals hem fet els nostres esclaus, no ens agrada considerar-los els nostres iguals. Però ho són. Charles Darwin

És imperdonable que els científics torturin animals; podent usar polítics per fer els experiments. Henrik Ibsen

Aquí reposen les restes d'una criatura que va ser bella sense vanitat, forta sense insolència, valenta sense ferocitat i va tenir totes les virtuts de l'home i cap dels seus defectes. Lord Byron (Epitafi per a un gos)

Els animals són fiables, molts plens d'amor, veraços en els seus afectes, predictibles en les seves accions, agraïts i lleials. Valors morals difícils de trobar en una persona. Alfred A. Montapert

Si desitges que t'apreciïn indiscriminadament sense condicions, tingues un gos. Deborah Norville

Si reculls un gos famolenc i el fas pròsper, no et mossegarà; aquesta és la principal diferència entre un gos i un home. Mark Twain

Els ulls d'un animal tenen el poder de parlar un gran idioma. Martin Buber

Arribarà el dia en què la resta de la creació animal podrà adquirir els drets que mai van poder gaudir, allunyats per la mà de la tirania humana. Jeremy Bentham

La qüestió no és, Poden raonar? ni Poden parlar? sinó, Poden patir? I la resposta és sí. Jeremy Bentham

Però quin plaer pot causar a un home de cultura... el que una esplèndida bèstia sigui torturada?Marcus Tillius Cicero

La tasca dels homes intel·ligents és salvar la naturalesa. Els caçadors... convèncer-los de deixar les seves armes a la paret serà molt difícil. Jacques Cousteau

Arribarà el dia en què els homes veuran l'assassinat d'animals com ara veuen l'assassinat d'homes. Leonardo da Vinci

Res beneficiarà la salut humana ni incrementarà l’oportunitat de sobreviure a la vida a la terra, més que l'evolució cap a una dieta vegetariana. Albert Einstein

La nostra tasca ha de ser alliberar-nos a nosaltres mateixos... ampliant el nostre cercle de compassió abraçant a totes les criatures i al total de la naturalesa i la seva bellesa. Albert Einstein

Un no es coneix a si mateix fins que atrapa el reflex d'altres ulls que no siguin humans. Loren Eiseley

Com a custodis del planeta, és la nostra responsabilitat tractar a totes les espècies amb amabilitat, amor i compassió. Que aquestes criatures sofreixin la crueltat humana va més enllà de l'enteniment. Per favor aturem aquesta bogeria. Richard Gere

Per favor usa la teva veu per la d'aquells el plor dels quals està per sempre segellat darrere de les portes del laboratori. Woody Harrelson

La major part de l'experimentació amb animals és inútil. Henry Heimlich (físic)

Encara que el cos sigui diferent, l'ànima és la mateixa en totes les criatures,.Hipócrates

Primer va ser necessari civilitzar a l'home en la seva relació amb l'home. Ara és necessari civilitzar a l'home en la seva relació amb la naturalesa i els animals. Víctor Hugo

L'home modern ha perdut el respecte a la naturalesa i se sent amb el dret de comportar-se com un poderós conqueridor i tirà. Aldous Huxley

Compadeix a aquells que afegint casa rere casa i camp rere camp fins que tot els pertanyi a ells i siguin els únics habitants de la terra. Isaías

ELS GOSSOS MAI FARAN SENTIR A L’HOME QUE HOM ELS HA TRACTAT MALAMENT. Otto von Bismark

ELS ANIMALS VEUEN EN L’HOME UN SER IGUAL A ELLS, PERÒ QUE HA PERDUT EL SA INTELECTE ANIMAL Friedrich Nietzsche

UNA CIVILITZACIÓ ES POT JUTJAR PER LA FORMA EN QUÈ TRACTA ELS SEUS ANIMALS Mahatma Gandhi

FORA DEL GOS, UN LLIBRE ÉS PROBABLEMENT EL MILLOR AMIC DE L’HOME, DINS EL GOS PROBABLEMENT ´SE MASSA FOSC PER LLEGIR. Groucho Marx

ELS ANIMALS SÓN BONS AMICS, NI CRITIQUEN NI FAN PREGUNTES George Eliot

"DE TOTS ELS ANIMALS DE LA CREACIÓ, L'HOME ÉS L'ÚNIC QUE BEU SENSE TENIR SET, MENJA SENSE TENIR GANA I PARLA SENSE TENIR RES A DIR." John Steinbeck

"L'HOME HA FET DE LA TERRA UN INFERN PELS ALTRES ANIMALS".
Arthur Schopenhauer

"ENTRE TOTS ELS ANIMALS, ELS HOMES SÓN ELS MENYS APTES PER VIURE EN RAMAT. SI FOSSIN APINYATS COM OVELLES, MORIRIEN EN BREU. L'ALÈ DE L'HOME ÉS FATAL PER ALS SEUS SEMBLANTS". Jean-Jacques Rousseau

"PRODUEIX UNA IMMENSA TRISTESA PENSAR QUE LA NATURALESA PARLA MENTRE EL GÈNERE HUMÀ NO ESCOLTA" Victor Hugo

"LA PROTECCIÓ DELS ANIMALS FORMA PART ESSENCIAL DE LA MORAL I CULTURA DELS POBLES CIVILITZATS" Benito Juárez

"ÉS EL RESPECTE DE L'HOME VERS ELS ANIMALS EL QUE LI FA UN VERITABLE HOME"
Alberto Schweitzer
"FINS QUE NO DEIXEM DE DANYAR ALTRES ÉSSERS VIUS, NO HAUREM EVOLUCIONAT"
Thomas A. Edison

"L'AMOR PER TOTES LES CRIATURES ÉS EL MÉS NOBLE ATRIBUT DE L'HOME" Charles Darwin

"L’ANIMAL QUE MATES COM UN JOC, MOR DE DEBÒ" Thoreau

"LA NOSTRA TASCA HA DE SER AMPLIAR-NOS D’AMOR PER ABRAÇAR TOTES LES CRIATURES I LA TOTALITAT DE LA SEVA BELLESA" Albert Einstein

Perills culinaris

2011-09-09T18:58:00.001+02:00

És de naturalesa humana voler alimentar a tot el que té boca i sistema digestiu...

Els zoològics han de recórrer a la col•locació de senyals d'advertiment perquè la gent no doni menjar als animals. A casa, només es tracta d'evitar l’impuls primari de donar-li de tot, encara que sigui agradable per al gos i l'amo, s’ha d'anar amb compte amb el que se li dóna:

PERILLS CULINARIS!!!

La xocolata: és un dels plaers culinaris per a l’ésser humà, però no es qualifica com una llaminadura per a gossos. Mentre que els gossos gaudeixen del sabor de la xocolata, també n’és molt perjudicial. La xocolata té teobromina, que és un estimulant químic. Els gossos no són capaços de metabolitzar la teobromina i pot romandre en el torrent sanguini durant gairebé un dia complet. L'efecte és un augment de les palpitacions, diarrea severa, atacs epilèptics, al•lucinacions, atacs de cor, i amb el temps podria acabar en una fatalitat. La ingestió accidental de xocolata en general no és important si la quantitat és petita, (mitja peça) però s’haurà de contactar amb el veterinari i explicar-li el que ha succeït. En general, es recomana induir el vòmit. No obstant això, una barra de xocolata pot ser suficient per fer que un gos petit es posi molt malalt, o fins i tot causar-li la mort.

Alguns fabricants d’alimentació canina fan deliciosos dolços de “xocolata” per a gossos. Són fets d’una substància que s’assembla a la xocolata però no hi està relacionada i s'ha barrejat de tal manera que no és perjudicial per a la mascota.

El raïm i les panses: són també un conegut perill per als gossos ja que contenen una toxina desconeguda, que pot danyar els ronyons, poden causar insuficiència renal aguda i potencialment poden ser mortals. Un sol gra de pansa de raïm pot ser suficient per matar un gos petit (alguns gossos més grans podrien menjar un gra de pansa o raïm sense cap efecte). Tot i així, poques hores després d'ingerir els raïms o panses de raïm, el gos pot començar a vomitar. De tres a cinc dies més tard, els signes d'insuficiència renal surten a la superfície.

Si no estàs segur sobre quin tipus d’aliment has de donar el teu gos, vés al més segur i dona-li aliment específic per a gossos. I sobretot procura mantenir els raïms, panses i xocolates lluny de l'abast d'animals domèstics.

Altres articles a evitar:

- Les begudes alcohòliques poden causar intoxicació, coma i mort.

- El cafè o tè també contenen teobromina, molt perjudicial.

- Les fulles d'alvocat, llavors i fruites conté escorça, que pot causar vòmits i diarrea.

- Els ossos de peix, aus, o d’altres carns poden causar obstrucció o laceració del sistema digestiu.

- Els extractes d'oli de cítrics poden causar vòmits.

- Peix (cru, bullit o en llauna): exclusivament o en grans quantitats pot resultar una tiamina (una sobredosi de vitamina B) que condueixen a la pèrdua d'apetit, convulsions i en casos severs, mort.

- Compost de llúpol: Per causes desconegudes augment de la freqüència cardíaca, temperatura elevada, convulsions i mort.

- Suplements vitamínics d’humans suplements que contenen ferro pot danyar el revestiment de l'aparell digestiu i ser tòxics per a altres òrgans com el fetge i els ronyons.

- Nous de Macadamia contenen una toxina desconeguda, que pot afectar als sistemes digestiu i nerviós i muscular.

- La marihuana pot deprimir el sistema nerviós, causar vòmits, i els canvis en la freqüència cardíaca.

- La llet i altres productes làctics Alguns gossos i gats adults poden desenvolupar diarrea si se'ls dóna grans quantitats de productes làctics.

- Aliment Mohós o en mal estat, les escombraries pot contenir múltiples toxines que causen vòmits i diarrea, i també pot afectar altres òrgans.
- Els bolets poden contenir toxines, que poden afectar a diversos sistemes en el cos, descàrregues causa, i causar la mort.

- Les cebes i l'all (cru, bullit, o en pols) sulfóxidos Contenir i disulfurs, que pot danyar els glòbuls vermells i causar anèmia. Els gats són més susceptibles que els gossos. L'all és menys tòxic que la ceba.

- Llavors de Caquis poden causar obstrucció intestinal i enteritis.

- Pous dels préssecs i les prunes poden causar obstrucció del tracte digestiu.

- Els ous crus contenen un enzim anomenat avidina, que disminueix l'absorció de la biotina (una vitamina B). Això pot conduir a problemes d'abric de pell i el cabell. Els ous crus poden contenir Salmonella.

- La carn crua pot contenir bacteris com Salmonella i I. coli, que pot causar vòmits i diarrea.

- Sal Si es mengen en grans quantitats pot portar a un desequilibri.

- Aliments ensucrats poden conduir a l'obesitat, problemes dentals, i, possiblement, la diabetis mellitus.

- les restes (en grans quantitats) les deixalles de la taula no són nutricionalment equilibrades.

- Mai se'ls ha de donar més del 10% de la dieta. El greix ha de ser retallat de la carn, i els ossos no han de ser ingerits.

- El tabac conté nicotina, que afecta als sistemes digestiu i nerviós. Pot produir taquicàrdia, col·lapse, coma i mort.

- La massa de llevadura es pot expandir i produir gas en el sistema digestiu, causant dolor i la possible ruptura de l'estómac o els intestins.

- El xilitol (edulcorant artificial) Pot provocar sucre en la sang (hipoglucèmia), la qual cosa pot donar lloc a vòmits, debilitat i col·lapse. En dosis altes pot causar insuficiència hepàtica.

Els companys dels Famosos 3

2011-08-25T20:11:00.000+02:00

Miley Cyrus

Orlando Blum

Paris Hilton

Penelope Cruz

Rihanna

Will Smith

Els companys dels Famosos 2

2011-08-25T19:40:00.003+02:00

Jessica Simpson

Jessica Alba

Gloria Estefan

Hilary Duff

Jason Priestley

Jennifer Aniston

Jennifer Love Heweitt

Jim Carrey

kelly Osbourne

Els companys dels Famosos

2011-08-25T18:34:00.021+02:00

Madonna

Lucy Liufin

David Hasselhoff

Fernando Tejero

George Clooney

Ashley Tisdale

Britney Spears

Charlize Theron

Daryl Hannah

Matthew McConaughey

Per evitar un accident indesitjat, porteu sempre el gos lligat

2011-08-05T18:01:00.002+02:00

La relació humano-felina

2011-08-04T19:19:00.001+02:00

El caràcter, el gènere i l’edat dels propietaris són factors que influeixen decisivament en el comportament dels gats i en el temps que els animals interactuen amb els humans.

Aquestes similituds no només poden detectar-se entre els simples llaços de relació, sinó també en la coomplexitat de les interaccions entre uns i altres. Així, els comportaments de manipulació que habitualment es donen entre humans, com és el cas dels nens petits respecte a les seves mares, també és observable entre gats i propietaris, particularment quan es tracta de dones.

Entre les conclusions a què es va arribar a través d’aquest estudi, una de les que criden l’atenció és que els gats sembla ser que prefereixen les dones, ja que són capaços d’entendre millor els seus comportaments. Aquesta millor lectura de les actituds femenines té varies conseqüències: per un costat, als gats els resulta més fàcil interactuar amb elles i responen d’una manera favorable quan la propietària reclama carinyo, per exemple. Però, d’altra banda, també les poden manipular més facilment, ja que aprenen quin ha de ser el seu comportament per aconseguir el que volen. De la mateixa manera, la investigació arriba a la conclussió que s’setableix un millor enteniment entre gat i propietari si aquest té un caràcter extrovertit i si és jove.

Segons la investigació, el bon enteniment no es limita unicament a les dones, els homes també poden establir relacions sòlides i estables amb els seus gats. Tot i així, el fet que les dones es mostrin més disposades a interactuar amb els felins fa que aquestes relacions siguin habitualment molt més profundes.

Les relacions d’equilibri que habitualment hi ha entre els humans també es manifesten entre un gat i la/el seu propietari: si l’humà ha satisfet anteriorment les seves necessitats afectives, és més fàcil que el gat el correspongui quan el propietari demana carinyo.

En definitiva, les “parelles” que s’estableixen entre humà i gat poden considerar-se com relacions sòlides a llarg termini.

el super salt del gat

2011-08-03T18:14:00.001+02:00

Teràpia amb gats

2011-07-30T13:05:00.002+02:00

Acariciar un animal pot reduir o fins i tot substituir la ingestió de medicines: redueix l'estrès i la tensió. És el millor relaxant tant per al gos i el gat com per al seu propietari.” (Ange Condoret, 1947)
Les teràpies assistides amb animals (en aquest cas amb gats), són un complement de la medicació i estan basades en la participació d'aquests en teràpies amb persones que presenten diversos problemes de salut, que poden ser tant físics com a mentals.

Es tracta d'un suport físic i psicològic que brindarà l'animal al pacient, ajudant a aquestes persones a millorar la reinserció social, aconseguir que les persones malaltes expressin els seus sentiments, millorin el seu estat emocional, aconseguint notòries millorances en tots els nivells.

Moltes civilitzacions han associat als gats amb la curació, per exemple, en l'antic Egipte es creia que els gats podien guarir algunes dolències. Més endavant, al segle XVII, la majoria de les institucions mentals a Europa incloïen felins en les seves teràpies, aquests animals ajudaven als pacients a tranquil•litzar-se i superar les seves crisis.

Fins i tot el mateix Sigmund Freud utlitzava gats en les seves consultes amb la finalitat d'aconseguir que els seus pacients se sentissin més relaxats i deixessin fluir els seus sentiments d'una forma més natural i espontània.

Beneficis de la teràpia assistida amb gats:

La teràpia assistida amb gats potencia el sentiment d'empatia, sol ser molt útil en persones amb problemes mentals, persones que viuen en situacions crítiques com a reclusos o nens que viuen en barris marginals.

Acariciar un gat, parlar-li o llegir en la seva presència disminueix la pressió arterial.

El contacte físic és molt important per desenvolupar la salut mental i fomentar el creixement emocional de la persona, aquest tipus de teràpies sol ser molt eficaç amb els nens i les persones amb problemes d'autoestima.

Tant les presones com les residències d'ancians o psiquiàtrics no solen ser llocs agradables i acollidors, la presència de gats pot invertir de forma significativa aquesta situació, de fet, s'ha comprovat que a les presons on han entrat animals amb aquesta finalitat, el nivell de violència ha disminuït.
Moltes persones quan estan malaltes o travessant situacions difícils, constantment enfoquen els seus pensaments en els seus problemes, el seu dolor, en estar en contacte amb animals és més fàcil que variï l'enfocament i puguin dirigir els seus pensaments cap al gat i el benestar de l'animal.
Les persones amb un autoestima molt baix milloren molt en la teràpia assistida amb gats, aquests felins no emeten judicis i no paren esment als nostres defectes, es mostren tal com són.

Els animals milloren notablement la comunicació entre el terapeuta i el pacient.

nova normativa per viatjar amb els nostres amics

2011-07-29T20:05:00.002+02:00

A partir de l'1 gener del 2012 canviarà la normativa per entrar amb mascotes (gossos, gats i fures) al Regne Unit, Irlanda, Malta i Suècia, la qual cosa implicarà majors facilitats:
- no seran necessàries les anàlisis d'AC antiràbia amb 6 mesos d'antelació abans del viatge (n'hi haurà prou d'haver vacunat de ràbia al gos 21 dies abans del moment de la sortida).
- tampoc no serà necessària la desparasitació de paparres.

D'altra banda, destacar que es manté l'obligatorietat de realitzar una desparasitació enfront cestodes amb praziquantel, 24-48h abans de la sortida.

birding Lleida

2011-07-27T18:20:00.000+02:00

MARTINET BLANC - Egretta garzetta

Español: garceta común
English: Little Egret
Français: Aigrette garzette
Deutsch: Seidenreiher

MERLA (merla negra) - Turdus merula

Español: mirlo común
English: Common Blackbird
Français: Merle noir
Deutsch: Amsel

MERLA D’AIGUA - Cinclus cinclus

Español: mirlo acuático europeo
English: White-throated Dipper
Français: Cincle plongeur
Deutsch: Wasseramsel

MERLA DE PIT BLANC - Turdus torquatus

Español: mirlo capiblanco
English: Ring Ouzel
Français: Merle à plastron
Deutsch: Ringdrossel
MILÀ REIAL - Milvus milvus

Español: milano real
English: Red Kite
Français: Milan royal
Deutsch: Rotmilan

Dilatació d'estómac

2011-07-26T19:45:00.000+02:00

Dilatació d'estómac. Contingut d'aire en el seu interior

Algunes mascotes, espècies invasores

2011-07-26T19:29:00.003+02:00

Algunes de les mascotes que comprem a la botiga i tenim cura a casa es converteixen en espècies invasores si són alliberades, per exemple les tortugues de Florida (d’orelles vermelles), etc.. És important coneixer-les, restringir la seva comercialització i en el cas que ja les tinguem, evitar amb tots els mitjans que Se’ns escapin.

Les cotorres

Possiblement sigui una de les espècies que primer ens arriba a la ment. Aquí Catalunya es comercialitzen desenes de psitàcids (lloros, periquitos, agapornis, ninfes..) però de tot aquest grup d’aus, ha estat la cotorra de Kramer i l’argentina les que millor s’han adaptat al nostre entorn. El seu cant fort i desagradable ha propiciat que molts particulars hagin alliberat intencionadament aquestes aus, al que també s’ha unit les fugues accidentals.

A Catalunya i Espanya, es van divisar les primeres cotorres argentines en llibertat l’any 1975 a Barcelona, i en pocs anys es va convertir en una au freqüent d’aquesta i altres grans ciutats. Avui dia es reprodueix amb èxit a moltes poblacions, sobretot les més properes al Mediterrani i altres zones càlides. Rarament ocupa ambients naturals o llunyans a àrees urbanes. Causen nombrosos problemes de seguretat pública pel perill de despreniment que suposen els grans nius que construeixen i la degradació del mobiliari urbà per les defecacions. Per aquest motiu, els agents municipals dediquen un important esforç a controlar aquseta espècie i evitar aquests danys.

Les relacions de parella i les mascotes

2011-07-25T19:35:00.000+02:00

Tot i que hi ha molts beneficis que surgeixen de les relacions entre humans i els animals de companyia, un altre estudi revela que també poden tenir inconvenients. Amb motiu d’una campanya publicitària, se va realitzar una enquesta a 3000 britànics propietaris d’una mascota sobre com ha influit en les seves relacions personals el fet de tenir un animal de companyia. Els resultats afirmen que:

- 1 de cada 5 enquestats preferiria tenir una mascota a tenir una relació de parella.

- un 81% dels propietaris de gossos no tindria una cita amb algú que no tolerés la seva mascota.

- En el cas dels gats: un 57% no transigiria que la seva parella tingués mala relació amb el seu gat.

- Un 36% acaricien a les seves mascotes més del que toquen a la seva parella (el percentatge es dispara quan correspon a propietaris de gossos de raça petita)

L’estudi va revelar que posseir un animal de companyia pot ser una font de tensions entre les parelles.

- un 11% se sentia gelós del temps que la seva parella passa amb la mascota

- un 12% pensa que l’animal té un efecte negatiu en la relació amb la parella

- un 13% sospita que la seva parella vol més a la seva mascota

1/3 dels propietaris de gats i ¼ dels de gossos preferirien tenir una mascota que un fill.

Les vacances del nostre gos

2011-07-21T19:27:00.001+02:00

Algunes vegades fem plans de viatges, excursions, o activitats en les quals el nostre gos no ens pot acompanyar. Per aquestes ocasions, podem comptar amb un hotel caní, on sigui ben atès i on pugui gaudir també de les seves pròpies vacances.
A l’hora d’escollir un hotel per les vacances del nostre gos, cal que valorem i tinguem en compte algunes coses, com per exemple:
-El tracte dels cuidadors
-Les zones d’esbarjo
-Les estones de passeig
-Les casetes per dormir
-La higiene de les instal·lacions
-La seguretat
-L’alimentació
-L’atenció veterinària
-L’oferiment de poder trucar per saber com està el gos
- Hem de saber que les persones que cuidaran el nostre gos, procurin també pel seu benestar emocional, perquè en tot moment se senti acompanyat, es consideri part de la gran família, jugui, corri i s’ho passi bé.
Els hotels canins no són “aparcaments de gossos” a l’espera del retorn del propietari. Són parcs, casetes, patis, jocs, cuidadors, amics, piscines, passejos, excursions, atencions, dedicació, companyia, activitats…
Els hotels canins han de ser unes vacances de luxe pel nostre gos!

Què cal saber?
- El gos ha de portar el microxip
- S’ha de tenir la Cartilla Sanitària amb les vacunes al dia (si té una malaltia cal comunicar-ho, amb els tractaments, etc)
- recomanem portar-los castrats (hi ha hotels que no accepten gosses en zel)
- Ha de portar el collar anti-leishmania recent, i si cal, reforçar-lo amb la pipeta uns dies abans.
- Si té un menjar específic, cal portar-lo.

Recomanacions:
- Visitem el centre: Si és el primer cop que deixem el gos, visitem la residència i els espais d’esbarjo.
- Telèfon de contacte: deixem un telèfon per si s’haguessin de posar en contacte amb nosaltres.
- Reserva anticipada: Les millors residències estan molt sol·licitades.
- Fidelitat a un centre: Cada vegada serà menys traumàtic pel gos si repeteix al mateix lloc.
- Comentar-los el caràcter del gos: Ajudarà als cuidadors a l’hora de tractar-lo.

Birding Lleida

2011-07-07T18:46:00.000+02:00

MALLERENGA BLAVA - Parus caeruleus

Español: herrerillo común
English: Blue Tit
Français: Mésange bleue
Deutsch: Blaumeise

MALLERENGA CARBONERA - Parus major

Español: carbonero común
English: Great Tit
Français: Mésange charbonnière
Deutsch: Kohlmeise

MALLERENGA CUALLARGA - Aegithalos caudatus

Español: mito
English: Long-tailed Tit
Français: Mésange à longue queue
Deutsch: Schwanzmeise

MALLERENGA EMPLOMALLADA – Lophophanes cristatus

Español: herrerillo capuchino
English: Crested Tit
Français: Mésange huppée
Deutsch: Haubenmeise

MALLERENGA PETITA – Parus ater

Español: carbonero garrapinos
English: Coal Tit
Français: Mésange noire
Deutsch: Tannenmeise

Refrescant!

2011-07-06T18:26:00.003+02:00

Birding Lleida

2011-07-06T18:07:00.002+02:00

FREDELUGA (merita, somiafreds) - Vanellus vanellus
Español: avefría europea
English: Northern Lapwing
Français: Vanneau huppé
Deutsch: Kiebitz

GAFARRÓ - Serinus serinus
Español: Verdecillo
English: European Serin
Français: Serin cini
Deutsch: Girlitz

GAIG BLAU - Coracias garrulus
Español: carraca europea
English: European Roller
Français: rollier d'Europe
Deutsch: Blauracke

GAIG - Garrulus glandarius
Español: arrendajo
English: Eurasian Jay
Français: Geai des chênes
Deutsch: Eichelhäher

GAVINA VULGAR – Larus ridibundus
Español: gaviota reidora
English: Black-headed Gull
Français: Mouette rieuse
Deutsch: Lachmöwe

La Revetlla canina de Sant Joan

2011-06-23T19:29:00.001+02:00

El més recomanable per evitar el patiment del nostre amic als sorolls és acostumar-lo durant una temporada a sentir-ne, des de cops lleugers que el sorprenguin (un aplauminent) repetitius, fins cada cop més forts, sense que s'hagi d'alterar.

Però si ha arribat Sant Joan i no hem tingut temps de fer-ho, us deixem uns consells per minimitzar l’ansietat del nostre amic:

1. El soroll dels petards pot alterar el comportament del gos i provocar que intenti escapar-se, encara que mai abans no ho hagi provat. L'hauríem de deixar en una habitació amb música, el més apartada possible del soroll exterior.

2. Procureu no treure el gos a passejar durant la nit. En cas d’haver de treure’l, porteu-lo sempre lligat amb corretja curta.

3. Si esteu amb ell durant la festa, deixeu un espai on el nostre amic pugui amagar-se i fer com si no passés res, mai no heu d’obligar-lo a sortir del seu amagatall. En aquest moment és el seu únic refugi.

4. Per gossos amb pànic us recomanem que parleu amb el/la veterinari/ària per valorar si cal donar-li medicació. És molt important NO medicar el gos amb tranquil•litzants humans ni donar-li cap pastilla sense consultar al/a la veterinari/ària.

És convenient seguir aquests consells per intentar que el vostre gos passi millor aquesta nit ja que, per desgràcia, cada any augmenta el nombre d’animals perduts durant la nit de Sant Joan.

BONA REVETLLA!

Els ocells del bosc de ribera

2011-06-22T20:15:00.002+02:00

Al llarg del curs d’un riu ens trobem amb diferents tipus de vegetació que creix al seu voltant. A les zones mitges s’esten una frondosa vegetació a banda i banda, en part gràcies a l’aigua generada pel seu pas. Aquestes zones del riu, al disposar constantment d’aigua per nodrir-se les plantes trobem abundants arbres, generalment alts, i matolls, formant petits boscos. Es el que anomenem el bosc de ribera.

Les característiques i peculiaritats d’aquest hàbitat permet l’existència d’una determinada natura. El més destacat és l’abundància del nombre d’insectes els quals serveixen de base en la piràmide tròfica de la fauna d’un bosc de ribera. Els insectes, doncs, determinen el tipus de fauna que ens podem trobar. Moltes aus habiten en els mesos de primavera i estiu que és el moment on troben els insectes per alimentar-se. Quan aquests comencen a desaparèixer, les aus es veuen forçades a migrar cap a zones més càlides a la recerca de nous aliments. La migració de les aus està condicionada per la presència d’aliment, no pas pel fred o les temperatures.

Les aus que són presents tots els mesos de l’any són aus que s’alimenten principalment de vegetals i llavors, aliments pràcticament constants.

El Segre al seu pas per Ponts i a la zona del Segre Mitjà forma molts ecosistemes del tipus del bosc de ribera. Exemples són el passeig a la vora del riu, els voltants de la presa de Rialb i Gualter, i el tram del riu Segre fins a Artesa de Segre, entre altres.

La merla és un ocell típic del bosc de ribera. Es caracteritza pel seu color negre i el bec groc. Emet un so molt característic. La trobem present tot l’any. S’alimenta de fruits, cucs i insectes. Quan fuig d’un perill emet un cant histèric.

El pit-roig abunda força per les nostres contrades. És una au menuda i amb les plomes del pit de color roig tal i com indica el seu nom. A l’hivern, sovint és molt refiat i surt a menjar al mig dels camins.

Més conegut pel seu cant que per la imatge és el rossinyol, amb el cant més melòdic d’escoltar. El rossinyol el trobem els mesos de primavera i estiu ja que s’alimenta principalment d’insectes. Difícil de veure però fàcil de sentir la seva presència.

El tallarol de casquet és abundant i posseeix un sonor i melòdic cant. Fàcil de veure en arbres i matolls. De color gris i de mida petit, s’identifica pel color de les plomes d’amunt del cap en forma de casquet, negre pel mascle i marró per la femella.

De la família de les mallerengues les més nombroses són la blava i la carbonera. Fàcils de reconèixer per la seva tonalitat blavosa i el pit de color groc. Presents tot l’any, crien als arbres i s’alimenten de llavors, insectes i cucs. A la mallerenga blava li agrada refugiar-se als nius de fusta col•locats per l’home.

El gafarró és de la mida d’un canari amb colors de tonalitats verdoses i groguenques, Habita tot l’any i freqüent trobar-ho en zones periurbanes, parcs i jardins.

Finalment, dos ocells molt característics i típics de les nostres contrades són el pinsà comú i la cadernera.

Article publicat a la revista Portaveu

El nostre amic Cobai (conill d'Índies)

2011-06-21T19:37:00.003+02:00

Una bona alimentació

Avui dia, gràcies a la investigació nutricional, s'han desenvolupat menjars i dietes especialment creades per a qualsevol tipus d'espècie animal. Els cobais, animals herbívors, no són una excepció, ja que podem trobar en tendes especialitzades preparats alimentosos que equiparen els beneficis d'una bona nutrició amb els d’un aspecte i sabor atractius. El menjar el col•locarem en un recipient d'acer inoxidable. També podem combinar aquests productes secs, com llavors i pinso, amb fruita i verdura que trossejarem perquè al nostre amic li sigui més fàcil de digerir. Aquests productes hauran de ser sempre frescos, rentats i assecats per eliminar qualsevol producte químic i hauran de ser posats a la gàbia al dia.

No podem privar al nostre rosegador d'una llaminadura de tant en tant, com pipes sense sal de girasol, per exemple. A més, el fet de pelar aquestes llavors, entreté al nostre cobai. Un bon complement alimentós és el fenc o l'alfals que el cobai usarà per fabricar el seu jaç i també per menjar. L'últim detall que no hem de passar per alt és l'existència d'un abeurador amb aigua que canviarem tots els dies, això sí, és millor que l'abeurador estigui fora perquè el nostre amic no l’espatlli amb les seves dents de rosegador. La gàbia haurà de col•locar-se en un lloc del nostre habitatge a resguard de la llum directa del sol.

Higiene i malalties: cures bàsiques

Sempre mantenint la precaució d'evitar corrents d'aire, banyarem el nostre conill d'Índies una vegada cada tres o quatre mesos. És important que anem amb compte amb la temperatura de l'aigua: ni molt freda, ni molt calenta. Podem fer ús d'un xampú neutre perquè el seu pèl llueixi brillant després d'assecar-ho, però estarem alerta permanentment perquè no se li fiqui sabó en els ulls.

A l'hora d'assecar-ho, optarem per una tovallola de cotó suau, mai intentarem fer-ho amb un assecador. És bo que quan el nostre cobai encara no estigui totalment sec, el col•loquem una estona al sol, però no massa. També procurarem raspallar-li el pèl per lliurar-lo de pols. Finalment, si observem petites lleganyes als ulls, podrem llevar-les amb l'ajuda d'un bastonet xopat en aigua tèbia.

Les malalties dels cobais

Tallat d'Ungles

És molt convenient tallar-li les ungles a un cobai, així evitarem que ens esgarrapi o li creixin tant que se li retorcin i arribin a provocar fins i tot malformacions.

Per tallar-los adequadament les ungles s'ha de realitzar un tall transversal, cuidant no arribar al got sanguini que tenen al principi de l’ungla, és com un fil vermell, ja que podries causar una hemorràgia, si es dóna el cas se li pot pressionar sobre la ferida amb un cotó xopat en aigua oxigenada.

Pes del teu cobaia

Els cobais són animals petits i rollis; de la seva massa corporal del 7 al 15% és grassa. Generalment els mascles són més grans i pesats que les femelles. Els cobais domèstics si no reben la dieta adequada engreixen molt ràpidament ja que són animals molt donats a l'obesitat. Existeixen aliments especials per a elles i no cal donar-los el que tinc a casa,com a hidrats de carboni o sobres de menjars, que els cau molt mal.

Pesos segons edats

Cobai nounat: Neixen amb una grandària de 10cm aproximadament i el seu pes és de 70-100g. Aquest pes varia segons el nombre de cries que han nascut, quantes més neixen menys pesen. En els primers dies després del naixement el pes s'estaciona, fins i tot es poden perdre uns grams; després comencen a engreixar ràpidament a raó de 3 o 4g per dia fins al 13º dia després del naixement.

13 - 17 dies: El pes de naixement es multiplica i passen a pesar 140 -200g i mesuren entre 13 i 15cm.

4 – 8 setmanes: Pesen entre 200 – 400g i mesuren 19 cm.

18 setmanes: Pesen 600 – 900g i mesuren 23 cm. A partir d'aquesta edat creixen més lentament.

15 mesos: El desenvolupament físic ha finalitzat i el cobai es considera adult a aquesta edat. Als 15 mesos es poden diferenciar les diferents grandàries entre mascles i femelles: el mascle pesa entre 1000 – 1500g i la femella entre 800 – 1300g, els dos amb 27cm de longitud. Aquestes talles ens diuen que pertanyen al grup de rosegadors de grandària mitjana.

Els cobais tenen una vida d'uns 5 – 8 anys, encara que han hagut cobais que han arribat als 15 anys, però això és molt inusual. En envellir perden massa corporal.

Malalties

En els cobais la majoria de malalties són produïdes per dèficit o excés d'alguna determinada vitamina, per aquest motiu donar-li un aliment de qualitat reconeguda i equilibrada evitarà un desequilibri del sistema immunitari, podent ser aprofitada aquesta circumstància per bacteris o per virus.

Malalties per hipervitaminosis o avitaminosis:

Escorbut: El cobai no és capaç de sintetitzar la vitamina C, per tant ha d'ingerir-la en la seva dieta. Aquesta vitamina sintetitza el col•làgen (proteïna que forma part d'ossos, pell i tendons), així el dèficit provoca crostes cutànies, debilitat, caiguda de dents, immobilitat per la fragilitat dels ossos, hemorràgies musculars i diarrees. També fa que l'aparell respiratori sigui més vulnerable a infeccions bacterianes o virals.

Anèmia: Es deu a la falta de vitamina B, responsable de la formació de glòbuls vermells. Per tant si falta aquesta vitamina el nombre de glòbuls vermells disminueix. Moltes vegades pot ser conseqüència de l’escorbut per les hemorràgies produïdes. Les principals causes són la deficiència de ferro en la dieta o problemes d'absorció de l'intestí prim.

Diarrea: Pot deure's a la ingesta d'una gran quantitat de vitamines. Si el cobai no es recupera aviat en un dia pot morir ja que es deshidrata ràpidament.

Malalties per paràsits i microorganismes:

Polls: Són insectes mil•limètrics que se situen majoritàriament a la zona dels ulls i les oïdes. El poll s'alimenta de restes de pell i pèls que arrenca amb dues pinces bucals mossegadors, cosa que causa molèsties en el cobai.

Fongs: Apareixen quan la dieta manca de fibra. Causa la caiguda del pèl en *mechones, gratat, crostes en la pell i caspa.

Sarna: És produïda pels àcars, que són uns aràcnids microscòpics que viuen a l'interior de l'epidermis del cobai produint-li gratats, caiguda de pèl, caspa, crostes en la pell, pèrdua de la lluentor del pèl i carreres ràpides en cercles. Li pot provocar una gran irritació que causa que deixi de menjar i beure i mori per deshidratació i anorèxia.

Alopècia: És la caiguda abundant del pèl. Pot ser produïda per problemes hormonals, sobretot en les femelles embarassades o que han tingut molts parts consecutius.

Malalties del tracte respiratori:

Refredat: Pot ser causat per refredament, per virus o per bacteris. Primerament ataca les vies respiratòries superiors i posteriorment els bronquis i els pulmons, podent donar lloc a una pneumònia. La pneumònia causa una respiració dificultosa, ulls plorosos, nas moquejant i inapetència.

Problemes respiratoris: A causa d’un refredat o una pneumònia. El cobai no pot respirar bé a causa de l'obstrucció de les vies respiratòries superiors. Solen ser crònics.

Malformacions:

Malament de l'oclusió dental

Les dents del cobai creixen excessivament fins al punt de xocar els superiors amb els inferiors impedint-li alimentar-se. Es provoca també un frec indegut de les dents amb la llengua; això dóna lloc a nafres. A un cobai domèstic en aquesta situació només se li haurien de tallar les dents periòdicament, però en estat salvatge moriria ja que li impediria alimentar-se.

Si els incisius superiors i inferiors es toquen significa que aquestes dents es troben en posició correcta i que es desgasten tal com és hagut de.

Uns incisius insuficientment desgastats resultaran massa llargs i li complicaran a l'animal les seves ganes de menjar. Sobretot quan els incisius superiors i inferiors no es toquen i creixen en sentit paral•lel.

Això fins i tot podria conduir al fet que l'animal no mengi la quantitat suficient i comenci a aprimar de manera considerable.

Els cobais, les dents dels quals no estiguin correctament desenvolupats, no haurien d'adquirir-se. En tals casos sempre tornarà a ser necessària la visita al veterinari.

Finalment hauríem d'observar la part “nua” inferior de les potes davanteres i posteriors. Si en aquestes zones es presenten infeccions, crostes o ulceracions, aquestes serien molt difícils de guarir. Clar que en general tan sols es presenten en els casos dels animals més vells, igual que unes arpes exageradament perllongades, les quals creixen en diferents direccions.

EL COBAI ESTÀ SA?

Un cobai saludable presenta uns ulls brillants i una mica humits. Els ulls enfonsats i secs no indiquen la presència d'una seriosa malaltia, igual que uns ulls plorosos, els quals després normalment produeixen secreció. A més, un cobai sa mai hauria de sofrir d'uns ulls enganxosos o bé dels orificis del nas taponats. Fins i tot haurem d'assegurar-nos que a la zona d'al voltant de l'ull no existeixin crostes.

Finalment obrirem el morro de l'animal amb cura, utilitzant el polze i l'índex. Si som destres, utilitzarem la mà dreta, subjectant al seu torn el clatell de l'animal, el qual es troba en posició vertical, per la part de darrere, de manera que puguem obrir-li el morro amb l'ajuda del polze i de l'índex. A més, amb la mà esquerra sostindrem la regió del maluc i les cuixes de l'animal.

Si a l'hora de realitzar la compra realment hem tingut en compte tots aquests punts de vista podrem partir de la base i tenir la gairebé total certesa d'haver adquirit un cobai veritablement saludable.

Aquells propietaris que segueixin tenint en compte aquests punts a nivell sanitari mentre cuiden del seu animal a casa, podran reconèixer possible malalties fins i tot en un estadi molt primerenc. No obstant això, és possible que siguin precisos l'ajuda i el tractament prescrits per part d'un veterinari per a la seva major seguretat.

Els cobais molt pocs vegades es veuen atacats pels cucs, ni tampoc per les puces o els polls. En canvi els malòfags apareixen més sovint. La seva transmissió sol succeir pel contacte. Un remei molt eficient és el d'aplicar unes pólvores, i en els casos més resistents podran utilitzar-se uns banys a força de preparats antiparàsits recomanats pel veterinari.
Sarna

La sarna sol estar provocada per diferents àcars. La transmissió també es dóna a causa del contacte. El metge haurà de realitzar el diagnòstic a força d'una observació microscòpica. El tractament s'assembla al dels malòfags.
PaparresLes paparres tan sols poden atacar a l'animal si aquest surt al jardí o es troba en una balconada, el qual estigui cobert de les branques d'arbres o arbustos. Han de ser eliminades pel veterinari.

Malalties de la pell a causa dels fongsEls fongs apareixen sovint quan l'alimentació a força de productes exempts de fibres es perllonga durant massa temps. Els símptomes de la malaltia es presenten en primer lloc en el cap, amb la caiguda del pèl de forma rodona o oval. Cal anar al veterinari.

Malalties de l'intestí i de l'estómac

L'origen de les malalties gastrointestinals, degudes a una infecció i que es manifesten amb la diarrea, normalment es troben relacionades amb la presència de substàncies contaminants en el menjar i en la majoria dels casos són absorbides pel carbó medicinal. Si no ens és possible frenar la diarrea haurem de cridar al veterinari immediatament.
Torçons

Si es presenten torçons, cridarem al veterinari, ja que els gasos a les regions grans de l'intestí gruixut poden arribar a limitar la capacitat respiratòria i del cor i fins i tot conduir a la mort

Restrenyiment

Si els excrements es presenten massa duros, la causa podria ser la falta de líquids a causa d'una alimentació massa seca, a més d'una falta d'ingestió d'aigua potable. Els símptomes inicials poden combatre's oferint la suficient quantitat d'aigua i utilitzant sobretot aliments molt rics en aigua. Si no tinguéssim èxit cridaríem al veterinari.

Refredat i pulmonia

El refredat pot deure's a un refredament, o estar causat per bacteris o virus. En tal cas, afecta a les vies respiratòries superiors, els bronquis i finalment els pulmons.

Falta de vitamina C

Si existeix un dèficit de vitamina C ràpidament augmenta la possibilitat d'infecció per part de l'organisme del cobai. Per aquesta raó l'aparell respiratori es torna molt propens a la infecció per virus i bacteris, les quals poden arribar a produir fins i tot una pulmonía. En tal cas sempre hauríem d'avisar al veterinari.

Ferides per mossegades

En el cas de ferides per mossegades, les quals poden ser importants, sobretot després d'una lluita entre els mascles de cobai adults, recomanem unes pólvores riques en sulfamides. Això també és vàlid per a un altre tipus de ferides.

Davant l'aparició de qualsevol d'aquests símptomes en necessari consultar amb un especialista veterinari.

Un estudi demostra que l'ós fuig en presència humana

2011-06-20T19:07:00.000+02:00

Quan un ós es topa cara a cara amb una persona, l'animal s'espanta tant o més que l'humà. I què fan els plantígrads per evitar els contactes amb aquesta espècie de dues potes, que camina alçada i a la qual tant temen? Allunyar-se el més que poden de la civilització i buscar, per viure, zones de difícil accés i de densa vegetació. Però cada vegada tenen menys espai per trobar aquest refugi. Un estudi realitzat per la Universitat Noruega de Ciències de la Vida ha constatat que els humans són, ara mateix, la principal amenaça per a l'ós bru. Durant mesos es van controlar, a Suècia, els moviments de 22 óssos en més de quatre-cents dels seus hàbitats. La conclusió: els óssos fugen dels humans. Andrés Ordiz, autor principal de l'estudi, afirma que aquests animals van buscar, a l'hora d'escollir les seves llitades (llocs de descans), les zones més amagades. "La densitat de vegetació entorn de les llitades va ser més alta si els óssos estaven prop de nuclis poblats. Més densos durant el dia -coincidint amb les hores d'activitat humana- que durant la nit i més densos a la primavera i estiu, època en la qual augmenta la presència d'humans a les muntanyes".

Els óssos inverteixen –segons aquest estudi, publicat en la revista Oecologia– més temps en l'elecció d'un refugi segur que en la recerca de menjar. "Han hagut d'adaptar-se a la humanització del mitjà per sobreviure", afegeix Ordiz.

Jordi Ruiz, cap del servei de biodiversitat i protecció animal del Departament d'Agricultura, afirma que si aquest estudi de la universitat noruega s'hagués fet fa tres-cents anys, "els resultats haurien estat els mateixos". La diferència entre aquella època i ara és que la presència humana ha augmentat a les muntanyes i els óssos ho tenen cada vegada més difícil per evitar contactes amb les persones.

Des de l'any 1996, quan es reintroduiren als Pirineus els primers óssos procedents d'Eslovènia, els encarregats del seguiment d'aquests animals a Catalunya han anotat més de 15.000 moviments en aquesta serralada. "De l'anàlisi d'aquestes dades –afirma Ruiz– extraiem la mateixa conclusió: l'ós evita, sempre que pot, als humans". En canvi, no ocorre el mateix quan aquests plantígrads es creuen amb altres animals. "Es mostren més confiats", afegeix aquest tècnic de la Generalitat. A les persones, en canvi, "les veuen com un enemic perillós", indica Ruiz. "En ser més altes que ells, presumeixen que en cas d'enfrontament tenen totes les de perdre".

El cas de l'ós bru, el que habita als Pirineus, és molt diferent al de l'ós polar. Aquesta última espècie no tem a l'home i ataca a la mínima oportunitat. Per a Ruiz, aquest comportament s'explica per la complexió de l'ós polar, que pot arribar a pesar cinc-cents quilos, mentre que l'ós bru no sol arribar als dos-cents.

Jordi Ruiz afirma que en els últims 15 anys "són comptades les ocasions en les quals els óssos s'han apropat a nuclis dels Pirineus. Quan ha ocorregut és perquè no ha detectat presència humana i anaven a buscar menjar". En aquest període únicament s'han resgistrat dos atacs a persones. En tots dos casos es tractava de caçadors. El mateix ocorre a Suècia, amb una colònia molt semblada a la dels Pirineus. "Amb prou feines hi ha casos d'atacs d'óssos a humans en les últimes dècades i els ocorreguts sempre han estat relacionats amb caçadors", revela Ordiz. Aquest expert apunta que per garantir la supervivència de l'ós "cal reduir al mínim la interacció amb els humans". Proposa preservar les zones més boscoses perquè puguin amagar-s'hi i protegir les àrees de bestiar o espais amb ruscs per evitar els atacs.

Una colònia de 30 óssos als Pirineus

A la serralada dels Pirineus es calcula que habiten, a l'actualitat, al voltant d'una trentena d'óssos. Una xifra insuficient, segons els experts, per garantir la supervivència d'una espècie que gairebé va estar a punt de desaparèixer en aquestes muntanyes. L'any 1996, la Unió Europea va aprovar un pla de reintroducció per evitar la desaparició de l'ós. El programa ha aixecat molta polèmica, principalment entre els ramaders dels Pirineus, que consideren aquest animal com una amenaça per als seus interessos. Les administracions solen ser molt àgils a l'hora d'indemnitzar per danys causats en el bestiar pels óssos, però això no sembla ser suficient per al sector ramader, que no vol a aquest animal a les muntanyes. Critiquen que el pla no compti amb la seva opinió.

L'experiència del cantàbric

A la serralada Cantàbrica s'ha duplicat, en els últims 15 anys, la població d'óssos. En l'actualitat es calcula que hi ha en aquestes muntanyes més de 200 exemplars. Aquí conviuen en harmonia animals i humans.

Birding Lleida

2011-06-20T18:13:00.002+02:00

CUERETA TORRENTERA - Motacilla cinerea
Español: lavandera cascadeña o alpispa
English: Grey Wagtail
Français: Bergeronnette des ruisseaux
Deutsch: Gebirgsstelze

ESPLUGABOUS - Bubulcus ibis
Español: garcilla bueyera
English: Cattle Egret
Français: Héron garde-bœufs
Deutsch: Kuhreiher

ESTORNELL VULGAR - Sturnus vulgaris
Español: estornino pinto
English: European Starling
Français: Étourneau sansonnet
Deutsch: Star

FALCÓ MOSTATXUT - Falco subbuteo
Español: alcotán europeo
English: Eurasian Hobby
Français: Faucon hobereau
Deutsch: Baumfalke

FOTJA VULGAR - Fulica atra
Español: focha común
English: Eurasian Coot
Français: Foulque macroule
Deutsch: Blässhuhn

Birding Lleida

2011-06-17T18:10:00.002+02:00

CAPSIGRANY - Lanius meridionalis
Español: Alcaudón real / Alcaudón gris sureño
English: Southern Grey Shrike
Français: Pie-grièche méridionale
Deutsch: Südlicher Raubwürger

CIGONYA BLANCA - Ciconia cinonia
Español: cigüeña blanca
English: White Stork
Français: Cigogne blanche
Deutsch: Weißstorch

CORB MARÍ - Phalacrocorax
Español: cormorán
English: cormorant
Français: Cormoran
Deutsch: Kormorane

COTXA FUMADA - Phoenicurus ochruros
Español: colirrojo tizón
English: Black Redstart
Français: Rougequeue noir
Deutsch: Hausrotschwanz

CUERETA BLANCA - Motacilla alba
Español: lavandera blanca o aguzanieves
English: White Wagtail
Français: Bergeronnette grise
Deutsch: Bachstelze

Birding Lleida

2011-06-16T19:23:00.005+02:00

AGRÓ ROIG - Ardea purpurea
Español: garza imperial
English: Purple Heron
Français: Héron pourpré
Deutsch: Purpurreiher

ALIGOT COMÚ - Buteo buteo
Español: ratonero común
English: Common Buzzard
Français: Buse variable
Deutsch: Mäusebussard

ÀNEC CULLEROT - Anas clypeata
Español: pato cucharo
English: Northern Shoveler
Français: Canard souchet
Deutsch: Löffelente

BEC D’ALENA - Recurvirostra avosetta
Español: avoceta común
English: Pied Avocet
Français: Avocette élégante
Deutsch: Säbelschnäbler

CADERNERA - Carduelis carduelis
Español: jilguero
English: European Goldfinch
Français: Chardonneret élégant
Deutsch: Stieglitz

La dermatitis al.lèrgica a la picada de puça

2011-06-15T19:44:00.001+02:00

Un dels problemes més freqüent i associat amb la calor és la dermatitis alèrgica a la picada de la puça o dita amb les sigles DAPP La DAPP pot afectar tant a gossos com a gats però el quadre clínic és diferent segons l’espècie en qüestió. Es tracta d’una reacció d’hipersensibilitat cutània i que acaba convertint-se en una al.lèrgia, per tant, és un problema amb què haurà de conviure l’animal per sempre més.

El desencadenant d’aquesta reacció d’hipersensibilitat és una proteïna que hi ha a la saliva de la puça i que entra en contacte amb l’organisme de l’animal en el moment de la seva picada. No és, doncs, un problema quantitatiu d’un excés de puces, sinó més aviat un problema qualitatiu. Tan sols una picada d’una puça pot començar a instaurar un quadre típic de la DAPP. Com que la causa de la malaltia és la puça, aquest és un problema associat als mesos de calor i és quan en podem trobar alguna sobre l’animal.

El quadre clínic de la DAPP en gossos és molt característic: L’animal comença a presentar picor o prurit, principalment a la zona del dors, per sobre de la cua. A mesura que el problema avança, ens trobem amb la caiguda del pèl de la zona i de la part posterior de les cuixes. Com a conseqüència del picor ocasionat, l’animal es grata i es mossega la part de darrere del dors provocant dermatitis i infeccions de la pell, veient-se més agreujat en els gossos de pèl llarg. Ens ajuda a confirmar el diagnòstic la presència de les puces o dels seus excrements per damunt de la pell de l’animal.

El tractament consisteix en antipruriginosos per via sistèmica per a paliar i disminuir la simptomatologia del picor. En cas d’infecció de pell està recomanat l’ús d’antibiòtics. Com que les lesions cutànies afecten les capes més profundes de la pell, l’ús de les pomades dèrmiques no solen resultar gaire eficients. L’arma més efectiva és la lluita i prevenció contra les puces, ja que són les causants del mal. Es poden fer servir les còmodes pipetes d’aplicació spot-on, collars antiparasitaris o la combinació d’ambdós. En cas d’una picor persistent existeixen xampús antipruriginosos per a paliar-la.

La DAPP en els gats té les mateixes causes i requereixen del mateix tractament que en els gossos. La simptomatologia en el gat és més complexa i variada. El prurit i l’alopècia la poden presentar al dors, a la panxa, al cap i al coll. En els gats, les puces també poden ser les causants d’un altre desordre inmunològic amb lesions cutànies que s’anomena el complexe eosinofílic felí.

Dia Mundial de la Prevenció de la Leishmaniosis Canina

2011-06-01T19:17:00.012+02:00

50 preguntes sobre la Leishmaniosis Canina

1- Què és la Leishmaniosis canina?
Es tracta d'una malaltia parasitaria greu en el gos, causada per un paràsit (protozou microscòpic) denominat Leishmania.

2- Quins són els símptomes clínics més comuns?

El primer símptoma clínic més habitual és la pèrdua de pèl, sobretot al voltant dels ulls, orelles i el nas. Segons la malaltia va avançant, el gos perd pes encara que no perd l'apetit. Són habituals les ferides en la pell, especialment en el cap i les potes a les àrees on el gos està en contacte amb el sòl en tombar-se o asseure's. Quan el quadre es torna crònic, es complica observant símptomes relacionats amb insuficiència renal en molts casos.

3- On es troba la leishmaniosis canina al món?

Entre altres llocs geogràfics, apareix principalment en molts països d'Amèrica Llatina i en tots els països de la regió mediterrània, incloent Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta, Grècia, Turquia, Israel, Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc.

4- On es troba la leishmaniosis a Espanya?

A Espanya les regions més afectades són les d'Aragó, Catalunya, Madrid, Balears, Llevant, Murcia, Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura, Castella i Lleó. S'observa en altres regions però amb menys intensitat.

5- Quina és l'època de risc?

La temporada de mosquits comença amb la calor, normalment al maig i finalitza al setembre o octubre si es perllonga l'estiu. Els mosquits romanen durant l'hivern en estat de larves quaternàries. A les zones més càlides d'Espanya trobem mosquits pràcticament tot l'any.

6- El meu gos es pot morir a causa de la malaltia?

La leishmaniosis és una malaltia que causa la mort a la majoria de gossos afectats que no rebin tractament i vigilància posterior.

7- Quin és el risc que el meu gos contregui la malaltia?

Si el seu gos no rep protecció alguna, el risc vària d'un 3% a 18%. El risc sempre augmenta si el seu gos roman més en zones rurals i periurbanes, en regions càlides del país i si està fora de casa en fosquejar.

Preguntes sobre el paràsit

8- Quins tipus de leishmania existeixen?

Es diferencien diverses espècies diferents entre si del gènere Leishmania, Leishmania tropica, major, infantum. Dins de cada espècie es defineixen diferents tipus ("zimodemas"), els quals mostren mínimes diferències entre si.

9- Quins tipus de leishmania existeixen a Espanya?
A Espanya solament existeix la Leishmania infantum.

10- Quin és el cicle de vida del paràsit?

En el gos, el paràsit viu en un tipus especial de leucòcits (macròfags) de la sang, pell i òrgans interns, a més es troba en medul•la òssia, articulacions i fins i tot en el Sistema Nerviós Central.

Quan un mosquit (flebotom) pica a un gos infectat, pren paràsits (leishmania) de la sang de la seva pell. Dins de l'estómac del mosquit, les cèl•lules infectades es trenquen i els paràsits, que s'alliberen, canvien la seva forma i es tornen allargats. Aquestes formes allargades suren en el contingut estomacal i s'adhereixen a la paret intestinal.

Es reprodueixen mitjançant la divisió binària i, en uns pocs dies, l'estómac del mosquit està replet de paràsits. Quan la femella torna a picar, els paràsits es dipositen en la sang de la seva pell del gos. Apareix una minúscula lesió dérmica (denominada xancre d'inoculació) en el punt de picada, habitualment en el nas o l'orella. Aquí, el paràsit colonitza els macròfags i sofreix un canvi morfològic a la seva forma original arrodonida. A mesura que el xancre desapareix lentament, els paràsits es dispersen per la sang a altres òrgans interns.

Preguntes sobre la via de transmissió

10- Com es transmet la leishmaniosis?
La leishmaniosis es transmet únicament a través d'un mosquit anomenat flebotom.

11- Tots els flebòtoms transmeten la leishmaniosis?

A Espanya, es defineixen més d'una desena d'espècies de flebotomos entre les quals solament dues són transmisoras eficaces de la leishmaniosis (P. perniciosus i P. ariasi). Solament les femelles d'aquests flebotomos transmeten la leishmaniosis.

12- Perquè solament la femella transmet la leishmaniosis?
Tots dos sexes s'alimenten de sucres de la saba de les plantes o del nèctar dels àfids, però solament les femelles s'alimenten de sang. La femella necessita sang per produir ous. Al voltant d'una setmana després d'alimentar-se de sang, les femelles posen aproximadament 100 ous en el sòl humit ric en matèria orgànica.

13- La femella passa la infestació a la seva progenie?
No, cada flebòtom neix lliure de Leishmania.

14- Quantes vegades ha de picar la femella per poder transmetre la leishmaniosis?
Per poder transmetre la leishmaniosis una femella de flebòtom ha de picar abans un animal infectat (així s'infecta ella) i després un gos sa. Quan la femella pica per segona vegada, els paràsits es dipositen en la pell del gos i infecten el gos.

15- El flebòtom és realment l'única forma de transmissió?
En gossos és l'única forma de transmissió conegut. En humans s'ha descrit casos de transmissió per agulles infectades (transmissió de sang a sang directa).

Preguntes sobre el flebotomo

16- Com puc reconèixer a un mosquit flebòtom?

Els flebotomos són insectes de grandària petita, amb pilositats i dues ales (2,5-3 mm de llarg) que, a diferència de les altres espècies de mosquits, no emeten un so de zum-zum en volar. El color va des de grogós clar a marró fosc. Quan es disposen a picar, salten amb les ales alçades sobre el cos de l'animal. També piquen als humans de la mateixa forma. Algunes persones sensibilitzades a les picades presenten una reacció forta de prurit.

17- Quin és el seu hàbitat?
Els mosquits no poden veure's durant el dia perquè romanen en esquerdes, oquedades i esquerdes. Els mosquits que transmeten la leishmaniosis canina no viuen a les platges però són més abundants en àrees rurals o llocs amb arbres a les ciutats, com a jardins i parcs.

18- Quin és el cicle de vida del flebòtom?
Les larves eclosionan dels ous una setmana després de la posada. Hi ha quatre estadis *larvarios abans que la pupa o crisálida es formi. Els adults maduren 10 dies després. El cicle complet des d'ou a adult dura aproximadament 2 mesos.

19- Quantes vegades una femella necessita picar?
Una femella pica normalment 3-4 vegades abans de morir-se. Una femella infectada pot contagiar fins a 2-3 gossos.

20- En quin moment del dia pica el flebòtom?
El cicle d'activitat dels mosquits comença al capvespre i continua fins a l'alba. Els mosquits de l'àrea mediterrània prefereixen les nits càlides (no menys de 16°C) i, a causa de la seva grandària petita, no poden volar amb vents forts (més d'1 m/segon). No obstant això, poden viatjar a llargues distàncies (fins a 2 km).

21- El flebòtom també entra a casa?
Majoritàriament, piquen més en l'exterior, encara que també es veuen freqüentment a l'interior de les cases. Busquen l'aliment de sang gràcies a l'olor de l'animal que els arriba a través dels corrents d'aire. Llavors volen en contra d'aquests corrents per assentar-se i picar.

Preguntes sobre el diagnòstic de la malaltia

22- Què ha de fer si penso que el meu gos té la malaltia?

Visiti al seu veterinari qui realitzarà una prova analítica mitjançant una mostra de sang del seu gos. Depenent del seu estat, també prendrà una mostra de la medul•la òssia o del teixit d'un gangli limfàtic inflamat per examinar-la al microscopi i detectar els paràsits.

23- Quin és el període d'incubació de la malaltia?
El període d'incubació pot variar entre 3 i 18 mesos. De forma excepcional, la malaltia pot romandre en latència durant diversos anys. Alguns gossos són resistents i, encara que rebin picades dels flebòtoms, mai no mostraran símptomes de la malaltia sempre que estiguin correctament alimentats i no estiguin sotmesos a estrès. Aquesta resistència, probablement, està determinada genèticament.

24- Quin mètodes de diagnòstic existeixen?
Bàsicament s'utilitzen tècniques que ens permetin detectar el paràsit (parasitològiques) o bé la resposta defensiva del malalt enfront d'aquest. Quan es tenen sospites que un animal pateix leishmaniosis s'utilitzen diverses proves al mateix temps a fi d'assegurar el diagnòstic, entre elles podem citar la presa de mostres de la medul•la òssia o gangli limfàtic a fi de visualitzar el paràsit, proves serològiques (IFI o ELISA) per controlar el grau de resposta immunitària que l'animal presenta i proteinograma.
En zones endèmiques de leishmaniosis canina, els gossos, de forma rutinària, es controlen anualment mitjançant uns kits ràpids utilitzant la sang per detectar de forma primerenca el possible contagi

25- Quant de fiables són els test de diagnòstic?
Utilitzats de forma conjuntiva la fiabilitat és gairebé total.

26- Quant sovint haig de diagnosticar al meu gos?

Ha de portar el seu gos al veterinari almenys una vegada a l'any. D'aquesta forma s'és a temps per a un tractament de control de símptomes i el risc de mort és molt menor.

Preguntes sobre el tractament de la malaltia

27- Poden tractar al meu gos?

Sí. Si observa els símptomes clínics, porti el seu gos a la clínica veterinària per realitzar una prova serològica si sospita que ha estat infestat. El tractament tindrà més èxit si s'inicia en les primeres fases de la malaltia.

28- Els tractaments poden guarir al meu gos?

No, el tractament solament suprimeix els símptomes i no impedirà que el seu gos tingui una recaiguda posterior.

29- Quant de temps dura el tractament?

Encara que un tractament pot durar diverses setmanes, el paràsit roman en el gos. Fins al final de la vida del gos, periòdicament els símptomes poden tornar a aparèixer i s'ha de repetir el tractament.

30- Quins tipus de tractament existeixen?

Els fàrmacs utilitzats són composts antimonials. S'apliquen mitjançant injecció i el tractament pot durar diverses setmanes. Alguns veterinaris també recepten alopurinol per via oral.

31- Quin és la possibilitat de recaiguda?Molt variable i difícil de quantificar. Dependrà de la qualitat de vida del gos, de possibles reinfeccions per altres flebòtoms, del control veterinari que es practiqui, etc.

32- Es controla la leishmaniosis millor si es diagnostica la malaltia abans?

Quant més aviat es diagnostica la malaltia millor es pot controlar.

33- Què faig si els símptomes tornen a aparèixer?

Acudeixi immediatament al seu veterinari per controlar a la seva mascota

Preguntes sobre la prevenció de la malaltia

34- Puc vacunar al meu gos contra la leishmaniosis?

No. Encara no existeixen vacunes que protegeixin front la leishmaniosis.

35- Quan podem esperar una vacuna comercial?

Hi ha diversos grups de científics treballant en una vacuna. Avui dia no s'ha pogut trobar cap antigen suficientment potent per crear una vacuna eficaç. Els científics calculen que haurem d'esperar com a mínim 5 anys per tenir disponible una vacuna comercial eficaç.

36- Hi ha altres productes que protegeixin al meu gos?

Fins que no es desenvolupi la vacuna, solament la prevenció pot evitar aquesta greu malaltia. Hi ha productes disponibles en esprai en pipeta que donen una certa protecció contra la picada del flebòtom. L'últim avanç tecnològic és un collaret amb una eficàcia demostrat del 95% enfront de les picades de flebòtoms (Scalibor® collaret, disponible a la seva clínica veterinària).

37- Com protegeixen aquests productes al meu gos?
La forma d'acció d'aquests productes principalment és un efecte repel•lent enfront de la picada del transmissor (flebòtom) del paràsit (Leishmania). Un mosquit que no pica, no transmet la leishmaniosis.

38- Quins són les proves que demostren que aquests productes realment funcionen?
Dels productes disponibles al mercat, solament es disposa de dades estadísticament significatives del collaret anomenat Scalibor®. S'han publicat nombroses proves científiques realitzades en països com Espanya, França, Itàlia, Iran i Brasil fetes amb milers de gossos que demostren que actualment és el millor producte disponible per evitar la picada del flebòtom.

39- Puc protegir el meu gos 100% contra la picada del flebòtom?
Cap producte pot oferir una protecció 100%. El millor que s'ha aconseguit és una protecció de 95%.

40- Si cap flebòtom pica al meu gos, és 100% segur que no s'infecta?
Com l'únic transmissor de la leishmaniosis és el flebòtom, podem estar segurs que si cap flebòtom infecta al seu gos és impossible que emmalalteixi.

41- Què opinen els científics sobre els productes comercials?
En el 2º congrés internacional de leishmaniosis canina que es va celebrar a Sevilla al febrer de l'any 2002 es va concloure que l'únic producte amb una protecció demostrada és un collaret impregnat de deltametrina (Scalibor®). En aquest congrés es van presentar 4 estudis fets per diferents investigadors que van arribar a la mateixa conclusió.

42- Què més puc fer per evitar la picada?
Mantingui al seu gos dins de la casa des del vesprejar a l'alba entre els mesos de maig i octubre. Utilització de mosquiteres a la zona de descans de la seva mascota si aquesta ha de dormir en exterior.

Preguntes sobre el risc per a humans

43- Quants casos de leishmaniosis hi ha en humans al món?
Difícil de precisar, s'estima que existeixen 2 milions de nous casos cada any.

44- Quants casos de leishmaniosis hi ha en humans a Espanya?
S'estima que en els últims anys existeixen 700 nous casos cada any. Tots ells estan relacionats amb pacients de SIDA, malalts immunodeprimits i pacients sotmesos a trasplantament que reben medicació per evitar el rebuig

45- Què són els tipus de leishmaniosis més comú en humans?
Els mateixos que afecten al gos. Al nostre país Leishmania infantum

46- Puc contreure la malaltia si rebo la picada d'un mosquit infestat?
És pràcticament impossible que una persona sana pugui desenvolupar els símptomes de malaltia. La nostra resposta defensiva enfront de la infecció és molt intensa i eficaç, sent capaç d'impedir l'expressió dels símptomes. En zones endèmiques un alt percentatge de la població ha tingut contacte amb *Leishmania alguna vegada, sent el nombre de casos clínics gairebé nul. El risc de desenvolupar la malaltia augmenta en cas que la persona sofreixi SIDA o alguna immunodeficiència greu. En cas de símptomes, la resposta al tractament és molt bona.

48- Els meus fills tenen major risc de contagi?
Només en cas que el nen infectat sofreixi alguna malaltia o deficiència del seu sistema defensiu, també anomenat immunitari.

49- Hi ha més risc de contagi tenint un gos a casa?
No existeixen estudis sobre aquest tema, però la lògica ens porta a pensar que el risc de sofrir la infecció no augmenta en presència d'alguna mascota a casa, encara que aquesta pateixi la malaltia. En zones endèmiques de Leishmaniosis el nombre de flebòtoms que circulen és molt elevat, podent rebre picades en qualsevol lloc.

50- He de prendre precaucions especials per evitar la malaltia?
No, de fet encara que rebem alguna picada infectiva, la nostra resposta defensiva evitarà el desenvolupament de símptomes, exceptuant com anteriorment comentava aquelles persones que pateixin alguna malaltia o deficiència en el seu sistema defensiu.

Font: Intervet

Fer el camí de Sant Jaume amb gos

2011-05-23T19:36:00.001+02:00

La preparació:

El primer i més important per fer el camí de Sant Jaume amb gos és estar preparats. Deixant enrere l’òbvia i necessària bona preparació física, en el cas dels gossos és exactament el mateix (hi ha qui pensa que un animal no sofreix, no es cansa o no té “agulletes”).

Si el teu gos no està acostumat a fer esport, o fins i tot així, un parell de mesos abans de començar la peregrinació, hem de portar-ho a fer llargues caminades.

Lògicament per temes laborals no tots podem passar-nos el dia de caminada, o sigui que us explico: sortir a primera hora del matí a caminar a pas ràpid durant aproximadament una hora, d'aquesta manera aconsegueixes fer uns 7km abans d'arribar a casa. A última hora de la tarda sortir més temps, entre 1 hora i mitja i 2 hores (segons la teva disponibilitat), en 2 hores caminant ràpid pots recórrer 15 km. D'aquesta manera tan senzilla el gos recorre tranquil•lament uns 22km. Una altra opció per qui tingui menys temps, és sortir a córrer amb el gos, en menys temps pots recórrer molt més espai.

També és molt important preparar els seus coixinets, no entrenis el teu gos caminant sempre per zones verdes, deixa que corri per pista de terra, pedres o calçada, ha d'endurir-los al màxim. No obstant això, existeixen productes per endurir els coixinets dels gossos i fins i tot botes. També pots donar-li unes vitamines 10 dies abans de començar la peregrinació.

Com a mínim una setmana abans de començar el camí, desparasita al teu gos per dins, amb unes pastilles per prevenir paràsits. Posa-li una pipeta antipuces i un collar antipaparres i antileishmania resistent a l'aigua.

És important portar un xuvasquero per al nostre gos o almenys una tovallola d'assecat ràpid (és poc pesada i ocupa poc espai).

En etapes on no hi hagi rius o fonts, porta suficient aigua pels dos.

Cures especials en ruta:

Una vegada en ruta, si el teu gos està ben preparat et sorprendrà amb l'alegria que et seguirà cada dia de’excursió. Ho passarà genial, però també has de seguir algunes pautes per evitar disgustos.

En zones on passi a prop una carretera no oblidis lligar-lo o controlar-lo amb molta atenció.

En arribar a pobles on pugui haver-hi altres gossos lliga’l al teu costat (ensenya un pal si altres gossos s'apropen amb males intencions, se n'aniran ràpid).

Si fa una calor excessiva, mulla’l cada poc temps.

És importantíssima la hidratació, el gos ha de beure molta aigua, tota la que vulgui, no deixis que passi sed.

En plena ruta, sobretot si fa calor, és probable que el teu gos no vulgui menjar, no t'espantis, potser sigui millor esperar a arribar a destinació, deixar que descansi i donar-li de menjar a última hora del dia, per exemple un parell d'hores abans que te’n vagis a dormir.

Felicita’l efusivament en cada final d'etapa i dóna-li unes manyagues de més. També és molt bo massajear-li la columna i les potes per evitar cruiximent.

El menjar:

No passa gens perquè el gos no menja pinso durant uns dies, encara que podem transportar petites quantitats per barrejar-ho amb altres coses.

El més probable és que el teu gos es faci famós entre els pelegrins i tots li donin les seves sobres.. també et donaran les sobres en alguns bars o restaurants... No és recomanable, ja que podria patir diarrees i sobretot tingues especial cura amb els ossos de pollastre, conill, etc, ja que poden astellar-se.

Si creus que no ha menjat suficient pots comprar petites llaunes de pollastre amb verdures, paté de bou, etc. per 1 o 2 dies. També hi ha pobles on venen petites bosses de pinso.

On dormir:Si no t'agrada deixar el teu amic dormint a la intempèrie, sol, lligat en un porxo o similar, la preparació de la ruta és essencial. Hi ha diverses opcions, albergs, cases rurals, hotels, pensions, etc. en cada etapa on et permetran dormir amb el teu gos a l'habitació o bé et facilitaran un bon lloc on deixar-lo.

És important avisar amb antelació del dia que arribaràs, amb amabilitat no tindràs cap problema per trobar amants dels animals que puguin fer una excepció o et facilitin un bon lloc per al gos.

SPARTA, quin mixet!

2011-05-13T19:58:00.001+02:00

Les Fures

2011-04-20T19:14:00.000+02:00

Aquests mustèlids que abans s'utilitzaven per a la caça de conills s'han convertit a poc a poc en una divertida mascota que pot arribar a viure fins a 8 anys.

Si tenim mascle i femella junts, cal tenir en compte que poden començar a reproduir-se entre els 4 i els 8 mesos. Gesten durant uns 42 dies i fan cadellades d'unes 8 cries cada cop.

Tenint en compte tot això, l'ideal és que ens plantegem esterilitzar la nostra fura (si no ho està quan la comprem). Evitarem problemes hormonals i sobretot, es reduirà l'olor corporal de l'animal, tot i que no desapareix mai del tot, ni quan es treuen les glàndules anals.

És una mascota fàcil de tenir a casa, però hem de vigilar les altes temperatures (més de 32ºC els poden perjudicar). L'ideal és que estiguin entre 15 i 25ºC. Han d'estar en una gàbia de mínim 55x50x40 per un sol individu. Com a substrat hem d'evitar la sepiolita (sorra de gat) ja que si se la mengen els pot provocar obstruccions intestinals. Funcionen molt bé els pellets deblat de moro o els encenalls de fusta. Acostumen a fer les seves necessitats en un racó de la gàbia. Caldrà netejar a diari aquesta zona.

No cal que la nostra fura estigui sempre dins la gàbia, la podem deixar sortir, però és molt important que estigui controlada quan és a fora, ja que són animals que tendeixen a escapar-se, rosegar cables, etc.

Els podem posar joguines, però cal evitar aquelles que es trenquen amb facilitat, ja que si s'ho empassen hi ha risc d'obstruccions intestinals.

Quant a la dieta, són carnívors estrictes i necessiten una dieta molt proteica. Utilitzarem pinso especial per a fures i intentarem que tinguin menjar tot eldia. Cal, però, controlar la quantitat, ja que les fures en captivitat tendeixen a l'obesitat (poc exercici, excessiva dieta...). Cal vigilar amb les coses dolces, que els agraden molt i evitar els aliments greixosos i els aliments crus (carn, ous....). Com a premi, els podem donar fruita, que també els agrada molt i recordar que sempre han de tenir aigua disponible.

Es recomana raspallar la fura amb freqüència, així evitem que deixi molt de pèl per casa i que pugui empassar-se'l i fer boles de pèl al tracte digestiu. Per evitar això últim,podem utilitzar malta felina, que els agrada molt i la podem fer servir com a premi.

La nostra fura ha de visitar el veterinari regularment, com un gos. És molt important que es vacunin de brom ("moquillo"), ja que en són molt sensibles i si l'agafen es poden morir. També es vacunen anualment de ràbia, i és obligat, igual que engossos, que portin microxip.

Caldrà fer també un control de paràsits interns (cucs) trimestral i externs (puces, àcars...) mensual.

Vet-xarxa

Igual que els gossos i els gats, les fures també poden arribar a emmalaltir-se. Els dos patiments més comuns són el borm caní i la influenza humana.

D'una banda, el borm caní es pot prevenir a través de la vacunació periòdica, és responsabilitat del seu metge veterinari establir un calendari precís amb vacunes adequades per evitar aquesta mortal malaltia.

En el cas de la influenza humana no existeix vacuna alguna, no obstant això una bona higiene pot evitar que la seva fura contregui gripa. Aquesta malaltia pot ser transmesa de l'amo a la fura i viceversa. Rentar-se les mans abans de tocar a la mascota o mantenir-se retirat mentre es pateix aquesta malaltia, en moltscasos és suficient per evitar-la.

El MVZ Miguel Angel de la Torre és egressat amb honors de la UNAM, el seu treball ha estat reconegut en cadenes de televisió nacional i la TBS de Japó, també ha participat en radi i en publicacions periòdiques. Ha estat coautor en articles per a la revista i cicles de conferències de AMMVEPE, així com a conferenciant en la Facultat de Medicina Veterinària i en la Facultat d'Estudis Superiors Cuautitlán de la UNAM on també ha donat la càtedra de Fauna Silvestre.

Comparativa calòrica entre nosaltres i les nostres mascotes

2011-04-06T18:35:00.001+02:00

- Sabies que, per un gat, un got de llet equival calòricament al que per un humà li suposa 5 tabletes de xocolata?

- Sabies que, per un gos de 10 kg, una sola galeta equival calòricament al que per un humà adult li suposa una hamburguesa sencera?

Evita que el teu amic caigui a la temptació de menjar el que no li correspon:

- no deixis menjar fora de lloc

- no deixis que l'animal estigui a la sala on s'està cuinant o menjant

- Fes-li atractiu el seu pinso, juga, que el busqui, que l'hagi d'atrapar d'un salt, amaga-li en un "Kong", etc

- Dóna instruccions a la família per seguir una dieta equilibrada; res de xuxeries ni restes de menjar.

- La quantitat de pinso diària recomanada pel veterinari ja li aporta tots els nutrients que l'animal necessita.

- feu exercici conjuntament, jugant a pilota, passejant a pas lleuger o córrer si es pot, llançar-li pals o joguines, etc

Una mascota amb tan sols un 20% de sobrepès corre el risc de malalties com:

- diabetes

- artritis

- malalties cardiovasculars

Controleu el pes de la vostra mascota regularment, i si cal, comenceu una dieta controlada amb el seguiment i la supervisió del vostre veterinari.

El llop s'estableix al Pirineu per quedar-s'hi

2011-04-04T20:04:00.000+02:00

Un estudi detecta 13 exemplars entre el Ripollès i l'Alt Urgell tot i que sense evidències de reproducció

El llop ja és definitivament entre nosaltres. Un estudi de la revista Quercus ha destacat fins a 13 exemplars en una àrea compresa entre el Ripollès i l'Alt Urgell. Tot i que encara no hi ha evidències de reproducció –només hi ha una femella- els autors de l'article consideren que tal i com està succeint en molts altres punts d'Europa el llop també s'acabarà reproduint a les nostres comarques.
Els llops –que es van extingir a Catalunya ara fa set dècades- es mouen principalment entre l'Alt Urgell i la Cerdanya així com el nord del Berguedà, el Solsonès i el Ripollès. Després de les primeres confirmacions el 2004 es va iniciar un seguiment mitjançant diversos mètodes d'observació, de rastreig i anàlisis genètics de mostres que han mostrat l'existència de fins a 13 exemplars diferents – en alguns casos detectats una sola vegada-. La genètica mostra que procedeixen dels Alps Marítims i no pas del nord-oest de la Península Ibèrica. Curiosament, hi ha dades que demostren incursions puntuals cap al sud.

NacióDigital

birding Lleida

2011-03-31T19:55:00.002+02:00

ABELLEROL – merops apiaster
Español: Abejaruco
English: European Bee-eater
Français: Guêpier d'Europe
Deutsch: Bienenfresser
Italiano: Grucione

ÀNEC COLLVERD - Anas platyrhynchos
Español: ánade real o azulón
English: Mallard, or Wild duck
Français: Canard colvert
Deutsch: Stockente

BITXAC ROGENC - Saxicola rubetra
Español: tarabilla norteña
English: Whinchat
Français: Tarier des prés
Deutsch: Braunkehlchen

BOTXÍ - Lanius meridionalis
Español: Alcaudón real
English: Southern Grey Shrike
Français: Pie-grièche méridionale
Deutsch: Südliche Raubwürger

Principals malalties dels Periquitos

2011-03-25T19:52:00.003+01:00

Els periquitos són mascotes petites i curioses per tenir a casa, pel seu bell plomatge i la seva exòtica raresa. són aus originàries d'Austràlia.

Encara que depèn de molts factors, la seva mitjana de vida és de deu o dotze anys. S'adapten ràpidament a la vida en gàbia, i encara que solen ser aus robustes que gaudeixen viure en comunitat, el seu sistema immunològic sol ser bastant fràgil i requereixen d'una cura constant.

Pateixen de diverses malalties, moltes de les quals poden prevenir-se si vigilem de prop la seva alimentació i higiene.

Una cosa fonamental és determinar a temps qualsevol patiment, ja que de forma instintiva tendeixen a amagar els símptomes per no ser marginats pels seus companys. El més aconsellable és que si notes que el teu periquito presenta alguna conducta anormal, consultis al més aviat possible amb un professional ja que les malalties progressen ràpidament en aquest tipus d'aus.

A continuació esmentem alguns dels signes més freqüents que has d'observar, els quals podrien alertar-te sobre algun patiment: el periquito menja o beu menys o més del normal; mostra pèrdua de pes o augment desmesurat de pes; el seu plomatge es posa opac; el seu ceri canvia de color; manifesta poca activitat, no vola o panteixa després de fer-ho; respira amb dificultat; li ploren els ulls o els manté molt temps tancats; evita el contacte amb els seus companys o són ells qui el rebutgen; els seus excrements canvien de color.

El més important és que si observes alguna cosa estranya en el periquito no esperis molt temps per portar-lo al veterinari.

Algunes de les malalties que pot donar-li als periquitos:

Asma: És una malaltia caracteritzada per una dificultat al moment de respirar. És una mica delicada de guarir, però no porta a la mort.

Bronquitis: Aquesta és produïda per pols de calç, gasos tòxics i gèrmens. Les aus romanen sense moure's amb els ulls tancats, i tenen dificultat per respirar. També perden la gana.

Catarro de pit: Es manifesta quan l’au presenta un color morat, perd la gana i les plomes les manté estarrufades. La malaltia dura de 3 a 5 dies i llastimosament és incurable.

Catarro gastro-intestinal: La causa principal d'aquest mal és la mala qualitat dels grans que consumeixen les periquites. Perden totalment les ganes de menjar, la femta és tova i el seu semblant es veu trist.

Còlera: S'enrotllen i encongeixen sense moure's, tenen diarrea i no mengen.

Malaltia del Son: Els ulls es posen llagrimosos i romanen amb els ulls tancats, amb molta son. Llastimosament no es guareix.

Epilèpsia: Es mostren inquiets i revolotegen per la gàbia en forma d'un atac. És incurable.

Restrenyiment: Els periquitos sofreixen de no poder defecar adequadament i fan esforços per fer-ho. L'enciam els ajuda a aquests problemes de restrenyiment.

Fractures: Són ruptures en els ossos. En general són en les potes o ales, és necessari que el vegi un veterinari.

Piojillo: Són petits paràsits que es posen sota les plomes de les aus. Es dóna a causa d’una mala higiene.

Els nostres petits animalons també poden patir de malenconia: Senten solitud. Si és mascle i li poses un acompanyant, la malenconia desapareix. Si és femella ha de ser exclusivament un mascle, (si també fos femella podria atacar-la i provocar-li la mort).

Perquè no tingui una d'aquestes malalties el teu periquito has de cuidar-lo i observar-li constantment qualsevol canvi.

La hibernació de les tortugues

2011-03-23T19:51:00.001+01:00

Les tortugues van aparèixer, segons tots els indicis, a principis del període Triàsic, fa ja uns 245 milions d'anys aproximadament. Perquè diem això? Simplement perquè creiem que no hem de destruir en la nostra curta vida una obra que a la naturalesa li ha costat tant de temps crear.

La hibernació, la gran desconeguda entre els afeccionats neòfits, es constitueix com el període més delicat en la vida de les tortugues i si no es prenen les precaucions necessàries, la nostra mascota podria morir fàcilment.

Hibernen totes les tortugues?

No totes les tortugues ho necessiten a causa dels pocs canvis climàtics que es desenvolupen en el seu hàbitat d'origen. Els rèptils tropicals mai no han de ser preparats per a la hibernació sinó que ha d'adaptar-se l'aquari a les condicions del seu entorn natural perquè se submergeixin en aquest estat semiletàrgic que les caracteritza en els mesos menys calorosos, estat que no els impedirà seguir caçant i menjant.

La resta de les tortugues, més habituals entre els afeccionats a aquesta branca de la herpetologia, sí hibernen i poden fer-ho durant un període d'entre tres a vuit mesos, encara que l'habitual és que ho facin durant uns quatre mesos aproximadament. Si no es prenen les precaucions necessàries, l'animal pot morir amb facilitat durant aquest període. Algunes tortugues descansen, també, durant un període de dos a tres setmanes en l'època estival, encara que no suposa un perill com la hibernació. Fins i tot arriben a caçar i pescar en aquesta situació.

És imprescindible la hibernació?

Sobre aquest aspecte no hi ha res clar, encara que nosaltres som partidaris de seguir el curs que la pròpia naturalesa segueix, sempre que es faci de forma natural, valgui la redundància. Mai no s'ha d'obligar a hibernar a una tortuga. El que sí resulta obvi és que en alguns llocs resulta impossible practicar-la perquè les temperatures mai no descendeixen per sota dels 10º C. En aquests casos, i si es té molt interès, es pot adquirir un refrigerador per a l'aigua (massa costós) o aplicar algun tipus d'aire condicionat que baixi la temperatura fins a la mesura necessària. (No ho aconsellem: l'animal pot sobreviure perfectament sense necessitat d'hibernar).

En el cas dels exemplars juvenils aquesta operació resulta encara més arriscada; s'ha d'intentar durant quatre o sis setmanes i només si donen mostres de voler submergir-se en aquest estat.

Com saber si una tortuga vol hibernar:

En general, donaran mostres d'una activitat excessiva i es tornaran més voraces durant les últimes setmanes de Setembre i les primeres d'Octubre, època prèvia a aquest període de letargia. És una mostra de la necessitat d'emmagatzemar reserves per a la temporada de fred. També començaran a excavar aquí i allà a la recerca d'un refugi segur per a aquestes estacions. Les tortugues aquàtiques, que hibernen en el jaç del riu o del llac, furgaran la graveta constantment. Caldrà disposar una bona quantitat d'aquest material perquè puguin enterrar-se completament. Les terrestres, en canvi, buscaran refugi en la superfície.

Com preparar-les:

Aquests rèptils comencen a aletargar-se a una temperatura d'uns 15 ºC aproximadament però no hibernen per complet fins als 10 ºC. Abans que arribi la temporada de fred (a partir de l'última setmana d'Octubre i segons el lloc), caldrà subministrar al rèptil quantitats extra de Vitamina A, ja que durant la letargia la consumeix en grans quantitats. (Millor consultar amb el veterinari com administrar-la-hi, ja que sol ser injectable).

Molt important!: no adaptar a la hibernació animals amb símptomes d’aprimament (perquè vol dir que no s'han alimentat prou i no tenen la reserva vitamínica necessària), símptomes de malaltia o que s'estiguin recobrant d'una: no sobreviurien. Han de trobar-se en perfectes condicions per afrontar aquesta empresa amb èxit, ja que el seu sistema immunològic no funciona durant aquests períodes i estan a la mercè de qualsevol tipus d'infecció. A més, el volum de la seva sang es redueix com a conseqüència de les malalties, la qual cosa es tradueix en una menor proporció d'oxigen, vital per a la hibernació. En aquests casos un tractament antibiòtic receptat pel veterinari és aconsellable.

Si un animal mostra símptomes d’aprimament se li haurà de canviar la dieta de forma radical: unes rodanxes de tomàquet o pastanaga i una mica de carn crua li proporcionarà els nutrients necessaris. Després, segurament torni a la seva dieta habitual. Si, malgrat tot, segueix sense menjar, un bany salí al 0,06% amb el nivell de l'aigua fins a la seva boca, farà que equilibri el seu nivell de sodi i fluïts quan n’hagi begut prou.

Quant a l'alimentació, almenys deu dies abans del començament d'aquest període ha de ser suprimida totalment en les tortugues omnívores perquè sigui digerida íntegrament la que romangui en el tracte digestiu doncs, en un altre cas, es podriria en el seu interior causant nombroses infeccions de les quals no podria defensar-se.

Així mateix, no hauran de guardar en el seu interior restes fecals. Si l'animal no ha aconseguit defecar, se l’ha d'obligar a fer-ho.

Si volem que una tortuga defequi, podem submergir-la en un bany d'aigua a 30º C; no trigarà a fer-ho. El cap ha d'estar constantment fora de l'aigua en tot aquest procés.

Les tortugues semiaquàticas poden hibernar perfectament en l'aquari si se'ls habilita un refugi en el seu interior a l'altura de la superfície de l'aigua. Així conservaran la humitat i temperatura necessària. En relació a les aquàtiques, ja he comentat la seva necessitat de fer-ho en el fons, dins de la grava. En aquest cas és necessari vigilar amb certa periodicitat l'aparició de nafres i fongs.

Les terrestres i semiterrestres poden ser acomodades en caixes individuals de fusta revestides en el seu interior per palla i paper de periòdic per mantenir una temperatura constant i una mica de grava (arriben a defecar fins i tot en aquest període). Aquesta caixa foradada per permetre l'entrada d'oxigen, haurà d'estar proveïda d'un termòmetre que ens indiqui en tot moment les fluctuacions de temperatura que se succeeixen a l'interior. Pot ser col•locada en un lloc protegit en el qual no hi hagi variacions extremes de temperatura (un garatge, un traster, etc.). Cobrir-la amb una tela metàl•lica per evitar l'entrada de rates mai està de més. S'haurà de vigilar constantment els canvis de temperatura (per evitar la seva congelació) i la humitat de la mucosa (a través de les cèl•lules de la qual recullen l'oxigen en zones com el coll i la claveguera). Si la mucosa no està humida o ha baixat molt la temperatura, es retornarà l'animal a l'aquari durant un parell d'hores fins a equilibrar tots dos paràmetres. Després, podrà ser introduït de nou en la caixa.

I, després, què?

Conclòs aquest període de letargia, porteu el vostre animal al veterinari per comprovar el seu estat de salut, almenys la primera vegada que passeu per aquesta experiència, encara que és convenient fer-ho sempre. Segurament necessiti unes quantes dosis de calci i fòsfor, a més d'una ració extra de vitamines.

ja vénen

2011-03-15T17:31:00.002+01:00

Problemes de les parpelles dels gossos

2011-03-02T18:35:00.000+01:00

Entropi

És l’enrollament de la parpella de l'ull cap a dins, on la pell i pèls de la parpella freguen la superfície de la còrnia i la conjuntiva, que poden ocasionar lesions greus.

Algunes races estan més predisposades que unes altres a patir aquesta malaltia ocular, com són: Chow-Chow, Sant Bernardo, Cocker Spaniel, Shar-Pei, Gran Danès, Caniche, Labrador i Setter Irlandès entre altres, els símptomes del qual apareixen abans dels sis mesos d'edat.

En ocasions l’entropi es pot originar com a conseqüència de conjuntivitis, dolor o un altre problema ocular. Entre els símptomes es troben: parpalleig, parpelles tancades pel dolor, conjuntivitis, queratitis o inflamació de la còrnia, úlceres corneales, pèrdua de visió i en casos extrems pot semblar pigmentació de la còrnia.
L’entropi es diagnostica mitjançant una revisió oftalmològica completa; si aquest entropi és de causa primària, és a dir si s'ha produït a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles, es pot corregir el defecte mitjançant tractament quirúrgic.

Si es deixa durant temps que la còrnia i la conjuntiva rebin el frec del pèl de la parpella, es poden produir úlceres corneals, arribant fins i tot a la perforació. La irritació contínua de la còrnia pot ocasionar l'aparició de pigments, produïts per la vascularizació, que ocasionaria la pèrdua de visió.

Ectropi

És l’enrollament de la vora de la parpella cap a fora, de manera que la conjuntiva i el globus ocular queden més desprotegits i exposats a infeccions.

Les races més predisposades a causa d'un mal desenvolupament de les parpelles són el Sant Bernardo, Terranova, Bull Mastiff o Gran Danès entre altres, encara que en ocasions pot aparèixer per traumatismes, vellesa o cicatrius de caràcter secundari a una inflamació crònica.

Els símptomes continus que produeix l’ectropi són conjuntivitis, llagrimeig continu i una distribució incorrecta de les llàgrimes, fet que fa que la còrnia quedi mal protegida i desnodrida.

Es diagnostica mitjançant una exploració oftalmológica completa i la solució és quirúrgica i consisteix en la reparació de la parpella, mitjançant la seva modificació, per corregir el defecte i que la còrnia quedi protegida.

Si aquesta deficiència no es tracta, l'ull sofrirà contínues conjuntivitis per a tota la vida i a la formació de queratitis -inflamació de la còrnia- en quedar aquesta desprotegida, la qual cosa portarà a una pèrdua de transparència i a la possible pèrdua de la visió.

Recomanem la pel·lícula: The Last Lions, de Jeremy Irons

2011-02-28T18:34:00.000+01:00

La leishmaniosis

2011-02-26T11:53:00.000+01:00

La leishmaniosis, o més ben coneguda com la malaltia del mosquit, és una malaltia parasitària originada per un paràsit protozoari del gènere Leishmania. S’anomena la malaltia del mosquit ja que és ell qui transmet la malaltia d’un gos a un altre. Aquest mosquit que actua com a vector en la transmisió de la malaltia no és un mosquit qualsevol. Es tracta d’un petit mosquit del gènere Phlebotomus del qual només pica la femella en el moment d’alimentar-se per a la futura posta d’ous. La distribució geogràfica de la malaltia és la zona on habita el mosquit. Practicament tot Catalunya n’està afectada. Les èpoques amb més risc de contagi són els mesos compresos entre finals de març i l’octubre, moment de màxima activitat.

Quan un mosquit que ha picat un gos amb leishmaniosis pica a un gos sa, el paràsit és introduït a l’organisme d’aquest darrer. El paràsit es transforma i passa a viure a l’interior d’unes cèl.lules de defensa anomenades els macròfags. El període d’incubació és llarg. És a dir, el temps des que pica un mosquit infectat amb el paràsit fins que apareixen els primers símptomes pot passar d’entre dos a quatre mesos.

La simptomatologia és variada i complexa. La leishmaniosis es divideix en dues formes de presentació: la cutània i la visceral.

La forma cutània és la més clàssica i benigne. Es caracteritza per alopècies o caigudes del pèl al voltant dels ulls, dermatitis seborreica o caspa, infeccions, úlceres i crostes a la trufa i a les puntes de les orelles i, finalment, ungles més llargues.

La forma visceral és la més maligna i afecta principalment al ronyó provocant un quadre d’insuficiència renal amb apatia, pèrdua de la gana, anèmia i aprimament.

Tot i així, poden donar-se altres formes de presentació i símptomes com epistaxis o sang pel nas, quadres de meningitis, artritis i afeccions oculars.

El diagnòstic és senzill davant d’un gos amb sospita de la malatia per els símptomes que presenta: Amb una senzilla extracció de sang podem fer una serologia per determinar el nivell d’anticossos que presenta l’animal i poder confirmar el diagnòstic.

El tractament és crònic, ja que la malaltia ja es té per sempre, tot i que podem parar la medicació en certs moments de recuperació. El tractament convencional és a base d’una substàcia anomenada al•lopurinol en forma de comprimits. Avui en dia estan sorgint nous tractaments, però de moment no hi ha prou estudis de la seva eficàcia.

La millor eina per a combatre la malatia és combatent el mosquit. La prevenció és la clau per al control de la leishmaniosis. S’ha comprovat que el millor sistema de prevenció és la col•locació de collars repelents del mosquit durant les èpoques de calor. En l’actualitat, encara no s’han descobert vacunes prou eficaces per al control de la malaltia.

La leishmaniosis és una zoonosis, és a dir, malalties que els animals poden transmetre a les persones. La malaltia no es contrau pel contacte amb un animal infectat. L’èsser humà només pot contraure la malaltia a través de la picada del mosquit, i aquest prefereix als gossos que als homes. En els darrers anys s’ha trobat algun cas de leishmaniosis en el gat, tot i així, de moment els gats poden estar tranquils amb aquesta greu malaltia que és la leishmaniosis o la malaltia del mosquit.

SCALIBOR, el collar. Com funciona?

2011-02-24T19:11:00.001+01:00

2011, Any Veterinari

2011-02-22T18:34:00.000+01:00

Aquest 2011 ha estat declarat com l’Any Mundial Veterinari. L’efemèride commemora el 250è aniversari de la primera escola veterinària del món en l’any 1761 a Lió (França) i per tant es commemora els 250 anys de la professió veterinària. Fou seguida per la d’Alfort, prop de París, l’any 1764. El seu creador fou Claude Bourgelat; fou el primer científic que es va atrevir a dir que a l’investigar la biologia i la patologia animal es podria comprendre millor les de l’ésser humà. Vet2011 serà doncs el 250è aniversari del concepte de “biopatologia comparada”, sense el que la medicina moderna no hauria nascut.

Entre els diferents actes programats destaquem la cerimònia d'inauguració oficial de l’Any Mundial Veterinari que es va fer a Versalles el passat dia 24 de gener. La Cerimònia internacional de tancament de l’any serà entre el 10 i el 14 d’octubre a Ciutat del Cab, a Sud-àfrica.

És molt important recordar a l’opinió pública que el veterinari, a més de ser el metge dels animals i el defensor del benestar, és avui dia una peça clau de la salut pública pel paper que fa en la lluita contra la fam en el món, la lluita contra les zoonosis, la vigilància de la qualitat i la innoquitat dels aliments, la investigació biomèdica, i la protecció del medi ambient i de la diversitat biològica.

Els veterinaris, en totes les seves vessants, ocupem un paper molt important en la societat civil i amb aquest Any Mundial Veterinari 2011 ho volem manifestar públicament.

Per a més informació a la web: www.vet2011.org

article publicat al nº284 de la revista Portaveu

Siguis on siguis, hi ha un veterinari a la teva vida diària

2011-02-17T17:49:00.002+01:00

Les ungles de la nostra mascota

2011-02-14T19:11:00.002+01:00

Els propietaris d'animals gairebé mai paren atenció a la longitud de les ungles de les seves mascotes. Abans, gossos i gats desgastaven les seves ungles naturalment mentre corrien, excavaven i esgarrapaven troncs a l'aire lliure. En l'actualitat exerciten molt menys les potes i corren més riscos d'estripar-se les ungles, es trenquen més fàcilment i poden causar problemes seriosos en l'animal si es deixa que creixin en l'interior del coixinet plantar. Si a això li afegim les infeccions o les seqüeles d'una mala "manicura", fins i tot l'animal més tranquil pot patir terribles dolors.

Això és el que recomanem els veterinaris per a prevenir-ho:

TALLA-LES AMB FREQÜÈNCIA. Per evitar que les ungles creixin massa i causin problemes, haurien de tallar-se cada 6 setmanes. No obstant això, si el teu animal de companyia rares vegades surt de casa (o no té ocasió de trepitjar terrenys durs), és probable que necessiti talls més freqüents. Els experts recomanem tallar les ungles dels gossos menys actius una vegada cada 2 o 4 setmanes, i les dels gats que romanen a casa, 1 vegada al mes.

ACOSTUMA’LS DE PETITS. És important que ensenyis al teu gatet o al teu cadell a romandre quiet mentre li talles les ungles. Però no pretenguis aconseguir-ho de cop. Perquè l'animal vagi fent-se a la idea del que és una pedicura, dedica algun temps a acariciar-li o a fer-li un massatge a les potes abans de començar a tallar. Quan s'acostumi a aquesta classe de manipulació, es mostrarà menys rebel a veure les alicates.

SI JA ÉS ADULT. El procediment per tallar les ungles al gos és relativament senzill, és important subjectar al gos correctament sobre una taula, per evitar que es mogui (si pot ser, amb una segona persona que t'ajudi). Has de sostenir la pota del gos a la teva mà, i prenent cada ungla una per una, pren la base entre el polze i l'índex, permetent que sobresurti així lleugerament l'ungla per sobre dels teus dits i amb l'altra mà talla el final de l’ungla, cuidant de no tallar la vena que hi entra, des de la pota.
TALLA AMB MOLTA CURA. Per a assegurar-te que no talles massa i que no toques la part rosada de la ungla, que conté nervis i vasos sanguinis, no pensis a reduir la longitud de la ungla, sinó simplement a retallar la punta.

En el cas dels gats, això significa no anar més enllà de l'imprescindible per a tallar la punta afilada. Molts gossos, no obstant això, tenen les ungles fosques, el que fa més difícil distingir la part morta i retallable. Com a mesura de precaució, talla només fins al punt on la ungla comença a corbar-se cap avall.

TRACTA'L COM SI FOS UNA JOIA. Si el teu animal de companyia es nega a quedar-se quiet mentre li talles les ungles, prova a fer-ho amb una llima de joier, que es venen en ferreteries. Llima un trosset d'ungla cada vegada.

VÉS A PAMS. Si l'animal es posa nerviós, és aconsellable tallar una ungla al dia. La gent sol creure que ha de fer-lo tot d'una vegada, però no hi ha res de dolent fer-ho amb una mica d'astúcia i paciència.

RECÓRRE A LA SOL.LUCIÓ DE LES FERIDES DE L'AFAITAT. Molts problemes d'ungles s'inicien quan se’n talla accidentalment una massa prop de la carn. Per parar l'hemorràgia, aplica una mica de pols coagulant a la ferida, o sulfat fèrric. els ingredients d'aquests pols poden produir picor, per tant, és preferible que subjectis l'animal amb fermesa mentre els apliques.

APROFITA LES VIRTUTS DE LA FARINA. Una altra forma de parar l'hemorràgia és ficar la pota de l'animal en un bol de farina i donar petits copets perquè aquesta penetri en la ferida.

PROTEGEIX-LO AMB LA NETEJA. Si el teu animal domèstic s'ha trencat o estripat una ungla i sagna o sent dolor, s’ha de netejar bé la ferida per prevenir infeccions. Renta la zona curosament amb aigua i sabó; després, asseca-la amb suavitat amb una tovallola i aplica una petita quantitat d'ungüent amb antibiòtic.

EMBUATA EL PEU. Per a mantenir la zona afectada protegida, embena-la folgadament amb una gasa. Els veterinaris recomanem canviar el vendatge diàriament fins que l’ungla cicatritzi. Per mantenir l'embenat net i en el seu lloc, cobreix-lo amb un mitjó fi de cotó.

NOMÉS PER A GOSSOS:

OCUPA’T DE L’ESPOLÓ. Ja que els espolons, situats a la part interior de les potes del darrere o davanteres (o d'ambdues) no s'usen en absolut, amb freqüència són massa llargs i poden enganxar-se en objectes, provocant lesions serioses. Quan s'arrenquen accidentalment, sagnen profusament. Recorda tallar l’espoló juntament amb les altres ungles. En el cas d'un cadell, el veterinari podria recomanar l’extirpació quirúrgica dels espolons. Quan aquesta operació es realitza pocs dies després del naixement, no requereix anestèsia.

NOMÉS PER A GATS:

"PREM" LES UNGLES. A diferència de les ungles dels gossos, les dels gats estan amagades. Per a tallar-les, estreny el dit de dalt a baix. Amb això, obligaràs que l’ungla surti i podràs retallar la punta amb comoditat.

COM ACABAR AMB LES ESGARRAPADES

Ofereix-li un rascador.

Els gats no poden resistir-se a clavar les ungles en una superfície aspra, coberta de soga; per això, un pal rascador podria ser la salvació dels teus estris domèstics. Independentment del pal que triïs, no el llencis a les escombraries quan la superfície es vegi gastada. Si està gastada, és perquè l'animal fa servir el pal i aquest té la seva olor. Assegura’t que el pal sigui prou alt perquè el gat hagi d'estendre les potes en usar-lo. A més, ha de mantenir-se absolutament estable. Fixa'l a una superfície estàtica. Si es balanceja, l'animal perdrà la confiança i no l’usarà.

Elimina la seva olor:

En esgarrapar, un dels propòsits del gat és deixar la seva olor en un lloc determinat: És la forma que el gat marca el seu territori. Eliminar l'olor amb un producte neutralizant, pot evitar que el gat s'obstini a esgarrapar en el mateix lloc.
Els cítrics constitueixen un excel·lent repelent per a gats, ja que detesten la seva olor. Amaga trossos de pell seca de taronja o llimona sota els coixins. Frega els mobles de fusta amb oli essencial de llimona o posa un ambientador amb aroma a llimona en els llocs d'alt risc.

Tot i així, si no et veus amb capacitat de tallar-li les ungles, el veterinari les hi podrà tallar regularment.

Concurs de fotografia amb motiu de l'Any Veterinari 2011

2011-02-11T18:59:00.001+01:00

Febrer, mes de la neteja bucal de les mascotes

2011-02-08T20:15:00.001+01:00

Les articulacions

2011-02-04T19:45:00.002+01:00

El bany del gat

2011-02-01T18:33:00.000+01:00

Hi ha la idea molt estesa que diu que els gats no són gens amics de l'aigua. Aquesta creença és certa… a mitges: Perquè si acostumes el gat des de petit a l'aigua… el gat gaudirà molt del bany.
El gat pot aprendre a banyar-se (com a altres activitats), no obstant això, aquest aprenentatge ha de ser realitzat en la fase de socialització del cadell, és a dir, entre el primer i segon mes de vida. En aquests mesos el gat és receptiu a tots els ensenyaments de maneig social que es vulguin impartir. De fet, el bany es pot tolerar perfectament si s’aprèn de petit; a més és una activitat que reforça la relació social entre el gatet i el seu amo, juntament amb el raspallat, les carícies i els jocs.

No tots els gats tenen por a l'aigua: molts no només juguen amb l'aigua, sinó que a més es mullen sols. Com a exemple et direm una raça, els Turc Van, que viuen a la zona del llac Van (Turquia). L'aliment natural d'aquesta raça de gats són els peixos que poden pescar en el riu. El mateix mecanisme utilitza el jaguar que té en els animals aquàtics la major part de la seva dieta.

Banyar al gat pot ser una activitat plaent per a ell i per a tu, només has d'acostumar al felí a aquest procediment i continuar aquests senzills passos que et presentem a continuació:

Abans de començar, hem de tenir clar que és important disposar de temps de sobres, almenys 1 hora, per poder gaudir del bany amb el nostre gat. També és convenient dialogar i acariciar al nostre gat durant tot el procediment per calmar l'ansietat del gat. L'ambient ha de ser tranquil i si és possible, ha de ser la mateixa persona la que banyi al gat sempre.

El bany el pots realitzar en qualsevol pila de la casa. L'exclusivament imprescindible és que el gat càpiga i que l'aigua estigui tèbia.

Has de tenir-ho tot preparat a mà. Parlem de xampú, tovallola, assecador… És important usar un xampú específic per a gats, no utilitzar qualsevol dels nostres.

L'aigua ha d'estar tèbia, ni massa freda, ni massa calenta, a una temperatura d'uns 30 graus, i resulta convenient deixar córrer una estona l'aigua, a fi que l'animal s'acostumi al soroll.

Vés mullante gat poc a poc, al principi amb la mà o amb l'ajuda d'alguna esponja suau, no obstant això mai amb el doll de la dutxa directament.

El bany el farem acariciant-lo, d'una forma suau… recorda que sempre ha de ser un ambient relaxat i tranquil. Amb aquestes carícies ensabonarem al gat i deixarem que actuï sobre el mantell durant uns 5 minuts. Una vegada transcorregut aquest temps, aclareix el cos de l'animal amb abundant aigua perquè no quedin restes del sabó. Si queden restes poden produir després picors o malestar.

Un cop passada aquesta fase arriba el moment de l'assecat del gat. És molt important realitzar un perfecte assecat de tot el pèl. Mai cal deixar-ho humit tret que sigui estiu i la temperatura ho permeti.

Per assecar el pèl és convenient iniciar amb una tovallola per treure la major quantitat d'aigua i després continuar amb un assecador d'aire calent. Mai no utilitzis un assecador el primer dia que banyis al gat doncs els molesta molt el soroll, i mai més voldria tornar a banyar-se. El més recomanable en els banys posteriors és usar algun assecador de baix soroll i encendre’l uns minuts abans d'utilitzar-lo perquè el gat s'habituï al soroll. Fes breus maniobres d'acostament perquè s'adoni que el artilugi és inofensiu.

Si malgrat les nostres precaucions és impossible procedir a l'assecat, no et preocupis, tingues paciència i a poc a poc es deixarà. En aquests casos retira la major part d'aigua amb una o més tovalloles seques, i permet al mixet que s'acabi d'assecar en una habitació tranquil•la i calenta. Recorda que mai cal deixar-ho humit tret que sigui estiu i la temperatura ho permeti.
Si no està molt espantat, una vegada sec, el pentinarem a poc a poc.

Com veus banyar al gat pot ser una activitat plaent per a ell i per a tu, només has d'acostumar al felí a aquest procediment i continuar aquests senzills passos que t'hem presentat.

homo?

2011-01-28T20:05:00.001+01:00

Simon's Cat "La mosca"

2011-01-27T19:31:00.000+01:00

La diabetes mellitus

2011-01-26T18:56:00.000+01:00

La diabetes mellitus és una malaltia que es produeix per una manca d’insulina. La insulina és una hormona produïda en el pàncrees que el cos necessita per a poder utilitzar la glucosa. La manca d’insulina acostuma a aparèixer com a conseqüència de lesions en el pàncrees.
La diabetes mellitus pot afectar tant als gossos com als gats.

En alguns animals, la diabetes no està ocasionada per la manca d’insulina. En aquests casos la segreció d’insulina és correcta però el que està alterat són els receptors de la hormona, o bé aquests receptors no hi són.. Així doncs, distingim dos tipus de diabetes: la diabetes mellitus insulinodependent (tipus I) i ocasionada per la manca de producció d’insulina i la diabetes mellitus no insulinodependent produïda per la imposibilitat d’actuació de la hormona (tipus II).

Existeixen factors de risc que poden augmentar o provocar el risc de patir diabetes. En els mascles, la diabetes és el doble de freqüent que en les femelles, l’edat també és un factor predisponent. Els animals poden desenvolupar la diabetes a qualsevol edat, però la freqüencia és més gran a partir dels vuit anys de vida. El factor de risc més important és la condició corporal. Els animals obesos tenen una més gran predisposició de desenvolupar la malaltia.

Els signes més característics de la diabetes són:

- un augment de la sed (polidípsia)

- un augment de la quantitat i freqüència de les miccions (poliúria)

- canvis en la conducta alimentària; inicialment augmenta (polifàgia) i després disminueix.
- pèrdua de pes
- depressió

- vòmits

- cataractes, en gossos, que provoquen ceguera

El diagnòstic es fa determinant els nivells de glucosa en sang, arribant a valors de 200 mg/dl. També es poden observar alts nivells de glucosa a l’orina (glucosúria).

El tractament de la diabetes mellitus insulinodependent es realitza amb injeccions subcutànies d’insulina, al igual que succeeix amb les persones. La insulina, al ser una proteïna, no es pot donar per via oral, ja que aquesta seria digerida pels enzims gàstrics a l’arribada a l’estòmac. Per a la diabetes mellitus no insulinodependent es pot aconseguir el seu control sense la necessitat d’administrar la insulina, només controlant el pes i la dieta.

Gats Africans

2011-01-17T18:04:00.001+01:00

Displàsia de maluc i alteracions del creixement

2011-01-13T18:46:00.002+01:00

Els gossos de raça mitjana i gran, així com els seus mestissos, poden presentar malalties en les seves articulacions que estan directament relacionades amb el desenvolupament tan ràpid que experimenten, sobretot durant el primer any de vida.

Aquestes malalties poden afectar a diverses articulacions: espatlla, colze, genoll, cap... però són els malucs d'aquests animals els que més sofreixen una ràpida deterioració coneguda com a Displàsia de Maluc.

La Displàsia de Maluc té una base genètica, és a dir, els pares i generacions anteriors transmeten als seus fills els gens que faran que es reprodueixi la malaltia en el transcurs de la seva vida. Aquests cadells, neixen amb malucs normals, iguals als de qualsevol altre gos de raça petita o gran i és durant els primers mesos de vida quan sofreixen un procés degeneratiu que condueix a una coixesa i una pèrdua de musculatura de les extremitats posteriors.

Al principi, aquesta coixesa pot ser intermitent, fins i tot alternar d'una extremitat a una altra, podent arribar a confondre al propietari, pensant que el seu cadell s'ha pogut fer mal en jugar, córrer, etc.

Quins animals poden veure's afectats per Displàsia de Maluc i altres malalties del creixement?

en principi es considera una predisposició pertànyer a una raça que el seu pes adult sigui superior a 25quilos, sent d'especial interès races com: pastor alemany, golden retriever, llaurador retriever, etc. Cada vegada veiem amb major freqüència races de mitja o petita grandària que es veuen afectats per aquestes malalties no estant dins del grup típic de presentació.

Quins altres factors a més del genètic poden influir sobre la malaltia ?

Els animals alimentats amb dietes poc equilibrades i de baixa qualitat, tenen més possibilitats de patir aquesta malaltia, que els que s'han alimentat des de cadellets amb un bon pinso prescrit per un veterinari. D'igual manera, són perjudicials l'excés de calories i proteïnes, així com el suplement amb minerals: calci i fòsfor.

Què puc fer si tinc un cadell de raça gran?

Acudint al veterinari amb freqüència durant el primer any de vida, es podrà detectar qualsevol dels signes clínics que acompanyen a aquestes malalties del creixement.

El diagnòstic precoç de la displàsia de maluc gràcies a una radiografia adequada és la clau per poder triar el tractament més adequat per a cada animal.

La cirurgia ha avançat molt en aquest camp, i ja disposem de tècniques quirúrgiques correctores per a aquesta malaltia, com la Triple Osteotomía Pèlvica, útil en molts casos. Els animals de menys d'un any, els malucs del qual presenten una subluxació deguda a la Displàsia de Maluc, però no va acompanyada d'artrosis ni altres canvis degeneratius, són candidats per beneficiar-se d'aquestes cirurgies correctores.

Per desgràcia no sempre rebem cadells tan joves i en ocasions quan diagnostiquem la malaltia ja són molt aparents l'artrosis, coixesa, pèrdua de musculatura, etc, havent de recórrer a tècniques correctores més radicals com són la Pròtesi de Maluc o l'Artoplastia del cap del fèmur en animals de petita grandària.

PUNTS CLAU EN DISPLÀSIA DE MALUC

• ADQUIRIR, SI ÉS POSSIBLE, CADELLS QUE PROCEDEIXIN DE VENTRADES ELS PARES DE LES QUALS TINGUIN ELS SEUS MALUCS REVISATS I EN PERFECTE ESTAT.

• ALIMENTAR AMB UN PINSO D'ALTA GAMMA ESPECIAL PER A RACES GRANS.

• EVITAR L'EXCÉS D'ALIMENTS I L'OBESITAT

• ESTAN CONTRAINDICATS QUALSEVOL SUPLEMENT DE CALCI O VITAMINES.

• ACUDIR AL VETERINARI PER EXPLORAR EL CADELL I CONTROLAR EL SEU PES.

• FER *ADIOGRAFIES DE DISPLÀSIA DE MALUC ENTRE ELS 7 I 8 MESOS.

• EXERCICI CONTINU PERÒ MODERAT.

• EVITAR TRAUMATISMES I JOCS O EXERCICIS EXTREMS

Bon nadal!

2010-12-24T17:55:00.000+01:00

Els gats del carrer

2010-12-21T18:08:00.000+01:00

Tot i que no hauria de ser així, forma part de la nostra vida quotidiana veure colònies de gats pel carrer. Més enllà de la llàstima que a més d’un ens pot suposar de trobar-nos aquests animals indefensos i sense aliment, cal tenir present que representen un perill per a la resta de gats domèstics, ja que són el principal reservori de les més importants malalties felines, moltes de les quals resulten mortals.

Els gats “sense sostre” acaparen les malalties més freqüents de la medicina felina. Des de les més benignes fins a les més greus. Pràcticament tots aquests gats tenen un gran nombre de paràsits intestinals, ja que no han pogut ser desparasitats mai, i la majoria són portadors de virus felins.

Sovint ens trobem que molts gats presenten el virus de la rinotraqueitis i el del calicivirus felí, virus que pertanyen al complex respiratori felí. Aquests tipus de virus afecten als cadells dels gats i als animals més vells ja que són els que tenen el sistema immunitari més deprimit. Es freqüent trobar-nos gats pel carrer amb conjuntivitis, secrecions nasals, tos i esternuts.

Molts d'aquests gats salvatges presenten altres tipus de virus com el de la immunodeficiència felina i el de la leucèmia, virus d’extremada gravetat ja que poden produir la mort de l’animal. El contagi de tots els virus felins és per contacte directe o a través de les secrecions que hagin pogut deixar.

Els gats domèstics també poden contraure aquestes malalties fàcilment si entren en contacte amb aquests gats o pels llocs que han pogut passar-hi.

D'altra banda resulta molt habitual veure com se’ls dóna de menjar pel carrer. En tot cas, hauria de fer-se exclusivament amb pinso. Donar carns crues provoca que els gats del carrer contraguin la malaltia anomenada toxoplasmosis, amb tots els perills que tot això comporta.
Cal, doncs, prendre mesures per controlar les poblacions dels gats del carrer i prevenir aquests problemes seriosos.

Article publicat al número 283 de la revista Portaveu

L’esterilització, o castració.

2010-12-14T18:11:00.000+01:00

L’esterilització, o castració, és la cirurgia que consisteix en l’extirpació de les gònades d’un animal, els testicles o els ovaris segons el sexe donat. A la femella se li extirpen els ovaris i la matriu i l’anomenem ovariohisterectomia, i en el cas dels mascles l’extirpació dels testicles se’n diu orquiectomia.

La cirurgia de les gònades permet el control reproductiu de l’animal. Amb les femelles ens evitarem les gestacions indesitjables i les molèsties ocasionades quan entren en zel, com són les pèrdues vaginals de la gossa o l’excés de vocalització de la gata. Entre els mascles cal diferenciar entre el gos i el gat. La castració del gos s’aconsella si es presenten problemes d’agresivitat, quan s’escapa de la casa freqüentment i en el cas de patologies com les hèrnies perineals o les hiperplàsies prostàtiques. En canvi, el motiu principal de l’esterilització en el gat és per evitar els marcatges territorials amb l’orina i que marxin de casa a la recerca d’una gata en zel.

Els beneficis que s’obtenen de l’esterilització d’un animal són diversos. Podem citar com a els més destacats els següents:

- Evitem els embarasos indesitjats

- Menys risc de patir càncer de mama

- Animals més fidels a l’amo i a la llar

- Menys escapades i conductes agresives en els mascles

- Evitem patologies uterines

- Una major esperança de vida

Com a inconvenient a l’esterilització podem trobar que l’animal augmenti de pes o pateixi problemes urinaris com són la formació de càlculs i la incontinència urinària. Totes aquestes qüestions es poden solucionar amb dietes alimentàries adientment formulades i existents avui en dia a les botigues especialitzades d’animals de companyia.

La cirurgia en els mascles és més fàcil i no tant complicada com la de les femelles. Requereix més temps i no presenta tantes complicacions. L’intervenció quirúrgica de la femella és més llarga, més complexe i necessita un període més llarg de recuperació. En tots els casos la presa d’un antibiòtic de cobertura és necessaria per a evitar infeccions secundàries oportunistes. L’ús del collar isabel.lí o “Buster” és la qüestió que provoca més inconvenients i més mals de caps tant a l’animal com al seu propietari. La seva col.locació és absolutament necessària. Sense ell, correm el risc de que l’animal es llepi el punts i , fins i tot, se’ls pugui arrencar. La creença de que la sàliva és un bon desinfectant no és certa.

A part de l’esterilització de l’animal existeixen altres mètodes de control reproductiu. El més usat és l’ús de progestàgens, en forma de pastilla setmanal o amb injecció retardada de quatre mesos de duració. El seu ús presenta inconvenients respecte a l’esterilització quirúrgica. La utilització durant un llarg període de molts anys augmenta el risc de formació de tumors de mama i de patologies uterines.

Les millors fotografies

2010-12-09T20:03:00.000+01:00

Anecdotari

2010-12-02T11:09:00.000+01:00

- Si veus en un mateix gat els colors blanc, negre i taronja, tots tres alhora, només pot ser una femella. Coses de la genètica, com la calvície en els homes.

- Hi ha la falsa creença que una gossa o gata ha de criar alguna vegada a la seva vida per no patir problemes reproductius. No és cert. I d’altra banda, està demostrat científicament que el fet de castrar una femella disminueix el risc de patir tumors i malalties mamàries.

- El Dàlmata, famós per la pel.licula “101 Dàlmates”, és l’única raça de gos que pot patir gota i fer àcid úric igual que les persones.

- L’edat òptima per començar a vacunar els cadells és a partir dels 2 mesos.

- Els gossos poden arribar a viure entre 12–15 anys, els gats 15-18 anys, un conill i un conill porquí (o de les Índies) fins a 7 anys, i un hamster 2 anys. Les tortugues ni en parlem!

- Mahatma Gandhi va dir: un país, una civilització, es pot jutjar per la manera com tracta als seus animals.

- Els animals poden portar paràsits i malalties a les persones, el que anomenem zoonosis. D’aquí la importància de desparasitar-los cada 3 o 4 mesos.

- Una puça salta 350 vegades la longitud del seu cos. Seria el equivalent com si una persona saltés un camp de futbol.

- Conta la llegenda que els gals, després d’apoderar-se de quasi tota Roma, van intentar ocupar per sorpresa el Capitoli. Però no ho van aconseguir: un grup d’oques que caminaven per allí van alertar als romans amb els seus gralls.

- De tots es sabut que els musulmans no mengen carn de porc. Mahoma se’n va adonar que la gent es posava malalta quan menjava carn de porc i la va fer prohibir. La culpable era la “triquinosis”, una malaltia que avui en dia està molt controlada i podem comprar carn de porc amb totes les garanties sanitàries.

- Vull tenir un gos. Que és millor, un mascle o una femella? Generalment les femelles són més carinyoses i més nobles que els mascles. L’únic inconvenient és al moment del zel que si vadem podem augmentar la família innecessàriament.

- Una vegada un veterinari va haver d’aconsellar a un client que es desfés de la seva mascota, una serp de tamany considerable, ja que per les nits jèia ben estirada al costat del seu amo. L’home interpretava que era un gest carinyós de l’animal. En realitat la serp l’estava mesurant per veure si era capaç de cruspir-lo.

- El senyor John Boyd Dunlop era un veterinari que treballava a Belfast. Un bon dia de 1887 se li va ocórrer inflar uns tubs de goma amb una bomba d’aire per inflar les pilotes, d’aquesta manera resolia un petit problema del tricicle del seu fill per anar a l’escola. Va tenir tant èxit que va deixar de ser veterinari per

acabar inventant els pneumàtics amb càmara d’aire, la marca “Dunlop”.

- Els animals també tenen drets igual que les persones. Es recullen en la Declaració Universal del Drets de l’Animal aprovats per la UNESCO i la ONU al 1978. L’any 2003, el Parlament de la Generalitat de Catalunya va recollir els drets i la defensa dels animals amb la llei de protecció dels animals.

- El colibrí és un ocell molt petit però pot arribar a batre el seu cor 1.000 vegades per minut, volar a una velocitat de 114 kilòmetres per hora , batre les ales 90 vegades per minut i és l’únic ocell que pot volar enrera.

- De quin color són les zebres?. Són negres amb ratlles blanques.

- Conviure amb els animals ens fa augmentar l’autoestima i control.lar les emocions, així com sentir-nos útils i pendre responsabilitats.

- Que va ser primer, l’ou o la gallina?. Els científics diuen que en aquesta qüestió sempre ens oblidem del gall, que sense ell no hi ha ni ou ni gallina.

els boscos (5)

2010-11-23T18:22:00.000+01:00

Els Boscos (4)

2010-11-20T11:07:00.002+01:00

HILL'S - L'alimentació de la nostra mascota

2010-11-18T18:44:00.003+01:00

Els boscos (3)

2010-11-17T10:59:00.001+01:00

Els boscos (2)

2010-11-09T17:13:00.003+01:00

Simon's Cat "al sofà"

2010-11-05T19:04:00.000+01:00

Els boscos (1)

2010-11-03T18:19:00.004+01:00

Els senyals de calma (2a part)

2010-10-29T19:15:00.001+02:00

Caminar lentament

L'alta velocitat de moviments és vista com amenaçadora per a molts gossos, i probablement la seva reacció sigui intentar detenir a qui està corrent. Això és, en part, un comportament de caça i es dispara en albirar un gos, un gat o una persona corrent o realitzant moviments bruscs. Si qui està corrent es dirigeix directament cap al gos, això representa una amenaça directa i els mecanismes de defensa s'engeguen.

Un gos que se sent insegur es mourà lentament. Si desitges fer que un gos se senti fora de perill, pots moure't lentament per aconseguir-ho. Quan veig un gos reaccionant davant meu amb un senyal de calma, immediatament responc movent-me lentament.

El teu gos s'apropa molt lentament quan li crides? Si això ocorre, verifica: el teu to de veu sona enutjat o estricte? Això pot ser suficient per voler calmar-te una mica caminant a poc a poc. Alguna vegada et vas enfadar amb ell quan va venir cap a tu? Llavors pot ser per això que el teu gos no confia del tot en tu. Una altra raó es donaria si sempre que obeís a la teva crida tu li posessis la corretja. Mira atentament al teu gos la propera vegada que el cridis. Fa algun senyal de calma quan està venint? Si camina a poc a poc, hauries de canviar alguna cosa en la teva forma d'actuar.

Mantenir-se Immòbil “Freezing”

“Freezing” és com diem al comportament del gos de quedar-se completament immòbil aturat, assegut o tirat i mantenir-se en aquesta posició. Aquest comportament té la seva base també en la conducta de caça –quan la presa corre, el seu predador ataca, quan es frena, el predador també ho fa- el podem veure clarament quan un gos persegueix un gat. Aquest comportament és a més usat en diverses situacions diferents.

Quan t'enfades, et poses agressiu i sembles amenaçador, el gos generalment es quedarà immòbil i no es mourà fins que tornis a comportar-te bé amb ell. En altres situacions el gos es mourà molt a poc a poc, després es quedarà immòbil i després tornarà a moure's a poc a poc.

Molts propietaris pensen que tenen un gos molt obedient que roman assegut o tirat, després d'una ordre, completament quiet… pot estar fent senyals de calma? Molt freqüentment veurem un gos detenir-se i mantenir-se calmat quan algú se li apropa. Si el teu gos vol detenir-se i caminar a poc a poc en una situació com aquesta, deixa-ho. Pot ser que es trobi en una situació conflictiva amb la persona o gos que està apropant-se i mantenir-se quiet sigui la seva forma de calmar la situació.

Asseure's/donar la pota

Només en rares ocasions els gossos donen la pota com un senyal de calma, però hi ha moments en què clarament ho fan amb aquesta fi, sobretot cap a altres gossos.

Asseure's, o un senyal més fort encara, asseure's donant l'esquena –per exemple al seu propietari o a un altre gos- té un efecte realment calmant. És bastant comú veure un gos, que vol calmar a un altre que s'aproxima molt ràpid, triar aquest senyal. Els gossos poden també asseure's i llepar-se enfront del seu amo, quan aquest sona molt estricte i irritat.

Caminar en corba

Aquesta acció és freqüentment utilitzada com a senyal de calma, i és la principal raó per la qual molts gossos reaccionen fortament cap a altres gossos (amb lladrucs explosius i estirades de la corretja) quan són forçats a caminar directament cap a un d'ells. Els seus instints li diuen que és un error apropar-se a algú d'aquesta manera –el seu propietari no pensa el mateix-. El gos es torna ansiós i defensiu. I nosaltres aconseguim un gos que borda, fa estirades davant d'altres gossos, i eventualment, aconseguim un gos agressiu.

Els gossos, quan se'ls dóna l'oportunitat, s'apropen entre si dibuixant una corba (sobretot si no es coneixen). Això és també el que fan quan estan sense corretja i se'ls deixa fer les coses a la seva manera. Permet al teu gos fer el mateix quan està amb tu. Milloraràs molt la relació i confiança amb ell.

Alguns gossos necessiten realitzar corbes llargues per apropar-se, on uns altres amb prou feines es desvien. Permet al teu gos decidir quin és la forma adequada i segura per a ell de sortejar cada situació. Si ha rebut una bona socialització, només realitza corbes quan el gos que està a punt de conèixer ho necessita, per no espantar-lo i ser educat amb ell. Mantingues sempre la corretja fluixa i deixa que ell decideixi! De la mateixa manera quan t'apropis a conèixer –sense el teu gos- a un altre gos, realitza una corba per aproximar-te i, com més ansiós, poregós o agressiu es trobi el gos, més profunda i lenta hauràs de realitzar la corba.

Altres senyals de calma

Fins ara hem revisat els senyals més comuns que realitzen cada dia. Però n'hi ha molts més, esmentarem alguns perquè puguis observar-los:

• “Smiling” (somriure), portant les comissures dels llavis cap a enrere i a dalt, o mostrant les dents com un somriure de “orella a orella”.

• Espetegar els llavis i la llengua.

• Moure la cua. En ocasions el moviment de la cua, si és nerviós i rígid pot representar un senyal de calma.

• Orinar-se. Un gos que s'orina damunt, ajupint i corbant el seu cos i arrossegant-se cap al seu amo movent nerviosament la seva cua, està mostrant tres clars senyals de calma i també de por. Probablement tirarà llepades a l'aire i si el seu amo s'apropa li lleparà les comissures de la seva boca (“sigues amable amb mi, per favor”).
• Ajupir lleugerament el cap i les orelles i alçar els ulls per mirar-te com un cadell desvalgut és un senyal que utilitzen també alguns gossos. Ningú faria mal a un gos que et mira així.

• Tirar-se al terra amb la panxa cap amunt és un poderós senyal de calma (i no té res a veure amb submissió)

I n'hi ha molts més de senyals que s'usen, generalment, en combinació amb uns altres ja esmentats. Per exemple, un gos pot marcar amb orina un arbre, donant l'esquena a qui va dirigit el seu senyal. Aquest és un clar senyal per calmar, per exemple, a un molest gos adolescent.

Situacions de trobada

(subratllarem els senyals del text a continuació)

Una trobada entre dos gossos que no es coneixen entre si difícilment mostrarà signes de submissió importants, o del que la gent crida “comportaments dominants”. Generalment la trobada serà alguna cosa així:

King i Prince es veuen a 150 metres de distància i mantenen el seu cap apuntant en la direcció de l'altre gos. Allí mateix comencen a donar-se senyals. Prince es queda quiet (Freezing) un moment i després comença a caminar una mica més lent, King camina lent i ajup lleument el cap (olorar) mentre segueix el que fa Prince de reüll. Quan King és més a prop (50 metres), Prince comença a llepar-se el musell intensament i es gira donant un costat a King mentre comença a olorar el sòl. Ara King està tan a prop (20 metres) que necessita mostrar-se encara més calmo i comença a dibuixar una corba allunyant-se una mica de Prince –camina molt lent i comença a llepar-se el musell també-. Prince s'asseu i gira el cap mirant cap a la direcció oposada a King. Ara, els gossos han llegit el comportament de l'un altre tan bé, que saben perfectament que desitgen acabar d'apropar-se i saludar-se des de prop o, potser, que l'acostament ha estat tan intens que prefereixen deixar-ho per a una altra ocasió i cadascun segueix el seu camí.

Mai no forcis a dos gossos a conèixer-se

Permet que els gossos usin el seu llenguatge per trobar-se i conèixer-se, això farà que se sentin més segurs en aquest tipus de situacions. De vegades caminaran bastant directament fins a trobar-se (poden fins a córrer si se senten amb la confiança de fer-ho, encara que difícilment corrin els dos al mateix temps). Poden també apropar-se fins a un punt que els dos trobin segur i després continuar el camí –ells ja han llegit molts metres enrere els senyals de l'altre gos i sembla que no està tan clar que apropar-se més sigui una bona idea- no hi ha necessitat d'arribar sempre a estar cara a cara.

A Canadà, els educadors canins que van atendre a les meves lectures, em van proposar un altre nom per als “senyals de calma”: el “llenguatge de la Pau”. I això és exactament el que és. Un llenguatge que els dóna la seguretat d'evitar o resoldre conflictes i viure junts d'una manera pacífica. I els gossos són experts en això.

Comença a observar i ho veuràs amb els teus propis ulls. Millor encara, trobaràs una manera de millorar les teves relacions amb el teu gos i altres gossos, simplement perquè començaràs a entendre què t'estan intentant comunicar. Comprendràs situacions que abans et resultaven rares o a les quals donaves altres explicacions. És increïblement emocionant, alhora que educatiu.

Benvingut al món dels gossos, i a l'aprenentatge de tot un nou llenguatge!

Nicolàs Planterose

Els senyals de calma (1a part)

2010-10-28T19:54:00.000+02:00

Aquest article i el següent, et parlaran dels anomenats senyals de calma que els gossos fan per comunicar-se amb nosaltres i els de la seva espècie, (molts o la majoria dels quals són ignorats o mal interpretats pels propietaris)

Per a les espècies que viuen en rajada és important ser capaces de comunicar-se amb els del seu mateix tipus. Tant sigui per cooperar en la caça, portar el menjar per als cadells, o potser el més significatiu: per viure en pau amb els altres. Els conflictes són perillosos, causen danys físics i afebleixen el grup, cap rajada es pot arriscar, sens dubte, a una possible causa d'extinció.

Els gossos viuen en un món de percepcions sensorials, la gran majoria visuals, olfactòries i auditives. Fàcilment perceben detalls minúsculs: un ínfim senyal, qualsevol petit canvi en el nostre comportament, l'expressió en els nostres ulls… Els animals de rajada són tan perceptius als senyals que un cavall pot ser entrenat per respondre a les contraccions en les nostres pupil•les i un gos per atendre a una veu xiuxiuejant.

Realment no hi ha necessitat de cridar els comandos ni posar un to de veu greu i rígid. És al que Karen Prior (biòloga especialista en comportament) anomena: “matar mosques amb una pala”.

Els gossos tenen prop de 30 senyals de calma, potser fins i tot més. Alguns d'aquests senyals són usats per la majoria dels gossos, n'hi ha alguns que dominen un ric “vocabulari gestual”. Això varia en cada gos.

El Problema

Els Gossos usen aquest sistema de comunicació també amb els humans. Ho fan simplement perquè és el seu llenguatge i pensen que qualsevol ho pot entendre.

Fallant en la interpretació dels senyals de calma amb els quals el teu gos intenta comunicar-se amb tu, (fins i tot castigant-lo per usar-los), corres el risc de causar-li seriosos danys al teu gos. Alguns poden simplement deixar de fer senyals, fins i tot cap a altres gossos. Uns altres com a resultat poden desesperar i frustrar-se al punt de posar-se molt nerviosos, agressius o sobre-estressats. Els cadells i gossos joves poden directament entrar en estat de xoc.

Coneixement bàsic.

El pare de la família crida a “Duck” i, com ha après de la seva ensinistradora, imposta la seva veu perquè soni estricta i dominant perquè Duck sàpiga qui és el que mana.

Duck troba la veu del pare alguna cosa agressiva, i instantàniament li dóna un senyal de calma amb el propòsit d'aconseguir que deixi de mostrar-se agressiu. Duck potser es lleparà el musell, badallarà, girarà la seva cara, es posarà a olorar per terra- cosa que enfuriarà realment al pare perquè ho entendrà com a desobedient i que ho està fent a propòsit. Duck és castigat per usar els seus senyals de calma per calmar al pare. Aquest és un típic exemple del que ocorre cada dia amb molts propietaris de gossos.

Necessitem aprendre a interpretar el llenguatge dels gossos per poder entendre el que ens estan dient. Aquest és el secret per tenir una feliç convivència junts.

Com usen els gossos els senyals de calma

Badallar

Un gos pot badallar quan algú s'inclina per sobre el seu cos, quan el seu amo sona enfadat, quan es produeixen crits o hi ha conflictes en la família, quan acudeix al veterinari, quan algú mira o camina directament cap a ell, quan s'exciten massa per excés de joc o perquè estan a punt de sortir de passeig, quan li demanes que faci alguna cosa i no se sent bé per fer-ho, quan les sessions d'entrenament són molt llargues i es troba fatigat, quan dius per fer alguna cosa que desaprova, i en moltes més situacions.

Tot senyal d'intimidació com: caminar directe cap a ell, posar-li una mà damunt, inclinar-se sobre ell, mirar-ho fixament, realitzar moviments ràpids i impredictibles, etc. Causen sempre que el gos realitzi un senyal de calma. Com dèiem, hi ha prop de 30 senyals, llavors en la situació que un gos badalla un altre podria usar qualsevol altre senyal.

Tots els gossos coneixen tots els senyals. Quan un gos badalla i gira el seu cap davant un altre gos, el gos al que li aquesta “parlant” probablement es lleparà el musell, es girarà sobre la seva esquena i començarà a fer alguna cosa diferent. El primer gos volia calmar al segon i ho ha aconseguit. D'aquesta forma els gossos resolen les seves relacions.

Els senyals són internacionals i universals. Un gos de Japó podria ser entès per un Elkhound que viu en una desolada vall a Noruega. No tindrien problemes de comunicació!

Llepar-se el musell (Licking)
Llepar-se és un altre senyal que usen freqüentment. Especialment per gossos negres, gossos amb molt pèl en la cara i uns altres les expressions facials de la qual per alguna raó són mes difícils d'apreciar (bulldogs) que els gossos amb colors clars, ulls visibles i llargs musells. Però qualsevol pot usar el Licking, i tots els gossos ho entenen sense importar quan ràpid ho facin.

El ràpid i petit llepat en el musell és més fàcil d'apreciar si observes al teu gos de front. Ho podràs veure millor si trobes un lloc a la casa on et puguis asseure amb calma i quiet/a a observar. Una vegada que hagis après a identificar el llepat podràs veure-ho fins i tot mentre caminen en el passeig.

De vegades no dura més que un brevíssim instant, en el qual la punta de la seva llengua apunta per fora de la seva boca. Però tots els gossos sempre ho veuen, entenen i responen això. Tot senyal és sempre resposta amb un altre senyal.

Girar el cap

El gos pot girar el seu cap lentament cap a un costat, girar-lo en direcció completament oposada, o girar el seu cos de manera que quedi d'esquena al receptor que vol calmar. Aquest és el senyal que podràs veure més freqüentment en gossos.

Quan algú s'adreci enfrontant-se al teu gos, quan semblis furiós, agressiu o intimidant, quan t'inclinis cap a ell per renyar-ho: mostrarà qualsevol de les variacions d'aquest senyal. Quan el gos sigui pres per sorpresa ràpidament girarà el seu cos i donarà l'esquena. Quan li intentis prendre una fotografia de la seva cara o actuïs de qualsevol forma d'intimidació, ell t'oferirà aquest senyal.

En molts casos, aquest sol senyal farà que el gos receptor es tranquil•litzi. És una eina fantàstica per resoldre conflictes i és usada freqüentment per tots els gossos, tant adults com cadells, tinguin el temperament que tinguin. Deixa que el teu gos la utilitzi! Els gossos són experts a resoldre i evitar conflictes. Observa i t'ensenyaran com ho fan.

Posició de Joc

Ajupir només la part davantera amb els colzes recolzats en el sòl pot ser una invitació al joc si el gos dóna petits salts o moviments de potes de manera jocosa. Només algunes vegades el gos pot mostrar aquesta mateixa posició com a senyal de calma. Aquest tipus de posicions corporals freqüentment tenen diversos significats i poden ser utilitzades en diferents situacions- de fet la invitació al joc sol ser un senyal de calma en si, perquè el gos transforma una situació potencialment perillosa (la trobada amb un gos en el passeig) minvant la tensió i divertint-se amb una sessió de joc segur.

Fa un temps, en una classe de cadells, un d'ells tenia por dels altres al principi. Ells van respectar el seu temor i el van deixar sol, li van donar l'oportunitat d'observar des de fora el que esdevenia. Al final de la classe, el cadell es va atrevir a apropar-se a la resta. Quan ho va fer s'inclinà cap a la posició de joc tan aviat els altres cadells ho van veure. Va ser una evident combinació de temor pels cadells i ganes de prendre part del seu joc.

Quan dos gossos s'apropen entre si molt abruptament, amb freqüència veuràs que mostren el senyal de joc. Aquesta és una dels senyals més fàcils de veure, especialment perquè solen mantenir-se en aquesta posició alguns segons, la qual cosa ens deixa temps suficient per observar aquest meravellós senyal.

Olorar el sòl

Olorar el sòl és un senyal usat periòdicament. En grups de cadells es poden veure moltes vegades. També quan surts amb el teu gos de passeig i algú ve a saludar-te directe a tu, sobretot en llocs on estan passant moltes coses (tràfic, molta gent, molts sorolls), llocs amb moltes olors o quan veuen objectes que no estan segurs de què són i els troben intimidants.

El senyal d'olorar el sòl (o parets, papereres, arbres, en definitiva l'entorn) abasta un rang ampli, des de moure el nas suaument cap avall i tornar-la novament, fins a enganxar el nas al sòl i olorar persistentment durant uns minuts.

Algú s'apropa a tu pel carrer? Observa el teu gos. Dirigeix el nas cap al sòl encara que sigui mínimament? Gira el seu cos donant un costat a qui s'aproxima i olora aquest tros de vorera?

Per descomptat que els gossos oloren i oloren molt, també amb el propòsit de “llegir el diari” i com a gaudi propi. Els gossos estan pre-programats per usar el seu olfacte i, de fet, és la seva activitat favorita. No obstant això, en ocasions ho fan a manera de senyal de calma, dependrà de la situació. Llavors para esment a quan i en quines situacions succeeix el senyal de calma!

The meerkats (els Lemurs)

2010-10-25T17:50:00.000+02:00

Coprofàgia Canina (ingesta de femta)

2010-10-18T20:15:00.001+02:00

Coprofàgia es defineix com el consum d'excrement per un animal, i és una queixa comuna dels amos.

DIFERENTS TIPUS DE COPROFÀGIA:

Autocoprofagia: es tracta d'un animal que menja el seu propi excrement.

Coprofàgia intraespecífica: es tracta d'un animal que menja excrement d'un altre animal dins de la seva pròpia espècie.

Coprofàgia interespecífica: es tracta d'un animal que menja excrement d'una altra espècie (gos que menja la de gat, cérvol, conill, etc.).

CAUSES PROPOSADES DE COPROFÀGIA

Problemes mèdics com la insuficiència pancreàtica, pancreatitis, les infeccions intestinals, síndrome de la malabsorció, i excés d'aliments (menjars excessivament grassos). No obstant això, en la majoria d'aquestes condicions, altres senyals juntament amb la Coprofàgia estaran presents, particularment la diarres.

EXPLICACIONS DEL COMPORTAMENT DE COPROFÀGIA

- Busquen l'atenció: Quan el gos practica Coprofàgia , el seu amo tendeix a reptar-ho i per tant, li para esment. Això pot ser una seqüela a una condició mèdica que va provocar Coprofàgia inicialment i ara que la condició mèdica s'ha solucionat, l'animal continua amb la Coprofàgia per rebre l'atenció de l'amo (improbable en animals ben tractats)

- Conducta d’Alelomimètica: El gos observa a l'amo que recull l'excrement i aprèn d'ells a aixecar la matèria fecal.

- Conducta sàvia: El gos observa a altres gossos que fan Coprofàgia i imita la seva activitat, així desenvolupa l'aprenentatge d'altres gossos dins de la casa o de veïns.

- Conducta maternal: Una gossa amb cadells farà sovint Coprofàgia, i aquesta conducta és normal. Hi ha moltes teories sobre per què la gossa fa això i inclou el mantenir el lloc net, impedint que l'olor de l'excrement atregui l’atenció de rapinyaires.

- Conducta de la dominància: Hi ha hagut informes de gossos submissos que consumeixen l'excrement dels gossos més dominants, a la mateixa casa. Hi ha altres exemples en la naturalesa on els membres submissos d'un grup participen en conductes aparentment rares.

- Reforç: Alguna cosa en menjar l'excrement reforça la conducta. Coses com el sabor poden ser-ne un factor. Aquest és el mecanisme probable de Coprofàgia interespecífica com menjar excrement del gat (és rica).

Freqüència i qualitat de l'aliment: Moltes persones només alimenten al gos una vegada al dia. Alguns postulen que els gossos han de tenir menjars múltiples al llarg del dia, naturalment per això acostumen a practicar Coprofàgia per complementar el seu horari de menjar i complir aquesta necessitat. En tant que sigui possible, administri aliments balancejats de reconeguda qualitat. Una falta de fibra adequada en la dieta podria derivar en coprofàgia.

OPCIONS DE TRACTAMENT DE LA COPROFÀGIA:

Entendridors de carn (enzims digestius): Algunes persones agreguen enzims a la dieta d'un animal copròfag. La sospita és que aquests enzims funcionen malament en l'animal i es considera que ingereixen el seu excrement per aconseguir una entrada apropiada de nutrients. Hi ha alguns informes que aquests tractaments funcionen bé.

(T) (R) o similars: Aquest és un suplement de pols agregada al menjar del gos. Es pensa que això fa que l'excrement tingui sabor desagradable per al gos copròfag. L'eficàcia no s'ha demostrat de forma definitiva. D'altra banda això només pot donar-se als gossos amb autocoprofagia o coprofàgia intraespecífica.

Aversió al sabor: Aquest és el tractament més comú per a la coprofàgia. S'aconsella als amos que posin alguna cosa com una salsa molt picant en l'excrement dels seus gossos. Prèviament aquesta substància ha d'haver estat olorada i tastada per l'animal, la qual cosa li ensenya l'associació entre una olor particular i un sabor “terrible”. Per ser eficaç, ha d'usar-se 100% del temps per aconseguir millorar aquesta conducta. Cada excrement ha de tenir salsa picant o un altre element de sabor nociu en ell.

Repte o càstig: Aquest és un mètode comú d'intentar, per controlar una conducta. Bordar és un bon exemple, els amos pensen que si renyen el seu animal per haver bordat, deixarà de bordar, cosa que mai funciona i generalment treballa com a reforç de la conducta, perquè l'animal rep l'atenció del seu amo, que és el que realment vol. Això realment pot portar a més coprofàgia.

Ignorant-ho: Això és usat sovint per amos que han deduït, que els seus gossos volen cridar l'atenció en menjar l'excrement. Això és probablement millor que renyar o castigar, però probablement no tan eficaç com reforçar amb atenció o premi una conducta bona.

Recollir la femta: Aquesta és una estratègia de tractament per prevenir l'accés a l'excrement per l'animal. En casos extrems de coprofàgia, un morrió ha de ser col•locat, quan sigui impossible aixecar ràpid l'excrement. Recollint ràpidament la deposició, i impedir a l'animal menjar excrement durant els passejos en general és suficient. No deixi que l'animal vegi quan neteja la femta per evitar la conducta mimética. Sovint això pot trencar el cicle d'aquesta conducta.

Altres químics: Almenys existeixen diverses dotzenes de tractaments químics pretesos per evitar la coprofàgia, fins i tot remeis d'homeopatia. Per descomptat, la informació disponible sobre aquests productes només és anecdòtica. Alguns suplements que s'han suggerit inclouen la carabassa, mentes, papaya, llavor d’anís, i pinya. Si vostè està segur d'un compost que hagi funcionat, per favor faci’ns-ho saber.

Morrió: Si el gos realitza aquesta conducta quan està sol, o menja l'excrement només quan surt, un morrió pot ser una solució pràctica al problema. Si ho tolera bé, el gos podrà portar-ho posat per períodes estesos de temps, aquesta pot ser un de les maneres més pràctiques de tractar amb un gos que és copròfag i difícil de supervisar.

Espera: Anecdòticament, aquesta sembla ser una conducta que ocorre sovint en gossos joves. És possible, per informe dels amos, que el gos deixi de ser copròfag a mesura que es fa més gran, però encara fan falta mes estudis per comprendre-ho.

Reforç positiu: Aquest és el procés de reforçar una altra conducta en lloc de la coprofàgia. Quan el gos és a punt de menjar l'excrement, l'amo pot usar qualsevol varietat d'ordres. "Deixa-ho", "Vine", "Seu", tirar-li una pilota etc. Tots poden i han de ser usats. La idea aquí és distreure al gos per algun temps per permetre-li a l'amo recollir l'excrement en tant que sigui possible sense que el gos ho vegi i fer que el gos s'oblidi de la deposició.

Combinació: És gairebé impossible recomanar un sol tractament com el millor en tots els gossos, perquè el mecanisme i les raons per les quals els gossos ho fan són desconegudes, no és conegut què teràpies de modificació de conducta seran les més eficaces. És probable que una combinació de reforçar conductes desitjades i recollir l'excrement és el millor per al tractament de coprofàgia.

La Balena Blava

2010-10-14T19:47:00.000+02:00

L'oïda canina

2010-10-07T19:47:00.001+02:00

L’oïda és el segon sentit més desenvolupat del gos (l'home capta entre 16.000 i 20.000 vibracions sonores per segon, mentre que el Gos percep entre 70.000 i 100.000 vibracions). Posseeix uns pavellons auditius molt grans i una gran capacitat d'orientació per buscar l'origen del so. Gràcies a això obtenen una percepció molt elevada dels sons, sent capaços de distingir fins i tot sons molt lleus i llunyans amb facilitat.

L'oïda canina funciona com un "radar" que emmagatzema i classifica les diferents vibracions. Algunes li són agradables i unes altres no tant, com per exemple els sons massa aguts (és més sensible a sons d'alta freqüència; poden percebre sons de fins a 60.000 Hz enfront dels 20.000 Hz dels humans).

Al seu torn, les orelles del gos tenen major mobilitat. Cadascuna de les quals compta amb disset músculs diferents, a més d'una complexa xarxa que possibilita canviar-les de posició i localitzar la procedència del so, per aquest motiu, són capaços de discriminar amb bastant exactitud la procedència de dos sons, amb un mínim de separació de 4-8º.

La neteja de les orelles del gos és important i necessita cures regulars, aproximadament cada tres setmanes. Cal tenir en compte que un 10% dels gossos que acudeix al veterinari és a causa d'una afecció en l'oïda. Quant a les característiques de l'oïda *canino, assenyalar que el conducte auditiu té forma de L, és especialment llarg i protegeix bé els timpans.

El cocker, el basset i altres gossos amb orelles penjants tenen aquest conducte tancat pel pavelló auricular, convertint-se en un niu de paràsits i infeccions pel que necessiten molta més vigilància. Respecte al caniche, el yorkshire, el bitxó i similars, destacar que compten amb pèl en el conducte auditiu, afavorint la retenció del cerumen, que provoca inflamació. És possible tallar delicadament el pèl de l'entrada del conducte però si no ho veus senzill, és millor demanar ajuda el veterinari.

Resulta fonamental acostumar des de cadell al nostre gos a aquest tipus de cures. És imprescindible que el conducte auditiu estigui ben airejat i sec, especialment en races d'orelles caigudes. Cal eliminar la cera per evitar la formació de taps i la proliferació de bacteris. Per eliminar les impureses i el cerumen ha d'usar-se una mica de gassa xopada amb un producte d'higiene recomanat pel veterinari.

Quan el cadell s'està desenvolupant, és normal veure gossos amb una orella alçada i l'altra no, o les dues creuades. Però això no té importància posat que aquest aspecte guarda relació amb el canvi de dentadura, un procés els efectes del qual fan que el gos sofreixi notablement.

Atenció a les ferides
Moltes vegades els nostres gossos es lesionen barallant-se amb uns altres, jugant quan estan solts, enganxant-se amb espigues i altres plantes, etcètera. Les orelles sagnen abundantment i el gos sacsejarà el cap violentament, intensificant l'hemorràgia i esquitxant sang.

Hem de saber com guarir-li aquestes ferides ja que l'hemorràgia cessarà al poc temps si li realitzem les cures adequades. Bastarà amb una gassa xopada d'aigua oxigenada, sostenint amb fermesa a cada costat del pavelló ferit. Si les ferides són majors, haurà d'intervenir el veterinari. A fi que l'estat de la seva orella lesionada no empitjori, embenarem l'orella ferida: cal recolzar-la sobre la part superior del cap i, amb un embenatge, anar envoltant el coll de l'animal.

Consells útils

* El gos necessita una neteja periòdica de les oïdes (necessària com a mínim cada 3 setmanes)

* Si mou el cap amb freqüència, intenta posar la seva pota sobre el conducte; si té l'orella vermella, es grata o gemega, és que li dol, així que acudeix al veterinari.

* En la part interna no cal utilitzar cotons ni productes irritants.

* En cas de tumor o otitis crònica, caldrà passar per quiròfan. Encara que no és agradable, si no ho fas, les conseqüències podrien ser greus: dolors gairebé permanents i greus trastorns.

Dia Mundial dels Animals

2010-10-04T18:53:00.000+02:00

El Dia Mundial dels Animals se celebra cada any el 4 d'octubre. Va néixer a Florència, Itàlia en 1931 en una convenció d'ecologistes. Aquest dia se celebra la vida animal en totes les seves formes i s'organitzen esdeveniments per tot el món. El 4 d'octubre va ser triat perquè és el dia de Francesc d'Assís, amant de la naturalesa i sant patró dels animals i del medi ambient.

L'animal senior

2010-10-04T18:11:00.001+02:00

Els anys són un factor condicionant en tot ésser viu per a definir les diferents etapes biològiques. Una de les etapes més important en la vida de les nostres mascotes és l’etapa senior. L’etapa on el nostre animal es fa gran.

Una bona salut i una correcta alimentació fan que l’aparició dels símptomes de vellesa apareguin més tard. Fet que condiciona que cada vegada més, l’esperança de vida dels nostres animals s’allargui en el temps. Avui en dia, podem dir que una raça petita de gos pot arribar a viure entre 16 i17 anys, una raça gran entre 14 i15 anys, i un gat se situa entre els 17 i18 anys. La bona qualitat de vida que porten les nostres mascotes ha suposat allargar l’esperança de vida una mitja d’entre 3 i 4 anys.

L’aparició dels primers símptomes d’envelliment poden començar a aparèixer entre els 9 i 11 anys. Moment en el que les pautes de l’animal comencen a canviar, i és el punt a on els propietaris han de canviar la conducta davant aquesta nova situació.

L’alimentació juga un paper molt important dins d’aquest període. L’etapa mature comporta que s’han de fer canvis en la dieta i s’han de donar pinsos i aliments especials. Les característiques principals dels pinsos seniors són les següents:

- un menor índex calòric, ja que l’activitat resta disminuida.

- un baix contingut en fòsfor i una proteïna de millor qualitat per a evitar danys en el ronyó.

- una baixa quantitat de sodi per a mantenir la pressió sanguínia normalitzada.

- la incorporació de condroitinsulfats i condroprotectors per a mantenir les articulacions en unes bones condicions i evitar l’aparició de les artrosis.

- l’adició d’antioxidants per a evitar l’envelliment cel.lular.

L’augment dels anys implica canvis en la conducta i el comportament dels animals, tema que cada vegada s’està investigant més. És el que s’anomena “sindrome de disfunció cognitiva”. Els seus principals símptomes són:

- alteracions en el cicle de son/vigília. Cada vegada trobem que dormen més, sobretot de dia.

- canvis en la conducta social, solen estar sols i no interactuen amb els propietaris.

- pèrdua d’hàbits higiènics i d’altres conductes apreses. S’orinen i defequen a casa en llocs que no ho havien fet mai.

- signes de desorientació.

Altres símptomes que podem veure és una disminució de l’activitat diària. Bona part és degut a l’aparició de l’osteoartrosis, una degeneració de les articulacions com a conseqüència d’un desgast en elles. Els organs també van perdent funcionalitat com ara el cor, el ronyó i el fetge, arribant en alguns casos a provocar cuadres d’ una insuficiència orgànica.

On queda més palès l’avançada edat de l’animal és en la pèrdua dels òrgans dels sentits. Principalment és la pèrdua d’audició i de la vista, aquesta darrera, provocada moltes vegades per l’aparició de les cataractes.

I és què els anys passen per tots.